Kim Ae-ran: «La literatura coreana està impregnada de la ferida de la guerra»

Kim Ae-ran (1980) és una de les veus més enlluernadores de la nova literatura sudcoreana, un talent que contrasta amb uns temps de repeticions insulses, de clixés programats i de tòpics que van a la recerca del lector més previsible. Ella juga a una altra lliga. D'aparença fràgil i sempre en veu baixa, és capaç de sacsejar el lector amb espurnes d'humor, amb l'acció de l'imprevist, amb gust pels detalls i amb una realitat que ens interpel·la, per molt que el dia a dia dels joves de Seül pugui semblar-nos exòtic, o excessivament llunyà.
 
Ella mateixa ho explica, sense cap càrrega de transcendència. "Només escric sobre les coses que conec, sobre la vida". Que les generacions més joves s'hi identifiquin no és estrany –"tinc lectors que han crescut amb mi, i ja no són tan joves", somriu–, tot i que no es tanca a cap mena de lector. "Amb aquest llibre no he volgut parlar d'una generació en concret. No en tinc el dret, ni la capacitat. Només he volgut escriure sobre el que ens fa sentir emocions, ens desperta sentiments i ens provoca pensaments".
 
El resultat queda exposat en els relats de Corre, pare, corre!, el llibre que ha presentat aquests dies a Catalunya. Editat en català i castellà per Godall, l'obra va guanyar el premi Hankook Ilbo 2005 i la va consolidar al panorama asiàtic –i internacional– quan només tenia 25 anys. De talent tan precoç com afinat, Ae-ran va demostrar podia capturar l'essència d'una generació a través de personatges que podríem ser nosaltres mateixos, perduts en la immensitat d'una gran ciutat.
 
La fi de la societat patriarcal
 
Els relats d'Ae-ran, però, no només mostren la quotidianitat d'una generació en concret, sinó que també retraten el gruix de la societat coreana, plena de pilars tradicionals que van modernitzant-se amb els temps. Com la figura del pare, tradicionalment un dels pilars de la família, la pota on convergia una manera d'entendre el món. L'autora esmicola aquests principis i juga amb una figura paterna que fuig, que és absent, o que desapareix. El nen que protagonitza Un senyal d'amor afirma que el seu pare "ha desaparegut", i no pas que "l'ha abandonat". "És molt diferent! M'agrada jugar amb el canvi radical del punt de vista, perquè mostra la ferida del personatge i això sempre augmenta l'interès".
 
Graduada en dramatúrgia per la Universitat de Corea, l'obra d'Ae-ran és plena de vasos comunicants amb el teatre i, també, amb d'altres arts. "Hi ha relats on dono més importància a la història i d'altres a l'estil, però no puc negar la meva formació teatral. En el meu cas, sempre tendeixo a donar molta importància als personatges. I la resta actuen com una mena de decorat", tal com ho era ja la seva primera novel·la, La casa on ningú truca a la porta, on el protagonisme és per cinc noies que viuen a la mateixa casa, en habitacions separades. L'exemple de com concentrar el conflicte en un espai reduït.

En l'àmbit del cinema, la jove escriptora també ja pot dir que ha tastat el gust d'una adaptació, amb la versió en pantalla gran de La meva vida palpitant, un gran best-seller a Corea del Sud. "Per mi, és un trànsit natural i molt benvingut. Sempre poso la meva obra a l'abast dels altres artistes. Em produeix molta curiositat saber com es podrien recrear".
 
La cultura: nexe d'unió de les dues Corees?
 
Darrerament, hem vist com l'esport ha aconseguit unir les dues Corees –amb un equip conjunt d'hoquei femení sobre gel als darrers Jocs Olímpics d'hivern–, fent possible el que semblava impossible pocs minuts abans. "No sé si la cultura podria aconseguir una unió similar. En tot cas, la nostra tradició literària ve marcada del tot per la guerra de Corea. I la literatura està impregnada d'aquesta ferida de guerra". Pel que fa a les diferències existents entre les dues Corees, Ae-ran no dubta: "el llenguatge d'una societat tancada i totalitària sempre és una llengua vella, que no evoluciona ni es desenvolupa".
 
"No m'agrada que la llengua sigui inflexible, com tampoc m'agrada que, des de fa molt de temps, els escriptors coreans tinguin el mal costum de preguntar de quina part de l'espectre polític ets, si de la dreta o de l'esquerra. És un conflicte ideològic que també prové de la postguerra, i que encara influeix a molts autors. Em va agradar molt, en aquest sentit, la resposta d'un autor que deia 'ni dreta, ni esquerra; sóc de la part de la gent morta'. I aquesta també seria la meva resposta".