24
de març
del
2018
Actualitzat
a les
15:26h
Ricard Torquemada (Barcelona, 1971) parla de futbol amb passió. Analista respectat a Catalunya Ràdio i TV3, i veu habitual de La Transmissió d'en Puyal, ha cultivat la mirada fins al punt d'excel·lir en la lectura i la verbalització del joc. Una mirada i un discurs educat a partir del futbol de Cruyff, després sublimat per Guardiola. En aquesta entrevista amb NacióDigital, coincidint amb el segon aniversari de la mort del geni holandès, Torquemada desgrana en quin estat de conservació es troba l'estil Barça, concedeix un llarg regnat a Messi i parla de Xavi com a hereu de la fórmula des de la banqueta.
- Escrivia fa temps John Carlin que només hi ha una cosa pitjor que la "insuportable indignitat" de ser periodista, ser periodista esportiu i haver de tenir la paciència suficient per poder entrevistar un futbolista. Passa per un bon moment el periodisme esportiu?
- El moment no és fàcil en relació a allò que t'has imaginat quan vas pensar ser periodista. Però sempre he intentat adaptar-me a les regles del joc, i treure profit del que hi ha. Hi ha una visió idealista de com voldries que fos la vida i una altra cosa és la realitat, i es tracta de compatibilitzar la teva passió amb les regles del joc actuals. I, per tant, no m'he parat gaire a lamentar aquesta reflexió de John Carlin, que segurament té raó. Hi ha moltes vies alternatives per arribar al mateix lloc, que en el fons és comunicar i satisfer la gent que hi ha a l'altra banda.
- José Martí Gómez defensava, en una entrevista a NacióDigital, que al periodisme fa temps que li falta ànima.
- Ell té una altra perspectiva i una experiència que jo no tinc. Al periodisme, la part tecnològica li ha donat moltes coses bones, però la manta no tapa cap i peus. Recordo que al principi d'entrar la ràdio ja sentia gent, que per mi eren referents, dient que s'havia de sortir més al carrer. Recordo molt en Jordi Basté dient que hi havia massa gent a la redacció i que s'havia de ser més al carrer. I parlo de fa 20 anys. Potser la tendència ha estat una mica aquesta, i hem agafat aquest hàbit, que ens ha fet perdre la proximitat amb el fet noticiable.
- Els paràmetres de la professió han canviat. Ara es tracta més de ser influent que d’oferir bona informació. Les xarxes socials han intervingut en aquesta transformació.
- Les xarxes socials exigeixen una reflexió profunda. A vegades he pensat fins a quin punt l'actor individual, que depèn d'una empresa, pot expressar-se a les xarxes si té algú que el paga precisament per buscar aquesta informació que transmet pel seu compte. Tinc la sensació que és una selva que encara no està regulada, però no des del punt legal sinó des del punt de vista moral i ètic. Cada dia anem trobant-nos situacions a les xarxes que no ens acaben d'agradar. És un aprenentatge constant, una avaluació permanent. Sobre la influència, encara penso que depèn de la informació que tinguis. A un periodista se'l valora per la seva credibilitat, pel seu coneixement. Em resulta molt difícil valorar la influència d'un periodista per altres paràmetres.
- El Barça ha allunyat la premsa del vestidor, i tampoc és benvinguda ni als hotels ni a l'avió de l'equip. Davant de tanta dificultat per fer informació, el periodisme esportiu ha hagut de recórrer a l’anàlisi o l’opinió?
- És possible. S'han sumat les dues circumstàncies. Però és bo que hi hagi més anàlisi, reflexió i valoració. És una part del periodisme esportiu que, quan jo estudiava, pensava que el país no havia acabat de desplegar, que li faltava, perquè anàvem endarrerits en relació a Espanya, Europa i l'Amèrica Llatina. Des d'aquella visió de periodista verge, d'aprenent, d'estudiant, creia que faltava aprofundir-hi. Hi veia recorregut. Però és cert que, per com ha augmentat la distància entre la premsa i el vestidor, el periodisme ha transitat cap a l'anàlisi i l'opinió, que depèn de la pròpia mirada del periodista.
- Ens hem acostumat a les tertúlies, per exemple.
- No soc massa partidari de les tertúlies en global, perquè no tots podem tenir una mirada de tot i amb la mateixa profunditat. En l'escenari ideal, cada tema hauria de tenir una tertúlia diferent. Però, a vegades, em reconforta més escoltar gent que em fa reflexions sobre el Barça o el futbol que segons quines entrevistes a jugadors. Quan escolto o quan llegeixo, m'agrada aprendre, veure altres perspectives, entendre coses que no entenc o conèixer coses que ningú m'ha explicat. I és molt difícil que en una entrevista amb un jugador o un entrenador aparegui tot això. Perquè ells, a més a més, estan molt blindats i quan concedeixen una entrevista van molt amb compte amb el que diuen.
- Que agraït seria que s'expliquessin amb tota normalitat.
- L'exemple més recent és l'entrevista de Panenka a André Gomes, en què el jugador s'obre exposant els seus pensaments. Per què ens impacta? Perquè ens dona informació, contingut i perspectiva. Ara bé, una entrevista de les habituals, en la qual el jugador, des del primer moment, vol mantenir la mateixa distància que estableix quan no parla, no té gaire sentit. Per ocupar espai als diaris, ràdios i televisions per coses que no tenen cap transcendència, prefereixo que algú em faci una reflexió fonamentada encara que no sigui jugador del Barça.
- Carles Puyol deia que, quan apareixia a la sala de premsa, es proposava no concedir cap titular als periodistes.
- Correcte. Aquest és l'objectiu de molts jugadors. També depèn molt de les preguntes i dels objectius que tingui el periodista. El periodisme ha de buscar el titular en l'entrevista, però és probable que el titular, si hi ha de sortir, acabi sortint sol, fruit de la conversa. Perquè sabem que la majoria dels jugadors surten a protegir-se. A mi les entrevistes que més m'agraden són les converses.
- Ramon Besa feia aquesta reflexió en una entrevista a NacióDigital: "El club i els jugadors han decidit que poden fer informació prescindint dels periodistes". Què han de fer, doncs, els periodistes?
- Hem de mirar i educar la nostra mirada, i ser capaços de tenir criteri per explicar el que veiem. En el fons, hem de ser un suport, una ajuda. En aquest sentit, el Barça és un exemple d'una cultura futbolística que s'ha anat estimulant a través dels mitjans, perquè els protagonistes han estat capaços de verbalitzar-la i fer-ne tesi. I, com a conseqüència, la gent del Barça ha après a mirar el futbol amb aquesta mirada, que és la de Cruyff. Això no s'aconsegueix d'un dia per l'altre, i tampoc si tots els elements que envolten el Barça no es posen d'acord en què aquest és l'abecedari. No és l'únic abecedari, però és el nostre abecedari. A diferència del que passa amb el Madrid, que no saben què miren i s'acaben agafant al resultat, aquí es parla molt del procés que porta a la victòria. I el procés és apassionant.
- Salvant les distàncies entre Barcelona i Madrid, però el periodisme esportiu no s’ha convertit en periodisme de club? Guardiola va denunciar allò de la “central lechera”.
- El periodisme també és negoci, i és una veritat que no podem rebatre, encara que ens agradaria fer-ho. I els mitjans tenen els seus interessos, i en el marc d'aquests interessos, tenen una visió del que representen el Barça i el Madrid. El conflicte és negoci. Per tant, interessa tenir el conflicte viu. I el periodisme, a vegades, ha preferit per anar per la via del periodisme de club o, dit d'una altra manera, l'entreteniment periodístic, perquè no és informació. Soc bastant obert i tinc la sensació que cadascú ha de fer el que li demani la seva consciència, vocació i objectius professionals. Tot és vàlid. Després, en el fons, hi ha gent que consumeix, que sap què vol en cada moment. I pot arribar a ser compatible que una persona vulgui entreteniment en un determinat moment i, en una altra instant, una visió més reflexionada de l'esport. No podem anar pel món cada dia amb reflexions profundes. Ara bé, cadascú ha de triar. I, en aquest sentit, la identificació amb el Barça i el Madrid ha passat a ser una eina de negoci, tant per als periodistes com per a les empreses. Hi ha periodistes que s'han identificat amb el club i això els ha proporcionat una trajectòria, de la mateixa manera que els mitjans defensen un segment de la representació de l'entitat. Forma part de les regles del joc i cadascú, amb la seva consciència, s'hi ha de senti còmode i a gust. A mi m'interessa més el futbol que el Barça, encara que jo sigui del Barça. I això no ho revertiré, perquè per a mi és important aquest principi.
- Les retransmissions han polit la figura de l’analista. En això i en moltes altres coses, l’escola Puyal és un referent.
- En el cas de la figura de l'analista, surt de la convergència de diferents factors, com dèiem abans. A mi sempre m'havia agradat trobar els perquès i, quan jugava, era la pregunta que més formulava. I, a l'hora de mirar-me el futbol, la pregunta no desapareix del meu cap. A la vegada, quan vaig començar a la transmissió d'en Puyal, substituint a l'Antoni Bassas i en Josep Maria Deu, que eren excel·lents entrevistadors, les llotges dels camps es van tancar per a la premsa. I em van fer un favor, perquè jo era un pèssim entrevistador. I me n'adonava que no era meu hàbitat. I, a partir d'aquí, amb la llotja tancada, es va obrir un altre món que era l'anàlisi del que veia. I en Puyal sempre ha tingut la grandesa de deixar volar i créixer tothom en funció de les seves característiques i ambicions professionals. Per això el meu personatge ha tingut vida pròpia, de manera molt natural.
- Parlem de futbol. Com definiria l’estil Barça o el que vostè anomena com a fórmula Barça? Com està actualitzada?
- Fa uns anys ja que la fórmula Barça s'està intentant evolucionar, perquè havia arribat al sostre, a la puresa. Com que havíem arribat a la puresa i la fórmula té vida, ara som en la fase de trobar una evolució. Va passar amb Luis Enrique i ara també amb Valverde, que busquen la continuïtat, els matisos i els ajustos. Aquí sempre hi ha el debat sobre si s'està pervertint l'essència. Però a mi m'agrada mirar-m'ho amb una certa perspectiva. És molt difícil valorar el que està passant ara mateix. Si mires uns anys enrere, te n'adones de la importància que ha tingut una etapa i per què es feien determinades coses i quina influència van tenir. Aquesta fase d'evolució la trobo molt interessant. Perquè hem tingut enternadors que han respectat sempre l'essència.
- Tata Martino també ho va fer?
- Va ser excessivament respectuós amb l'estil. La fórmula Barça el va intimidar. Hi va haver un punt d'autogestió. L'equip venia de la pèrdua de Tito Vilanova i estava afectat. Va ser un any complicat: entre que ell respectava molt l'obra, perquè n'era un admirador, però no s'havia educat en aquesta escola, quan va arribar va mirar més que no pas va intervenir. No va intervenir prou i, quan ho va fer, va ser sempre des del consens amb la plantilla. Tenia admiració i devoció pels actors i l'obra. Això va generar un punt de paràlisi i a l'equip el va afectar, sobretot, en hàbits d'entrenament i en intensitat competitiva. La plantilla va veure que l'entrenador que els guiava era més un acompanyant que un líder.
- En la fórmula Barça, la pilota és el prinicipi i el final de tot. Marcelo Bielsa va dir que el Barça era un equip contracultural.
- El Barça té força d'això. Bielsa acumula raó en moltes coses, perquè reflexiona i té talent. És un entrenador molt coherent, però més enllà de si és un bon entrenador, Bielsa és un ideòleg futbolístic. És una evidència que el Barça és contracultural perquè som en un moment que, en el futbol, és molt difícil que els projectes siguin propositius. És més fàcil ser reactiu.
- Cruyff és l’únic que va revolucionar el futbol dos cops, a la gespa i la banqueta. La seva idea futbolística està en perill?
- No ho està, però més per una qüestió conjuntural que no pas estructural. Hem tingut molta sort amb els entrenadors que han vingut, o molt encert en la tria, pel respecte que han demostrat aquests entrenadors cap a l'obra. Amb més o menys capacitat per evolucionar la fórmula, han tingut respecte pels fonaments, i han matisat el model. També és cert que els jugadors que han brillat en la darrera dècada cada cop són més importants i, per tant, tenen més pes específic. I això fa més fàcil liderar-los a partir d'escoltar-los. Són gent que fa molts anys que juguen amb un estil i és molt difícil treure'ls del seu hàbitat. Hi ha pocs entrenadors, per molt líders que siguin, que puguin arribar aquí i dir-li a Messi, Busquets o Iniesta que han de jugar diferent. Dit això, podríem trobar entenadors al mercat, amb un ego molt gran, que podrien haver vingut i trepitjar l'hort.
- Podria haver passat amb Luiz Felipe Scolari, quan Sandro Rosell va voler destituir Frank Rijkaard per fitxar el tècnic brasiler?
- És possible. Scolari tenia una mirada futbolística bastant diferent a la del Barça. I dic només que és possible perquè aquests entrenadors, que han estat molt importants, tampoc són suïcides. Solen ser intel·ligents. Hi va haver un debat sobre si Mourinho, en el cas que hagués estat l'escollit en lloc de Guardiola per ocupar la banqueta del Barça, s'hauria convertit en el Mourinho que coneixem o en un altre entrenador a través del Barça. És difícil saber què hauria pogut passar. La qüestió és que els que han viscut, ho han respectat. I li han donat matisos i ajustos a la fórmula. Quan deia que ha estat més conjuntural que estructural, volia dir que el respecte a la fórmula ha estat una línia de la política esportiva del club o ha estat una casualitat.
- Preguntava pel respecte a l’idea de Cruyff perquè l'holandès va ser tossut a l'hora d'inocular el model al futbol base. I només cal veure com s’ha desvirtuat l’essència de la Masia. Al Barça B gairebé no hi tenen lloc els jugadors del planter. Una mala política esportiva del club pot acabar amb la idea?
- Hi pot ajudar. Sí, esclar. El futbol base era un laboratori molt específic i, si això es perd, costa molt més trobar el que necessites. Ara el Barça ha anat al Brasil a fitxar Arthur perquè és migcampista d'elaboració, en l'arrel de la jugada. És un tipus de jugador que a can Barça sempre s'havia treballat bé. Si s'ha anat a buscar Arthur al Brasil no és perquè Arthur hagi enlluernat el món, és perquè el Barça necessita trobar això. En aquest cas, crec que encerta en el perfil del jugador, però el club demostra que no ha estat capaç de treure a casa això que ara busca fora. És evident que hi ha una equivocació. I no cal posar noms, perquè no és una qüestió de dos anys ni de tres. Fa un temps que el club s'ha desviat del camí i costa més trobar aquestes necessitats a casa. Ara bé, si per la política esportiva del club no era tan important mantenir aquesta fórmula Barça o aquesta idea de Cruyff, té coherència que el futbol base s'hagi flexibilitzat i hagi buscat una altra perspectiva, cercant un altre perfil de jugador.
- És normal, però, el que passa al Barça B. És normal que no hi hagi oportunitats per a jugadors com Aleñà i es busquin solucions a fora?
- Depèn dels objectius que es fixi el club. El que em grinyola és que el discurs no va d'acord amb el que es fa. A mi m'hauria agradat més que, si la idea del club era una altra, la junta directiva o la direcció esportiva hagués dit que la fórmula estava esgotada i actués en conseqüència. Què passa? Que afirmar això penalitza. I no es diu. Però hauria estat valent. Puc arribar a entendre que algun dia el Barça admeti que, havent canviat el futbol, no treu gent del planter perquè no els sap fabricar a partir de la fórmula i que calen futbolistes per jugar en tots els escenaris. Pot existir aquest pensament, que no és el meu, però pot existir. Però el que passa és que hi ha una diferència entre el que es diu i el que es fa. S'evoca a Cruyff i es diu que al Barça no es negocia l'essència, però a l'hora de fitxar entrenadors, i jugadors per al primer equip i el planter, no hi ha una línia recta. És una línia que fa revolts.
Per exemple, quan es va fitxar Valverde, els arguments que va donar el club no responien a una defensa apassionada del model. I crec que Valverde està fent molt bona feina. Però has de donar arguments. Has de dir que és un entrenador que li agrada tenir la pilota, que juga a camp rival, que és valent o que està disposat a defensar amb tres al darrere per acumular recursos al centre del camp. Una lectura futbolística profunda. I ho dic perquè, en el càsting d'entrenadors fet pel Barça, els perfils eren molt diferents. Després no val recórrer a l'ADN Barça, perquè s'han valorat entrenadors que s'allunyen no només de la fórmula sinó del mateix Valverde, que ha estat l'escollit. I amb el futbol base passa el mateix. Si el Barça sempre havia fabricat aquest migcampista, i ara no el produeix i l'ha d'anar buscar, és per què ha desaparegut el talent al món en categories inferiors? El futbol base fitxa jugadors de tot arreu. En lloc hi havia aquest talent per desenvolupar? Això no és creïble.
- Guardiola va sublimar Cruyff. El secret de Guardiola és la mescla de tenir clara la idea i d’afegir-hi el treball. Tot el que Cruyff improvisava, Guardiola ho estudia.
- Sí, és així.
- Guardiola està tenint èxit a Anglaterra.
- Molt. Guardiola ha sublimat la idea, l'ha perfeccionada, l'ha millorada i l'ha feta excel·lir. No hi ha cap mena de dubte que si poguéssim triar qui ha d'evolucionar la idea del Barça, aquest és Guardiola. El Barça ha tingut entrenadors que han actualitzat la idea perquè Guardiola no hi era. Però ell és la persona amb la convicció, el talent, el sentiment i el coneixement per executar-ho. Ho ha mamat i té el cap tot el que pot continuar caminant. I la idea de Guardiola continua desenvolupant-se a indrets on no és fàcil.
- També és contracultural jugar com juga Guardiola a Alemanya i Anglaterra.
- Correcte. Són indrets on no hi ha les condicions adequades per fer el que fa. I per això és més difícil. És l'home ideal per continuar evolucionant la idea del Barça. Ell és l'hereu. I, en aquest sentit, apareix sempre el nom de Xavi a l'horitzó com a possible successor, com a hereu de l'hereu.
- Xavi serà el futur entenador del Barça?
- Depèn de tantes coses... Depèn de qui mani al club i de si sent com a pròpia aquesta idea o no. Si qui mani ho sent, és una cosa que és evident, no hi ha dubte. Perquè si algú ho sent, pensarà en ell. I com que Xavi també ho sent, ho farà. Ara bé, si es prioritzen altres coses, es triarà un altre entrenador.
- I Bartomeu ho sent?
- Crec que Bartomeu no ho sent. Tampoc tinc clar que futbolísticament senti una altra cosa. Bartomeu no té uns criteris futbolístics clars del que li agrada o del que voldria que fos el Barça. Sap que hi va haver una època en la qual vam gaudir, però no sé si li dona la importància o el pes a tot el mètode que hi havia al darrere per passar-ho bé.
- Potser és una decisió que ha de dependre de la direcció esportiva.
- Exacte. El que sí que ha de saber el president és què vol. No com s'arriba a l'objectiu, però sí què vol. Per exemple, per triar el director esportiu, el president ha de saber quina imatge fubolística vol del seu club. S'ha parlat molt de l'intervencionisme de Joan Laporta. Ell era un malalt del cruyffisme i, com a tal, tenia molt clar què somiava ell assegut a la llotja i quines expressions futbolístiques volia veure a la gespa. Ell no dubtava gens i això és molt important en un president, perquè el president no pot pensar en guanyar, ha de pensar en el camí per guanyar. Des del meu punt de vista, Bartomeu ha de pensar en quina personalitat ha de tenir el club, què vol veure al camp. Després pot encertar més o menys, pot estar ben o mal assessorat, però ha de saber quina és l'expressió futbolística que desitja. Si el Barça vol continuar desenvolupant el que un dia va parir Cruyff, és molt fàcil perquè som en el lloc adequat. El problema seria que el Barça volgués fer una altra cosa, perquè llavors sí que has de rebre recomanacions de fora. El Barça ja sap quins són els homes indicats per defensar l'herència. La qüestió és què està disposat a sacrificar Bartomeu perquè el Barça jugui com ell vol que jugui o si aquest és un tema menor. Pot ser que l'objectiu sigui tenir molt bons jugadors, que juguin bé a futbol i que l'equip no s'allunyi molt de l'estil. A Bartomeu no li veig passió futbolística per aquest model, una posició que és absolutament respectable.
- Valverde ha ordenat un equip que a l’estiu semblava depressiu després de la marxa de Neymar. Quin és el gran atribut de Valverde?
- Primer de tot, sentit comú, i després intel·ligència, humilitat i capacitat per acceptar les limitacions, tant les de l'equip com les seves. Amb tot això ha fet una obra interessantíssima. No hem d'oblidar on era el Barça el mes d'agost, quan va marxar Neymar, i no ho tenia fàcil. Ha fet coses molt bé, i ho ha fet sense soroll. Ha prioritzat dos o tres conceptes i a partir d'aquí ha desenvolupat. Per exemple, ha fet que Messi s'apropés a Suárez i que tots dos juguessin a menys metres de la porteria, per fer més forta aquesta parella en absència de Neymar. I, a partir d'aquí, ha equilibrat l'equip.
- Ha tornat a interpretar Messi.
- Sí. Fins al punt que ho ha fet amb habilitat i ha transformat el Barça sense que passés res. Ha evolucionat l'equip del 4-3-3 al 4-3-3 asimètric, i després al 4-4-2. En canvi, si hagués vingut un entrenador que hagués dit que deixaria enrere el 4-3-3 i es plantaria en el 4-4-2, aquí hi hagués hagut debats encesos. En canvi, ell ho ha conduït amb saviesa. Hi hem arribat sense generar un debat sobre això. Valverde ja està organitzant l'equip a la seva manera, amb el 4-4-2, potser més per obligació que per sentiment. Estava disposat a respectar la fómula però hi havia una situació de força major, la marxa de Neymar, i davant un problema ell va veure una oportunitat. El trident era un model perillosíssim per al Barça, perquè no està fet en funció de la idea que defenses sinó que està fet en funció de tenir els millors jugadors del món i que l'entrenador s'espavili per organitzar-los. En aquest sentit, Luis Enrique és una víctima del trident. El que fa Luis Enrique la primera temporada és un miracle. Va aconseguir que, tot i el trident, el Barça tingués capacitat per expressar-se col·lectivament i que Messi-Suárez-Neymar no se separessin de l'equip. El que va passar després és una evidència. Tres bèsties com aquestes sempre miren la porteria rival i no necessiten relacionar-se gaire amb l'equip per guanyar el partit. Però, a la llarga, això fa que l'equip es trenqui i surti de l'essència, que és estar junt i tenir molt la pilota.
Per mi, la marxa de Neymar és un alleugeriment. No per Neymar sinó per l'assassinat del trident. El PSG ha viscut amb el trident i el Madrid, també. Però Zidane ho ha vist clar. L'any passat va guanyar la Champions sense trident, per una qüestió de lesions, i aquesta temporada, tot i tenir-los tots tres, en partits importants no els ha utilitzat junts. Mirem com va jugar el Madrid contra el PSG, va fugir del trident. És molt difícil fer un futbol col·lectiu i tenir personalitat futbolística com a equip dominador i, a l'hora, estar en mans de tres primeres espases, amb desequilibri, gol i ego. Per al Barça, era important trencar-ho i que l'entrenador en tregués rendiment. I Valverde ho ha fet molt bé, tot i que els matisos introduïts l'allunyen de l'essència. Però cal tenir en compte els jugadors que tens. A Valverde no li posaria cap altra nota que no fos un excel·lent.
- Com hauria estat la relació Cruyff entrenador-Messi jugador?
- No ho sé. És que el futbol ha canviat molt. Cruyff va ser intel·ligent quan va decidir no tornar a entrenar. Ell no feia mai res per caprici. Veia les coses molt abans que la resta. I devia veure que les dimensions dels jugadors superaven qualsevol entrenador, i que no tenia les habilitats empàtiques de Guardiola, que en això és un mestre. Guardiola, quan marxa del Barça, diu allò de "prendrem mal", perquè veia que la relació amb els jugadors estava esgotada. En Pep havia aconseguit conduir allò de la manera que volia però no sabia si era possible continuar-ho fent. Com s'haurien entès Cruyff i Messi? Crec que els talents i els genis s'entenen bastant bé. Es miren i s'entenen. Potser en algun moment haurien mantingut distància però, en el fons, s'haguessin entès perfectament. N'hi ha pocs com ells.
- Fins quan tindrem Messi al màxim rendiment?
- Fins que ell vulgui. És un jugador que mentre tingui al cap ganes de jugar a futbol, fins que vulgui. Ell està aconseguint una cosa que no hem vist en aquest nivell de rendiment, que és ser més d'un jugador. Messi ja no sé quants jugadors ha sigut. Té 30 anys i això és impossible en un esportista comú, només ho pot fer un talent com ell. I no soc capaç de saber quants tipus de futbolistes més té per davant. Cada cop interpreta millor el futbol i ara ja el veu en tres dimensions. Messi és un jugador que s'ha cuidat, que és molt professional, i té cap. Mentre el cap tingui ganes de competir, i ell és un competidor nat, tindrem Messi.
- I, ara, al cap hi té el Barça però també el Mundial?
- Crec que sí, però menys obsessivament que el Mundial de Brasil. Ha anat perdent obsessió per satisfer els seus objectius. Ho viu tot de manera més natural. Sense haver perdut ni un gram de competitivitat i de fam, ha perdut aquell punt d'obsessió. Amb perspectiva, seria interessant recuperar què li va passar a Messi l'any del Tata Martino. Va fer un Mundial fantàstic, però va estar molt lluny del millor dels Messi que coneixem. El que passa és que amb aquella versió seva, que era bona, ja marcava diferències. Però l'any que va fer al Barça abans del Mundial no se sabia què li passava. Cada cop, aquesta versió desconeguda de Messi ha aparegut menys. També ha trobat Luis Suárez, un soci de confiança i un refugi, i ha assolit un estadi de maduresa. Com Cruyff, Messi és una persona llesta. No sé si és molt intel·ligent, però és una persona llesta, va per davant de tots. Ell s'adona del que necessita per continuar estant a gust. I ara ha perdut l'obsessió. Diria que està més preocupada la gent per si Messi i Cristiano tenen les mateixes Pilotes d'Or que el mateix Messi. Arriba un moment en el qual la grandesa de Messi és que va sobrat. Cristiano és molt més humà, és agradablement transparent i pateix en aquesta carrera per ser el millor. El veus en l'agonia de qui vol guanyar i a vegades perd. Messi, no. Messi és bastant difícil de codificar. I va tan sobrat que per ell ja no és una obligació tenir més Pilotes d'Or que Cristiano, perquè en el fons ja té el reconeixement absolut. I crec que això li dona pau.
- Una de les preguntes que es fan tots els culers és com ha de ser el Barça post-Messi. És el gran repte del club. Com s'ha de fer aquesta transició?
- Encara falta, no és una urgència, perquè és una decisió més a llarg termini. Crec que la millor manera que tindria el Barça per refundar-se futbolísticament quan marxi Messi és tornar a l'essència. No trobarà un matí més curt que el ja coneix.
- Serà un èxit si, quan no hi hagi Messi, el Barça és reconeixible.
- Sí. Valverde ha fet una cosa: ha trencat algunes coses del model per Messi i Iniesta. Resulta que els dos grans representants de l'essència, en un moment de terratrèmol per la marxa de Neymar, són els protagonistes del canvi de model. Valverde trenca el dibuix i l'esquema, el 4-3-3, per fer-los guanyar dimensió. Valverde pensa: si hi ha un sacrifici que haguem de fer en la fórmula per guanyar, quins escuts tinc? I escull Messi i Iniesta. La demostració és que Valverde només torna al 4-3-3 quan no hi ha Messi i Iniesta al camp. L'entrenador arriba a la conclusió que per potenciar els seus millors jugadors ha de canviar el sistema. I troba els equilibris a partir d'aquí. Per tant, el dia que Messi i Iniesta faltin, el més senzill és tornar al camí que ja coneixes. Si vols iniciar un altre camí, no saps cap a on ni amb quins fonaments. En canvi, el camí conegut és més senzill. Valverde ens dona una pista de cara al futur: quan marxi Messi, no ens tornem a plantejar la vida. Tornem on érem, tornem als fonaments, a les arrels, a les essències.
-La vida sense Messi serà molt més avorrida?
- Home, serà més avorrida. Espero que trobem estímuls, però és inevitable pensar que ens tornarà a canviar la mirada del futbol. Com més ràpidament siguem capaços de fer un reset, més feliços serem. Ja va passar una mica amb Guardiola. Potser diria que encara està passant. Continuem tenint instal·lada una imatge del que considerem que és jugar bé, la felicitat futbolística. I, si continuem tenint aquella imatge, la resta no ens omple, no ens fa feliços. Per tant, el que cal és guardar aquestes imatges a l'armari de les sensacions i tornar a començar. Si cada dia que mirem el Barça en el futur pensem què hauria fet Messi, aleshores ens espera una vida molt trista.
- L’1 d’octubre, el Barça va prendre una decisió estranya. L’equip ha interpretat de forma adequada el moment que vivia el país?
- És difícil, perquè cadascú identifica el club d'una manera. Aquell dia tenia bastant clar que era una oportunitat perquè el club es posicionés d'una manera determinada, i em va saber greu que no ho fes. Després, amb el pas del temps, pots arribar a canviar d'opinió. I rumio si em vaig precipitar pensant que el Barça havia de ser un actor principal de tot allò. Al final, tot depèn del que esperis del club. I, per a mi, el resultat del camp no és tan important. Jo he escoltat reflexions a la directiva que deien que si el Barça no hagués jugat el partit, s'haurien perdut els punts i potser s'hauria compromès la Lliga. Per a mi, una Lliga no és tan important. Ara bé, el que va passar l'1 d'octubre és un abans i un després en moltes coses. I m'hauria agradat que fos un abans i un després també per al club.
- És vigent, doncs, el lema Més que un club?
- Vaig fer un tuit en aquest sentit. I no sé si em vaig precipitar. He parlat després amb gent que té una mirada del club que és molt més documentada que la meva i discrepa molt sobre això. Per a mi, el Més que un club indica que hi ha coses més importants que el resultat a curt termini. Ni una Champions val la pena. M'hauria agradat que el Barça, en consonància amb el país, aquell dia hagués significat un punt d'inflexió. I això es podria haver traduït en una lectura sobre la competició. Tanmateix, passés el que passés, fa temps que el club està en mans dels jugadors. I diria que això li passa a tothom. I els jugadors no estan arrelats al país, tot i que alguns futbolistes haurien estat d'acord a suspendre el partit de l'1 d'octubre. Però la majoria viuen en una bombolla i estan de pas, aliens a allò que passa al país. Senten que Barcelona és el seu lloc de residència, però no se senten bandera. I el seu deure, pensen, és guanyar títols. M'agradaria que els clubs estiguessin en altres mans, però això implica convicció, coherència i habilitat. És una feina molt complicada ser president o directiu del Barça, però analitzant-ho hauria preferit, en qualsevol cas, que el Barça s'hagués desprès del resultat. I de la mateixa manera que Cruyff i Guardiola ens van ensenyar que el més important era el procés futbolístic per arribar al resultat, i que si s'havia de sacrificar el resultat, es feia, també m'hauria agradat que el Barça hagués sacrificat el resultat per les conviccions. Això en el cas que la directiva del Barça tingui aquesta convicció.
- Escrivia fa temps John Carlin que només hi ha una cosa pitjor que la "insuportable indignitat" de ser periodista, ser periodista esportiu i haver de tenir la paciència suficient per poder entrevistar un futbolista. Passa per un bon moment el periodisme esportiu?
- El moment no és fàcil en relació a allò que t'has imaginat quan vas pensar ser periodista. Però sempre he intentat adaptar-me a les regles del joc, i treure profit del que hi ha. Hi ha una visió idealista de com voldries que fos la vida i una altra cosa és la realitat, i es tracta de compatibilitzar la teva passió amb les regles del joc actuals. I, per tant, no m'he parat gaire a lamentar aquesta reflexió de John Carlin, que segurament té raó. Hi ha moltes vies alternatives per arribar al mateix lloc, que en el fons és comunicar i satisfer la gent que hi ha a l'altra banda.
- José Martí Gómez defensava, en una entrevista a NacióDigital, que al periodisme fa temps que li falta ànima.
- Ell té una altra perspectiva i una experiència que jo no tinc. Al periodisme, la part tecnològica li ha donat moltes coses bones, però la manta no tapa cap i peus. Recordo que al principi d'entrar la ràdio ja sentia gent, que per mi eren referents, dient que s'havia de sortir més al carrer. Recordo molt en Jordi Basté dient que hi havia massa gent a la redacció i que s'havia de ser més al carrer. I parlo de fa 20 anys. Potser la tendència ha estat una mica aquesta, i hem agafat aquest hàbit, que ens ha fet perdre la proximitat amb el fet noticiable.
- Els paràmetres de la professió han canviat. Ara es tracta més de ser influent que d’oferir bona informació. Les xarxes socials han intervingut en aquesta transformació.
- Les xarxes socials exigeixen una reflexió profunda. A vegades he pensat fins a quin punt l'actor individual, que depèn d'una empresa, pot expressar-se a les xarxes si té algú que el paga precisament per buscar aquesta informació que transmet pel seu compte. Tinc la sensació que és una selva que encara no està regulada, però no des del punt legal sinó des del punt de vista moral i ètic. Cada dia anem trobant-nos situacions a les xarxes que no ens acaben d'agradar. És un aprenentatge constant, una avaluació permanent. Sobre la influència, encara penso que depèn de la informació que tinguis. A un periodista se'l valora per la seva credibilitat, pel seu coneixement. Em resulta molt difícil valorar la influència d'un periodista per altres paràmetres.
- El Barça ha allunyat la premsa del vestidor, i tampoc és benvinguda ni als hotels ni a l'avió de l'equip. Davant de tanta dificultat per fer informació, el periodisme esportiu ha hagut de recórrer a l’anàlisi o l’opinió?
- És possible. S'han sumat les dues circumstàncies. Però és bo que hi hagi més anàlisi, reflexió i valoració. És una part del periodisme esportiu que, quan jo estudiava, pensava que el país no havia acabat de desplegar, que li faltava, perquè anàvem endarrerits en relació a Espanya, Europa i l'Amèrica Llatina. Des d'aquella visió de periodista verge, d'aprenent, d'estudiant, creia que faltava aprofundir-hi. Hi veia recorregut. Però és cert que, per com ha augmentat la distància entre la premsa i el vestidor, el periodisme ha transitat cap a l'anàlisi i l'opinió, que depèn de la pròpia mirada del periodista.
Ricard Torquemada Foto: Adrià Costa
- Ens hem acostumat a les tertúlies, per exemple.
- No soc massa partidari de les tertúlies en global, perquè no tots podem tenir una mirada de tot i amb la mateixa profunditat. En l'escenari ideal, cada tema hauria de tenir una tertúlia diferent. Però, a vegades, em reconforta més escoltar gent que em fa reflexions sobre el Barça o el futbol que segons quines entrevistes a jugadors. Quan escolto o quan llegeixo, m'agrada aprendre, veure altres perspectives, entendre coses que no entenc o conèixer coses que ningú m'ha explicat. I és molt difícil que en una entrevista amb un jugador o un entrenador aparegui tot això. Perquè ells, a més a més, estan molt blindats i quan concedeixen una entrevista van molt amb compte amb el que diuen.
"El periodisme ha de buscar el titular en l'entrevista, però és probable que el titular, si hi ha de sortir, acabi sortint sol, fruit de la conversa. Perquè sabem que la majoria dels jugadors surten a protegir-se"
- Que agraït seria que s'expliquessin amb tota normalitat.
- L'exemple més recent és l'entrevista de Panenka a André Gomes, en què el jugador s'obre exposant els seus pensaments. Per què ens impacta? Perquè ens dona informació, contingut i perspectiva. Ara bé, una entrevista de les habituals, en la qual el jugador, des del primer moment, vol mantenir la mateixa distància que estableix quan no parla, no té gaire sentit. Per ocupar espai als diaris, ràdios i televisions per coses que no tenen cap transcendència, prefereixo que algú em faci una reflexió fonamentada encara que no sigui jugador del Barça.
- Carles Puyol deia que, quan apareixia a la sala de premsa, es proposava no concedir cap titular als periodistes.
- Correcte. Aquest és l'objectiu de molts jugadors. També depèn molt de les preguntes i dels objectius que tingui el periodista. El periodisme ha de buscar el titular en l'entrevista, però és probable que el titular, si hi ha de sortir, acabi sortint sol, fruit de la conversa. Perquè sabem que la majoria dels jugadors surten a protegir-se. A mi les entrevistes que més m'agraden són les converses.
"El Barça és un exemple d'una cultura futbolística que s'ha anat estimulant a través dels mitjans, perquè els protagonistes han estat capaços de verbalitzar-la i fer-ne tesi. I, com a conseqüència, la gent del Barça ha après a mirar el futbol amb aquesta mirada, que és la de Cruyff"
- Ramon Besa feia aquesta reflexió en una entrevista a NacióDigital: "El club i els jugadors han decidit que poden fer informació prescindint dels periodistes". Què han de fer, doncs, els periodistes?
- Hem de mirar i educar la nostra mirada, i ser capaços de tenir criteri per explicar el que veiem. En el fons, hem de ser un suport, una ajuda. En aquest sentit, el Barça és un exemple d'una cultura futbolística que s'ha anat estimulant a través dels mitjans, perquè els protagonistes han estat capaços de verbalitzar-la i fer-ne tesi. I, com a conseqüència, la gent del Barça ha après a mirar el futbol amb aquesta mirada, que és la de Cruyff. Això no s'aconsegueix d'un dia per l'altre, i tampoc si tots els elements que envolten el Barça no es posen d'acord en què aquest és l'abecedari. No és l'únic abecedari, però és el nostre abecedari. A diferència del que passa amb el Madrid, que no saben què miren i s'acaben agafant al resultat, aquí es parla molt del procés que porta a la victòria. I el procés és apassionant.
El periodista, als estudis de Catalunya Ràdio Foto: Adrià Costa
- Salvant les distàncies entre Barcelona i Madrid, però el periodisme esportiu no s’ha convertit en periodisme de club? Guardiola va denunciar allò de la “central lechera”.
- El periodisme també és negoci, i és una veritat que no podem rebatre, encara que ens agradaria fer-ho. I els mitjans tenen els seus interessos, i en el marc d'aquests interessos, tenen una visió del que representen el Barça i el Madrid. El conflicte és negoci. Per tant, interessa tenir el conflicte viu. I el periodisme, a vegades, ha preferit per anar per la via del periodisme de club o, dit d'una altra manera, l'entreteniment periodístic, perquè no és informació. Soc bastant obert i tinc la sensació que cadascú ha de fer el que li demani la seva consciència, vocació i objectius professionals. Tot és vàlid. Després, en el fons, hi ha gent que consumeix, que sap què vol en cada moment. I pot arribar a ser compatible que una persona vulgui entreteniment en un determinat moment i, en una altra instant, una visió més reflexionada de l'esport. No podem anar pel món cada dia amb reflexions profundes. Ara bé, cadascú ha de triar. I, en aquest sentit, la identificació amb el Barça i el Madrid ha passat a ser una eina de negoci, tant per als periodistes com per a les empreses. Hi ha periodistes que s'han identificat amb el club i això els ha proporcionat una trajectòria, de la mateixa manera que els mitjans defensen un segment de la representació de l'entitat. Forma part de les regles del joc i cadascú, amb la seva consciència, s'hi ha de senti còmode i a gust. A mi m'interessa més el futbol que el Barça, encara que jo sigui del Barça. I això no ho revertiré, perquè per a mi és important aquest principi.
"A diferència del que passa amb el Madrid, que no saben què miren i s'acaben agafant al resultat, aquí es parla molt del procés que porta a la victòria. I el procés és apassionant"
- Les retransmissions han polit la figura de l’analista. En això i en moltes altres coses, l’escola Puyal és un referent.
- En el cas de la figura de l'analista, surt de la convergència de diferents factors, com dèiem abans. A mi sempre m'havia agradat trobar els perquès i, quan jugava, era la pregunta que més formulava. I, a l'hora de mirar-me el futbol, la pregunta no desapareix del meu cap. A la vegada, quan vaig començar a la transmissió d'en Puyal, substituint a l'Antoni Bassas i en Josep Maria Deu, que eren excel·lents entrevistadors, les llotges dels camps es van tancar per a la premsa. I em van fer un favor, perquè jo era un pèssim entrevistador. I me n'adonava que no era meu hàbitat. I, a partir d'aquí, amb la llotja tancada, es va obrir un altre món que era l'anàlisi del que veia. I en Puyal sempre ha tingut la grandesa de deixar volar i créixer tothom en funció de les seves característiques i ambicions professionals. Per això el meu personatge ha tingut vida pròpia, de manera molt natural.
- Parlem de futbol. Com definiria l’estil Barça o el que vostè anomena com a fórmula Barça? Com està actualitzada?
- Fa uns anys ja que la fórmula Barça s'està intentant evolucionar, perquè havia arribat al sostre, a la puresa. Com que havíem arribat a la puresa i la fórmula té vida, ara som en la fase de trobar una evolució. Va passar amb Luis Enrique i ara també amb Valverde, que busquen la continuïtat, els matisos i els ajustos. Aquí sempre hi ha el debat sobre si s'està pervertint l'essència. Però a mi m'agrada mirar-m'ho amb una certa perspectiva. És molt difícil valorar el que està passant ara mateix. Si mires uns anys enrere, te n'adones de la importància que ha tingut una etapa i per què es feien determinades coses i quina influència van tenir. Aquesta fase d'evolució la trobo molt interessant. Perquè hem tingut enternadors que han respectat sempre l'essència.
- Tata Martino també ho va fer?
- Va ser excessivament respectuós amb l'estil. La fórmula Barça el va intimidar. Hi va haver un punt d'autogestió. L'equip venia de la pèrdua de Tito Vilanova i estava afectat. Va ser un any complicat: entre que ell respectava molt l'obra, perquè n'era un admirador, però no s'havia educat en aquesta escola, quan va arribar va mirar més que no pas va intervenir. No va intervenir prou i, quan ho va fer, va ser sempre des del consens amb la plantilla. Tenia admiració i devoció pels actors i l'obra. Això va generar un punt de paràlisi i a l'equip el va afectar, sobretot, en hàbits d'entrenament i en intensitat competitiva. La plantilla va veure que l'entrenador que els guiava era més un acompanyant que un líder.
- En la fórmula Barça, la pilota és el prinicipi i el final de tot. Marcelo Bielsa va dir que el Barça era un equip contracultural.
- El Barça té força d'això. Bielsa acumula raó en moltes coses, perquè reflexiona i té talent. És un entrenador molt coherent, però més enllà de si és un bon entrenador, Bielsa és un ideòleg futbolístic. És una evidència que el Barça és contracultural perquè som en un moment que, en el futbol, és molt difícil que els projectes siguin propositius. És més fàcil ser reactiu.
Torquemada, en un instant de la conversa amb NacióDigital Foto: Adrià Costa
- Cruyff és l’únic que va revolucionar el futbol dos cops, a la gespa i la banqueta. La seva idea futbolística està en perill?
- No ho està, però més per una qüestió conjuntural que no pas estructural. Hem tingut molta sort amb els entrenadors que han vingut, o molt encert en la tria, pel respecte que han demostrat aquests entrenadors cap a l'obra. Amb més o menys capacitat per evolucionar la fórmula, han tingut respecte pels fonaments, i han matisat el model. També és cert que els jugadors que han brillat en la darrera dècada cada cop són més importants i, per tant, tenen més pes específic. I això fa més fàcil liderar-los a partir d'escoltar-los. Són gent que fa molts anys que juguen amb un estil i és molt difícil treure'ls del seu hàbitat. Hi ha pocs entrenadors, per molt líders que siguin, que puguin arribar aquí i dir-li a Messi, Busquets o Iniesta que han de jugar diferent. Dit això, podríem trobar entenadors al mercat, amb un ego molt gran, que podrien haver vingut i trepitjar l'hort.
"Hem tingut molta sort amb els entrenadors que han vingut, o molt encert en la tria Hi ha entenadors al mercat, amb un ego molt gran, que podrien haver vingut i trepitjar l'hort de Cruyff
- Podria haver passat amb Luiz Felipe Scolari, quan Sandro Rosell va voler destituir Frank Rijkaard per fitxar el tècnic brasiler?
- És possible. Scolari tenia una mirada futbolística bastant diferent a la del Barça. I dic només que és possible perquè aquests entrenadors, que han estat molt importants, tampoc són suïcides. Solen ser intel·ligents. Hi va haver un debat sobre si Mourinho, en el cas que hagués estat l'escollit en lloc de Guardiola per ocupar la banqueta del Barça, s'hauria convertit en el Mourinho que coneixem o en un altre entrenador a través del Barça. És difícil saber què hauria pogut passar. La qüestió és que els que han viscut, ho han respectat. I li han donat matisos i ajustos a la fórmula. Quan deia que ha estat més conjuntural que estructural, volia dir que el respecte a la fórmula ha estat una línia de la política esportiva del club o ha estat una casualitat.
- Preguntava pel respecte a l’idea de Cruyff perquè l'holandès va ser tossut a l'hora d'inocular el model al futbol base. I només cal veure com s’ha desvirtuat l’essència de la Masia. Al Barça B gairebé no hi tenen lloc els jugadors del planter. Una mala política esportiva del club pot acabar amb la idea?
- Hi pot ajudar. Sí, esclar. El futbol base era un laboratori molt específic i, si això es perd, costa molt més trobar el que necessites. Ara el Barça ha anat al Brasil a fitxar Arthur perquè és migcampista d'elaboració, en l'arrel de la jugada. És un tipus de jugador que a can Barça sempre s'havia treballat bé. Si s'ha anat a buscar Arthur al Brasil no és perquè Arthur hagi enlluernat el món, és perquè el Barça necessita trobar això. En aquest cas, crec que encerta en el perfil del jugador, però el club demostra que no ha estat capaç de treure a casa això que ara busca fora. És evident que hi ha una equivocació. I no cal posar noms, perquè no és una qüestió de dos anys ni de tres. Fa un temps que el club s'ha desviat del camí i costa més trobar aquestes necessitats a casa. Ara bé, si per la política esportiva del club no era tan important mantenir aquesta fórmula Barça o aquesta idea de Cruyff, té coherència que el futbol base s'hagi flexibilitzat i hagi buscat una altra perspectiva, cercant un altre perfil de jugador.
"La Masia? El que em grinyola és que el discurs no va d'acord amb el que es fa S'evoca a Cruyff i es diu que al Barça no es negocia l'essència, però a l'hora de fitxar entrenadors, i jugadors per al primer equip i el planter, no hi ha una línia recta"
- És normal, però, el que passa al Barça B. És normal que no hi hagi oportunitats per a jugadors com Aleñà i es busquin solucions a fora?
- Depèn dels objectius que es fixi el club. El que em grinyola és que el discurs no va d'acord amb el que es fa. A mi m'hauria agradat més que, si la idea del club era una altra, la junta directiva o la direcció esportiva hagués dit que la fórmula estava esgotada i actués en conseqüència. Què passa? Que afirmar això penalitza. I no es diu. Però hauria estat valent. Puc arribar a entendre que algun dia el Barça admeti que, havent canviat el futbol, no treu gent del planter perquè no els sap fabricar a partir de la fórmula i que calen futbolistes per jugar en tots els escenaris. Pot existir aquest pensament, que no és el meu, però pot existir. Però el que passa és que hi ha una diferència entre el que es diu i el que es fa. S'evoca a Cruyff i es diu que al Barça no es negocia l'essència, però a l'hora de fitxar entrenadors, i jugadors per al primer equip i el planter, no hi ha una línia recta. És una línia que fa revolts.
Per exemple, quan es va fitxar Valverde, els arguments que va donar el club no responien a una defensa apassionada del model. I crec que Valverde està fent molt bona feina. Però has de donar arguments. Has de dir que és un entrenador que li agrada tenir la pilota, que juga a camp rival, que és valent o que està disposat a defensar amb tres al darrere per acumular recursos al centre del camp. Una lectura futbolística profunda. I ho dic perquè, en el càsting d'entrenadors fet pel Barça, els perfils eren molt diferents. Després no val recórrer a l'ADN Barça, perquè s'han valorat entrenadors que s'allunyen no només de la fórmula sinó del mateix Valverde, que ha estat l'escollit. I amb el futbol base passa el mateix. Si el Barça sempre havia fabricat aquest migcampista, i ara no el produeix i l'ha d'anar buscar, és per què ha desaparegut el talent al món en categories inferiors? El futbol base fitxa jugadors de tot arreu. En lloc hi havia aquest talent per desenvolupar? Això no és creïble.
Ricard Torquemada Foto: Adrià Costa
- Guardiola va sublimar Cruyff. El secret de Guardiola és la mescla de tenir clara la idea i d’afegir-hi el treball. Tot el que Cruyff improvisava, Guardiola ho estudia.
- Sí, és així.
- Guardiola està tenint èxit a Anglaterra.
- Molt. Guardiola ha sublimat la idea, l'ha perfeccionada, l'ha millorada i l'ha feta excel·lir. No hi ha cap mena de dubte que si poguéssim triar qui ha d'evolucionar la idea del Barça, aquest és Guardiola. El Barça ha tingut entrenadors que han actualitzat la idea perquè Guardiola no hi era. Però ell és la persona amb la convicció, el talent, el sentiment i el coneixement per executar-ho. Ho ha mamat i té el cap tot el que pot continuar caminant. I la idea de Guardiola continua desenvolupant-se a indrets on no és fàcil.
- També és contracultural jugar com juga Guardiola a Alemanya i Anglaterra.
- Correcte. Són indrets on no hi ha les condicions adequades per fer el que fa. I per això és més difícil. És l'home ideal per continuar evolucionant la idea del Barça. Ell és l'hereu. I, en aquest sentit, apareix sempre el nom de Xavi a l'horitzó com a possible successor, com a hereu de l'hereu.
- Xavi serà el futur entenador del Barça?
- Depèn de tantes coses... Depèn de qui mani al club i de si sent com a pròpia aquesta idea o no. Si qui mani ho sent, és una cosa que és evident, no hi ha dubte. Perquè si algú ho sent, pensarà en ell. I com que Xavi també ho sent, ho farà. Ara bé, si es prioritzen altres coses, es triarà un altre entrenador.
"Bartomeu no té uns criteris futbolístics clars del que li agrada o del que voldria que fos el Barça"
- I Bartomeu ho sent?
- Crec que Bartomeu no ho sent. Tampoc tinc clar que futbolísticament senti una altra cosa. Bartomeu no té uns criteris futbolístics clars del que li agrada o del que voldria que fos el Barça. Sap que hi va haver una època en la qual vam gaudir, però no sé si li dona la importància o el pes a tot el mètode que hi havia al darrere per passar-ho bé.
- Potser és una decisió que ha de dependre de la direcció esportiva.
- Exacte. El que sí que ha de saber el president és què vol. No com s'arriba a l'objectiu, però sí què vol. Per exemple, per triar el director esportiu, el president ha de saber quina imatge fubolística vol del seu club. S'ha parlat molt de l'intervencionisme de Joan Laporta. Ell era un malalt del cruyffisme i, com a tal, tenia molt clar què somiava ell assegut a la llotja i quines expressions futbolístiques volia veure a la gespa. Ell no dubtava gens i això és molt important en un president, perquè el president no pot pensar en guanyar, ha de pensar en el camí per guanyar. Des del meu punt de vista, Bartomeu ha de pensar en quina personalitat ha de tenir el club, què vol veure al camp. Després pot encertar més o menys, pot estar ben o mal assessorat, però ha de saber quina és l'expressió futbolística que desitja. Si el Barça vol continuar desenvolupant el que un dia va parir Cruyff, és molt fàcil perquè som en el lloc adequat. El problema seria que el Barça volgués fer una altra cosa, perquè llavors sí que has de rebre recomanacions de fora. El Barça ja sap quins són els homes indicats per defensar l'herència. La qüestió és què està disposat a sacrificar Bartomeu perquè el Barça jugui com ell vol que jugui o si aquest és un tema menor. Pot ser que l'objectiu sigui tenir molt bons jugadors, que juguin bé a futbol i que l'equip no s'allunyi molt de l'estil. A Bartomeu no li veig passió futbolística per aquest model, una posició que és absolutament respectable.
- Valverde ha ordenat un equip que a l’estiu semblava depressiu després de la marxa de Neymar. Quin és el gran atribut de Valverde?
- Primer de tot, sentit comú, i després intel·ligència, humilitat i capacitat per acceptar les limitacions, tant les de l'equip com les seves. Amb tot això ha fet una obra interessantíssima. No hem d'oblidar on era el Barça el mes d'agost, quan va marxar Neymar, i no ho tenia fàcil. Ha fet coses molt bé, i ho ha fet sense soroll. Ha prioritzat dos o tres conceptes i a partir d'aquí ha desenvolupat. Per exemple, ha fet que Messi s'apropés a Suárez i que tots dos juguessin a menys metres de la porteria, per fer més forta aquesta parella en absència de Neymar. I, a partir d'aquí, ha equilibrat l'equip.
- Ha tornat a interpretar Messi.
- Sí. Fins al punt que ho ha fet amb habilitat i ha transformat el Barça sense que passés res. Ha evolucionat l'equip del 4-3-3 al 4-3-3 asimètric, i després al 4-4-2. En canvi, si hagués vingut un entrenador que hagués dit que deixaria enrere el 4-3-3 i es plantaria en el 4-4-2, aquí hi hagués hagut debats encesos. En canvi, ell ho ha conduït amb saviesa. Hi hem arribat sense generar un debat sobre això. Valverde ja està organitzant l'equip a la seva manera, amb el 4-4-2, potser més per obligació que per sentiment. Estava disposat a respectar la fómula però hi havia una situació de força major, la marxa de Neymar, i davant un problema ell va veure una oportunitat. El trident era un model perillosíssim per al Barça, perquè no està fet en funció de la idea que defenses sinó que està fet en funció de tenir els millors jugadors del món i que l'entrenador s'espavili per organitzar-los. En aquest sentit, Luis Enrique és una víctima del trident. El que fa Luis Enrique la primera temporada és un miracle. Va aconseguir que, tot i el trident, el Barça tingués capacitat per expressar-se col·lectivament i que Messi-Suárez-Neymar no se separessin de l'equip. El que va passar després és una evidència. Tres bèsties com aquestes sempre miren la porteria rival i no necessiten relacionar-se gaire amb l'equip per guanyar el partit. Però, a la llarga, això fa que l'equip es trenqui i surti de l'essència, que és estar junt i tenir molt la pilota.
"El trident era un model perillosíssim per al Barça La marxa de Neymar és un alleugeriment. No per Neymar sinó per l'assassinat del trident"
Per mi, la marxa de Neymar és un alleugeriment. No per Neymar sinó per l'assassinat del trident. El PSG ha viscut amb el trident i el Madrid, també. Però Zidane ho ha vist clar. L'any passat va guanyar la Champions sense trident, per una qüestió de lesions, i aquesta temporada, tot i tenir-los tots tres, en partits importants no els ha utilitzat junts. Mirem com va jugar el Madrid contra el PSG, va fugir del trident. És molt difícil fer un futbol col·lectiu i tenir personalitat futbolística com a equip dominador i, a l'hora, estar en mans de tres primeres espases, amb desequilibri, gol i ego. Per al Barça, era important trencar-ho i que l'entrenador en tregués rendiment. I Valverde ho ha fet molt bé, tot i que els matisos introduïts l'allunyen de l'essència. Però cal tenir en compte els jugadors que tens. A Valverde no li posaria cap altra nota que no fos un excel·lent.
Torquemada, amb Joan Serra Carné Foto: Adrià Costa
- Com hauria estat la relació Cruyff entrenador-Messi jugador?
- No ho sé. És que el futbol ha canviat molt. Cruyff va ser intel·ligent quan va decidir no tornar a entrenar. Ell no feia mai res per caprici. Veia les coses molt abans que la resta. I devia veure que les dimensions dels jugadors superaven qualsevol entrenador, i que no tenia les habilitats empàtiques de Guardiola, que en això és un mestre. Guardiola, quan marxa del Barça, diu allò de "prendrem mal", perquè veia que la relació amb els jugadors estava esgotada. En Pep havia aconseguit conduir allò de la manera que volia però no sabia si era possible continuar-ho fent. Com s'haurien entès Cruyff i Messi? Crec que els talents i els genis s'entenen bastant bé. Es miren i s'entenen. Potser en algun moment haurien mantingut distància però, en el fons, s'haguessin entès perfectament. N'hi ha pocs com ells.
- Fins quan tindrem Messi al màxim rendiment?
- Fins que ell vulgui. És un jugador que mentre tingui al cap ganes de jugar a futbol, fins que vulgui. Ell està aconseguint una cosa que no hem vist en aquest nivell de rendiment, que és ser més d'un jugador. Messi ja no sé quants jugadors ha sigut. Té 30 anys i això és impossible en un esportista comú, només ho pot fer un talent com ell. I no soc capaç de saber quants tipus de futbolistes més té per davant. Cada cop interpreta millor el futbol i ara ja el veu en tres dimensions. Messi és un jugador que s'ha cuidat, que és molt professional, i té cap. Mentre el cap tingui ganes de competir, i ell és un competidor nat, tindrem Messi.
"La grandesa de Messi és que va sobrat I va tan sobrat que per ell ja no és una obligació tenir més Pilotes d'Or que Cristiano, perquè en el fons ja té el reconeixement absolut. I crec que això li dona pau"
- I, ara, al cap hi té el Barça però també el Mundial?
- Crec que sí, però menys obsessivament que el Mundial de Brasil. Ha anat perdent obsessió per satisfer els seus objectius. Ho viu tot de manera més natural. Sense haver perdut ni un gram de competitivitat i de fam, ha perdut aquell punt d'obsessió. Amb perspectiva, seria interessant recuperar què li va passar a Messi l'any del Tata Martino. Va fer un Mundial fantàstic, però va estar molt lluny del millor dels Messi que coneixem. El que passa és que amb aquella versió seva, que era bona, ja marcava diferències. Però l'any que va fer al Barça abans del Mundial no se sabia què li passava. Cada cop, aquesta versió desconeguda de Messi ha aparegut menys. També ha trobat Luis Suárez, un soci de confiança i un refugi, i ha assolit un estadi de maduresa. Com Cruyff, Messi és una persona llesta. No sé si és molt intel·ligent, però és una persona llesta, va per davant de tots. Ell s'adona del que necessita per continuar estant a gust. I ara ha perdut l'obsessió. Diria que està més preocupada la gent per si Messi i Cristiano tenen les mateixes Pilotes d'Or que el mateix Messi. Arriba un moment en el qual la grandesa de Messi és que va sobrat. Cristiano és molt més humà, és agradablement transparent i pateix en aquesta carrera per ser el millor. El veus en l'agonia de qui vol guanyar i a vegades perd. Messi, no. Messi és bastant difícil de codificar. I va tan sobrat que per ell ja no és una obligació tenir més Pilotes d'Or que Cristiano, perquè en el fons ja té el reconeixement absolut. I crec que això li dona pau.
- Una de les preguntes que es fan tots els culers és com ha de ser el Barça post-Messi. És el gran repte del club. Com s'ha de fer aquesta transició?
- Encara falta, no és una urgència, perquè és una decisió més a llarg termini. Crec que la millor manera que tindria el Barça per refundar-se futbolísticament quan marxi Messi és tornar a l'essència. No trobarà un matí més curt que el ja coneix.
"La millor manera que tindria el Barça per refundar-se futbolísticament quan marxi Messi és tornar a l'essència. No trobarà un matí més curt que el ja coneix"
- Serà un èxit si, quan no hi hagi Messi, el Barça és reconeixible.
- Sí. Valverde ha fet una cosa: ha trencat algunes coses del model per Messi i Iniesta. Resulta que els dos grans representants de l'essència, en un moment de terratrèmol per la marxa de Neymar, són els protagonistes del canvi de model. Valverde trenca el dibuix i l'esquema, el 4-3-3, per fer-los guanyar dimensió. Valverde pensa: si hi ha un sacrifici que haguem de fer en la fórmula per guanyar, quins escuts tinc? I escull Messi i Iniesta. La demostració és que Valverde només torna al 4-3-3 quan no hi ha Messi i Iniesta al camp. L'entrenador arriba a la conclusió que per potenciar els seus millors jugadors ha de canviar el sistema. I troba els equilibris a partir d'aquí. Per tant, el dia que Messi i Iniesta faltin, el més senzill és tornar al camí que ja coneixes. Si vols iniciar un altre camí, no saps cap a on ni amb quins fonaments. En canvi, el camí conegut és més senzill. Valverde ens dona una pista de cara al futur: quan marxi Messi, no ens tornem a plantejar la vida. Tornem on érem, tornem als fonaments, a les arrels, a les essències.
El periodista, als estudis de l'emissora Foto: Adrià Costa
-La vida sense Messi serà molt més avorrida?
- Home, serà més avorrida. Espero que trobem estímuls, però és inevitable pensar que ens tornarà a canviar la mirada del futbol. Com més ràpidament siguem capaços de fer un reset, més feliços serem. Ja va passar una mica amb Guardiola. Potser diria que encara està passant. Continuem tenint instal·lada una imatge del que considerem que és jugar bé, la felicitat futbolística. I, si continuem tenint aquella imatge, la resta no ens omple, no ens fa feliços. Per tant, el que cal és guardar aquestes imatges a l'armari de les sensacions i tornar a començar. Si cada dia que mirem el Barça en el futur pensem què hauria fet Messi, aleshores ens espera una vida molt trista.
"La vida sense Messi serà més avorrida. Espero que trobem estímuls, però és inevitable pensar que ens tornarà a canviar la mirada del futbol"
- L’1 d’octubre, el Barça va prendre una decisió estranya. L’equip ha interpretat de forma adequada el moment que vivia el país?
- És difícil, perquè cadascú identifica el club d'una manera. Aquell dia tenia bastant clar que era una oportunitat perquè el club es posicionés d'una manera determinada, i em va saber greu que no ho fes. Després, amb el pas del temps, pots arribar a canviar d'opinió. I rumio si em vaig precipitar pensant que el Barça havia de ser un actor principal de tot allò. Al final, tot depèn del que esperis del club. I, per a mi, el resultat del camp no és tan important. Jo he escoltat reflexions a la directiva que deien que si el Barça no hagués jugat el partit, s'haurien perdut els punts i potser s'hauria compromès la Lliga. Per a mi, una Lliga no és tan important. Ara bé, el que va passar l'1 d'octubre és un abans i un després en moltes coses. I m'hauria agradat que fos un abans i un després també per al club.
"De la mateixa manera que Cruyff i Guardiola ens van ensenyar que el més important era el procés futbolístic per arribar al resultat, i que si s'havia de sacrificar el resultat, es feia, també m'hauria agradat que el Barça hagués sacrificat el resultat per les conviccions"
- És vigent, doncs, el lema Més que un club?
- Vaig fer un tuit en aquest sentit. I no sé si em vaig precipitar. He parlat després amb gent que té una mirada del club que és molt més documentada que la meva i discrepa molt sobre això. Per a mi, el Més que un club indica que hi ha coses més importants que el resultat a curt termini. Ni una Champions val la pena. M'hauria agradat que el Barça, en consonància amb el país, aquell dia hagués significat un punt d'inflexió. I això es podria haver traduït en una lectura sobre la competició. Tanmateix, passés el que passés, fa temps que el club està en mans dels jugadors. I diria que això li passa a tothom. I els jugadors no estan arrelats al país, tot i que alguns futbolistes haurien estat d'acord a suspendre el partit de l'1 d'octubre. Però la majoria viuen en una bombolla i estan de pas, aliens a allò que passa al país. Senten que Barcelona és el seu lloc de residència, però no se senten bandera. I el seu deure, pensen, és guanyar títols. M'agradaria que els clubs estiguessin en altres mans, però això implica convicció, coherència i habilitat. És una feina molt complicada ser president o directiu del Barça, però analitzant-ho hauria preferit, en qualsevol cas, que el Barça s'hagués desprès del resultat. I de la mateixa manera que Cruyff i Guardiola ens van ensenyar que el més important era el procés futbolístic per arribar al resultat, i que si s'havia de sacrificar el resultat, es feia, també m'hauria agradat que el Barça hagués sacrificat el resultat per les conviccions. Això en el cas que la directiva del Barça tingui aquesta convicció.
Ricard Torquemada Foto: Adrià Costa