16
de març
del
2018
Actualitzat
a les
19:17h
Un dia d’octubre de 2016 estava fullejant Mundo Deportivo i vaig topar amb una entrevista a André Gomes que em va interessar moltíssim. Feia poc que era jugador del Barça i en un test li preguntaven sobre les seves inquietuds culturals.
“Un lugar para desconectar? Varios. Una película? Buena pregunta. No sé. Un libro? No sé. Una habilidad aparte del fútbol? Alguna pero nada en especial”. Davant d’aquest panorama d’ignorància, desgana i deixadesa combinades em va semblar que valia la pena remarcar la inoperància de l’assumpte. Vaig fer un tuit que va tenir força fortuna i de seguida molts altres tuitaires es van fer ressò de l’entrevista. La gran majoria per a recalcar el mateix que jo. Diu el tòpic que els futbolistes no acostumen a destacar per les seves aptituds intel·lectuals, per la seva cultura ni per les ganes de culturitzar-se. Com en quasi tot a la vida val la pena no generalitzar –és molt groller- i destacar quan calgui les degudes excepcions a la regla. Llegint l'entrevista de Mundo Deportivo un podia intuir –per ni dir concloure- que André Gomes no és una d’aquestes excepcions.
A través dels mesos següents, André Gomes ha estat assenyalat com una de les baules febles del joc del Barça. Ho sé pel que llegeixo, escolto i veig en algun resum caçat al vol ja que quasi m’he oblidat que existeix el Barça. Diuen que el seu joc és lent, pesant, inoperant, que no aporta cap mena de valor afegit, que s’equivoca amb les passades i les orientacions del joc, que no connecta bé amb els seus companys, que és una rèmora. Bé, una cosa normal en el món del futbol, vaja. Jugadors que agraden més o menys, que reben crítiques, que s’estanquen, que compleixen cicles. Res fora del normal. I encara menys si tenim en compte com de caïnita i insuportable és l’afició del Barça. Sempre disposada a xiular i a protestar, a desfogar-se sense contemplacions. Esclar que per la indecència que cobren aquests jugadors de futbol –“indecència” es queda curt- el mínim que poden fer és aguantar tots els xiulets que calgui. Tot bé, vaja, tot en ordre.
Aquesta setmana s’ha publicat a la fantàstica revista Panenka una entrevista a André Gomes. Una entrevista que ha generat notícies i debat. Una entrevista que comença amb una referència explícita a la citada entrevista de Mundo Deportivo. La tercera pregunta és: Si te pregunto cuá es tu película favorita... I ell respon rient i destaca sèries La casa de papel, Peaky Blinders, Vikingos i Juego de tronos. I en genèric, pel·lícules de Tom Cruise, Daniel Craig i Tom Hardy. Una mica estrany, no? Vols dir que no s’ho havia preparat una mica?
Acte seguit, vol explicar el desastre d’aquell anterior qüestionari. Explica que havia demanat que aquell dia preferia no donar cap entrevista i que la de Mundo Deportivo era la sisena. Assumeix l’error -“Va ser meu perquè era jo qui contestava”- cosa que l’honora. Em sap greu però l’assumpte no acaba de colar. Una persona que cobra el que cobra –una indecència, repeteixo- ha de saber respondre si veu una sèrie o una pel·lícula. Sigui la primera, la tercera o la sisena entrevista del dia. Per la de Panenka ho té claríssim i aquell dia no?
Tot això m’ho pregunto perquè l’assumpte sona una mica a rentat d’imatge prefabricat i cuinat a mida. És molt bona notícia que un jugador del Barça concedeixi una entrevista tan llarga i interessant com la que li fa Aitor Lagunas –amb boníssimes fotos de Xavier Torres-Bacchetta- amb capacitat per al llarg recorregut i les ganes d’aprofundiment personal des dels orígens fins al present. Gomes, i aquí arriba la notícia que ha interessat a tothom, ens parla de la complicada situació que pateix, l’ansietat que sent quan surt al camp i que li impedeix rendir amb normalitat i perseguir l’excel·lència. Arriba a pronunciar la paraula “infern”.
Sempre sap greu que algú s’ho passi malament i és rellevant saber i comprendre que dins d’un món com el futbol no són tot sempre flors i violes. Hi ha jugadors als qui l’estrella se’ls torça, persones que han passat situacions francament complicades, que no han sabut gestionar els rèdits obtinguts durant les seves carreres. La figura del “joguet trencat”, li diuen. Avui en dia qui promou valors tan equivocats capaços de donar lloc a situacions de vulnerabilitat com les que acabo de descriure és el propi futbol, la maquinària de mercantilització que ha esdevingut, l’absència total i absoluta de cap valor aprofitable, l’esborrat sistemàtic de cap mostra d’humanitat i proximitat que no sigui per propi interès. Tot són diners, diners i més diners. Jugadors multimilionaris que volen ser encara més multimilionaris. El papanatisme com a valor absolut de la realitat futbolística del present. La buidor com a paradigma.
Per tant, desitjant tot el millor del món a André Gomes, no sembla gaire raonable que ara de sobte haguem de sentir pena pel seu cas. L’efecte més immediat de tot plegat el vam tenir quan va entrar al camp durant el partit de dimecres contra el Chelsea. Assabentats de l’entrevista en què explicava el seu particular “infern” i de les exhortacions del club a mostrar-li suport i transmetre-li escalf, l’afició del Barça que l’havia xiulat i vexat amb totes les forces de la seva ànima, va començar a corejar el seu nom i cognom. Visca el papanatisme!
“Un lugar para desconectar? Varios. Una película? Buena pregunta. No sé. Un libro? No sé. Una habilidad aparte del fútbol? Alguna pero nada en especial”. Davant d’aquest panorama d’ignorància, desgana i deixadesa combinades em va semblar que valia la pena remarcar la inoperància de l’assumpte. Vaig fer un tuit que va tenir força fortuna i de seguida molts altres tuitaires es van fer ressò de l’entrevista. La gran majoria per a recalcar el mateix que jo. Diu el tòpic que els futbolistes no acostumen a destacar per les seves aptituds intel·lectuals, per la seva cultura ni per les ganes de culturitzar-se. Com en quasi tot a la vida val la pena no generalitzar –és molt groller- i destacar quan calgui les degudes excepcions a la regla. Llegint l'entrevista de Mundo Deportivo un podia intuir –per ni dir concloure- que André Gomes no és una d’aquestes excepcions.
L'entrevista a André Gomes de «Mundo Deportivo».
A través dels mesos següents, André Gomes ha estat assenyalat com una de les baules febles del joc del Barça. Ho sé pel que llegeixo, escolto i veig en algun resum caçat al vol ja que quasi m’he oblidat que existeix el Barça. Diuen que el seu joc és lent, pesant, inoperant, que no aporta cap mena de valor afegit, que s’equivoca amb les passades i les orientacions del joc, que no connecta bé amb els seus companys, que és una rèmora. Bé, una cosa normal en el món del futbol, vaja. Jugadors que agraden més o menys, que reben crítiques, que s’estanquen, que compleixen cicles. Res fora del normal. I encara menys si tenim en compte com de caïnita i insuportable és l’afició del Barça. Sempre disposada a xiular i a protestar, a desfogar-se sense contemplacions. Esclar que per la indecència que cobren aquests jugadors de futbol –“indecència” es queda curt- el mínim que poden fer és aguantar tots els xiulets que calgui. Tot bé, vaja, tot en ordre.
Aquesta setmana s’ha publicat a la fantàstica revista Panenka una entrevista a André Gomes. Una entrevista que ha generat notícies i debat. Una entrevista que comença amb una referència explícita a la citada entrevista de Mundo Deportivo. La tercera pregunta és: Si te pregunto cuá es tu película favorita... I ell respon rient i destaca sèries La casa de papel, Peaky Blinders, Vikingos i Juego de tronos. I en genèric, pel·lícules de Tom Cruise, Daniel Craig i Tom Hardy. Una mica estrany, no? Vols dir que no s’ho havia preparat una mica?
Acte seguit, vol explicar el desastre d’aquell anterior qüestionari. Explica que havia demanat que aquell dia preferia no donar cap entrevista i que la de Mundo Deportivo era la sisena. Assumeix l’error -“Va ser meu perquè era jo qui contestava”- cosa que l’honora. Em sap greu però l’assumpte no acaba de colar. Una persona que cobra el que cobra –una indecència, repeteixo- ha de saber respondre si veu una sèrie o una pel·lícula. Sigui la primera, la tercera o la sisena entrevista del dia. Per la de Panenka ho té claríssim i aquell dia no?
Desitjant tot el millor del món a André Gomes, no sembla gaire raonable que ara de sobte haguem de sentir pena pel seu cas
Tot això m’ho pregunto perquè l’assumpte sona una mica a rentat d’imatge prefabricat i cuinat a mida. És molt bona notícia que un jugador del Barça concedeixi una entrevista tan llarga i interessant com la que li fa Aitor Lagunas –amb boníssimes fotos de Xavier Torres-Bacchetta- amb capacitat per al llarg recorregut i les ganes d’aprofundiment personal des dels orígens fins al present. Gomes, i aquí arriba la notícia que ha interessat a tothom, ens parla de la complicada situació que pateix, l’ansietat que sent quan surt al camp i que li impedeix rendir amb normalitat i perseguir l’excel·lència. Arriba a pronunciar la paraula “infern”.
Sempre sap greu que algú s’ho passi malament i és rellevant saber i comprendre que dins d’un món com el futbol no són tot sempre flors i violes. Hi ha jugadors als qui l’estrella se’ls torça, persones que han passat situacions francament complicades, que no han sabut gestionar els rèdits obtinguts durant les seves carreres. La figura del “joguet trencat”, li diuen. Avui en dia qui promou valors tan equivocats capaços de donar lloc a situacions de vulnerabilitat com les que acabo de descriure és el propi futbol, la maquinària de mercantilització que ha esdevingut, l’absència total i absoluta de cap valor aprofitable, l’esborrat sistemàtic de cap mostra d’humanitat i proximitat que no sigui per propi interès. Tot són diners, diners i més diners. Jugadors multimilionaris que volen ser encara més multimilionaris. El papanatisme com a valor absolut de la realitat futbolística del present. La buidor com a paradigma.
Per tant, desitjant tot el millor del món a André Gomes, no sembla gaire raonable que ara de sobte haguem de sentir pena pel seu cas. L’efecte més immediat de tot plegat el vam tenir quan va entrar al camp durant el partit de dimecres contra el Chelsea. Assabentats de l’entrevista en què explicava el seu particular “infern” i de les exhortacions del club a mostrar-li suport i transmetre-li escalf, l’afició del Barça que l’havia xiulat i vexat amb totes les forces de la seva ànima, va començar a corejar el seu nom i cognom. Visca el papanatisme!