procés català

La segona oportunitat de Turull: de descartat al PDECat a presidenciable

Va renunciar a última hora a liderar la renovació convergent tot i que havia estat ungit candidat de l'aparell, però el seu rol el Parlament el va conduir al Govern via Puigdemont | Després de passar per la presó, ara es pot ser 131è president de la Generalitat si rep l'aval de la CUP, una entesa que sempre va defensar davant el PDECat

per Joan Serra Carné, 22 de març de 2018 a les 11:31 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de març de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Jordi Turull, durant la constitució del Parlament Foto: Josep Maria Montaner


Avui sembla molt llunyà el turbulent congrés de refundació de CDC. En aquells primers dies de juliol del 2016, el partit amb més pes específic en la política catalana des de la Transició, va deixar pas al PDECat. Jordi Turull (Parets del Vallès, 1966) podia haver liderat aquella transformació. En els mesos previs va ser ungit com el candidat de l'aparell del partit presidit per Artur Mas, però el moment no el va acompanyar. Malgrat no haver assumit responsabilitats a l'executiva convergent, era percebut com un nom de la vella guàrdia. Les bases, influïdes també per la cruïlla política, demanaven renovació. La direcció executiva del partit va recaure finalment en Marta Pascal i David Bonvehí. Turull estava descartat i ni tan sols es va sotmetre a l'examen. Va interpretar les coordenades, i va esperar.


La trajectòria de Turull pesava. Figura avalada pel pujolisme, la seva relació amb Oriol Pujol era estreta. Se'l recorda al costat del llavors secretari general del partit, per exemple, quan el fill de l'expresident de la Generalitat va anar a declarar als jutjats pel cas ITV. L'ocàs del pujolisme i les ànsies de canviar les sigles per desprendre's de la llosa del passat va impedir a Turull aspirar a la direcció del partit. Va trobar el seu rol al Parlament just en un moment -l'acceleració del procés- en què la cambra catalana va capitalitzar els focus. Diputat bregat i experimentat, va ser la veu de Junts pel Sí en els debats més àrids. Incisiu en el cos a cos amb l'oposició, va recuperar el protagonisme perdut.

Del Parlament a Palau

I Puigdemont va recórrer a Turull en el pitjor moment. El pes específic acumulat al Parlament i la determinació del diputat per completar l'objectiu de la legislatura -amb el referèndum de l'1 d'octubre com a estadi àlgid- el van portar al Govern. Puigdemont va pensar en el cap de files a la cambra catalana quan va rellevar cinc consellers pels dubtes expressats en relació al full de ruta. Turull no expressava dubtes i es va convertir en el successor de Neus Munté al departament de la Presidència. El van descartar al partit el juliol del 2016 i just un any després, el juliol del 2017, entrava a Palau.

Convertit també en portaveu del Govern, va pilotar el discurs de l'executiu en el trajecte cap al referèndum, ple de turbulències, i també en els dies crítics del mes d'octubre, des de les càrregues policials fins a la declaració d'independència. Sempre va expressar el seu compromís amb el mandat expressat pels ciutadans a les urnes. No se li recorden vacil·lacions. Tampoc en privat, quan Puigdemont dubtava de la convocatòria d'eleccions, en aquella tensa jornada al Palau de la Generalitat del 26 d'octubre.

 

Josep Rull i Jordi Turull, en roda de premsa Foto: Junts per Catalunya


La proclamació de la República, després no desplegada, va conduir els membres del Govern a l'exili i la presó. Turull es va quedar a Catalunya i va anar a declarar a l'Audiència Nacional. L'empresonament a Estremera -on va convertir cel·la amb Josep Rull- no va aplacar la seva determinació. Just després de ser alliberat va incorporar-se a la campanya electoral de Junts per Catalunya. Fonts de la llista recorden com els va demanar ser presents als mítings, compromès com estava amb la candidatura. A diferència de Marta Pascal -coordinadora del PDECat- i Artur Mas -llavors president del partit-, va tenir molt protagonisme en els actes electorals. El 21-D, la llista de Puigdemont -Turull era el número 4- va ser la força independentista més votada, per davant d'ERC.

De defensor de l'acord amb la CUP a dependre dels seus diputats

Investigat per rebel·lió al Suprem -aquest divendres escoltarà com el jutge Llarena revisa la seva situació processal-, Turull ha rebaixat perfil en els darrers tres mesos. Tot i tenir ascendent en les negociacions, no ha estat la veu pública de Junts per Catalunya. Només ha aparegut en els titulars quan el seu nom ha anat guanyant centralitat com a candidat, un cop consumat el pas al costat de Puigdemont i la renúncia de Jordi Sànchez a l'escó, moviments forçats per l'acció de la justícia espanyola. 

Per convertir-se en el 131è president de la Generalitat, Turull necessita els vots de la CUP, indispensables per assolir la majoria absoluta en primera ronda, tenint en compte que el que pretén Junts per Catalunya i ERC és una investidura abans de la compareixença al Suprem. El candidat, que serà un president efímer si rep el suport necessari -aquest divendres el pot suspendre el Suprem-, viu la paradoxa d'estar en mans dels anticapitalistes, ell que sempre va defensar l'entesa amb la CUP davant el PDECat en els mesos més complicats de l'anterior legislatura. El vot dels cupaires decidirà si Turull aprofita la segona oportunitat.
 

Jordi Turull col·locant el llaç groc de Jordi Sànchez Foto: Albert Alemany

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació