15
de març
del
2018
Actualitzat
el
16
de març
a les
9:40h
Des de sempre que el Museu de Cera de Barcelona em té fascinat, com mig embruixat. De petit passejava sovint per la Rambla amb la meva mare i algun cop m’hi havia portat. El lloc en si mateix ja el trobo extraordinari, al final del Passatge de la Banca, misteriós i en penombra, ja sigui real o imaginada. El passatge es diu així perquè havia sigut la seu del Banc de Barcelona i a principis dels anys setanta, l’escenògraf Enrique Alarcón, captivat per les pel·lícules de terror i les històries de Sherlock Holmes, se’n va enamorar i va trobar que encaixava de meravella amb una idea que li rondava pel cap: fer un museu de figures de cera.
En aquells anys d’infància ja llunyans em fixava sempre amb el quiosc de la Rambla, tan antic, tan particular, i veia de lluny el Superman que hi havia –i encara hi és- al sostre exterior del museu. M’encuriosia molt tot allò. I quan hi vaig anar per primer cop vaig quedar bocabadat. Aquelles recreacions d’escenes ombrívoles, escenografies, decorats, situacions en què les figures de cera estaven injectades d’una vida estranya. Em feien por. La por, sí, aquella sensació tan infravalorada, que al Museu de Cera adquireix uns tons tan seductors.
He quedat amb la Carmina Vall, que és la directora del museu i hi treballa des de fa quasi trenta anys. Em porta a visitar les sales del museu i algunes de secretes que només es poden veure en ocasions especials. Com el taller secret, per exemple, on pots veure motlles i cares de cera, les caixetes amb els ulls i les dentadures, els postissos, els colors de la pell i les peces de vestuari. Si t’apuntes a una de les visites guiades veuràs uns quants personatges de cinema de terror, com La momia, Els crims del museu de cera i L’exorcista i t’explicaran com es fan les figures de cera i els efectes especials. L’atrezzo és immillorable. Quina bona idea i quins artistes!
Entrar al Museu de Cera és entrar en un indret singular on de seguida comproves que el temps s’hi ha aturat. Sembla mentida que a la ciutat de les franquícies, de la modernitat perquè sí, de les botigues emblemàtiques que tanquen una darrere l’altra, es mantingui dempeus i amb bona salut aquest temple del passat, aquesta relíquia preciosa que, d’acord, és una atracció turística però que per sobre de tot i en essència és un tresor ciutadà. Un tresor 100% privat, per cert.
La placeta octogonal on hi ha l’entrada del museu ja és especial en si mateixa, m’explica la Carmina, no en sovintegen d’aquesta mena. A la mateixa plaça, fa molts anys, hi havia la sala de festes Copacabana, que apareix en un passatge de Lejos de los árboles (1972), aquella pel·lícula hipnòtica de Jacinto Esteva de la que ja us vaig parlar en un altre Senyor de Barcelona. A l’entrada, a mà dreta, hi tenim l’escalinata tal qual com si no hagués passat ni una fracció de temps. I després et trobes amb el concert de Pau Casals. Més que trobar-me’l el vaig retrobar i a fe de Déu que em va impressionar. És com si trenta anys s’haguessin fos en un sospir.
Travessem la sala dels contes infantils, després la del poder polític enfrontat al poder intel·lectual. Recordo com em va impressionar veure Franco i Hitler per primer cop. Han retirat el tal Juan Carlos i també el Jordi Pujol. La tertúlia d’intel·lectuals (D’Ors, Gaudí, Unamuno...) i l’estança dels artistes (Dalí, Picasso, Miró, Velázquez...), l’actuació de Charlie Rivel, la mort de Joselito a la infermeria de la plaça de toros, el tablao flamenco, els homes de cine (Buñuel, Sara Montiel, Fernado Rey, Xavier Cugat...), la masia catalana...
Les figures es posen a to cada trimestre, amb cura i compte. Visito també el taller al pis de dalt de tot i també un passadís ocult, una cambra secreta reservada a les “Visites paranormals”. No us explico res més, acollona de valent. Hi ha algunes anècdotes sensacionals, la Carmina les coneix totes. Com la d’aquell dia en què, cap al tard, un holandès es va posar la vestimenta de Jaume I i amb la seva llança va començar a decapitar figures. O l’antic legionari que venia sovint, pagava religiosament l’entrada, i es posava a parlar amb Franco: “Quins mamarrachos que té al seu costat, general!”.
Em té el cor robat la cambra cuirassada amb l’atracament. Sabeu què era? Doncs la cambra cuirassada real del vell banc que hi havia abans que Alarcón tingués la que potser sigui la pensada més genial de la seva vida. Conserva les caixes de cabals autèntiques i és una preciositat. Al Museu de Cera de Barcelona el temps s’hi ha detingut. Pots viatjar al fons del mar, a l’espai, a l’edat de pedra i a la lluna. Pots testimoniar totes les formes de tortura possibles, pots conèixer herois i tirans, artistes i genis inimitables. Quina barbaritat de lloc.
En aquells anys d’infància ja llunyans em fixava sempre amb el quiosc de la Rambla, tan antic, tan particular, i veia de lluny el Superman que hi havia –i encara hi és- al sostre exterior del museu. M’encuriosia molt tot allò. I quan hi vaig anar per primer cop vaig quedar bocabadat. Aquelles recreacions d’escenes ombrívoles, escenografies, decorats, situacions en què les figures de cera estaven injectades d’una vida estranya. Em feien por. La por, sí, aquella sensació tan infravalorada, que al Museu de Cera adquireix uns tons tan seductors.
He quedat amb la Carmina Vall, que és la directora del museu i hi treballa des de fa quasi trenta anys. Em porta a visitar les sales del museu i algunes de secretes que només es poden veure en ocasions especials. Com el taller secret, per exemple, on pots veure motlles i cares de cera, les caixetes amb els ulls i les dentadures, els postissos, els colors de la pell i les peces de vestuari. Si t’apuntes a una de les visites guiades veuràs uns quants personatges de cinema de terror, com La momia, Els crims del museu de cera i L’exorcista i t’explicaran com es fan les figures de cera i els efectes especials. L’atrezzo és immillorable. Quina bona idea i quins artistes!
El Museu de la Cera de Barcelona Foto: Joan Vall Karsunke
Entrar al Museu de Cera és entrar en un indret singular on de seguida comproves que el temps s’hi ha aturat. Sembla mentida que a la ciutat de les franquícies, de la modernitat perquè sí, de les botigues emblemàtiques que tanquen una darrere l’altra, es mantingui dempeus i amb bona salut aquest temple del passat, aquesta relíquia preciosa que, d’acord, és una atracció turística però que per sobre de tot i en essència és un tresor ciutadà. Un tresor 100% privat, per cert.
La placeta octogonal on hi ha l’entrada del museu ja és especial en si mateixa, m’explica la Carmina, no en sovintegen d’aquesta mena. A la mateixa plaça, fa molts anys, hi havia la sala de festes Copacabana, que apareix en un passatge de Lejos de los árboles (1972), aquella pel·lícula hipnòtica de Jacinto Esteva de la que ja us vaig parlar en un altre Senyor de Barcelona. A l’entrada, a mà dreta, hi tenim l’escalinata tal qual com si no hagués passat ni una fracció de temps. I després et trobes amb el concert de Pau Casals. Més que trobar-me’l el vaig retrobar i a fe de Déu que em va impressionar. És com si trenta anys s’haguessin fos en un sospir.
Travessem la sala dels contes infantils, després la del poder polític enfrontat al poder intel·lectual. Recordo com em va impressionar veure Franco i Hitler per primer cop. Han retirat el tal Juan Carlos i també el Jordi Pujol. La tertúlia d’intel·lectuals (D’Ors, Gaudí, Unamuno...) i l’estança dels artistes (Dalí, Picasso, Miró, Velázquez...), l’actuació de Charlie Rivel, la mort de Joselito a la infermeria de la plaça de toros, el tablao flamenco, els homes de cine (Buñuel, Sara Montiel, Fernado Rey, Xavier Cugat...), la masia catalana...
El Museu de la Cera de Barcelona Foto: Joan Vall Karsunke
Les figures es posen a to cada trimestre, amb cura i compte. Visito també el taller al pis de dalt de tot i també un passadís ocult, una cambra secreta reservada a les “Visites paranormals”. No us explico res més, acollona de valent. Hi ha algunes anècdotes sensacionals, la Carmina les coneix totes. Com la d’aquell dia en què, cap al tard, un holandès es va posar la vestimenta de Jaume I i amb la seva llança va començar a decapitar figures. O l’antic legionari que venia sovint, pagava religiosament l’entrada, i es posava a parlar amb Franco: “Quins mamarrachos que té al seu costat, general!”.
Em té el cor robat la cambra cuirassada amb l’atracament. Sabeu què era? Doncs la cambra cuirassada real del vell banc que hi havia abans que Alarcón tingués la que potser sigui la pensada més genial de la seva vida. Conserva les caixes de cabals autèntiques i és una preciositat. Al Museu de Cera de Barcelona el temps s’hi ha detingut. Pots viatjar al fons del mar, a l’espai, a l’edat de pedra i a la lluna. Pots testimoniar totes les formes de tortura possibles, pots conèixer herois i tirans, artistes i genis inimitables. Quina barbaritat de lloc.
El Museu de la Cera de Barcelona Foto: Joan Vall Karsunke