Anna Sallés: «Hi ha frases de Ciutadans que les hauria pogut dir Primo de Rivera»

Anna Sallés i Bonastre és historiadora. Vídua de l'escriptor Manuel Vázquez Montalbán, el creador literari del detectiu Carvalho, és especialista en la Revolució Russa i en la reunificació italiana, que ha explicat a les aules de la Universitat Autònoma de Barcelona. Però també ha investigat la història de Catalunya. El seu llibre Quan Catalunya era d'Esquerra és bàsic per entendre el naixement d'ERC el 1931.

Activa en la clandestinitat, sap què vol dir ser acusat de rebel·lió. Ho va ser l'any 1962, quan va ser detinguda i tancada a la Model. Militant del PSUC durant anys, ha evolucionat cap a l'independentisme davant la inviabilitat de tota reforma federal d'Espanya. En aquesta entrevista, parla d'això, del Manolo Vázquez, del Barça i de Rússia.

- En què ho ha canviat tot el fet que el president Puigdemont estigui sota custòdia policial a Alemanya?

- El que ha canviat és que Puigdemont ha perdut la relativa seguretat que tenia en el seu exili a Bèlgica. I jo, com la majoria de la gent, em pregunto quin objectiu tenia arriscar una detenció com la que finalment s’ ha produït. El govern espanyol canta victòria, però és evident que estem en una nova dimensió del conflicte, que no sé fins a quin punt posa més difícil la formació d’ un govern de la Generalitat.   

- Creu que hi haurà extradició? Què pot passar?

- Com que no soc experta en dret internacional, no m'atreveixo a fer cap pronòstic. Sembla que no és fàcil equiparar el delicte de rebel·lió amb el d'alta traïció. Sembla també que la separació de poders a Alemanya és real. Però no sé fins on arriben els tentacles de la senyora Merkel. El polítics del PP i els periodistes de la cort es vanaglorien que hi ha una relació d'amor entre el govern espanyol i l'alemany. Mariano Rajoy és un servidor obedient. De tota manera, si hi ha extradició, el conflicte podria agafar encara més volada internacional. I la mobilització popular no s'aturarà.  

- S'imaginava que el 2018 estaria a la plaça d'Universitat cridant "Llibertat presos polítics"?

- Fa pocs anys el moviment independentista tampoc havia agafat la magnitud que té ara, la seva dimensió transversal. Però si m'haguessin dit fa deu anys, o fa tres, que ens trobaríem en aquesta situació ho hauria vist inversemblant.

- L'ha sobtat alguna cosa de tot el que està succeint?

- Potser m'ha sorprès la sorpresa de molta gent per la resposta de l'Estat. Fins i tot un historiador com Oriol Junqueras sembla sorprès. Però només cal conèixer la història d'Espanya. Tot el que va passar el mes d'octubre em va semblar tràgic. Immediatament després de l'1-O s'havien d'haver convocat eleccions. Ara ens trobem en un escenari molt negatiu: un país governat pels jutges.

- Vostè pot parlar de presos polítics en primera persona. Va ser detinguda el 1962 i empresonada a la Model. Com ho recorda?

- Era el moment en què es covava el que seria el Sindicat Democràtic d'Estudiants. Hi havia hagut vagues a Astúries i es feien actes de solidaritat amb els vaguistes. Vam ser detinguts una colla, amb Manolo Vázquez Montalbán, Martí Capdevila, Salvador Clotas, etc. Em van detenir l'11 de maig i ens van jutjar un mes després en consell de guerra sumaríssim. Encara no existia el Tribunal d'Ordre Públic, que seria civil. Per tant, tot acte contra el franquisme era delicte de fur militar.

Anna Sallés: "M'ha sorprès la sorpresa de molta gent per la resposta de l'Estat" Foto: Adrià Costa

- No em digui que la van processar per rebel·lió...

- Per "rebel·lió militar per equiparació", perquè, és clar, no érem militars. Em van condemnar a sis mesos i un dia. El dia era perquè ingressés a la presó, si haguessin estat només sis mesos no hauria entrat.   
   
- Va tenir el trist privilegi de conèixer el comissari Creix.

- A l'Antonio Creix, que estava "especialitzat" en estudiants. Eren dos germans. L'altre era el Vicente Creix. Sé que li vaig dir  alguna cosa, no recordo el què, i em va contestar: "Como te pongas chula, te voy a dar una hostia...". I ja no em vaig posar xula.

"La Model dels anys seixanta era la cosa més sòrdida, amb rates al pati, brutícia i menyspreu a les preses"

 - Va estar a la Model, que es va clausurar l'any passat. Quin record en té?

- Jo tenia 21 anys. Aleshores no hi havia presó de dones i estàvem en una zona de la Model. Era un món tan sòrdid... Al pati hi havia unes rates... El maltractament a les preses era terrible. No vaig veure maltractaments físics directes, però de paraula era horrorós, amb menyspreus constants. I una brutícia! Jo era "l'estudiant" perquè hi havia prostitutes, lladres, assassines... Potser hi havia gent que tenia més món que jo. Vaig començar a veure lesbianes, que ja sabia que existien però no n'havia vist. Jo estava en una cel·la amb quatre llits però sola perquè havia estat la cel·la per a mares amb criatures. Recordo també una funcionària que venia dels anys de la República, la senyora Teresa, que era encantadora. I el cap de serveis, un funcionari que es deia Zalacaín, que es va portar molt bé. Recordo el nom perquè em feia pensar en una obra de Pío Baroja, Zalacaín el aventurero. 

Anna Sallés durant l'entrevista amb Nació Digital. Foto: Adrià Costa

   
- S'ha de conservar la Model?

- Crec que s'ha de conservar, si més no, una part de l'edifici perquè és el vestigi d'un passat en què es va acumular molt de dolor i misèria humana.

- Com va passar del federalisme a l'independentisme?

- Jo sempre havia estat votant del PSUC, i després d'Iniciativa. No sé què faré en les eleccions vinents, però jo he canviat el meu vot. La posició del PSUC era un canvi polític en la línia del federalisme, d'un reconeixement de les nacions de l'estat espanyol. Però això ha topat amb un sostre i s'ha de buscar una alternativa. Avui veig absolutament impossible un gir federalitzant de l'Estat.

- No comparteix el plantejament dels comuns.

- És que el plantejament dels comuns, i el de Podem, sempre implica pactar per dalt. Com vols pactar amb el PSOE? O amb Ciutadans, que en aquests moments està a la dreta del PP en el tema de l'estructura de l'Estat? Jo els comuns no sé què són. Em costa molt d'entendre el que estan defensant. Costa molt d'entendre quin és el seu projecte. Aquests darrers mesos han estat tan enfeinats construint la seva organització que crec que s'han oblidat de la societat. També entenc que és molt difícil situar-se quan s'està estructurant una força política nova. Però jo quan escolto en Joan Coscubiela, quedo astorada. El seu darrer llibre, Empantanados porta per subtítol Una alternativa federalista al soviet carlista. Jo crec que no en té ni idea del que eren els soviets. A banda que, originalment, va ser un moviment autènticament popular. Una altra cosa és com deriva.

Sallés, antiga militant del PSUC: "No sé què són els comuns". Foto: Adrià Costa

- Per on coixeja més l'argumentari de Coscubiela?

- Jo crec que dins d'Iniciativa pesa molt l'antipujolisme, i en aquests moments l'independentisme està molt allunyat del que era el pujolisme. És evident que dins de l'independentisme també hi ha l'antiga CDC. Però a Iniciativa i als comuns continuen enquistats en l'antipujolisme d'abans. Quan alguns diuen que això és el nou carlisme, deuen saber molt poc de carlisme. També sentim que es diu que les grans masses han estat manipulades per la gran burgesia, cosa que fa riure. Però si l'alta burgesia ha traslladat les seus! I només cal anar als barrios bien de Barcelona per veure banderes espanyoles. La dreta dona suport a Ciutadans.

- No espera cap gir en el PSOE?

- No ho crec. Ara mateix s'acaben de negar a modificar la llei d'Amnistia del 1977. Per què? Quins pactes va haver-hi? El drama d'Espanya és que no hi ha una esquerra que sigui capaç de bastir una altra idea d'Espanya. No dubto que Podem partia d'una altra idea, però ha xocat amb aquesta concepció tan tancada d'Espanya.

- Troba el discurs de Ciutadans encara més a la dreta del PP?

- Quan escolto Albert Rivera... Jo no dic que sigui feixista, però hi ha frases en el discurs de Ciutadans que les hauria pogut dir José Antonio Primo de Rivera l'any 1931. Com algunes referències que fa a Espanya o la seva insistència en què els dirigents sobiranistes han de ser castigats. A aquest home, què li ha passat perquè reflecteixi tant d'odi? Aquí sí que hi ha odi.  
 
- El moment actual recorda algun altre període de la història de Catalunya?

- Jo no el trobo molt comparable. El sobiranisme és un moviment tan transversal que és un fet nou, tant aquí com a Europa. En algun moment se l'ha volgut comparar amb la Lliga de la Padània! Allò sí que era un moviment molt de dretes.

"No sé què diria Vázquez Montalbán del procés, però sé què diria dels presos polítics"

- Què creu que diria en Vázquez Montalbán del procés?

- No sé què diria del procés. El Manolo va morir el 2003, en una situació molt diferent de l'actual. Encara governava Pujol. El que sí que sé és què diria dels presos polítics.

- Digui'ns quines han estat les principals aportacions de Vázquez Montalbán a la cultura i el periodisme català.

- És un producte de la cultura catalana. La seva mare havia nascut ja a Barcelona però era d'origen murcià. I el meu sogre era gallec i havia vingut a Barcelona els anys vint. Havia estat guàrdia d'assalt de la República i, l'any 1939, estava a punt d'embarcar a Bordeus cap Amèrica. Però va saber que acaba de néixer el Manolo i va voler tornar a Barcelona. A Hendaia va tenir la mala sort de trobar-se un policia a qui ell havia detingut. Va ser empresonat i condemnat a mort. Al final, va sortir el 1944. Sobre el Manolo, no puc ser desapassionada. El que em va impactar d'ell quan el vaig conèixer és que era un home d'una gran cultura, amb una gran capacitat d'expressió. Era un lector voraç. Va tocar totes les tecles. Com a periodista, el seu Informe sobre la informació va ser lectura obligada en totes les facultats de periodisme. I el va escriure amb 23 anys. Molta gent comprava El País per les seves columnes dels dilluns. Ara no sé si hi escriuria a El País o l'haguessin fet fora. Va ser pioner en incorporar elements de la cultura popular a l'alta cultura.  
 
- El futbol...

- El futbol o la gastronomia són aspectes importants de la cultura. Les seves cròniques sobre futbol, n'hi ha de molt conegudes, com aquella de "Barça, Barça, Barça". O "Aquella noche de amor y de guerra en el Camp Nou", sobre el famós penal de Guruceta contra el Barça, fora de l'àrea. Jo hi era, amb ell, amb Josep Termes i Borja de Riquer. Va ser el 1970.   

"Vázquez Montalbán va incorporar elements populars a l'alta cultura, com la gastronomia i el futbol"

- Es va generar un merder impressionant, no?

- Ui! Un tumulto, que dirien ara.

- Una cosa que se li ha d'agrair també a Vázquez Montalbán és que moltes persones d'ideologia comunista no tinguin remordiment de consciència per ser aficionat al futbol.

- I que menjar bé no era un crim.

Sallés recorda que era al Camp Nou quan Guruceta va inventar-se un famós penal. Foto: Adrià Costa

- Com veu el Barça ara?

- Segueixo pensant que la masia està desaprofitada i que el salt de la masia al primer equip es fa cada vegada més difícil. Han d'anar a buscar més joves fora. Ara juga bé. Jo continuo anant al camp. Vaig veure el partit amb el Chelsea, amb el Bilbao.

- Li agrada com juga ara?

- Sí. Home, tots tendim a comparar-ho amb l'etapa de Guardiola, però és molt difícil trobar sis jugadors d'una superclasse. Tenim un entrenador intel·ligent, que no diu mai bestieses, que tracta molt bé els futbolistes, cosa que no sempre passa amb els entrenadors.  

"Segueixo pensant que la masia està desaprofitada i que el salt de la masia al primer equip es fa cada vegada més difícil"

- S'acaba de reelegir Vladimir Putin com a president de Rússia. Pocs mesos després que s'hagi celebrat el centenari de la Revolució Russa. Està tot dit ja de la Revolució del 1917?

- No, ni molt menys. Tot el que va passar amb la Guerra Civil russa i amb l'estalinisme ha enfosquit tot el procés que va portar a la Revolució. A Rússia, el 1917 hi ha dues revolucions: al febrer, amb la caiguda del tsarisme; i, a l'octubre, quan triomfa el partit bolxevic. Però crec que és una sola revolució, que fa caure el tsarisme, que la dreta liberal intenta capitalitzar. S'intenta establir una democràcia parlamentària, però no es fa cap concessió en política social. La gent volia la pau perquè venia d'una guerra, la de 1914, que havia causat estralls. Es volia la pau, la terra (Rússia era una societat agrària) i una millora de les condicions de vida. Això és el que mobilitza les masses entre febrer i octubre. Però el govern provisional que es forma no demana la pau perquè té interessos imperialistes. És el partit bolxevic, i sobretot Lenin, el que assumeix les reivindicacions populars.
 
- Però les coses es van tòrcer.

- Una altra cosa és el que va passar després de la Guerra Civil. Però aquelles masses no eren milions d'analfabets, sabien el que volien. Els partits socialistes moderats es van negar a assumir la nova situació mentre que els antics aliats de Rússia, com Anglaterra i França, es giren contra Rússia. La guerra ho és també d'agressió exterior. Però fins i tot després de la mort de Lenin, el 1924, l'establiment de l'estalinisme no era una fatalitat. Hi havia més d'un camí obert. Per cert, que vaig anar a veure La mort de Stalin.

- I què tal està?

- Us la recomano. És una paròdia, però els fets com a tals són reals. Que Malenkov - el primer successor de Stalin- era un dèbil, que Beria era una bèstia, com tots els comissaris del poble d'Interior, i que Kruschev va ser qui va saber moure millor els fils per imposar-se, que no s'atrevien a moure Stalin quan es va desplomar...

- Putin és un nou Stalin?

- No, el que passa és que dirigeix un sistema autoritari. Els opositors que el podien amenaçar, que són els liberals, no s'han pogut presentar. Però ha sabut reforçar el sentiment nacionalista rus. Però quin paper està jugant Occident? Posar míssils a Ucraïna en contra de Rússia, és clar... Els ucraïnesos tampoc són uns àngels. Algun interès té Alemanya a l'Europa oriental. Pensem que en la història de Rússia no hi ha hagut mai un règim democràtic.