Santi Vila: «No està escrit que el PP hagi de derivar cap a l'autoritarisme»

Atén els mitjans, un darrere l'altre, des de la primera planta d'un hotel a la Diagonal de Barcelona. Se'l veu a gust entre càmeres i micròfons, i compareix a la cita amb NacióDigital amb el vocabulari esmolat. A Santi Vila (Granollers, 1973), un dels personatges més heterodoxos de la política catalana, sempre li ha agradat provocar, no deixar indiferent, i des d'aquest prisma cal llegir D'Herois i traïdors (Pòrtic), un relat de la seva experiència governamental en els mesos decisius del procés català. Viu més tranquil com a director general d'Aigües de Banyoles que com a conseller d'Empresa i Coneixement, però salta a la vista que ho troba a faltar i que, quan pugui, tornarà.

- Quant fa que no parla amb Carles Puigdemont?

- Des del dia de la declaració de la independència. He parlat amb el seu entorn, amb els seus amics de confiança, però no directament amb ell.

- Quins missatges li transmet aquest entorn?

- Que està bé, que està tenint moltes decepcions, i que més enllà de les ferides s'ha de mirar endavant.

- Què li diria, si el veiés?

- Que ens n'hem de poder sortir.

"No parlo amb Puigdemont des del dia de la declaració de la independència. El seu entorn em diu que està bé, però que està tenint moltes decepcions

- No pot quedar amb ell físicament perquè no pot sortir del país.

- Tinc el passaport retirat. M'agradaria molt anar-lo a veure.

- Diu vostè que a vegades, quan es queda pensatiu a casa, recorda el "guerrer" que porta dins, l'animal polític que va deixar la primera fila al novembre. Què pensa aquest guerrer quan veu que Junts per Catalunya i el PDECat proposen Jordi Sànchez com a candidat a la presidència de la Generalitat?

- Que intenten combinar dues variables. Una d'elles és configurar Govern, que és absolutament imprescindible per tornar a una agenda vinculada a allò quotidià, a les coses concretes. L'altra variable és afavorir un candidat que mantingui viva la memòria. I que faci recordar a tothom que tenim una ferida oberta i que a Catalunya la política no es normalitzarà fins que cosim aquesta ferida.

- Com es cus?

- D'entrada, garantint que la gent surt de la presó i que els representants polítics que són a l'exili poden tornar amb garanties a Catalunya.

L'exconseller d'Empresa dirigeix actualment Aigües de Banyoles. Foto: Adrià Costa

- En certa manera, el resultat de les urnes és similar al del 27-S del 2015, però amb un pòsit molt més gruixut precisament per l'existència de presos polítics, exiliats i una judicialització creixent. Què ha de fer el país en aquest punt?

- El terreny de joc polític, ara, està impracticable. Les persones que som demòcrates, partidàries de mirar endavant, de ser autocrítics, d'admetre errors i de garantir projecte de futur, ens hem de conjurar per fer que el terreny de joc torni a ser practicable.

- Què és un terreny de joc practicable?

- Superar la judicialització de la política, conjurar-nos tots sempre més a respectar l'ordenament legal, i defensar qualsevol projecte polític -també la independència-, ajustat sempre a dret, buscant efectivament la seva concreció a partir de l'exercici de la democràcia tal i com està organitzada a Occident.

"El PP, fins ara, ha format part del problema i no de la solució"

- La via unilateral, diu vostè i han recalcat altres dirigents davant del Tribunal Suprem, no es pot aplicar amb el 47,5% dels vots. Ara bé: es pot aplicar el 155 des d'un partit -el PP- que, tot i governar Espanya, té 4 diputats i menys vots que la CUP?

- Un matís: el que jo dic de la via unilateral ho faig ara i ho deia abans que es precipités tot. Si tothom hagués dit el mateix abans i després, potser no estaríem aquí. Crec que el PP, fins ara, ha format part del problema i no de la solució. És evident que moltes de les decisions que s'han pres des de Catalunya venen condicionades per una doble variable: l'immobilisme i un menysteniment del que passava a Catalunya. Així ens ha anat.

- La CUP segueix sent decisiva, després del 21-D. Quina alternativa factible hi ha a entendre's amb ells?

- Soc molt crític amb el paper que ha jugat la CUP en la darrera legislatura, i molt escèptic davant la possibilitat que això canviï en aquesta legislatura. Ha jugat un paper molt distorsionant en l'acció política a Catalunya, segurament coherents amb el seu doble objectiu: alliberament nacional i la revolució social. Els que ens hem de preguntar els que no pensem així és quins són els espais d'intersecció que resisteixen aquest antagonisme tan clar i tan evident.

- Puigdemont va fer massa cas a la CUP durant la legislatura passada?

- Estava intentant arbitrar dues sensibilitats molt marcades. Una sensibilitat més moderada i pragmàtica, que la nit de l’1-O li dèiem que allò no donava més de si, que estava clar que hi havia una immensa majoria del país vinculada al procés i una gran majoria del país còmoda en l’ordenament constitucional. Aquesta era una sensibilitat dins del Govern. Hi havia una altra sensibilitat dins de l'executiu i fora -la CUP ho liderava- partidària de la revolució i de la via unilateral. El president estava al mig. Vam estar a punt de fer-lo tombar cap al primer dels sectors.

El llibre de Santi Vila aporta detalls sobre els fets d'octubre. Foto: Adrià Costa

- Tardà deia aquesta setmana que cal anar a buscar els "comuns" i el PSC per ampliar la base sobiranista. Ho veu factible?

- En el terreny identitari i del conflicte sobiranista, és evident que ens hem d'esmolar la intel·ligència i l'enginy per aconseguir fer créixer el suport al sobiranisme. I això passa pel tema polític que genera més ampli consens, que és el dret a decidir, la possibilitat de convocar un referèndum ajustat a dret, que aplega el 80% dels ciutadans. Per aconseguir això, les forces vinculades al PSC i Catalunya en Comú-Podem són necessàries.

"Els moderats i els pragmàtics quedem desautoritzats a Madrid i a Barcelona. Per això alguns hem de fer no un pas al costat, sinó un pas enrere"

- Vostè es reivindica com a pactista. Com es pacta amb qui ni tan sols vol posar les bases per al diàleg, com s’ha demostrat en el cas del PP?

- Aquest és el taló d'Aquil·les. L’experiència de l’últim trimestre de la legislatura anterior, si a algú desacredita, és a la moderació. Això s’ha de reconèixer. Els moderats i els pragmàtics quedem desautoritzats a Madrid i a Barcelona. Per això alguns hem de fer no un pas al costat, sinó un pas enrere. Marxem perquè és evident que l’actitud moderada, el pragmatisme i el centrisme, en aquests moments, no troba el seu recolzament polític electoral. És evident que el PP no ha estat, en aquesta darrera legislatura, un partit moderat. Ha estat un partit que ha donat l'impressió que ja li estaven bé els excessos a Catalunya per esperar a fer estella de l'arbre caigut.

- Defensa un projecte reformista a Espanya. És possible amb una altra persona al capdavant del govern espanyol?

- Segur. Si alguna cosa explico en el llibre és que no està escrit enlloc que els humans haguem de comportar-nos d’una manera o una altra. La fatalitat històrica no existeix, és una construcció cultural. Dir que "això d’Espanya no té solució", és un prejudici ideològic.  No està escrit enlloc que el PP hagi de derivar necessàriament cap a l'autoritarisme. No està escrit enlloc que el PSOE no pugui ser de nou un agent modernitzador i de progrés. No està escrit enlloc que a Catalunya, necessàriament, haguem de fer disbarats, dependrà de nosaltres.- És a dir: amb una altra persona al capdavant del PP, com ara Alberto Núñez Feijóo o Soraya Sáenz de Santamaría, per dir dos noms, es pot obrir un nou període d'entesa amb Catalunya?

- No hi ha cap antecedent que ho faci pensar. No hi ha cap indici que ho acrediti. Però la història no està escrita i, per tant, ja ho veurem. Veurem la capacitat de tornar a normalitzar el terreny de joc, la capacitat de tornar a generar complicitats, un entorn de confiança, un mínim denominador comú compartit amb tots. A vegades no ho expliquem prou: hi ha una distància sideral entre la modernitat de l'economia i la societat espanyola i els seus representants polítics més durs, molt més antics. Jo crec que els ciutadans espanyols començaran a passar factura. Més enllà de l'etapa d'excitació nacionalista, reactiva, més enllà que haguem despertat la bèstia, com diuen alguns, és evident que una societat madura, econòmicament pròspera com és ara l'espanyola, tampoc permetrà als seus polítics que siguin crònicament irresponsables.

"A vegades no ho expliquem prou: hi ha una distància sideral entre la modernitat de l'economia i la societat espanyola i els seus representants polítics més durs, molt més antics"

- Va anar a Madrid el març del 2017 i va parlar amb una alta dirigent estatal a la qual va plantejar una proposta política basada en el reconeixement nacional i l'ampliació de competències. No li van fer cas. Amb quins arguments sòlids basava la seva defensa del diàleg davant dels sectors més abrandats de Catalunya?

- El principal argument era que l'1-O exhibeix que tenim mig país que reconeix i fa costat a la legitimitat sobiranista, i mig país que no la reconeix i que només compta amb l'ordenament constitucional. Que en aquestes circumstàncies, per tant, era del tot injustificat seguir endavant. Per tant, el que havíem de fer és afiançar la posició, ser plenament conscients que la idea independentista gaudia de més reconeixement i prestigi social que mai, i que un projecte d’aquesta magnitud i ambició el que havia de fer era asserenar-se i rendibilitzar tots els èxits, que ja eren molts. Recordem que el president s'havia compromès a dur el país a la preindependència.

El llibre l'edita Pòrtic en català i Península en castellà, dos segells de Planeta. Foto: Adrià Costa

- Tenia contactes amb Madrid durant la legislatura. Eren autoritzats i coneguts per Puigdemont?

- Sempre, quan eren rellevants. Quan formaven part del terreny amical o personal, evidentment, no.

- Què és ara la tercera via?

- És la reivindicació que no necessàriament hem d'estar ni amb els rojos ni amb els negres, ni amb els maximalistes ni amb els unionistes. Hi ha una gama de grisos on la intersecció, el diàleg i l'acord són possibles. Aquesta és la tercera via, tan demonitzada.

"La tercera via és la reivindicació que no necessàriament hem d'estar ni amb els rojos ni amb els negres, ni amb els maximalistes ni amb els unionistes. Hi ha una gama de grisos on la intersecció, el diàleg i l'acord són possibles"

- La paraula diàleg està tan gastada que arribarà un dia en què l’única oferta de l’Estat no serà política, sinó d'indult als presos.

- Aquesta serà la condició prèvia per crear un marc que afavoreixi el diàleg i la negociació. Aquest és el punt zero.

- Per tant, el punt zero de l’obertura d'una nova etapa de diàleg només passa per la sortida dels dirigents polítics de la presó.

- Efectivament. Primer cal un alto el foc. Deixem-nos d'agredir, per favor. Nosaltres ens comprometem a no fer mai més una solució unilateral, i vostès aixequin el 155, que ha estat una decisió unilateral, una imposició sobre les institucions i la societat catalana. Encara en el punt zero, hem de mirar com recuperem un terreny de joc practicable: ni gent a la presó, ni gent a l'exili. És a dir: deixem de judicialitzar l’acció política. Finalment, tothom ha reconegut que tot el que es va fer, en el millor dels casos, tenia un component simbòlic. Ho han dit honestament, no només perquè estaven davant del jutge. Els fets són evidents. Tots ens hem de conjurar per superar les ferides ràpid. Quan tinguem això, el problema continuarà, però es donaran les discussions per com sortim d'aquest problema. Alguns pensem que això només s'acabarà permetent que els catalans votin.

- No només sobre la independència, diu vostè en el llibre.

- La nació és la combinació de la decisió lliure i democràtica de les societats del present i també és la configuració històrica, per raons culturals, d'una comunitat. Catalunya té aquest doble component. Convençut com estic que Catalunya és una nació, jo crec la convivència en el marc d'Espanya haurà d'haver estat prèviament ratificada votant. Hi ha tota una època que s'ha acabat, que els consensos s'han trencat, i que restablir això voldrà dir posar a consideració dels catalans algun tipus de votació confirmatòria o denegatòria.

Santi Vila té una agenda repleta d'entrevistes per presentar el llibre. Foto: Adrià Costa

- Una votació només a Catalunya o a tot Espanya?

- Bé, en la mesura que el que decidim els catalans afecta els espanyols en el seu conjunt, és evident que també hi tindran coses a dir.

- Vostè va jugar un paper rellevant en els fets d’octubre. Per què acusa ERC de jugar un paper "deslleial" en els moments decisius?

- En el moment crític, ERC ens hauria ajudat una mica més.

- A convocar eleccions.

- Clar. A què ens ha portat, no fer-ho? El que és segur és que ERC va tenir una posició contradictòria. Alguns dels seus líders semblaven intuir que la solució passava per convocar eleccions, però en alguns moments van jugar un paper molt abrandat i desestabilitzador.

"Quan el president es va arriscar i va defensar l'opció de convocar eleccions, es va trobar que li deien que era un covard o que era un traïdor. I això es feia des de quadres d’ERC"

- No falten dirigents polítics i empresarials que sostenien que Oriol Junqueras els demanava que calia collar Puigdemont per anar cap a noves eleccions.

- Clar. Això ens va desconcertar molt a tots. Quan el president es va arriscar i va defensar l’opció electoral, es va trobar que li deien que era un covard o que era un traïdor. I això es feia des de quadres d’ERC. Ara els sap greu, sembla que se’ls retregui, però són fets objectius. En aquell moment tan crític, no es va estar a l'alçada. O bé perquè es van pensar que es convocarien eleccions igualment i ells hi podrien concórrer en una posició de comfort, o bé perquè senzillament van prevaldre els seus sectors més abrandats, el cas és que no ens van ajudar. I això ha portat el president a l’exili. Això és un fet objectiu. El pobre Carles Puigdemont està en aquestes circumstàncies tan penoses per la irresponsabilitat de persones físiques amb noms i cognoms, no de partits.

- Puigdemont es penedeix de no haver desplegat la independència el 10 d’octubre. Com ho interpreta?

- Ell deu arribar a la conclusió que malgrat els seus esforços per intentar afavorir el diàleg i intentar donar-nos corda als que demanàvem permís per negociar, finalment això va acabar amb la implementació del 155. I deu pensar: "A pilota passada m'adono que no va servir de res l’esforç de diàleg i de negociació". Jo no estic d’acord amb el president. Al final, el cop de timó que havíem de fer era tan brusc que no vam tenir prou múscul per fer-lo. I a Madrid van estar encantats.

- Per què va trigar fins al 26 d’octubre a plegar del Govern?

- Fins al 26 estava convençut que les meves tesis prevaldrien.
 
- Al juliol marxa un gruix de consellers per desacord amb el full de ruta. No s'hi va arribar a plantejar?

- No. Estàvem absolutament compromesos amb què els ciutadans poguessin votar.

- Manté contacte amb ministres?

- Sí.

- Què li diuen?

- Qualsevol persona que és demòcrata i que té valors humans és evident que viu entre la commoció i la tristesa la situació que vivim. Hi ha una certa perplexitat en dir: "Com hem estat capaços d’arribar a aquest extrem? No ens ho mereixem ningú. Ni la societat, ni els ciutadans, ni els polítics que n’han estat protagonistes, ni les seves institucions". Fixi's que, a data d'avui, ja hi ha dos grans perjudicats en el procés: un és la marca Espanya -està avui molt més mal vista que no ho estava fa dos anys, des de molts punts de vista- i una mica també estem més mal vistos els catalans. Alguns valors que ens feien una societat audaç, virtuosa i oberta ara són sotmesos a crítica i a revisió, i això té conseqüències econòmiques en el turisme. Ja hi ha factures que estem liquidant ara uns i altres. Jo crec que aquí la gent de bona fe a Madrid i a Barcelona, que n'hi ha, diu: "Com pogut arribar a aquest despropòsit? Com ho hem de fer per resoldre-ho?".

"A data d'avui, ja hi ha dos grans perjudicats en el procés: un és la marca Espanya -està avui molt més mal vista que no ho estava fa dos anys, des de molts punts de vista- i una mica també els catalans"

- Es va sentir sol dins del PDECat?

- Em vaig sentit en minoria.

- Al llibre descriu com només li feien costat Artur Mas, Marta Pascal i David Bonvehí.

- I m'hauria agradat que alguns companys de partit fossin una mica més valents. Hi havia un sentiment molt més ampli que compartia les meves tesis i que a l’hora de la veritat no van gosar defensar-les quan calia. Hi va haver un cert decalatge entre el que pensàvem, el que dèiem en privat i el que vam acabar sent capaços de verbalitzar en públic. Això va portar a les tesis més pragmàtiques a quedar-se a en minoria en els moments crítics.

- Hi ha consellers que van actuar de manera massa abrandada?

- Sí, efectivament. Si alguna cosa s'emporta per davant el procés és el prejudici de considerar que la moderació i el centrisme és patrimoni de l’espai convergent, i que l'abrandament és patrimoni d’ERC. Hi havia moderats i abrandats en tots dos espais.
 
- Tem que l'acabin expulsant del PDECat, tenint en compte que té obert un expedient disciplinari?

- Confio que no. Crec honestament que no hi ha cap fet objectiu que acredités un expedient d'aquestes característiques.

- Tenia coll avall que seria candidat del PDECat a les eleccions del 21-D. Què hauria defensat i quin resultat hauria aconseguit?

- Això és història contrafactual, no ho sabrem mai, per desgràcia meva! Algú podria dir, amb ironia: "I per sort de la societat". Hi havia un ampli consens en molts quadres del partit i en molt milititants i sobretot votants que havíem de tornar al centre. Hi ha centenars de milers de ciutadans que avui en dia no se senten representats i no tenen veu política. I que, per tant, havíem d’articular un projecte de viatge al centre. Aquest discurs hagués tingut èxit o recolzament electoral? No ho sabrem mai. Les circumstàncies d'entorn no ho afavorien. El clima està molt polaritzat, i en aquest context tan tens és molt difícil ser moderat, perquè la gent et demana blanc o negre, o amb mi o contra mi. I quan critiques, o ets heterodox, et plouen els pals. Una oferta política pragmàtica, moderada, hagués tingut premi? Ho haguéssim provat i hagués tingut recolzament suficient per superar la valla, no sé si per guanyar. Una societat com la nostra, emprenedora, amb cultura d’empresa, que li agrada guanyar diners, que té ànima social… Crec que necessita un producte polític com aquest. I si no l'articula el PDECat, l’articularà algú altre, perquè és un projecte guanyador a Catalunya.

"Seria un error presentar-se a l'alcaldia de Barcelona amb una bandera de partit"

- Com han de cohabitar el PDECat i Junts per Catalunya? La candidatura del 21-D ha de ser la segona refundació de Convergència?

- Aquest espai liberal progressista només serà guanyador si sap, de nou, reagrupar-se, convergir de nou, refundar-se i sumar i no restar. Fixi's que, si no, tothom serà molt pur i molt ortodox, però cada vegada més irrellevant, que ja està passant una mica. El projecte polític serà ambiciós i potent si és capaç de tornar a sumar la democràcia cristiana, els liberals, els que es consideren millors hereus de la tradició convergent, el PDECat… Això s'ha de rearticular i oferir un projecte polític amb ànim de guanyar, no amb ànim de configurar majories.

- Serà el candidat de Lliures a l'alcaldia de Barcelona?

- A curt termini, el meu únic objectiu és alliberar-me del procés judicial. I ho complementaré més: seria un error presentar-se a l'alcaldia de Barcelona amb una bandera de partit. Perquè les ciutats no volen candidats de partit, volen candidats amb projecte de ciutat, que se l'estimin.

- Això vol dir que fundarà una plataforma electoral?

- Això vol dir que, qui vulgui ser un gran alcalde, ha d'intentar fer com va fer Pasqual Maragall i com va fer Xavier Trias, que no han estat homes de partit sinó homes que han pensat en gran.