13
de març
del
2018
Actualitzat
a les
20:34h
Tinc una pregunta. Si en lloc d’escoltar Lluís Salvadó dient que agafessin la dona de les mamelles més grosses, haguéssim escoltat Juan Ignacio Zoido dient, en una conversa igualment privada, “Oye, no sabes como estoy ya de los catalanes, hasta el gorro, parece que sean todos unos maricones”, pensaríem el mateix? És evident que el criteri de Lluís Salvadó i del seu interlocutor per a decidir sobre el càrrec públic que estaven meditant no es concretava ni es concretaria en la mida dels seus pits. És evident que de converses pujades de to amb amics n’hem tingut tots. És evident que si ens posen un micròfon ocult a tots i fan publiques les nostres converses ja podem anar resant. És evident que la filtració està feta amb tota la maledicència possible, que busca erosionar, fer mal, desgastar.
Tot això és evident, com també és evident, em sembla, que Salvadó no ha de dimitir i amb unes disculpes n’hi ha prou i de sobra. Però torno a preguntar, què opinaríem si haguéssim escoltat Zoido en similars circumstàncies? Ens hauria costat més disculpar-lo, oi? Per què? Hauríem hagut d’empassar-nos més gripaus per a concloure que de converses d’aquest tipus tots n’hem tingut etc etc. Quina línia finíssima separa els criteris que apliquem? Som imperfectes, esclar, ens movem per impulsos inconcrets, intangibles, afinitats, prejudicis. Som humans, sí, contradictoris per definició. Hipòcrites, extremadament hipòcrites.
D’altra banda, de casos de polítics europeus que han dimitit per casos molt similars –fins i tot objectivament menys greus- en trobarem uns quants. Quan les coses ens toquen de prop la nostra escala de tolerància o d’intolerància s’accelera, es sobreexcita, es desnivella. També passa amb l’altre cas mediàtic de la setmana, la descoberta del cos sense vida del petit Gabriel, de Níjar, al maleter de la companya del seu pare. Sempre passa el mateix amb aquest tipus de casos de crònica negra. Sempre es comet el mateix error, sempre la caguem d’igual manera. Els sobredimensionem de forma totalment desproporcionada. Què guanyem explicant amb tot luxe de detalls tot el que s’ha esdevingut, tot el que ha portat al fatal desenllaç?
No dic que els obviem, només faltaria, però relatem-ho amb contenció. El silenci és molt més respectuós que el soroll. Ja no parlo dels repugnants espectacles de Telecinco i d’Antena 3 –ahir al matí feia autèntic fàstic passejar-s’hi- sinó també de la resta d’emissores i dels nostres tuits d’indignació i de ràbia desmesurada.
És necessari això? Aporta alguna cosa més enllà de fútils desfogaments infantils? Per informar d’aquesta mena de successos, amb la desgràcia d’un nen assassinat, atenent a criteris del respecte més elemental, de la intel·ligència (emocional o no) més humana, el més lògic i prudent no seria una simple narració, potser sense ni tan sols enviats especials, sense reconstruccions, sense mapes del lloc dels fets. Explicar-ho, donar fe de les possibles novetats de la investigació, sense èmfasis, sense grandiloqüències, sense escarafalls de cap mena.
Aquestes coses s’han d’explicar, el periodisme no pot desertar i inhibir-se en dies així. Cal però, incidir-hi de manera proporcionada i equilibrada. No és mateix un accident d’avió sense supervivents que un infanticidi. No és el mateix un assassinat múltiple a mans d’un psicòpata que el crim passional d’un triangle amorós entre membres de la Guàrdia Urbana. Què mereix una crònica i què no? El vell criteri de decidir-ho en funció de si ens toca més lluny o més a prop és un criteri fàcil però també enganyós, poc fiable.
Quina és la frontera de l’interès? Quants quilòmetres de distància són necessaris per a decidir la importància de la notícia? Hem de guiar-nos per consideracions més ben ponderades, més substancials. Consideracions que tenen a veure amb el calat social i polític, la implicació d’una o més persones, el grau de connexions geogràfiques que tingui, la durada de la investigació, els secrets que s’hi amaguen etc. No és fàcil però per això ens paguen als periodistes.
Tot això és evident, com també és evident, em sembla, que Salvadó no ha de dimitir i amb unes disculpes n’hi ha prou i de sobra. Però torno a preguntar, què opinaríem si haguéssim escoltat Zoido en similars circumstàncies? Ens hauria costat més disculpar-lo, oi? Per què? Hauríem hagut d’empassar-nos més gripaus per a concloure que de converses d’aquest tipus tots n’hem tingut etc etc. Quina línia finíssima separa els criteris que apliquem? Som imperfectes, esclar, ens movem per impulsos inconcrets, intangibles, afinitats, prejudicis. Som humans, sí, contradictoris per definició. Hipòcrites, extremadament hipòcrites.
També és evident, em sembla, que Salvadó no ha de dimitir i amb unes disculpes n’hi ha prou i de sobra
D’altra banda, de casos de polítics europeus que han dimitit per casos molt similars –fins i tot objectivament menys greus- en trobarem uns quants. Quan les coses ens toquen de prop la nostra escala de tolerància o d’intolerància s’accelera, es sobreexcita, es desnivella. També passa amb l’altre cas mediàtic de la setmana, la descoberta del cos sense vida del petit Gabriel, de Níjar, al maleter de la companya del seu pare. Sempre passa el mateix amb aquest tipus de casos de crònica negra. Sempre es comet el mateix error, sempre la caguem d’igual manera. Els sobredimensionem de forma totalment desproporcionada. Què guanyem explicant amb tot luxe de detalls tot el que s’ha esdevingut, tot el que ha portat al fatal desenllaç?
No dic que els obviem, només faltaria, però relatem-ho amb contenció. El silenci és molt més respectuós que el soroll. Ja no parlo dels repugnants espectacles de Telecinco i d’Antena 3 –ahir al matí feia autèntic fàstic passejar-s’hi- sinó també de la resta d’emissores i dels nostres tuits d’indignació i de ràbia desmesurada.
Hay que ser hija de puta para matar a un niño... pero estar al lado de esos padres viéndoles sufrir y desgarrados durante doce días y no decir nada... es simplemente “LA MALDAD” es estado puro, seca por dentro, sin alma... Ojalá te pudras hija de puta!
— nuria roca granell (@nuriarocagranel) 11 de març de 2018
És necessari això? Aporta alguna cosa més enllà de fútils desfogaments infantils? Per informar d’aquesta mena de successos, amb la desgràcia d’un nen assassinat, atenent a criteris del respecte més elemental, de la intel·ligència (emocional o no) més humana, el més lògic i prudent no seria una simple narració, potser sense ni tan sols enviats especials, sense reconstruccions, sense mapes del lloc dels fets. Explicar-ho, donar fe de les possibles novetats de la investigació, sense èmfasis, sense grandiloqüències, sense escarafalls de cap mena.
El silenci és molt més respectuós que el soroll
Aquestes coses s’han d’explicar, el periodisme no pot desertar i inhibir-se en dies així. Cal però, incidir-hi de manera proporcionada i equilibrada. No és mateix un accident d’avió sense supervivents que un infanticidi. No és el mateix un assassinat múltiple a mans d’un psicòpata que el crim passional d’un triangle amorós entre membres de la Guàrdia Urbana. Què mereix una crònica i què no? El vell criteri de decidir-ho en funció de si ens toca més lluny o més a prop és un criteri fàcil però també enganyós, poc fiable.
Quina és la frontera de l’interès? Quants quilòmetres de distància són necessaris per a decidir la importància de la notícia? Hem de guiar-nos per consideracions més ben ponderades, més substancials. Consideracions que tenen a veure amb el calat social i polític, la implicació d’una o més persones, el grau de connexions geogràfiques que tingui, la durada de la investigació, els secrets que s’hi amaguen etc. No és fàcil però per això ens paguen als periodistes.