18
de març
del
2018
Actualitzat
el
19
de març
a les
7:44h
L'independentisme va revalidar la majoria al Parlament en el context més difícil possible: dirigents empresonats, l'article 155 en vigor i una mobilització sense precedents del bloc constitucionalista, que per primer cop sortia al carrer per frenar el procés. Els 70 diputats obtinguts a les urnes, però, no acaben d'articular-se a la cambra catalana per investir president, formar Govern i aixecar la intervenció de l'autonomia. Les traves judicials a les candidatures de Carles Puigdemont i Jordi Sànchez, els dos de Junts per Catalunya (JxCat), sumades al debat estratègic de fons sobre què fer després dels complexos fets de l'octubre passat i de no haver assolit el 50% dels vots, mantenen la legislatura bloquejada quan es compleixen els tres mesos dels comicis més excepcionals.
Aquestes són les cinc claus que marquen una negociació en la qual hi intervé un factor inèdit: el rellotge de la investidura, a l'espera de l'opinió del Tribunal Constitucional (TC), encara no circula. Per tant, encara no s'ha activat el termini de dos mesos que van des de la primera votació sobre un candidat al Parlament fins a la convocatòria automàtica d'eleccions en cas que no hi hagi hagut investidura. Tots els ulls estan posats qui ocuparà de manera efectiva el Palau de la Generalitat i quines polítiques podrà dur a terme en un moment en què l'Estat dona pistes que no afluixarà la pressió judicial.
1. L'escull de la presidència
Com en bona part dels últims mesos, la partida de la investidura es juga al Tribunal Suprem. Jordi Sànchez compareixerà dimarts davant el magistrat Pablo Llarena per saber si pot quedar en llibertat i assistir a la investidura, malgrat que hi ha poques esperances que sigui així. Si els recursos -després del Suprem el focus es desplaçarà al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d'Estrasburg- decauen, JxCat té el compromís amb ERC de presentar un altre candidat en les següents 48 hores. I aquest candidat ha de ser algú que pugui ser investit sense problemes, és a dir, ni empresonat ni exiliat.
El nom més lògic, segons totes les fonts consultades, és el de Jordi Turull, conseller de la Presidència i número quatre de JxCat per Barcelona. Malgrat això, un dels problemes que té és que no es pot desplaçar fins a Brussel·les perquè té el passaport retirat, de manera que no es podria entrevistar amb Puigdemont. A banda, Turull està encausat pel procés i podria ser inhabilitat en els propers mesos a l'espera del judici, que segons fonts de la defensa acabarà amb "penes de presó". Sectors de la candidatura prefereixen un candidat independent -Quim Torra (autodescartat, segons ha fet saber públicament), Francesc de Dalmases, Laura Borràs-, però encara no s'ha abordat formalment. L'acord entre la candidatura del president a l'exili i ERC implica que els republicans no qüestionin el cap de cartell que es proposi.
No és aquest el posicionament de la CUP, que de moment ha decidit abstenir-se a la investidura de Sànchez. Els anticapitalistes consideren que proposar un nom orgànicament vinculat al PDECat -seria el cas de Turull, o bé de Marc Solsona, alcalde de Mollerussa i lliure de causes judicials- "complica" la situació. Com menys agradi el nom a la CUP, més caldrà detallar el programa de Govern si JxCat i ERC volen un acord que permeti desbloquejar l'escull de la presidència. La qüestió està oberta des del 30 de gener, quan Roger Torrent va ajornar el ple d'investidura entre queixes de Puigdemont.
2. L'ofensiva judicial de l'Estat
Els rivals s'han acostumat a observar que Mariano Rajoy supera els moments de dificultats resistint, sense moure's, per no cometre errors. El president espanyol va canviar d'estratègia amb la convocatòria de les eleccions del 21 de desembre. Quan s'esperava una intervenció de la Generalitat sense data de caducitat, l'independentisme es va trobar uns comicis imposats, però de calendari immediat. La cita electoral estava pensada per liquidar el procés. El vot útil a l'unionisme va convertir Ciutadans en la força més votada, a canvi de convertir el PP en un partit intranscendent, i l'independentisme va retenir la majoria parlamentària en condicions molt adverses, amb els candidats de Junts per Catalunya i ERC a l'exili i la presó.
Des del 21 de desembre, la justícia espanyola ha intensificat el marcatge sobre els dirigents sobiranistes, amb conseqüències directes sobre la política catalana. La investidura continua bloquejada i electes que van revalidar l'aval popular a les urnes -com Oriol Junqueras i Jordi Sànchez- no han rebut el permís dels tribunals per exercir la seva responsabilitat al Parlament. El Suprem no els ha concedit la llibertat, com tampoc a Joaquim Forn -que havia renunciat a l'escó per encaminar el seu alliberament- ni a Jordi Cuixart, que suma amb Sànchez cinc mesos a la presó. Els consellers a l'exili Clara Ponsatí, Lluís Puig i Montserrat Serret també han acabat cedint l'acta per la conjuntura política. En funció de com avanci la negociació entre les forces independentistes -condicionada per les resolucions judicials-, Carles Puigdemont i Toni Comín també podrien haver de cedir l'escó.
La causa judicial contra el sobiranisme s'ha ampliat en els darrers tres mesos, més enllà dels membres del Govern, els membres de la mesa del Parlament i dels líders del sobiranisme civil. En la investigació que penja del Suprem s'ha forçat la declaració d'Artur Mas, Marta Rovira, Marta Pascal o Mireia Boya, entre d'altres. Anna Gabriel va preferir una estratègia de defensa autònoma i s'ha refugiat a Ginebra (Suïssa), convertint-se en la sisena dirugent exiliada. En paral·lel als processos oberts al Suprem i l'Audiència Nacional, al jutjat d'instrucció número 13 avança en la investigació de l'organització de l'1-O. És en aquest context que s'explica la detenció i posterior alliberament del secretari de Difusió de la Generalitat -ara destituït- i l'escorcoll a la seu d'Òmnium, últim episodi de l'ofensiva judicial.
3. Diferències estratègiques
La repressió de l'Estat, que ha condicionat les negociacions per desencallar la investidura i formar Govern, ha forçat l'independentisme a resistir. En el discurs de lluita contra la repressió s'ha visualitzat unitat; les divergències han aparegut a l'hora de decidir quina ha de ser l'estratègia a seguir. El debat és encès, perquè les posicions encara no han encaixat: no és el mateix acumular forces que alimentar el xoc amb Espanya per desplegar la República.
La fidelitat a l'1 d'octubre no es discuteix, com tampoc es posa en dubte la necessitat de recuperar el Govern per acabar amb la intervenció de les institucions catalanes, per molt que les desavinences visualitzades hagin fet emergir l'opció d'unes noves eleccions. Davant d'aquest escenari, s'ha esbrancat les posicions dels partits i les entitats. ERC i el PDECat -així com Òmnium- reclamen sumar més suports abans d'implementar la República. Reclamen enfortir posicions. Junts per Catalunya i la CUP -amb el suport de l'ANC- entenen que es pot avançar en l'actitud desobedient a partir dels resultats del 21 de desembre i reclamen no desatendre el camí fet abans del 155. El principal repte és aconseguir la quadratura del cercle: fer convergir les dues estratègies pensant en un horitzó republicà sense que perilli la formació de Govern.
4. La relació JxCat-PDECat
És un dels debats soterrats que hi ha des del 21-D. O, més ben dit, des d'abans. Ja en campanya electoral, la cúpula del PDECat acusava l'entorn de Puigdemont -encarnat en Elsa Artadi, directora de campanya- de "vetar" Marta Pascal i Artur Mas en mítings de gran format, fet que generava tensions internes que en públic s'intentaven menystenir. Els hereus de Convergència van estendre un xec en blanc -no exempt de tensions internes- al president a l'exili perquè bastís una llista plena d'independents, i la coordinació entre les dues ànims que cohabiten al Parlament no sempre és òptima.
Això és així fins al punt que hi ha diputats sense carnet que ultimen una associació diferenciada per marcar perfil, en la línia del "moviment polític" estable que Puigdemont vol posar en marxa ja pensant també en les eleccions municipals. La resposta del PDECat va ser immediata: en cas de repetir-se les eleccions, revalidar JxCat dependria dels nacionalistes, que són els qui tenen els drets electorals i la subvenció econòmica. La qüestió ja s'ha debatut en òrgans interns de direcció i, segons fonts de la cúpula, existeix "malestar" amb la manera com s'estan gestionant les negociacions.
El nom de Sànchez va ser validat pel PDECat, que el considera pròxim -interpreten, fins i tot, que l'expresident de l'ANC hauria anat a la seva llista encara que no s'hagués creat la marca de JxCat-, i la cúpula sosté que el tercer candidat ha de tenir carnet de partit. Així, indiquen, es va pactar amb Puigdemont quan va fer el pas al costat "provisional", l'1 de març, un cop el Parlament l'havia reconegut simbòlicament. La partida de la investidura i els equilibris de la legislatura també passen factura interna.
5. Relleu en els lideratges
Havia de ser la legislatura de la restitució, però no s'està plasmant en la realitat. Per començar, Roger Torrent va agafar el relleu de Carme Forcadell a la presidència del Parlament. Tots els membres sobiranistes de la mesa de la cambra -Josep Costa, Eusebi Campdepadrós i Alba Vergés- són nous, de manera que només van repetir els representants de Ciutadans -José María Espejo-Saavedra- i PSC -David Pérez-.
A la Generalitat la situació serà similar: només tres consellers -Josep Rull, Jordi Turull i Raül Romeva- repetiran en les seves carteres. La resta de membres del Govern seran nous. Laura Borràs té tots els números d'estrenar-se a Cultura, mentre que Elsa Artadi podria assumir Empresa i Coneixement. Miquel Buch té opcions d'entrar al Govern, ja sigui a Interior o bé a Governació, mentre que Marc Solsona podria quedar-se amb aquesta última cartera. Els equilibris JxCat-PDECat també influiran.
Per la banda republicana, la principal novetat serà que assumirà Ensenyament. Salut seguirà a les seves mans, probablement amb David Elvira al capdavant, i a Agricultura un dels noms ben posicionats per liderar Agricultura. Ester Capdella, senadora d'ERC, apareix en les travesses per governar Justícia. Pere Aragonès és el més ben situat per assumir la vicepresidència, que seguiria associada a la conselleria d'Economia.
Aquestes són les cinc claus que marquen una negociació en la qual hi intervé un factor inèdit: el rellotge de la investidura, a l'espera de l'opinió del Tribunal Constitucional (TC), encara no circula. Per tant, encara no s'ha activat el termini de dos mesos que van des de la primera votació sobre un candidat al Parlament fins a la convocatòria automàtica d'eleccions en cas que no hi hagi hagut investidura. Tots els ulls estan posats qui ocuparà de manera efectiva el Palau de la Generalitat i quines polítiques podrà dur a terme en un moment en què l'Estat dona pistes que no afluixarà la pressió judicial.
1. L'escull de la presidència
Com en bona part dels últims mesos, la partida de la investidura es juga al Tribunal Suprem. Jordi Sànchez compareixerà dimarts davant el magistrat Pablo Llarena per saber si pot quedar en llibertat i assistir a la investidura, malgrat que hi ha poques esperances que sigui així. Si els recursos -després del Suprem el focus es desplaçarà al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d'Estrasburg- decauen, JxCat té el compromís amb ERC de presentar un altre candidat en les següents 48 hores. I aquest candidat ha de ser algú que pugui ser investit sense problemes, és a dir, ni empresonat ni exiliat.
Sectors de JxCat sostenen que un independent hauria d'agafar el relleu de Sànchez, però el PDECat no hi està d'acord
El nom més lògic, segons totes les fonts consultades, és el de Jordi Turull, conseller de la Presidència i número quatre de JxCat per Barcelona. Malgrat això, un dels problemes que té és que no es pot desplaçar fins a Brussel·les perquè té el passaport retirat, de manera que no es podria entrevistar amb Puigdemont. A banda, Turull està encausat pel procés i podria ser inhabilitat en els propers mesos a l'espera del judici, que segons fonts de la defensa acabarà amb "penes de presó". Sectors de la candidatura prefereixen un candidat independent -Quim Torra (autodescartat, segons ha fet saber públicament), Francesc de Dalmases, Laura Borràs-, però encara no s'ha abordat formalment. L'acord entre la candidatura del president a l'exili i ERC implica que els republicans no qüestionin el cap de cartell que es proposi.
No és aquest el posicionament de la CUP, que de moment ha decidit abstenir-se a la investidura de Sànchez. Els anticapitalistes consideren que proposar un nom orgànicament vinculat al PDECat -seria el cas de Turull, o bé de Marc Solsona, alcalde de Mollerussa i lliure de causes judicials- "complica" la situació. Com menys agradi el nom a la CUP, més caldrà detallar el programa de Govern si JxCat i ERC volen un acord que permeti desbloquejar l'escull de la presidència. La qüestió està oberta des del 30 de gener, quan Roger Torrent va ajornar el ple d'investidura entre queixes de Puigdemont.
2. L'ofensiva judicial de l'Estat
Els rivals s'han acostumat a observar que Mariano Rajoy supera els moments de dificultats resistint, sense moure's, per no cometre errors. El president espanyol va canviar d'estratègia amb la convocatòria de les eleccions del 21 de desembre. Quan s'esperava una intervenció de la Generalitat sense data de caducitat, l'independentisme es va trobar uns comicis imposats, però de calendari immediat. La cita electoral estava pensada per liquidar el procés. El vot útil a l'unionisme va convertir Ciutadans en la força més votada, a canvi de convertir el PP en un partit intranscendent, i l'independentisme va retenir la majoria parlamentària en condicions molt adverses, amb els candidats de Junts per Catalunya i ERC a l'exili i la presó.
Cartell de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a Barcelona Foto: Adrià Costa
Des del 21 de desembre, la justícia espanyola ha intensificat el marcatge sobre els dirigents sobiranistes, amb conseqüències directes sobre la política catalana. La investidura continua bloquejada i electes que van revalidar l'aval popular a les urnes -com Oriol Junqueras i Jordi Sànchez- no han rebut el permís dels tribunals per exercir la seva responsabilitat al Parlament. El Suprem no els ha concedit la llibertat, com tampoc a Joaquim Forn -que havia renunciat a l'escó per encaminar el seu alliberament- ni a Jordi Cuixart, que suma amb Sànchez cinc mesos a la presó. Els consellers a l'exili Clara Ponsatí, Lluís Puig i Montserrat Serret també han acabat cedint l'acta per la conjuntura política. En funció de com avanci la negociació entre les forces independentistes -condicionada per les resolucions judicials-, Carles Puigdemont i Toni Comín també podrien haver de cedir l'escó.
La causa judicial contra el sobiranisme s'ha ampliat en els darrers tres mesos, més enllà dels membres del Govern, els membres de la mesa del Parlament i dels líders del sobiranisme civil. En la investigació que penja del Suprem s'ha forçat la declaració d'Artur Mas, Marta Rovira, Marta Pascal o Mireia Boya, entre d'altres. Anna Gabriel va preferir una estratègia de defensa autònoma i s'ha refugiat a Ginebra (Suïssa), convertint-se en la sisena dirugent exiliada. En paral·lel als processos oberts al Suprem i l'Audiència Nacional, al jutjat d'instrucció número 13 avança en la investigació de l'organització de l'1-O. És en aquest context que s'explica la detenció i posterior alliberament del secretari de Difusió de la Generalitat -ara destituït- i l'escorcoll a la seu d'Òmnium, últim episodi de l'ofensiva judicial.
3. Diferències estratègiques
La repressió de l'Estat, que ha condicionat les negociacions per desencallar la investidura i formar Govern, ha forçat l'independentisme a resistir. En el discurs de lluita contra la repressió s'ha visualitzat unitat; les divergències han aparegut a l'hora de decidir quina ha de ser l'estratègia a seguir. El debat és encès, perquè les posicions encara no han encaixat: no és el mateix acumular forces que alimentar el xoc amb Espanya per desplegar la República.
El debat és encès en clau estratègica, perquè les posicions encara no han encaixat: no és el mateix acumular forces que alimentar el xoc amb Espanya per desplegar la República
La fidelitat a l'1 d'octubre no es discuteix, com tampoc es posa en dubte la necessitat de recuperar el Govern per acabar amb la intervenció de les institucions catalanes, per molt que les desavinences visualitzades hagin fet emergir l'opció d'unes noves eleccions. Davant d'aquest escenari, s'ha esbrancat les posicions dels partits i les entitats. ERC i el PDECat -així com Òmnium- reclamen sumar més suports abans d'implementar la República. Reclamen enfortir posicions. Junts per Catalunya i la CUP -amb el suport de l'ANC- entenen que es pot avançar en l'actitud desobedient a partir dels resultats del 21 de desembre i reclamen no desatendre el camí fet abans del 155. El principal repte és aconseguir la quadratura del cercle: fer convergir les dues estratègies pensant en un horitzó republicà sense que perilli la formació de Govern.
4. La relació JxCat-PDECat
És un dels debats soterrats que hi ha des del 21-D. O, més ben dit, des d'abans. Ja en campanya electoral, la cúpula del PDECat acusava l'entorn de Puigdemont -encarnat en Elsa Artadi, directora de campanya- de "vetar" Marta Pascal i Artur Mas en mítings de gran format, fet que generava tensions internes que en públic s'intentaven menystenir. Els hereus de Convergència van estendre un xec en blanc -no exempt de tensions internes- al president a l'exili perquè bastís una llista plena d'independents, i la coordinació entre les dues ànims que cohabiten al Parlament no sempre és òptima.
Marta Pascal, durant el consell nacional extraordinari del PDECat Foto: Julio Díaz / PDECat
Això és així fins al punt que hi ha diputats sense carnet que ultimen una associació diferenciada per marcar perfil, en la línia del "moviment polític" estable que Puigdemont vol posar en marxa ja pensant també en les eleccions municipals. La resposta del PDECat va ser immediata: en cas de repetir-se les eleccions, revalidar JxCat dependria dels nacionalistes, que són els qui tenen els drets electorals i la subvenció econòmica. La qüestió ja s'ha debatut en òrgans interns de direcció i, segons fonts de la cúpula, existeix "malestar" amb la manera com s'estan gestionant les negociacions.
El nom de Sànchez va ser validat pel PDECat, que el considera pròxim -interpreten, fins i tot, que l'expresident de l'ANC hauria anat a la seva llista encara que no s'hagués creat la marca de JxCat-, i la cúpula sosté que el tercer candidat ha de tenir carnet de partit. Així, indiquen, es va pactar amb Puigdemont quan va fer el pas al costat "provisional", l'1 de març, un cop el Parlament l'havia reconegut simbòlicament. La partida de la investidura i els equilibris de la legislatura també passen factura interna.
5. Relleu en els lideratges
Havia de ser la legislatura de la restitució, però no s'està plasmant en la realitat. Per començar, Roger Torrent va agafar el relleu de Carme Forcadell a la presidència del Parlament. Tots els membres sobiranistes de la mesa de la cambra -Josep Costa, Eusebi Campdepadrós i Alba Vergés- són nous, de manera que només van repetir els representants de Ciutadans -José María Espejo-Saavedra- i PSC -David Pérez-.
Existeix un pacte entre JxCat i ERC pel qual Puigdemont ha de proposar un candidat alternatiu en 48 hores quan decaigui l'últim recurs de Sànchez
A la Generalitat la situació serà similar: només tres consellers -Josep Rull, Jordi Turull i Raül Romeva- repetiran en les seves carteres. La resta de membres del Govern seran nous. Laura Borràs té tots els números d'estrenar-se a Cultura, mentre que Elsa Artadi podria assumir Empresa i Coneixement. Miquel Buch té opcions d'entrar al Govern, ja sigui a Interior o bé a Governació, mentre que Marc Solsona podria quedar-se amb aquesta última cartera. Els equilibris JxCat-PDECat també influiran.
Per la banda republicana, la principal novetat serà que assumirà Ensenyament. Salut seguirà a les seves mans, probablement amb David Elvira al capdavant, i a Agricultura un dels noms ben posicionats per liderar Agricultura. Ester Capdella, senadora d'ERC, apareix en les travesses per governar Justícia. Pere Aragonès és el més ben situat per assumir la vicepresidència, que seguiria associada a la conselleria d'Economia.
Parlament de Catalunya Foto: Albert Alemany