Judit Neddermann: «L'1-O vaig entendre que la dignitat ha de superar la por»

A Judit Neddermann (1991) li ha arribat el temps d'exposar-se, a totes. Per això, el seu nou disc es diu Nua (Satélite K), i per això es mostra sense amagar res, tal com és: un talent que esclata, amb gust, delicadesa i precisió pels detalls íntims, capaç de fer-nos viatjar a diversos estats d'ànim a través d'unes cançons que embolcallen, però també sacsegen. Tot plegat, els ingredients d'un disc rodó, ple d'emocions i matisos, i que confirma una veu que té moltes coses a dir.
 
- El nou disc és una necessitat de mostrar-se, de compartir un món íntim, cosa que queda plasmada amb una coberta que ha generat molt de rebombori i on apareix totalment nua.
 
- Al disc hi ha una cançó que es diu així, Nua, que parteix d'un poema. I vaig decidir que el disc es diria Nua per aquesta cançó, que mostra una imatge molt maca: jo, nua, veient la nena que vaig ser, integrant aquesta nena i començant l'etapa adulta amb tota la força que et dona el fet d'integrar i acceptar el teu passat.
 
- Una coberta de reafirmació.
 
- Noto que he crescut i que he fet molta revisió emocional de què i qui soc. I em sento més tranquil·la. He tancat la meva personalitat, ja l'he acceptat. I començo ara aquesta etapa amb tota la força que això suposa. Nua és un disc on soc molt sincera amb el que m'està passant, i no només perquè sigui íntim, sinó perquè hi ha dues o tres cançons que parlen de l'entorn, que formen part del moment de dir que m'apodero, que em situo en el context, de mirar enfora i de veure quin paper hi tinc jo, en tot això. També és un disc on em sento molt nua, i molt sincera, amb les opinions polítiques que deixo anar.
 
- Una exposició, sense embuts.
 
- Total! Vaig anar a la Noemí Elias [la fotògrafa de la coberta] i li vaig dir, directament: faré un disc que es dirà Nua i vull fer una sessió de fotos despullada. Li vaig explicar el concepte de tot el disc i el moment vital on em trobava, amb la voluntat de voler ser molt sincera amb el que feia.
 
- Curiosament, el disc comença i acaba amb dos comiats, Em diràs adeu i Com viure sense tu. Explicita molt el tancament d'una etapa.
 
- Ho vaig decidir després, quan ja tenia les cançons. Vaig pensar que era molt maco començar i acabar amb un adeu. Però són dos comiats diferents. El primer està dedicat a la Clara Peya, amb una cançó que vaig fer quan vaig deixar el seu grup. Van ser uns anys molt intensos, on ella em va obrir tot un món, del qual tinc la sensació d'haver-ne explorat tots els racons. Sentia que ara havia de separar-me per fer el meu propi camí. De la mateixa manera, et dic que si jo no hagués tingut inquietud de fer les meves pròpies cançons i d'escriure el meu camí, hagués estat tota la vida la cantant de la Clara Peya! Treballar amb ella era una simbiosi molt única, que no he viscut amb ningú més. I deixar-ho va ser dur, pràcticament com deixar una parella.
 
- I l'últim adeu de Com viure sense tu?
 
- Aquest sí, parla d'una separació romàntica. Del moment físic en què marxes de casa. Ja m'ha passat dues vegades, fer les maletes i anar-te'n de casa, d'una casa que també és teva. I sabent que ja no serà casa teva mai més.
 
- La ruptura emocional sura en tot el disc.
 
- És una cosa que m'ha marcat molt. Penso molt en l'amor, en el fet de compartir la vida amb una sola persona, de què passa si ho fas, de si creixes o t'estanques. En aquest sentit, no em conformo, sempre busco la millor possible, tot i que encara no sé quina és. Això, vulguis o no, s'acaba plasmant a les cançons; és impossible que no passi, perquè acabo fent cançons del que sento.
 
- Un clar exemple és Els ocells. A més, crida l'atenció que la lletra no estigui escrita en vers, al llibret, a diferència de la resta de cançons del disc.
 
- Quan escoltes la cançó tens una sensació de text, em passava que no tenia la mateixa sensació que a les altres. Són frases llargues. En Pau Figueres [productor i guitarrista] m'ho va proposar, fer-la així, amb la lletra tota seguida. Em va agradar molt la idea i el joc. Em vaig adonar que així, aquesta lletra s'assemblava molt a qualsevol diari meu personal on vaig escrivint el que penso. La cançó parla de quan per fi et sents en pau després d'haver acabat una relació, de quan t'adones que no passa res, per molt que t'hagin fet mal o t'hagin enganyat. Passa el temps... i et cures. L'únic que em preocupa és "la llum que ja no veus", perdre persones que ja no saben què t'està passant. Les pèrdues em preocupen molt.
 
- A Nua, reflexiona molt al voltant de la pèrdua. Ubi sunt, per exemple.
 
- Ubi sunt la vaig somiar! Estava dormint i em venia la frase "quan la bala s'apodera de la sang". Vaig despertar i el primer que vaig pensar és que era d'algú altre. De seguida, vaig agafar la guitarra i vaig passar-me dues hores a l'habitació, sense esmorzar. Va sortir tota seguida, al cap de pocs dies dels atemptats de París.
 
- A la cançó, es pregunta on va tota la gent que mor.
 
- Ubi sunt és un tòpic literari que em va quedar gravat quan estudiava batxillerat. La mort en si mateixa em fascina, que puguis morir tranquil a casa teva i envoltat de la teva família, o que puguis morir en una terrassa o en una sala de concerts, perquè algú ha decidit que ha de fer un atemptat. O la gent que neix a Síria i té la vida que li toca. Això em fa pensar moltíssim.
 
- A 21 també hi ha aquesta reflexió al voltant d'allò que som, de manera individual, però també com a humanitat. I no som pràcticament res...
 
- A la cançó hi ha un peu a l'actualitat, amb un posicionament ideològic. Primer, sobre l'antropocentrisme en general. Després, de la sensació aquesta que tenim als països desenvolupats, que ens pensem que som millors, amb una forma de vida més avançada que els països que anomenem "en vies de desenvolupament". Però als països més pobres hi he vist molta qualitat humana, al contrari que aquí, on desenvolupem el capitalisme de forma atroç, construint un sistema que malmet la natura, per exemple. Em sap greu que no donem valor a les cultures "més pobres", que són, justament, les qui tenen moltes coses a ensenyar-nos. No els escoltem, ni tampoc ens escoltem.
 
- Això que diu lliga molt amb l'obra d'Eduardo Galeano, de qui n'ha inclòs un fragment a la cançó.
 
- Vaig descobrir Galeano arrel del 15-M. Em va inspirar molt i em va quedar pendent fer-ne alguna cosa. Aquest fragment de Galeano em va agradar molt i em va anar molt bé en la cançó. És la idea de "si ens extingim, millor, però mentre no passi, a veure si aprenem a valorar això que som".
 
- No volem més cops és un altre gran moment del disc. Va sorgir de la necessitat de parlar de l'-1-O?
 
- En realitat, la cançó va néixer amb el cas de l'Ester Quintana, un cas que em va deixar molt tocada. Per a totes les cançons del disc he fet molta recerca, i el cas feia temps que el tenia al cap, i un dia em va sortir l'interludi: "amb total impunitat, ulls que no podran mirar aquest mon que està malalt". La imatge de les mans enlaire és dels vídeos que vaig veure del 15-M a Plaça Catalunya, i aleshores em va impressionar molt veure com els Mossos podien pegar la gent que estava a terra, pacíficament.
 
- Volia parlar de la impunitat policial?
 
- Sí, però no trobava la manera. Aleshores, quan estava intentant fer la cançó, va coincidir amb el referèndum. Abans de l'1-O vaig fer la primera estrofa, que llegida ara és molt premonitòria. I els dies següents vaig fer la segona estrofa. Més enllà dels fets de l'1-O, el que a mi em preocupa és la violència policial, la repressió de l'Estat i la justificació que la gent fa de segons quines accions. Per què quan els Mossos apallissen els okupes del banc expropiat, hi ha gent a qui li sembla perfecte? I per què, quan la policia nacional apallissa la gent que vota l'1-O, hi ha qui diu que sí, que s'ho mereixen perquè estan fent una cosa il·legal? Per no parlar del 15-M, que tota la gent de dretes deia que sí, i tant, que se'ls havia de fer fora de plaça Catalunya sense miraments. Em sap greu que la gent no es queixi de la repressió policial fins que li toca.
 
- L'1-O va ser molt dur: mig país va quedar desfet per la violència per les forces policials i pel consentiment de la violència per part de la població.
 
- La cançó pot ser un canal per treure la frustració i tota la tristesa acumulada d'aquell dia, però hi ha molta reflexió al darrere. Penso en Ester Quintana i Roger Español i ho trobo molt fort, molt bèstia, i molt trist.
 
- Què va significar per a Judit Neddermann aquell dia?
 
- Sóc una ferma defensora del dret a decidir. L'actitud del govern espanyol em sembla deplorable. Vaig decidir sumar-me a la lluita, vaig dormir a l'escola on em tocava votar, a Vilassar de Mar. Al matí, ens vam moure molt pels col·legis, veient tot el que passava amb la policia, els vídeos que arribaven, etc. Tothom estava allà, aguantant, sense saber si vindrien a pegar-nos. Aquell dia vaig entendre això de la dignitat. Que la dignitat ha de superar la por. I això em va emocionar molt, perquè tothom estava connectat, sense tenir en compte les diferències que poguessin tenir. Tothom defensava el dret de poder votar. A mi, la repressió policial em va fer molt de mal, és una ferida que encara no he tancat.
 
- Vinc d'un poble era un deute que tenia amb Vilassar?
 
- Des que vaig començar a fer cançons, n'he fet per a totes les persones i coses que estimo. I tocava fer la del meu poble . Però bé, ara competeixo amb el meu pare, que té la Rumba de Vilassar, però això dic "naveguen junts en una rumba". Era un deute, perquè aquest lloc, el meu poble, m'ha inspirat molt a ser com soc, hi veig la gent contenta, tranquil·la, a prop del mar.
 
- El disc conté també una versió de Fito Páez.
 
- És una cançó que em va ensenyar la meva professora de cant de tota la vida, li tinc molt d'afecte. Amb ella vaig fer classes dels 13 anys fins als 22. I des que la cantava d'adolescent que em semblava una cançó que t'obria el cor, i no només per la lletra. La melodia és molt gustosa de cantar. I tenia moltes ganes de cantar en castellà, com també m'agrada molt cantar en portuguès. El fet de parlar en tots els idiomes de la península crec que obre una mica la ment de qui escolta.
 
- Sap greu que hi hagi gent que no vulgui aprofitar aquest gran patrimoni, el de les llengües peninsulars.
 
- Un patrimoni que és molt proper. Aquest tema no s'està gestionant gens bé. Si es gestiona de forma centralista, anul·lant aquestes diferències, doncs passa el que està passant a Catalunya: que cadascú es defensa a si mateix i que et vols separar d'allò que t'uneix. I que estiguem units no vol dir que haguem d'estar junts en un mateix país! Em puc sentir molt unida als gallecs, però gestionar-me les fronteres com jo vulgui. Si soc independentista és perquè no puc suportar l'herència franquista que impera a Espanya i perquè no puc suportar un organisme tan anacrònic com la monarquia.
 
- Veu alguna solució?
 
- Si a Espanya hi hagués un corrent polític que deixés fer a cada territori el seu camí, decidint per ells mateixos, i que això ens connectés d'una forma sana, sense imposar res, em semblaria fantàstic. Som en una zona d'Europa que és bestial, i cal aprofitar-ho, no pas viure-hi d'esquena.