Ada Parellada: «Les opcions alimentàries que restringeixen la varietat em semblen talibans»

La cuinera del Semproniana critica la pèrdua de patrimoni culinari: "Els nostres fills gaudeixen del "sushi", però no han tastat el fricandó ni conill guisat" | Segons ella, "cal refer l'esperit unitari de Junts pel Sí"

Ada Parellada
Ada Parellada | Adrià Costa
11 de març del 2018
Actualitzat el 12 de març a les 20:12h
Ada Parellada (Granollers, 1967) és cuinera. Crescuda entre els fogons de la Fonda Europa de Granollers, va fundar fa vint-i-cinc anys el restaurant Semproniana. El gener passat, la seva iniciativa d'un Sopar Groc en solidaritat amb els presos polítics va tenir un impacte massiu. En aquesta entrevista parla de política i cultura gastronòmica, un patrimoni aquest que veu en perill d'empobriment davant l'ofensiva de la cuina ràpida i un cosmopolitisme forçat.    

- Com va tenir la pensada d'organitzar un Sopar Groc Solidari?

- La idea me la va donar l'Eva Piquer i volíem que fos una cosa íntima. Va ser al Semproniana i, a tot estirar, només podíem encabir un centenar de persones. Però el sopar es va convertir gairebé en una qüestió d'Estat. Des del 4 de gener, que és quan va saltar la iniciativa, aquest restaurant es va petar de gent.

- Així, quanta gent va assistir-hi?

- Unes 120 persones, i hi va haver gent que es va dur la cadira de casa.

- Què va voler expressar?

- Ben poca cosa. Simplement, que trobo indigne, injustificat i injust que persones elegides, estimades i absolutament innocents estiguin a l'exili o a la presó. Volia solidaritzar-me amb ells, denunciar aquest fet injust i trobar maneres d'engruixir la caixa de solidaritat.

- Què incloïa el sopar?

- Pa amb oli, patates xips, un remenat amb camagrocs i rossinyols, pebrot groc farcit de polenta amb salsa de safrà, bacallà arrebossat amb salsa de mostassa, pollastre alcurri i pastís de llimona.  
 

Ada Parellada afirma que Semproniana s'ha convertit en "el club del llaç groc". Foto: Adrià Costa


- Tindrà continuïtat?

- L'enrenou va ser tal que vam considerar que fóra bo que des del territori el Sopar Groc trobi rèpliques. Jo no vull treure cap benefici d'això. Sí que voldria dir que aquella nit hi havia un ambient de cotó fluix, un sentiment d'estar junts. Ens calen aquests espais per sentir-nos units i forts.

"Amb el Sopar Groc no vaig voler fer política, només combatre una injustícia"

- Hi va haver també enrenou hostil. Va denunciar assetjament.

- Es va intentar fer un boicot. El meu pare em deia que pensés el que volgués, però no hi barregés el negoci. El que passa és que el Sopar Groc per mi no era política, era mostrar rebuig a la injustícia. A més, totes les persones que estan a la presó han estat a casa. A tots els he servit. Hi ha una persona, concretament, que és molt bon amic, Jordi Cuixart. Amb la seva dona, la Txell Bonet, som íntimes amigues. No puc ni vull quedar-me aturada. Aquesta nit he somiat -però només ho he somiat- que afegiria un menú groc a la carta.  

- Continua la campanya contrària?

- Continua, tot i que s'ha esmorteït. Crítiques al restaurant de gent que no ha vingut mai, reserves falses, que s'han aturat... Ens vam tornar una mica paranoics, controlant els mails, demanant paga i senyal, etc.    

- De fet, ja va fer una incursió en la política. Va ser candidata a la llista de Junts pel Sí el 27-S del 2015. Li atreu la política?

- Vaig acceptar-ho convençuda. Deixi'm dir que em va fer il·lusió que m'ho demanessin. Em vaig sentir afalagada. Sempre hi ha un punt de vanitat.

- El cuc de la política l'ha picat?

- No ha anat més enllà, però formar part de l'esdevenir d'un país és meravellós.
 

La cuinera defensa preservar l'esperit del que va ser Junts pel Sí. Foto: Adrià Costa


- Com viu les negociacions polítiques dins del sobiranisme?

- Estic preocupada. Junts pel Sí em va fer molt feliç. Se m'ha associat amb ERC, perquè pertanyo a l'associació Catalunya Sí. Però també connectava amb el que és l'antiga Convergència perquè sóc empresària. Sóc una botiguera, però alhora culturalment em sento còmoda amb ERC. Sóc afí a Artur Mas i a Carles Puigdemont. Junts pel Sí per mi era com un guant.

- Puigdemont ha vingut a dinar a Semproniana?

- No. No ha vingut mai. I si havia vingut algun cop, no l'havia reconegut.      

- Què li atreu de Puigdemont?

- El no anar sempre amb la raó freda per endavant. Deixar-se anar. Aquest país s'ha fet a cop d'emocions. La capacitat que té d'escoltar, o si més no és el que a mi em sembla.

- Creu que es van cometre molts errors a l'octubre?

- Ara és molt fàcil de dir-ho: que malament ho vam fer! Si no sabíem res.

- Sent nostàlgia de Junts pel Sí?

- Em guanyaré molts enemics amb aquesta entrevista. Jo vaig signar per la llista única. Per mi, el més important que tenim en aquest país és la unitat. Va ser un error no fer la llista única, tot i que també entenc els arguments dels qui van optar per no fer-ho. Cal refer l'esperit unitari del que va ser Junts pel Sí. No ens hem de desanimar i hem d'ofegar una paraula que surt ara constantment: ridícul. És una paraula que pot matar l'independentisme. Apareix a tot arreu, en tertúlies, comentaris i missatges a Whatsapp. Tenim por al ridícul però no hi hem de patir. Hem de ser conscients que hem fet un pas de gegant bestial. Si mirem sis o set anys enrere, d'independentistes n'hi havia pocs.  
 

Parellada en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa


- El paper del govern espanyol...

- Sorprenent.

- L'ha sorprès?

- Sí. Tinc la sensació que Espanya ha reculat dècades en pocs mesos. Molta gent em diu: què t'esperaves? Doncs jo no m'esperava els piolins, ni els empresonaments, ni l'exili. Espanya ha anat enrere, cap als setanta.

- No li incomoda que Semproniana sigui vist com un restaurant per a independentistes?

- Ja ho és. Però ha estat una conseqüència dels fets.

- Però a Semproniana deu venir gent de tot el ventall polític.

- Abans era una cosa. Però ara venen polítics independentistes. He de dir també que el suport ha superat el boicot amb escreix. Ha estat espectacular. He sentit l'emoció de ser un poble que va junt.

"Abans havien vingut molt Duran i Lleida o Vidal-Quadras, ara ja no"

- Hi ha polítics que han deixat de venir?

- És que ja fa temps que no venien. Aquest ara és el club del llaç groc. Abans de les eleccions de Junts pel Sí, sí. Duran i Lleida havia vingut moltíssim. I Ramon Espadaler també havia vingut. I Albert Boadella. I fa molts anys Aleix Vidal-Quadras.
 

Ada Parellada: "Tenir un restaurant durant 25 anys, amb salut, em sembla extraordinari". Foto: Adrià Costa


- Aquest 2018 celebreu els 25 anys de Semproniana. Sou més que un restaurant?

- No ho sé, però assolir tenir un restaurant durant 25 anys, amb salut, em sembla extraordinari.

- No li han regalat res.

- Home, sí, m'han regalat un cognom. Però sí, hem estat una nissaga, si puc utilitzar aquest terme, una família tossuda. I durem molt, el meu germà al Senyor Parellada i un cosí meu al Set Portes. Som un desastre a l'hora de fer planificacions de negoci ni res, però després d'aixecar-nos al matí i dutxar-nos, baixem i pugem la persiana cada matí.

- El fenomen dels cuiners mediàtics -vostè n'és una- ha estat positiu en tots els aspectes?

- Sí, en un 80%. Ha dignificat un ofici que estava molt avall, molt menystingut. Ha canviat la percepció dels cuiners, ha transformat els espais. Sí que ha creat la imatge que la cuina és sinònim de glamur. Hi ha hagut gent que s'ha pensat que la cuina era una altra cosa. L'ofici continua sent dur i pot ser avorrida també.

- No hi ha hagut en algun cas un excessiu culte a la personalitat?

- No, si s'ho mereixen no. No hi ha cap cuiner, sigui autor, artista o tocat per les musses, que no hagi treballat quinze hores diàries.

Ada Parellada denuncia la pèrdua de patrimoni culinari. Foto: Adrià Costa


- Quin és el valor afegit de Semproniana?

- Fer una cuina honesta, no voler ser pretensiosos. Jo mai he mirat quant costa un ingredient. Jo mai he considerat aquesta casa com un negoci. Me l'he estimat com a casa meva. Intentem contenir molt els preus. Em fa basarda cobrar. Ara, ho cobro tot, sóc molt mestressa.        

- Mengem bé?

- Jo crec que no.

- I això?

- Crec que estem perdent. Quant a nutrients, hem millorat. Cada generació millora. Però estem perdent patrimoni culinari. Estem perdent varietat d'aliments. Ens estem empobrint. A les cases hi ha una figura, que era la gestora de la cuina, que s'ha incorporat de ple al mercat de treball. Això ha fet que les famílies siguin més petites i que ens sentim culpables respecte a les estones que passem amb els nostres. Això té implicacions amb el que mengem. Els vespres, no es vol ajornar el retrobament familiar per conflictes alimentaris. A casa, entre la manca de temps, la manca de qualitats culinàries i el desig de tenir un temps i un espai amable, ha fet que el sopar impliqui una varietat de plats molt reduïda i molt infantil.

"Els qui ara tenen 30 o 40 anys han crescut menjant carn arrebossada i patates rosses"

- Reduïda i infantil?

- Tinguem en compte que la generació que ha d'educar en alimentació és filla de dones incorporades al món laboral. Els qui ara tenen 30 o 40 anys han crescut menjant solucions. O els ha alimentat l'àvia o ja són generacions de carn arrebossada i patates rosses. Menjar ràpid per sortir del pas al gust dels nanos. Aquests pares d'ara ja tenen el gust reduït. Quan ho volen fer saludable, pollastre a la planxa. Els nois d'ara tenen un ventall de gust més reduït. A cada àpat perdem un llençol.

Ada Parellada Foto: Adrià Costa


- Què en pensa del sushi?

- Penso que associem la varietat i la cultura gastronòmica al cosmopolitisme. Quan el nostre fill gaudeix amb un sushi, ens sembla meravellós. Però aquest noi no ha tastat mai el fricandó, ni el conill guisat, ni les mandonguilles amb sípia, ni molts plats de la nostra cultura culinària. Quan tu vas de viatge i quan et pregunten què enyores de menjar, respons que el pa amb tomàquet, anem malament. Ningú diu que enyora els calamars farcits. Els nostres fills, quan els preguntin, diran que enyoren el sushi.    

- Quin plat no gaudeix prou del prestigi que mereixeria?

- Els menuts, per exemple. Em fa molta pena. Tenen nutrients, tenen un preu baratíssim, són d'una gran varietat, són patrimonials, perquè formen part de la nostra cultura culinària, i perdre'ls va associat a perdre un ofici. I menjar menuts ajuda a lluitar contra el malbaratament alimentari. D'un animal només sabem menjar el filet? I molta gent en menja sense ser-ne conscient: en mengen als embotits, a les hamburgueses i en processats de tota mena.

"Prefereixo saber que estic menjant un colló a menjar-me una hamburguesa que inclou un colló"

- Abans es menjava sang fregida.

- I ara també perquè mengem botifarra negra, bull negre. Jo prefereixo saber que estic menjant un colló a menjar-me una hamburguesa que inclou un colló. Prefereixo gaudir-ho amb les turmes. El que sí que defenso és que hem d'aprendre a reduir la proteïna animal, que poden haver-hi àpats sense tall. Recordo quan era petita i que calia que hi hagués tall, però de tall què hi havia? Hem de recuperar els fideus a la cassola, que hi ha una mica de costella, els llegums com a plat únic, els arrossos amb una mica de tall, aquests plats que ens han acompanyat. L'arròs a la cassola ha de recuperar el prestigi de plat únic de diumenge, i té poc tall.

- I les dietes que bandegen en bloc carn, per exemple?

- Les opcions alimentàries estrictes em semblen talibans. Les opcions alimentàries que restringeixen no em semblen interessants. Restringir la varietat alimentària voluntàriament no em sembla una bona opció.     
 
El Sopar Groc del Semproniana va enfurismar l'unionisme més tronat. Foto: Adrià Costa