Religió

Papa Francesc: cinc anys de revolució permanent

El pontífex celebra el cinquè aniversari de la seva elecció havent esdevingut un dels líders polítics i socials més respectats del món | El cardenal Bergoglio ha carregat sense complexes contra el capitalisme i ha afrontat de cara les internes qüestions espinoses i diverses qüestions de política internacional

per Àlvar Llobet, 13 de març de 2018 a les 11:55 |

El papa Francesc amb un nen refugiat a Lesbos. Foto: Europa Press


Les primeres paraules que el cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio va enviar al món com a papa van ser senzilles, gairebé impròpies per algú que havia estat col·locat al vèrtex de l’Església catòlica. “Germans i germanes, bona nit”. Ho va dir fa cinc anys des del balcó central de Sant Pere del Vaticà, on mai fins aquell moment no havia parlat un pontífex de fora d’Europa. “Els meus companys cardenals han anat a buscar el bisbe de Roma a la fi del món”, va dir Francesc, interessat en destacar que ell era un prelat més de l’Església per molt que en el conclau hagués estat escollit com el 226è Papa.

El jesuïta que no entrava en cap travessa compleix cinc anys al capdavant d’un pontificat que ha aconseguit començar a moure els engranatges per intentar canviar les grans estructures del catolicisme, avesat durant anys a parlar massa de Déu i poc de les persones. Francesc ha sabut imprimir una personalitat diferent a la dels seus antecessors, i en especial a la de Benet XVI, el “guardià de la fe” que va fer gravitar la “seva” Església al voltant de la teologia. Bergoglio ha estat i és un papa terrenal, un pastor que ha aconseguit grans consensos d’aprovació en nombrosos estrats de múltiples societats (també d'altres creences) amb el gest i la paraula propera. Ratzinger parlava de dalt cap a baix, just a l'inrevés que el papa de Buenos Aires. El relat de Francesc ha estat l’abraçada al malalt i la conversa amb el pobre, imatges que ha acabat esdevenint més potents que qualsevol doctrina escrita en llibres i articles.

Bergoglio és un papa terrenal que ha aconseguit l'aprovació de múltiples estrats de diverses societats amb els gestos humans i la paraula propera


Bergoglio ha afrontat de cara les qüestions espinoses de la institució i ha obert poc a poc l’homosexualitat a l’Església bandejant el rebuig que generava anys enrere, ha demanat perdó pels casos de pederàstia, ha deixat entreveure que els homes casats puguin ser ordenats per oferir serveis en indrets on hi ha crisi de fe i ha aconseguit fer passos endavant, per exemple, en la millora de la transparència de la banca vaticana, un organisme farcit de corrupteles i encara molt opac. Sanejar aquest organisme és un dels grans reptes que té Francesc d'ara en endavant. 

Tampoc li ha caigut l’Anell del Pescador al papa a l’hora de criticar la cúria vaticana, el conjunt d’òrgans de govern de la Santa Seu que, de facto, ha esdevingut amb el pas dels anys en l’autèntic poder vaticà. Coneguda i polèmica va ser la trobada que va tenir el 2014 amb els membres d’aquest imperi a l’ombra, que va ser l’objectiu del dit acusador de Francesc, que recordava, entre altres, els perills de la vanagloria, de l’anhel d’acumular béns materials, de la voluntat de tancar-se i del lluïment personal. Aquella esmena les males praxis empleades pels cardenals durant anys va ser una declaració d’intencions que va fer nàixer resistències i contrapoders en aquells sectors més conservadors que habiten entre els murs de l’Estat Vaticà. 


Francesc exerceix de líder, però ha sabut veure la impossibilitat d’abordar els canvis de l’Església només des d’una habitació de Roma. Per aquest motiu, el pontífex ha creat un consell de cardenals – conegut com el C9- que l’assessora i el guia en les grans reformes internes i en la postura que ha de prendre en temes internacionals. De fet, el bisbe de la capital italiana ha estat durant aquests cinc anys un diplomàtic tenaç i mediador útil que s’ha implicat en qüestions de política d’alta volada com el conflicte entre Israel i Palestina, el desgel entre Estats Units i Cuba, la nova política de Donald Trump, el drama dels refugiats (famós va ser el seu viatge a Lesbos i el seu retorn amb tres famílies síries), les morts d’immigrants  que fugen dels seus països, que va qualificar de “vergonya”, o l’ecologisme, un tema poc tractat pels anteriors papes i que va ser la base de la seva primera encíclica, “Laudato Sii”, un dels textos més importants que, segons el filòsof català Francesc Torralba, demostra la voluntat de Francesc “d’obrir una nova relació amb la naturalesa”.

Francesc ha canviat les prioritats dels seus antecessors i s'ha erigit com un diplomàtic de primer ordre en qüestions de política internacional crític amb el "capitalisme salvatge"


El pontífex escollit el 13 de març del 2013 ha canviat les prioritats dels organismes eclesiàstics i ha abanderat sense complexos el discurs contra el “capitalisme salvatge” i les grans multinacionals que es comporten com a “depredadores del planeta”. La seva arribada ha revolucionat l’Església. En la forma és evident, però caldrà més perspectiva temporal per saber quin és l’autèntic calatge de les reformes que ha iniciat l'argentí, que té 82 anys.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació