Altres Barcelones: crònica

El refugi antiaeri de la plaça Revolució

«Us recomano que seieu en alguna de les bancades i resteu una estona en silenci, pensant en tot el patiment que els graciencs i gracienques dels anys 30 van sentir entre aquelles parets subterrànies, amb l’angoixa de saber que en sortit potser haurien perdut casa seva, amistats o familiars»

per Dani Cortijo, 29 d'abril de 2018 a les 12:30 |
Refugi antiaeri de la plaça Revolució | Mariona Batllés
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 d'abril de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Durant la darrera Guerra Civil, malgrat les Juntes de Defensa Passiva havien preparat la població per protegir-se contra atacs químics, les agressions més devastadores van venir de mans dels bombardeigs aeris, que fins aleshores històricament havien tingut una incidència molt puntual.

La fúria amb què els avions omplien les ciutats de mort i devastació va agafar les autoritats republicanes bastant desprevingudes.


Tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona van entregar-se a la tasca urgent de bastir la ciutat d’una imprescindible xarxa de refugis antiaeris.

Malgrat tot, sostenir l’economia en temps de guerra i establir prioritats era quelcom difícil pel consistori i la Generalitat, que al principi de la guerra tenia competències pròpies en defensa.

Davant aquest panorama van ser moltes vegades els propis veïns els qui més van contribuir, tant econòmicament com amb la seva força de treball a la creació de la imponent xarxa de refugis antiaeris. En pocs mesos la ciutat va ser foradada com si es tractés d’un formiguer.

L’existència de més densitat de refugis depenent de la zona de la ciutat no sempre anava lligada a prioritats estratègiques. Molt sovint, l’existència de teixit associatiu i l’arrelament de cultura de cooperació entre veïns d’una zona determinada es traduïa directament en una millor xarxa de refugis.


Així doncs, barris com Les Corts, Sarrià o Sant Gervasi, que a més també tenien menys densitat de població, tenien molts menys refugis en proporció que Ciutat Vella, Sants o Gràcia.

La Guerra Civil va arribar a Gràcia aproximadament un mes abans de la seva Festa Major i la gent estava acostumada a organitzar-se carrer per carrer. Gràcia era i encara avui és un dels barris de la ciutat amb més tradició associativa i sobretot en el centre de la vila, l’estructura de places abundants havia afavorit per una banda la sociabilitat entre veïns i per l’altra terrenys idonis per a la creació de refugis. El 4 d’agost de 1936, 10 dies abans de la festa, aquesta fou anul·lada per motius obvis. Els graciencs van entregar-se amb cos i ànima a la creació de refugis. El somni era bastir un refugi a cada plaça i connectar-los entre ells per galeries subterrànies. Aquest somni en part es va complir perquè a bona part de les places es van crear refugis antiaeris, alguns dels quals encara han arribat als nostres dies i són visitables, com el de la plaça del Diamant.

Algun refugi, com és el cas del de la plaça del Sol, va desaparèixer amb la construcció d’un pàrquing subterrani, després que s’hagués projectat anteriorment aprofitar-lo per fer-hi urinaris públics.

Però si hi ha un cas insòlit és el de la plaça Revolució: l’any 1994 es van fer obres a la plaça per a construir-hi també un pàrquing i va aparèixer el refugi que molts veïns encara tenien en la memòria o bé altres n’havien sentit parlar als avis i pares.

El refugi de la plaça Revolució era un dels més formidables de la vila, i sobretot un dels més ben organitzats. Segons recull Judit Pujadó al seu llibre Oblits de Rereguarda: els refugis antiaeris a Barcelona (1936-1939) aquest era un dels refugis més ben organitzats perquè tothom comptava amb una targeta d’usuari, on s’assignava la porta d’accés i el seient que pertocava a cadascú. També s’ha conservat la normativa fèrria del refugi, que vetllava sobretot per la serenitat en moments de tensió i incloïa punts curiosos com la prohibició de fer-hi comentaris polítics o religiosos.
 

Refugi antiaeri de la plaça Revolució. Foto: Mariona Batllés

 
Aquest refugi estava especialment dotat d’assistència sanitària i comptava amb equipaments necessaris per a atendre els ferits.

Tot i que el pàrquing es va acabar construint, destruint la major part del refugi, els membres del Taller d’Història de Gràcia, amb l’inconsumible Josep Maria Contel com un dels seus membres més coneguts, van aconseguir que es conservés un petit passadís del refugi i una infermeria.

El que potser més destaca d’aquest refugi respecte la resta és que és visitable, sense necessitat de cita prèvia, qualsevol dia de 8.00 a 20.00 hores. Abans, de fet, ho era 24 h. però suposo que massa gent va descobrir aquest petit secret i per això han limitat l’horari.

I què hem de fer per visitar-lo? Ben fàcil: només hem d’anar a la recepció de l’aparcament de la Plaça Revolució i demanar al guàrdia si ens pot deixar les claus del refugi i us les donarà.

Després caldrà baixar fins la 4a planta (ens podrem fer una idea de la fondària de la construcció) i resseguint les parets ens trobarem una porta de barrots metàl·lica. A mà esquerra hi ha l’interruptor de la llum, tot i que normalment no funciona. De fet, és molt recomanable anar-hi amb llanterna o quelcom que pugi fer llum ja que bona part del que queda del refugi està completament a les fosques.

En endinsar-nos avançarem un tros curt i ens trobarem amb un passadís que connecta perpendicularment. Per la banda esquerra està taponat  però per la dreta podrem veure la bancada d’obra on podien seure els usuaris i al final de tot trobarem una obertura al costat de la qual posa escrit en majúscules “PROHIBIT PASSAR – SA” originalment posava “sanitat”. Aquesta prohibició ja no existeix des de la guerra, o sigui que podem entrar-hi tranquil·lament.

A dins hi trobarem dues estances, en la primera encara es poden veure restes de l’enrajolat i alguna lleixa i en la segona, que té aspecte de sala d’espera hi ha una bancada d’obra i les restes del que haurien estat unes prestatgeries encastades. Als sostre encara es pot veure part original de la instal·lació elèctrica.

Si hi aneu, us recomano que seieu en alguna de les bancades i resteu una estona en silenci, pensant en tot el patiment que els graciencs i gracienques dels anys 30 van sentir entre aquelles parets subterrànies, amb l’angoixa de saber que en sortit potser haurien perdut casa seva, amistats o familiars, però també en l’esforç que van invertir construint el refugi amb les seves pròpies mans i l’orgull que hauríem de sentir envers aquella gent.


Refugi antiaeri de la plaça Revolució. Foto: Mariona Batllés

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació