Jordi Turull, de presidenciable a pres polític

L'electricitat de la victòria omplia les estances de L'Hotel Catalonia Eixample 1864. Els formatges electorals que es veien des de les pantalles sintonitzades amb TV3 certificaven que Junts per Catalunya (JxCat), contra pronòstic, li havia guanyat la partida a ERC i que es convertia en la llista independentista més votada a les eleccions del 21 de desembre. "Soraya, el Govern de Puigdemont ha guanyat i el PP ha quedat escapçat a les urnes", va proclamar un dels seus dirigents més destacats amb una barreja d'emoció, eufòria i memòria. Memòria de les 32 nits que va passar en una cel·la d'Estremera després de la declaració de la independència. Ara hi torna després de la decisió del jutge Pablo Llarena, que l'ha processat per rebel·lió. En poques hores, ha passat de presidenciable -frustrat per la CUP- a pres polític. De nou.

Jordi Turull (Parets del Vallès, 1966) és un polític d'aquells que ha fet tots els papers de l'auca. Regidor del seu poble fins al 2003, va ocupar càrrecs tècnics en ajuntaments fins que va fer el salt al Parlament, on es va convertir en un dels flagells del tripartit. "Tots els encàrrecs que se li han fet, els ha complert amb escreix. És dels que no falla", sosté un company de partit que el coneix de totes les etapes. El creixement de la seva figura política va arribar de manera definitiva amb l'adeu d'Oriol Pujol a la secretaria general de CDC i de la presidència del grup parlamentari de CiU, que va recaure -primer de manera provisional, després definitiva- en mans de Turull.

Turull, en la primera legislatura d'Artur Mas com a president, es va convertir en un hàbil negociador en temps de retallades, pactant pressupostos fins i tot amb Enric Millo

El càrrec el va mantenir quan l'antiga Convergència i ERC van bastir Junts pel Sí, una candidatura que pretenia aconseguir la majoria absoluta traslladant al Parlament la unió entre societat civil i partits que havia protagonitzat les grans mobilitzacions dels últims anys. Turull, en la primera legislatura d'Artur Mas com a president, es va convertir en un hàbil negociador en temps de retallades: va passar de rubricar pactes pressupostaris amb Enric Millo -com passa el temps- a formar part de les converses que van desembocar en la proposta de pacte fiscal. La progressiva sobiranització de la vida política el va dur a protagonitzar a Madrid una de les pàgines més destacades de la seva trajectòria: defensar la consulta pactada al Congrés dels Diputats.

"Els catalans som conscients que prendrem la decisió política més important de la nostra història recent. La història ens ha convocat a tots, corresponguem doncs a aquest honor i a aquesta altíssima responsabilitat. Nosaltres, des del Parlament, serem dignes del mandat clar i nítid dels catalans a les urnes. Els representem a ells, a ells ens devem i a ells servim", va dir aquell 8 d'abril des de la tribuna del Congrés. Són paraules que, perfectament, podria haver pronunciat en el discurs d'investidura, perquè el context polític -mutant i imprevisible- no ha baixat de revolucions. Més aviat el contrari.

Fidelitat des de Presidència

La trajectòria política de Turull indicava que, en algun moment, acabaria sent conseller. L'oportunitat li va arribar quan Carles Puigdemont va haver de fer canvis al Govern -només a la banda del PDECat, malgrat que el seu partit sempre ha defensat en privat que estava pactat fer saltar algú d'ERC- i es va envoltar de dirigents que no tinguessin cap dubte amb el referèndum -ja unilateral- i el xoc amb l'Estat. Turull encaixava perfectament amb el perfil per anar a Presidència i fer de portaveu: acostumat a fer de flagell de l'oposició, des del faristol de Palau va centrar les crítiques en el govern de Mariano Rajoy en una fase en què les relacions ja estaven sota mínims. 

En la seva primera compareixença, davant les crítiques de Soraya Sáenz de Santamaría al nomenament de Pere Soler com a director dels Mossos, es va limitar a dir "que es preocupin de casa seva". El conseller de la Presidència, que es va integrar en un òrgan de coordinació del referèndum restringit en el qual es va anunciar que hi serien Puigdemont, Oriol Junqueras, Víctor Cullell i Josep Maria Jové, és autor d'una sèrie de crosses verbals conegudes de sobres pels periodistes. Una d'elles -el sobiranisme no s'enfronta a un estat de dret, sinó a "un estat que tira pel dret"- la va repetir sovint en campanya, ja destituït per Rajoy però en plena forma política.
 
De fet, només sortir de la presó, Turull i Josep Rull -que van fer costat a Puigdemont fins al final de la legislatura passada- es van posar a disposició de Junts per Catalunya (JxCat) per fer tanta campanya com fos possible. El conseller de Presidència va ser un dels més sol·licitats en els mítings, i en les passejades com a candidat donava les gràcies als ciutadans que se li acostaven -sempre amb un llaç o una prenda de color groc- per les mostres d'afecte. En un míting a Parets del Vallès, en cap de setmana, es va emocionar perquè entre el públic hi havia la dona de Susanna Barreda, dona de Jordi Sànchez. Li van entregar una rosa de color groc entre aplaudiments del públic.

Ja en els dies previs al 21-D, el seu nom ja circulava en les travesses per ser candidat suplent de Puigdemont quan es constatés que, al contrari del que es deia en campanya, el president a l'exili no tornaria. Ell, però, insistia que la prioritat era la restitució i que, per tant, ell aspirava a ser conseller de la Presidència, com abans del 155. Les circumstàncies -la renúncia de Puigdemont, la impossibilitat d'investir Sànchez- el van dur a aspirar a ser el màxim dirigent del país, per bé que no se'n va sortir. Es va acomiadar de les seves filles just a la sortida del ple, en una imatge emotiva.

Una trajectòria dilatada a CDC i el PDECat

L'endemà de sortir de la presó, el primer que va fer Turull va ser portar les filles a l'escola. Ja en primera fila, en privat no amagava que de tant en tant li tocava passar a buscar alguna de les seves filles en alguna discoteca del Maresme. Aficionat de l'Espanyol, hauria estat el primer president de la Generalitat perico. No es desplaça gaire a Cornellà-el Prat, però sí que intenta veure tants partits com pot. Alguns els segueix des de la casa que té a Josa de Cadí, a l'Alt Urgell, on li agrada passar els caps de setmana i part de les vacances. Sempre que pot, a banda, hi degusta macarrons. No li agrada gens el formatge, però mai diu que no a un bon pernil ni a les patates fregides.

Fumador, dels que aprofiten les pauses parlamentàries per sortir a encendre alguna cigarreta ràpida, tan cert és que tenia tots els números de ser conseller com també d'acabar liderant Convergència. El seu nom era ben vist per Artur Mas, que li va donar el vist-i-plau a ser secretari general del partit, però l'espiral renovadora del congrés fundacional -i la pèrdua gradual de suports en favor de Marta Pascal i David Bonvehí- el van acabar decantant. Va anunciar la renúncia a presentar candidatura als passadissos del Parlament, acompanyat dels diputats Lluís Guinó i Anna Figueras.

No pot assistir a gaire partits de l'Espanyol en directe, però intenta seguir-ne tants com pot; alguns els veu des de Josa de Cadí, on s'hi escapa sovint

Els adversaris polítics -els constitucionalistes, però també en privat alguns dels companys de partit enquadrats en sectors diferents- li retreuen la proximitat amb Oriol Pujol -el va acompanyar a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) juntament amb Rull i Lluís Corominas pel cas de les ITV- i és per això que el situen en la "vella Convergència". L'oposició ha tret a passejar les seves fotografies amb Daniel Osàcar, extresorer de CDC i condemnat pel cas Palau, a la Ciutat de la Justícia. Malgrat això, Turull no ha estat esquitxat directament per cap cas de corrupció.

En l'estada a Estremera, Turull va aficionar-se a la sèrie Rex, va travar amistat amb alguns reclusos -els van acomiadar amb aplaudiments- i es va aprendre de memòria la graella de tots els canals. Ahir esperava ser investit, però l'abstenció de la CUP li ho va impedir. El seu discurs va ser el resum exacte del moment polític del país: més pendent de les conseqüències judicials que no pas de la defensa del projecte polític per aconseguir la República. En lloc del Palau de la Generalitat, l'espera la cel·la que ja el va acollir durant 32 nits. L'excepcionalitat torna a instal·lar-se al més alt nivell.