Pau Alabajos: «La repressió que sura als versos d'Estellés és plenament vigent»

Aquest diamrts es complexien 25 anys de la mort de Vicent Andrés Estellés, una figura ineludible quan parlem de reivindicació nacional, de drets, de conquestes democràtiques, d'un món millor i més just. Compromès en cadascuna de les seves manifestacions –ja fos com a ciutadà, com a poeta, com a periodista–, ha influït a diverses generacions amb una coherència modèlica. Bona mostra n'és el nou disc de Pau Alabajos, que li dedica Ciutat a cau d'orella, una obra on musica 12 poemes d'Estellés que l'han colpit al llarg dels anys.
 
"L'efemèride justificava l'homenatge que volia fer-li des de fa molt de temps", explica el cantautor de Torrent. "Volia convertir en cançó diversos poemes que m'han tocat la fibra al llarg de la meva trajectòria". La descoberta, compartida amb molts altres lectors estellesians, va ser d'adolescent. "Els seus poemes em van marcar moltíssim, perquè s'expressava de manera col·loquial, directa i amb els peus a la terra, no calia desxifrar-lo". Poemes dits com si l'autor parlés "a cau d'orella", que precisament és el títol del disc.
 
La veu d'Alabajos ajuda a fer-ho possible, sempre en un punt emocional precís i d'acompanyament elegant, fent possible que uns versos escrits fa més de cinquanta anys sonin frescos i plenament actuals. "Que sonessin com si fossin escrits l'any 2018 era el gran objectiu". De fet, ningú com Estellés per sonar actual. "Aquesta repressió que sura als versos, entre línies, és plenament vigent encara. La manca de llibertats, la repressió, aquells poemes de la València de la dictadura tenen molt a veure amb l'actualitat, amb un moment en què tens aplicat el 155, amb tuitaires i rapers condemnats, i presos polítics. El paral·lelisme és tan clar que espanta i tot".

Repressió i censura: "Ha tornat el maccarthisme"

A banda de poeta, Estellés va ser periodista –redactor en cap a Las Provincias– i això el va fer tenir sempre un ull posat al sector social i polític. Com a home de ferm compromís i llarg recorregut, Alabajos creu que el poeta ara estaria denunciant les injustícies que vivim i també el silenci de l'esquerra espanyola. "Viuen una mena de síndrome d'Estocolm. Gent amb qui he compatit lluites arriba a simplificar el procés dient 'la dreta us ha menjat el cap'. Però si hi ha dos milions de persones que demanen exercir el vot! Em sorprèn que certa part de l'esquerra no sàpiga que la llei hauria de protegir un dret fonamental com l'urna. I també, que per canviar les coses, de vegades cal desobediència".
 
"Quan parlen de la transició modèlica, a mi m'entra un tip de riure. A Joan Fuster li van posar bombes a casa. A ell, que era un intel·lectual i pacifista", recorda Alabajos, com a exemple d'una repressió que no és nova, i que a València s'ha mostrat tradicionalment amb molta virulència. "El propi Estellés rebia trucades amenaçadores a casa. Tots els que parlaven obertament d'unitat cultural i lingüística es van convertir en el blanc de la dreta regionalista, que és una manera de dir feixista", rebla.
 
"Durant la transició, la dreta espanyola va veure molt perillosos els moviments polítics que s'estaven bastint al voltant de la cultura valenciana. I això va provocar necessitessin apuntar amb el dit a uns culpables. Els caps de turc van ser Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Enric Valor o Sanchis Guarner". Tots ells eren titllats de mals patriotes. "I això va fer que moltíssima gent que tenia odi a Catalunya utilitzés l'anticatalanisme contra els moviments d'esquerra". Malgrat que el soufflé ha anat baixant, encara queden residus, com aquella entitat catòlica de València que va voler prohibir les cançons d'Alabajos en una aula. "Ha tornat el maccarthisme, en ple 2018". Qui sap, si serà només un miratge, o la repressió romandrà entre nosaltres durant una llarga temporada.
 

"Ciutat a cau d'orella", cançó a cançó
 
Crònica especial. Mostra l'Estellés periodista. És la crònica oculta de la València de postguerra, que explica com vivien les famílies, a banda dels grans titulars. És un gran exemple de la micropolítica, i funciona una mica com el resum de tots els poemes.
 
Els amants. El poema més conegut d'Estellés, un poema preciós. La manera d'explicar carnalment l'amor, d'aquell amor que neix dels budells.
 
D'un any. Parla de les falles i de la Nit de Sant Josep, amb una parella mirant els jardins del cel. Apareix una de les fal·làcies més repetides, aquella que diu que l'esquerra valenciana no ha tingut mai amor per les falles. A mi, m'agrada molt veure que els carrers son plens de sàtira política. Però és cert que hi va haver molts intel·lectuals d'esquerra que van abandonar les Falles i les van deixar en mans de la dreta regionalista.
 
Sonata d'Isabel. Un dels meus poemes preferits. Està dedicat a la seva dona, la seva musa. És com si, de sobte, escrivint en la foscor de la nit, es parés a pensar en la vida viscuda, a descriure la plenitud i la felicitat al costat de la seva família. Estellés sap buscar l'esperança en la tristor.
 
També. Referència al Súnion de Carles Riba. I amb això ja ho dius tot, que no hi ha fronteres en la nostra cultura, ni en la nostra llengua.
 
Testament Mural. És un poema que parla de la clandestinitat, en la repressió sexual, en els temps grisos de la dictadura. Malgrat això, la passió amb què l'escriu Estellés és increïble. Descriu com fa l'amor amb una persona en una fosca escaleta, amagat del veïnat. En una superfície clandestina.
 
Memòria tristíssima. Un poema diferent, i excepcional. Perquè és l'únic extret del llibre que dona títol al disc, Ciutat a cau d'orella, que va ser el primer llibre que Estellés va escriure en valencià directament. Per mi, té una simbologia utilitzar aquest llibre. I la cançó és vers lliure, més complicat de musicar, per això faig una espècia de hip hop.
 
Postal. La cançó que hem triat com a presentació del disc, com a single. Poema que descriu la València de postguerra, on la gent s'aferrava a qualsevol causa per fugir d'aquell clima repressiu.
 
Show. Té un vers molt recurrent, repetit amb tenacitat: "sonaven les trompetes". Connecta amb l'anterior cançó, Postal, on el jazz és molt present. Una manera d'aferrar-se a la música, al ball, per poder superar les dificultats que imposa la vida.
 
Saló. Un poema eròtic que fa del sexe una cosa molt quotidiana, d'estar per casa. Li vaig buscar uns arranjaments molt senzills, com la forma d'expressar-se. Sembla que estiguin en un dia d'estiu, a la terrassa.
 
Coral romput. He triat un trosset del poema, un monòleg interior llarguíssim que va escriure just després de la mort de la seva filla petita. Notes el dolor i l'intent de fugir d'aquell sofriment tan gran que estava patint. Em sembla un text increïble. He agafat uns quants versos del principi, i va molt relacionat amb l'última cançó.
 
Cançó de bressol. Un piano i una veu. Està basat en una cançó de bressol que tots els nens i nenes de l'Horta coneixen. Estellés en va tergiversar la lletra per dirigir-la en el sentit de la mort, com a vocatiu. Vincula la mort de la filla amb aquest cant.