09
de març
del
2018
Actualitzat
el
10
de març
a les
22:37h
Potser sigui el més desesperant del nostre món i del nostre temps. La impunitat, sí, la sensació (o hauria d’escriure “certesa”) que existeixen persones intocables, crims pels quals mai es farà justícia, realitats enquistades que ningú té ganes de canviar, injustícies flagrants que no només no es resolen sinó que hi ha persones interessades en mantenir, potenciar i premiar. La impunitat, sí, cada dia exemples a cabassos.
Ahir mateix, dia de la vaga de dones, quina quantitat d’impunitat vam poder veure. La impunitat d’aquells que fan i que diuen el que volen i no han de passar comptes amb ningú. Pel que diuen, la llibertat d’expressió els empara, només faltaria, però saben que estan faltant a la veritat, que contribueixen a cronificar situacions injustes i estan encantadíssims de fer-ho. A Twitter va fer fortuna la piulada del tal Francisco Marhuenda, que afirma ser periodista i es queda tan ample, en què sostenia que la vaga d’ahir era “pija” perquè moltes de les dones que si adherien mai havien tingut cap problema. I afegia que mai havia vist una situació de desigualtat entre homes i dones en una redacció.
Va ser la periodista Noelia Ramírez qui li va etzibar una resposta memorable:
Sobre la impunitat també val la pena remarcar l’entrevista que diumenge a Salvados li va fer Jordi Évole a Alberto Núñez Feijóo, el president de Galícia. En aquesta columna apareix sovint Salvados i no voldria resultar reiteratiu però és que val la pena recalcar que el que es fa en aquest programa –de manera més o menys reeixida segons el capítol- costa bastant de trobar en el periodisme que tenim a la vora. A la recent i fabulosa Los papeles del Pentágono Steven Spielberg ens explica com dos diaris van ser capaços de posar el govern de Richard Nixon contra les cordes i com va ser d’important i rellevant la llibertat de premsa. Doncs l’entrevista de diumenge passat va ser senzillament extraordinària.
Feijóo es va mostrar molt natural i tranquil, molt eloqüent i fins i tot convincent en tot allò que deia. Raonable i autocrític, capaç d’admetre alguns errors i frases desafortunades. No sé si era una pose estudiada per agradar però s’ha d’admetre que estava quedant bé, com un polític amb més talla i capacitat d’empatia que el 99% de tots els altres. El moment crucial va arribar quan Évole li va regalar un exemplar de Fariña, el famós llibre de Nacho Carretero que ha sigut segrestat per un jutge. Un altre cas d’impunitat, vaja. Feijóo hi apareix al llibre quan es menciona la seva relació d’amistat amb el narcotraficant Marcial Dorado –les fotos plegats a la coberta d’un vaixell- a mitjans dels anys noranta.
El periodista li va posar les imatges en què Feijóo explicava que en el moment d’aquelles fotos ell no tenia ni idea de quines eren les ocupacions de Dorado. El polític va reafirmar-se en les seves paraules. I acte seguit, Évole li va treure unes quantes portades, notícies i articles de diversos diaris gallecs –entre ells el més destacat La voz de Galicia- en què s’explicava clarament qui era Dorado. El més rellevant era la data dels diaris: principis dels anys noranta. Com és possible que quan el 1994 Feijóo va pujar al vaixell amb Dorado no tingués ni la més remota idea de qui era? D’això se’n diu periodisme, amics. Ser capaç de posar contra les cordes un polític que esteu convençuts que menteix o no diu tota la veritat.
Em vaig entusiasmar amb l’entrevista. Fantàstica! Felicitats de nou a Jordi Évole.
PD: Feijóo, per cert, després de veure les portades dels diaris, va continuar negant que tingués coneixement de les activitats delictives de Dorado.
Ahir mateix, dia de la vaga de dones, quina quantitat d’impunitat vam poder veure. La impunitat d’aquells que fan i que diuen el que volen i no han de passar comptes amb ningú. Pel que diuen, la llibertat d’expressió els empara, només faltaria, però saben que estan faltant a la veritat, que contribueixen a cronificar situacions injustes i estan encantadíssims de fer-ho. A Twitter va fer fortuna la piulada del tal Francisco Marhuenda, que afirma ser periodista i es queda tan ample, en què sostenia que la vaga d’ahir era “pija” perquè moltes de les dones que si adherien mai havien tingut cap problema. I afegia que mai havia vist una situació de desigualtat entre homes i dones en una redacció.
Va ser la periodista Noelia Ramírez qui li va etzibar una resposta memorable:
Hola, Paco: Recuerdas cuando me entrevistaste para trabajar (sin contrato) y me preguntaste si tenía novio para añadir que en La Razón no nos podíamos quedar embarazadas porque “esto no es como TV3”? Eso es discriminación. Hoy #lasperiodistasparamos para que no se repita. Saludos
— Noelia Ramírez (@NoeliaRMontes) 8 de març de 2018
esto no solo es mentira, sino calumnioso. En @larazon_es han nacido niños desde el minuto 1 del año 1998 y aquí tantas mujeres como hombres. #lasperiodistasparamos
— Francisco Marhuenda (@pacomarhuenda) 8 de març de 2018
També la periodista Mariona Sanuy –les dues van treballar a La Razón- li va respondre sense arrugar-se. Aquest matí la primera resposta de Ramírez tenia més de 13.000 retuits, cosa que és una barbaritat i que resulta prou eloqüent sobre quin és el grau de credibilitat que té ara mateix el director de La Razón. La conversa es comenta sola, no cal que faci grans valoracions estrictament temàtiques. El que més m’interessa de tot plegat és el fons de la qüestió, el fet de torpedinar la impunitat de qui trepitja fort i es creu per sobre del bé i del mal. Ho trobo senzillament sensacional.Lo hiciste, Paco. Quizá no recuerdas tu cháchara machista y tengas un episodio de amnesia. Pero así fue, entre risas en tu despacho. Hoy #lasperiodistasparamos porque esas bromas/indirectas discriminatorias no tienen cabida ni en el periodismo, ni en ninguna otra esfera social
— Noelia Ramírez (@NoeliaRMontes) 8 de març de 2018
Sobre la impunitat també val la pena remarcar l’entrevista que diumenge a Salvados li va fer Jordi Évole a Alberto Núñez Feijóo, el president de Galícia. En aquesta columna apareix sovint Salvados i no voldria resultar reiteratiu però és que val la pena recalcar que el que es fa en aquest programa –de manera més o menys reeixida segons el capítol- costa bastant de trobar en el periodisme que tenim a la vora. A la recent i fabulosa Los papeles del Pentágono Steven Spielberg ens explica com dos diaris van ser capaços de posar el govern de Richard Nixon contra les cordes i com va ser d’important i rellevant la llibertat de premsa. Doncs l’entrevista de diumenge passat va ser senzillament extraordinària.
#FeijóoSalvados | Feijóo hizo, al menos, 5 viajes junto al narco Marcial Dorado a finales de los 90. Asegura que no sabía quién era, aunque su nombre apareció centenares de veces en la prensa.
— Salvados (@salvadostv) 4 de març de 2018
De esa relación habla el libro que le hemos regalado: #Fariñapic.twitter.com/Yk8QTqJcuS
Feijóo es va mostrar molt natural i tranquil, molt eloqüent i fins i tot convincent en tot allò que deia. Raonable i autocrític, capaç d’admetre alguns errors i frases desafortunades. No sé si era una pose estudiada per agradar però s’ha d’admetre que estava quedant bé, com un polític amb més talla i capacitat d’empatia que el 99% de tots els altres. El moment crucial va arribar quan Évole li va regalar un exemplar de Fariña, el famós llibre de Nacho Carretero que ha sigut segrestat per un jutge. Un altre cas d’impunitat, vaja. Feijóo hi apareix al llibre quan es menciona la seva relació d’amistat amb el narcotraficant Marcial Dorado –les fotos plegats a la coberta d’un vaixell- a mitjans dels anys noranta.
El periodista li va posar les imatges en què Feijóo explicava que en el moment d’aquelles fotos ell no tenia ni idea de quines eren les ocupacions de Dorado. El polític va reafirmar-se en les seves paraules. I acte seguit, Évole li va treure unes quantes portades, notícies i articles de diversos diaris gallecs –entre ells el més destacat La voz de Galicia- en què s’explicava clarament qui era Dorado. El més rellevant era la data dels diaris: principis dels anys noranta. Com és possible que quan el 1994 Feijóo va pujar al vaixell amb Dorado no tingués ni la més remota idea de qui era? D’això se’n diu periodisme, amics. Ser capaç de posar contra les cordes un polític que esteu convençuts que menteix o no diu tota la veritat.
Em vaig entusiasmar amb l’entrevista. Fantàstica! Felicitats de nou a Jordi Évole.
PD: Feijóo, per cert, després de veure les portades dels diaris, va continuar negant que tingués coneixement de les activitats delictives de Dorado.
Feijóo a «Salvados». Foto: La Sexta