08
de març
del
2018
Actualitzat
el
09
de març
a les
10:16h
El feminisme és també qüestió d'homes -des d'un rol d'acompanyament-. Així ho defensa Octavio Salazar a El hombre que no deberíamos ser(Planeta), una obra que aposta per un canvi en el model de masculinitat imperant, superant les característiques tradicionals d'agressivitat, fredor i xuleria, i avançant cap a un altre on l'emotivitat i l'acceptació de la pròpia vulnerabilitat prenguin la iniciativa. Tot i això, també reconeix les dificultats per fugir d'una "garjola de la virilitat" en què s'educa durant la joventut per ser "homes de veritat".
Salazar és doctor en dret i professor de dret constitucionalitat a la Universitat de Còrdova, però s'ha implicat de fa molt en la lluita contra el patriarcat, com a autor de diverses obres i des de la Xarxa Feminista de Dret Constitucional. L'any passat va rebre el premi a l'Home Progressista de l'Any atorgat per la Federació de Dones Progressistes d'Espanya i atén NacióDigital en motiu del 8 de març per parlar sobre les masculinitats, l'element central del seu darrer llibre i el que centra bona part dels seus estudis.
- El prototip d'home d'ara és el mateix que el de fa 20, 30 o 50 anys?
- Hi ha homes que ja no són iguals, però això no significa que, en el seu conjunt, la masculinitat s'hagi transformat de manera definitiva. Segueixen havent-hi homes tan masclistes i tradicionals com fa 30 anys.
- I els referents de la masculinitat, han evolucionat?
- Aquest és un dels problemes, sobretot si pensem en la gent més jove. Els referents que tenen segueixen sent majoritàriament els mateixos models, hi ha molt pocs referents de masculinitats alternatives al món del futbol, la música, les pel·lícules, les sèries de televisió... Fins i tot en el cas dels polítics, en la nova política tampoc no veig canvis substancials pel que fa al model de l'home polític. Segueixen repetint els mateixos esquemes, les mateixes actituds, en la manera d'estar en públic i presentar-se als altres... Necessitem altres referents, que homes que comencen a actuar d'una altra manera tinguin una visibilitat perquè, quan un noi jove s'estigui construint com a persona, tingui on agafar-se i no sigui necessàriament al Cristiano Ronaldo o el Maluma de torn.
- Però aquells que lliguen segueixen sent els nois dolents, el Mario Casas del moment, i això en els joves també pesa...
- Aquest seria un dels reptes, però no ens podem enganyar, el patriarcat sempre s'alia de manera molt interessada amb el mercat i això fa que permanentment se'ns vengui uns determinats models que acabem consumint tots i totes. Des de la publicitat als vídeos musicals o les revistes, el model majoritari de noi atractiu segueix sent el que s'identifica amb unes determinades característiques físiques, una determinada xuleria... Un model molt tradicional que sembla sortit d'una pel·lícula del far west. Caldria començar a treballar per fer atractives altres masculinitats, fer de la tendresa de l'home també un element atractiu i, fins i tot, eròtic.
- Falla l'educació sexual i afectiva?
- La major part de l'educació sexual es rep per internet, amb el consum de porno, que no para de créixer entre la gent més jove i on hi veiem el tipus musculós, controlador i depredador sexual que sembla que posa a la majoria de dones. Per això és tan important també educar en l'atracció, la sexualitat i l'afectivitat.
- Quin rol juga la pornografia i la prostitució a l'hora d'aprendre a relacionar-nos amb les dones?
- La sexualitat segueix sent un tema tabú, tant en les famílies com en la majoria d'escoles. No hi ha hagut la valentia per part de cap govern per convertir-ho en una matèria clau i on s'eduquen o es maleduquen és, gràcies al fàcil accés a internet, en allò que li ofereix de forma gratuïta el món de la pornografia, que transmet determinats missatges i estereotips fonamentalment negatius respecte el que suposa ser home o dona en l'àmbit de les relacions sexuals.
I quan s'assumeix aquest model de sexualitat, quin és l'àmbit del carrer en què, tenint diners, pot aconseguir quelcom similar? En la prostitució, perquè potser amb les dones amb què tendeix a relacionar-se ja no li ho posen tan fàcil, no són les dones d'altres èpoques que podrien passar per qualsevol cosa. En canvi, amb la prostitució i amb diners, pot tenir les dones que vulgui, en el moment que vulgui, per fer el que li doni la gana i tractar-les com li doni la gana, i viure el sexe com l'han viscut en el porno. Això és una mescla molt perillosa pel que fa a l'educació en matèria de sexualitat.
- El fet que els homes d'ara cuidin més la seva aparença física suposa un canvi profund en les masculinitats?
- No té perquè. Si es limita a convertir-se en el que es coneixia com a metrosexual, això no implica que deixi de ser masclista o controlador. El mercat ha tornat un altre nínxol de consum, que els homes, a banda d'anar al gimnàs, ens preocupem també de posar-nos cremes o lluir determinat tall de cabell o algunes barbes tan de moda. Això no implica un canvi en la masculinitat pròpia o en com s'entén la relació amb les dones. És igual que un home gai no té perquè ser més igualitari o feminista, sinó que pot ser igual de masclista que un altre hetero. Són coses que no necessàriament es condicionen.
- Aquest model de masculinitat perjudica també als homes?
- Sí, la masculinitat acaba sent una càrrega. Tenim un seguit de dades que, des de petits, ens indiquen com hem de ser i comportar-nos si volem ser homes de veritat, i això a vegades comporta una espècie de motxilla pesadíssima, perquè obliga a comportar-te permanentment com l'heroi de la pel·lícula, el més fort, el més agressiu, el més competitiu, el que ha de buscar rellevància pública... Això acaba sent una pressió permanent per a qualsevol de nosaltres. Per això, hem de participar sovint en activitats de risc o en alguns esports, o formar part de certs grups d'iguals, les fratries masculines, en què ens expliquem les batalletes entre nosaltres en una espècie de competició de qui la té més gran.
Això, al final, és una càrrega perquè ens té en una permanent tensió i ens fa rebutjar tot un seguit de coses que considerem pròpies de les dones i que serien molt positives per a qualsevol ésser humà. Ser home implica no desenvolupar emocions o tenir determinades pràctiques enteses com a femenines, perquè tens tota l'estona als teus iguals que t'estan vigilant conforme no et converteixis en una nenassa.
- En el llibre, parla d'una determinada "policia de gènere", que actua vigilant que adoptis la masculinitat correcta.
- Això entre els adolescents és molt clar, i un dels insults més durs que es pot usar és el de "mariconàs" o "nenassa", perquè s'és un noi més sensible o tendre o a qui no li agrada picar puntades de peu a una pilota al pati i prefereixes llegir poesia. Això provoca un rebuig entre el teu grup d'iguals i els que són més admirats o envejats són els que responen al model tradicional, mentre que els que desenvolupen un altre tipus d'habilitats són estranys o objecte de bullying i assetjament. I al marge de la seva orientació sexual, no parlo que siguin gais o no, sinó que no responguin al model d'home de veritat que s'espera.
- Cada cap de setmana veiem casos en camps de futbol de nens petits on els exemples que donen els pares són qüestionables, si més no...
- És una de les escoles de desigualtat més brutals que hi ha. Jo he viscut casos d'aquests, perquè el meu fill jugava a futbol, i me n'adonava com alguns pares actuaven com a veritables bàrbars, pel llenguatge, les actituds, com inciten els nens a determinades coses... Estan generant una escola de comportaments molt tòxics i això fa que te n'adonis de fins a quin punt està incorporat el masclisme en la nostra cultura i la manera de relacionar-nos. És només una mostra, però com que el futbol és un espai tan socialitzador per als nois joves, imagina't la mescla explosiva de pares llençant aquests missatges, les batalles d'ultres com fa poc a Bilbao... És un món envoltat de violència, agressivitat i mals exemples. Hauríem de tenir-ne una mirada crítica.
- Malgrat tot, dibuixa una paradoxa, que és quan el pare es transforma en avi i, amb aquest trànsit, la seva masculinitat muta.
- Ho vaig viure amb el meu pare. Quan es va convertir en avi, va començar a desenvolupar determinades capacitats i habilitats que jo mai no li havia vist i que, quan actuava amb mi, mai no havia mostrat. Es va tornar un home molt més sensible, empàtic, cuidador, relaxat perquè no havia de tenir el paper de pare que dicta les ordres i l'autoritat... Em va semblar que era un home que gaudia molt més del que significa tenir una relació amb el seu fill.
Vaig pensar que quina pena el que els homes s'han perdut pel fet d'estar tancats en aquesta garjola de la virilitat i, a més, em va donar una clau per pensar que una transformació ha de venir per aquest món de les emocions, l'afecte i allò més íntim. Els homes ens hem de plantejar que hauríem de deixar de perdre'ns tantes coses i hauríem d'alliberar-nos de la càrrega que suposa ser un home de veritat i que ens fa ser pitjors persones.
- S'ha de ser valent per atrevir-se a mostrar-se vulnerable?
- El que ens pot fer més forts és reconèixer que inevitablement tots som vulnerables i, per tant, tots i totes necessitem dels altres, que ens cuidin, que som fràgils, que no podem tenir la resposta per a tot... Un cop ho assumeixes, això et fa més fort i et fa situar-te de manera molt més plaent al món, ja no has de creure que, pel fet de ser home, ho has de tenir tot clar i ser sempre valent. És molt més satisfactori reconèixer que necessites als altres i gaudir de relacions molt més pacífiques i saludables respecte de les dones i també d'altres homes.
- L'auge del feminisme i les xarxes socials ha provocat també un repunt del masclisme desacomplexat en l'escena pública?
- Les xarxes socials han provocat un moment d'ebullició de les reivindicacions feministes i l'extensió de determinats missatges, però també tenen la conseqüència negativa que s'han convertit en un espai on molts individus que eren incapaços de mantenir en públic determinats missatges han trobat certs recursos des de l'anonimat o el paraigües d'algun col·lectiu per llençar missatges que són reaccions als de les dones i feministes.
Hi ha molt de reacció defensiva, de veure que les dones venen trepitjant molt fort i encara prendran l'espai privilegiat, i aquí s'observa la reacció patriarcal amb un discurs que crèiem superat i que de nou torna, fins i tot de mala fe i de forma agressiva i molt militant. És una reacció a uns avenços que ja veuen com a irreversibles. Això ja no hi ha qui ho pari i pretenen defensar-se en l'escàs espai que els queda. M'agrada pensar que cada cop són menys, però són molt sorollosos i generen molt d'impacte als mitjans i xarxes socials.
- Vostè reclama que els homes s'impliquin en les reivindicacions feministes, però quin exemple dona el president del govern espanyol quan afirma que qüestions com la bretxa salarial no van amb ell?
- És la demostració de com actua el patriarcat, que es va adaptant a diferents moments i estratègies i claus polítiques. Que el president d'un govern et digui que un tema tan seriós socialment com aquest no li preocupa posa de manifest que la situació de desigualtat d'homes i dones no és tema prioritari i, per tant, està sent còmplice d'un estat de coses injust. Per això, les responsabilitats que hem de tenir els homes, estiguem o no en governs, és no ser còmplices, i a vegades es tracta d'assenyalar amb el dit, fer un pas endavant per posicionar-nos en determinades circumstàncies, decidir a qui votem en funció també d'aquests temes i de l'agenda feminista d'un determinat partit o líder...
Sembla que els homes hem estat desconnectats durant molt de temps d'aquests temes i ha arribat el moment que comencem a deixar de ser còmplices del manteniment del masclisme, i això passa per alçar la veu, censurar o indignar-nos. Els homes s'indignen per molts temes a les xarxes socials, però molts cops no ho fan en relació a coses que afecten a les dones. Alguns s'indignen molt quan perd el seu equip de futbol, però no ho fan amb la mateixa intensitat quan assassinen una dona.
Salazar és doctor en dret i professor de dret constitucionalitat a la Universitat de Còrdova, però s'ha implicat de fa molt en la lluita contra el patriarcat, com a autor de diverses obres i des de la Xarxa Feminista de Dret Constitucional. L'any passat va rebre el premi a l'Home Progressista de l'Any atorgat per la Federació de Dones Progressistes d'Espanya i atén NacióDigital en motiu del 8 de març per parlar sobre les masculinitats, l'element central del seu darrer llibre i el que centra bona part dels seus estudis.
- El prototip d'home d'ara és el mateix que el de fa 20, 30 o 50 anys?
- Hi ha homes que ja no són iguals, però això no significa que, en el seu conjunt, la masculinitat s'hagi transformat de manera definitiva. Segueixen havent-hi homes tan masclistes i tradicionals com fa 30 anys.
- I els referents de la masculinitat, han evolucionat?
- Aquest és un dels problemes, sobretot si pensem en la gent més jove. Els referents que tenen segueixen sent majoritàriament els mateixos models, hi ha molt pocs referents de masculinitats alternatives al món del futbol, la música, les pel·lícules, les sèries de televisió... Fins i tot en el cas dels polítics, en la nova política tampoc no veig canvis substancials pel que fa al model de l'home polític. Segueixen repetint els mateixos esquemes, les mateixes actituds, en la manera d'estar en públic i presentar-se als altres... Necessitem altres referents, que homes que comencen a actuar d'una altra manera tinguin una visibilitat perquè, quan un noi jove s'estigui construint com a persona, tingui on agafar-se i no sigui necessàriament al Cristiano Ronaldo o el Maluma de torn.
"Hi ha molt pocs referents de masculinitats alternatives al futbol, la música, les pel·lícules o les sèries. Fins i tot en la nova política, no hi ha canvis substancials pel que fa al model d'home polític"
- Però aquells que lliguen segueixen sent els nois dolents, el Mario Casas del moment, i això en els joves també pesa...
- Aquest seria un dels reptes, però no ens podem enganyar, el patriarcat sempre s'alia de manera molt interessada amb el mercat i això fa que permanentment se'ns vengui uns determinats models que acabem consumint tots i totes. Des de la publicitat als vídeos musicals o les revistes, el model majoritari de noi atractiu segueix sent el que s'identifica amb unes determinades característiques físiques, una determinada xuleria... Un model molt tradicional que sembla sortit d'una pel·lícula del far west. Caldria començar a treballar per fer atractives altres masculinitats, fer de la tendresa de l'home també un element atractiu i, fins i tot, eròtic.
- Falla l'educació sexual i afectiva?
- La major part de l'educació sexual es rep per internet, amb el consum de porno, que no para de créixer entre la gent més jove i on hi veiem el tipus musculós, controlador i depredador sexual que sembla que posa a la majoria de dones. Per això és tan important també educar en l'atracció, la sexualitat i l'afectivitat.
Octavio Salazar és professor de dret constitucional a la Universitat de Còrdoba. Foto: Planeta
- Quin rol juga la pornografia i la prostitució a l'hora d'aprendre a relacionar-nos amb les dones?
- La sexualitat segueix sent un tema tabú, tant en les famílies com en la majoria d'escoles. No hi ha hagut la valentia per part de cap govern per convertir-ho en una matèria clau i on s'eduquen o es maleduquen és, gràcies al fàcil accés a internet, en allò que li ofereix de forma gratuïta el món de la pornografia, que transmet determinats missatges i estereotips fonamentalment negatius respecte el que suposa ser home o dona en l'àmbit de les relacions sexuals.
I quan s'assumeix aquest model de sexualitat, quin és l'àmbit del carrer en què, tenint diners, pot aconseguir quelcom similar? En la prostitució, perquè potser amb les dones amb què tendeix a relacionar-se ja no li ho posen tan fàcil, no són les dones d'altres èpoques que podrien passar per qualsevol cosa. En canvi, amb la prostitució i amb diners, pot tenir les dones que vulgui, en el moment que vulgui, per fer el que li doni la gana i tractar-les com li doni la gana, i viure el sexe com l'han viscut en el porno. Això és una mescla molt perillosa pel que fa a l'educació en matèria de sexualitat.
"El porno transmet determinats estereotips de les relacions sexuals que els joves només poden acomplir amb la prostitució, la qual permet tenir les dones que vulgui i tractar-les com els doni la gana"
- El fet que els homes d'ara cuidin més la seva aparença física suposa un canvi profund en les masculinitats?
- No té perquè. Si es limita a convertir-se en el que es coneixia com a metrosexual, això no implica que deixi de ser masclista o controlador. El mercat ha tornat un altre nínxol de consum, que els homes, a banda d'anar al gimnàs, ens preocupem també de posar-nos cremes o lluir determinat tall de cabell o algunes barbes tan de moda. Això no implica un canvi en la masculinitat pròpia o en com s'entén la relació amb les dones. És igual que un home gai no té perquè ser més igualitari o feminista, sinó que pot ser igual de masclista que un altre hetero. Són coses que no necessàriament es condicionen.
- Aquest model de masculinitat perjudica també als homes?
- Sí, la masculinitat acaba sent una càrrega. Tenim un seguit de dades que, des de petits, ens indiquen com hem de ser i comportar-nos si volem ser homes de veritat, i això a vegades comporta una espècie de motxilla pesadíssima, perquè obliga a comportar-te permanentment com l'heroi de la pel·lícula, el més fort, el més agressiu, el més competitiu, el que ha de buscar rellevància pública... Això acaba sent una pressió permanent per a qualsevol de nosaltres. Per això, hem de participar sovint en activitats de risc o en alguns esports, o formar part de certs grups d'iguals, les fratries masculines, en què ens expliquem les batalletes entre nosaltres en una espècie de competició de qui la té més gran.
Això, al final, és una càrrega perquè ens té en una permanent tensió i ens fa rebutjar tot un seguit de coses que considerem pròpies de les dones i que serien molt positives per a qualsevol ésser humà. Ser home implica no desenvolupar emocions o tenir determinades pràctiques enteses com a femenines, perquè tens tota l'estona als teus iguals que t'estan vigilant conforme no et converteixis en una nenassa.
Octavio Salazar, durant la presentació d'El hombre que no deberíamos ser. Foto: Planeta
- En el llibre, parla d'una determinada "policia de gènere", que actua vigilant que adoptis la masculinitat correcta.
- Això entre els adolescents és molt clar, i un dels insults més durs que es pot usar és el de "mariconàs" o "nenassa", perquè s'és un noi més sensible o tendre o a qui no li agrada picar puntades de peu a una pilota al pati i prefereixes llegir poesia. Això provoca un rebuig entre el teu grup d'iguals i els que són més admirats o envejats són els que responen al model tradicional, mentre que els que desenvolupen un altre tipus d'habilitats són estranys o objecte de bullying i assetjament. I al marge de la seva orientació sexual, no parlo que siguin gais o no, sinó que no responguin al model d'home de veritat que s'espera.
"[Fugir del model de masculinitat imperant] provoca un rebuig entre el grup d'iguals, on els que desenvolupen altres habilitats són objecte de bullying"
- Cada cap de setmana veiem casos en camps de futbol de nens petits on els exemples que donen els pares són qüestionables, si més no...
- És una de les escoles de desigualtat més brutals que hi ha. Jo he viscut casos d'aquests, perquè el meu fill jugava a futbol, i me n'adonava com alguns pares actuaven com a veritables bàrbars, pel llenguatge, les actituds, com inciten els nens a determinades coses... Estan generant una escola de comportaments molt tòxics i això fa que te n'adonis de fins a quin punt està incorporat el masclisme en la nostra cultura i la manera de relacionar-nos. És només una mostra, però com que el futbol és un espai tan socialitzador per als nois joves, imagina't la mescla explosiva de pares llençant aquests missatges, les batalles d'ultres com fa poc a Bilbao... És un món envoltat de violència, agressivitat i mals exemples. Hauríem de tenir-ne una mirada crítica.
- Malgrat tot, dibuixa una paradoxa, que és quan el pare es transforma en avi i, amb aquest trànsit, la seva masculinitat muta.
- Ho vaig viure amb el meu pare. Quan es va convertir en avi, va començar a desenvolupar determinades capacitats i habilitats que jo mai no li havia vist i que, quan actuava amb mi, mai no havia mostrat. Es va tornar un home molt més sensible, empàtic, cuidador, relaxat perquè no havia de tenir el paper de pare que dicta les ordres i l'autoritat... Em va semblar que era un home que gaudia molt més del que significa tenir una relació amb el seu fill.
Vaig pensar que quina pena el que els homes s'han perdut pel fet d'estar tancats en aquesta garjola de la virilitat i, a més, em va donar una clau per pensar que una transformació ha de venir per aquest món de les emocions, l'afecte i allò més íntim. Els homes ens hem de plantejar que hauríem de deixar de perdre'ns tantes coses i hauríem d'alliberar-nos de la càrrega que suposa ser un home de veritat i que ens fa ser pitjors persones.
Octavio Salazar, en la presentació del seu llibre, junt a la periodista i escriptora Mercedes de Pablos. Foto: Planeta
- S'ha de ser valent per atrevir-se a mostrar-se vulnerable?
- El que ens pot fer més forts és reconèixer que inevitablement tots som vulnerables i, per tant, tots i totes necessitem dels altres, que ens cuidin, que som fràgils, que no podem tenir la resposta per a tot... Un cop ho assumeixes, això et fa més fort i et fa situar-te de manera molt més plaent al món, ja no has de creure que, pel fet de ser home, ho has de tenir tot clar i ser sempre valent. És molt més satisfactori reconèixer que necessites als altres i gaudir de relacions molt més pacífiques i saludables respecte de les dones i també d'altres homes.
"Assumir que som vulnerables et fa més fort i et fa situar-te de manera molt més plaent al món, deixes de creure que ho has de tenir tot clar i ser sempre valent"
- L'auge del feminisme i les xarxes socials ha provocat també un repunt del masclisme desacomplexat en l'escena pública?
- Les xarxes socials han provocat un moment d'ebullició de les reivindicacions feministes i l'extensió de determinats missatges, però també tenen la conseqüència negativa que s'han convertit en un espai on molts individus que eren incapaços de mantenir en públic determinats missatges han trobat certs recursos des de l'anonimat o el paraigües d'algun col·lectiu per llençar missatges que són reaccions als de les dones i feministes.
Hi ha molt de reacció defensiva, de veure que les dones venen trepitjant molt fort i encara prendran l'espai privilegiat, i aquí s'observa la reacció patriarcal amb un discurs que crèiem superat i que de nou torna, fins i tot de mala fe i de forma agressiva i molt militant. És una reacció a uns avenços que ja veuen com a irreversibles. Això ja no hi ha qui ho pari i pretenen defensar-se en l'escàs espai que els queda. M'agrada pensar que cada cop són menys, però són molt sorollosos i generen molt d'impacte als mitjans i xarxes socials.
"Hi ha una reacció defensiva a les xarxes amb un discurs que crèiem superat, de forma agressiva i militant. És una reacció a uns avenços que ja veuen com a irreversibles"
- Vostè reclama que els homes s'impliquin en les reivindicacions feministes, però quin exemple dona el president del govern espanyol quan afirma que qüestions com la bretxa salarial no van amb ell?
- És la demostració de com actua el patriarcat, que es va adaptant a diferents moments i estratègies i claus polítiques. Que el president d'un govern et digui que un tema tan seriós socialment com aquest no li preocupa posa de manifest que la situació de desigualtat d'homes i dones no és tema prioritari i, per tant, està sent còmplice d'un estat de coses injust. Per això, les responsabilitats que hem de tenir els homes, estiguem o no en governs, és no ser còmplices, i a vegades es tracta d'assenyalar amb el dit, fer un pas endavant per posicionar-nos en determinades circumstàncies, decidir a qui votem en funció també d'aquests temes i de l'agenda feminista d'un determinat partit o líder...
Sembla que els homes hem estat desconnectats durant molt de temps d'aquests temes i ha arribat el moment que comencem a deixar de ser còmplices del manteniment del masclisme, i això passa per alçar la veu, censurar o indignar-nos. Els homes s'indignen per molts temes a les xarxes socials, però molts cops no ho fan en relació a coses que afecten a les dones. Alguns s'indignen molt quan perd el seu equip de futbol, però no ho fan amb la mateixa intensitat quan assassinen una dona.