09
de març
del
2018
Actualitzat
a les
11:51h
Tinc una mala notícia per als masclistes: se’ls està acabant el bròquil. Els que parlen amb menyspreu de la "moda" del feminisme, com si fos una febrada que ja passarà, no s’adonen que és un moviment d’alliberament que només pot extingir-se de mort natural: quan ja no calgui el moviment perquè haguem assolit la igualtat.
Si l’any passat ja pensàvem que la manifestació del 8 de març havia estat la més multitudinària que havíem vist mai, enguany ens hem superat. L’assistència va ser massiva a la manifestació del vespre i durant tot el dia hi va haver activitats de celebració i de protesta.
Al carrer, centenars de milers de persones, la gran majoria dones, cridaven "visca, visca, visca, la lluita feminista". Així, sense disculpar-se ni res. No va venir ningú a puntualitzar que "ni masclisme ni feminisme, igualtat", ni aquestes estupideses que solen dir per Internet. Tampoc no ens van dir allò típic de "masclisme és feminisme al revés", però per si de cas avui hem deixat més clar que mai que no, no ho és.
Ja voldria el masclisme la tendresa amb què vam mirar-nos ahir. Ja voldria el masclisme l’alegria amb què vam celebrar-nos. Ja voldria el masclisme la solidaritat amb què vam ajudar-nos. I per tot això, per la tendresa, per l’alegria, per la solidaritat, però també per la justícia de la demanda que fem (igualtat de drets i d’oportunitats efectives per a totes les persones) el feminisme és molt més que una moda: és un moviment que canvia el món.
Els més espavilats d’entre els masclistes ja han començat a canviar de jaqueta. Sobta sentir senyors que has conegut en privat dient autèntiques burrades masclistes fer costat públicament a "la vaga de totes", però són benvinguts. Veuen que com a mínim en públic han de canviar de discurs, però no s’adonen que les que estem pel canvi de debò (aquest dijous a l’estat espanyol cinc milions de dones s’han adherit a la vaga, que aviat és dit) no en tenim prou amb canvis cosmètics. Els acceptarem a la nostra barca; ja diu Marçal que hi ha rems per a tots els braços, és clar que sí. Però hauran de remar endavant, com totes.
Ahir va ser un dia històric, pel nombre de feministes que en vam trobar al carrer, i també per la diversitat del moviment. Vam ser-hi gairebé totes, i vam pensar en les que no hi van poder ser. Les assassinades, és clar. Però també les que tenen feines precàries que no la poden deixar unes hores ni que hi tinguin dret legalment, les que no van trobar ningú que s’ocupés de les criatures o la gent gran mentre elles anaven a la mani, les que viuen lluny de la mani més propera i no podien permetre’s el bitllet de tren.
Avui és nou de març, i segur que més d’un pensa "buf, que bé, ja s’ha acabat". Que es calci: ara que ens sabem la força, ves que no hi prenguem gust, a ensorrar el patriarcat poquet a poquet.
Si l’any passat ja pensàvem que la manifestació del 8 de març havia estat la més multitudinària que havíem vist mai, enguany ens hem superat. L’assistència va ser massiva a la manifestació del vespre i durant tot el dia hi va haver activitats de celebració i de protesta.
Al carrer, centenars de milers de persones, la gran majoria dones, cridaven "visca, visca, visca, la lluita feminista". Així, sense disculpar-se ni res. No va venir ningú a puntualitzar que "ni masclisme ni feminisme, igualtat", ni aquestes estupideses que solen dir per Internet. Tampoc no ens van dir allò típic de "masclisme és feminisme al revés", però per si de cas avui hem deixat més clar que mai que no, no ho és.
Ja voldria el masclisme la tendresa amb què vam mirar-nos ahir. Ja voldria el masclisme l’alegria amb què vam celebrar-nos
Ja voldria el masclisme la tendresa amb què vam mirar-nos ahir. Ja voldria el masclisme l’alegria amb què vam celebrar-nos. Ja voldria el masclisme la solidaritat amb què vam ajudar-nos. I per tot això, per la tendresa, per l’alegria, per la solidaritat, però també per la justícia de la demanda que fem (igualtat de drets i d’oportunitats efectives per a totes les persones) el feminisme és molt més que una moda: és un moviment que canvia el món.
Els més espavilats d’entre els masclistes ja han començat a canviar de jaqueta. Sobta sentir senyors que has conegut en privat dient autèntiques burrades masclistes fer costat públicament a "la vaga de totes", però són benvinguts. Veuen que com a mínim en públic han de canviar de discurs, però no s’adonen que les que estem pel canvi de debò (aquest dijous a l’estat espanyol cinc milions de dones s’han adherit a la vaga, que aviat és dit) no en tenim prou amb canvis cosmètics. Els acceptarem a la nostra barca; ja diu Marçal que hi ha rems per a tots els braços, és clar que sí. Però hauran de remar endavant, com totes.
Els més espavilats d’entre els masclistes ja han començat a canviar de jaqueta
Ahir va ser un dia històric, pel nombre de feministes que en vam trobar al carrer, i també per la diversitat del moviment. Vam ser-hi gairebé totes, i vam pensar en les que no hi van poder ser. Les assassinades, és clar. Però també les que tenen feines precàries que no la poden deixar unes hores ni que hi tinguin dret legalment, les que no van trobar ningú que s’ocupés de les criatures o la gent gran mentre elles anaven a la mani, les que viuen lluny de la mani més propera i no podien permetre’s el bitllet de tren.
Avui és nou de març, i segur que més d’un pensa "buf, que bé, ja s’ha acabat". Que es calci: ara que ens sabem la força, ves que no hi prenguem gust, a ensorrar el patriarcat poquet a poquet.