04
de març
del
2018
Actualitzat
el
07
de març
a les
7:17h
L’estat actual del conflicte a Catalunya és fruit d’una suma d’errors de diagnòstic, apriorismes i premisses equivocades d’un i altre bàndol sobre els límits d’actuació del contrincant, la seva naturalesa, els seus suports reals i els mètodes que utilitza. Ja fa mesos que el combat no discorre per una senda homologable en termes de les democràcies occidentals, amb empresonaments preventius, vulneració de drets bàsics i ús extensiu de les institucions amb finalitats polítiques, però també amb una estratègia de fets consumats que ha partit de menystenir l’adversari i de la seva capacitat de reacció. El resultat: una guerra desigual on no queda lloc per a resolucions negociades i on els bàndols es disputen ferotgement el control del relat construint realitats paral·leles.
Un dels orígens de la situació és la diferència en la concepció del terme "democràcia". L’independentisme l’ha assimilat a la llibertat dels ciutadans a decidir a les urnes el seu futur, mentre que l’Estat –conscient que aquest marc no li anava bé per combatre el procés- l’ha equiparat ràpidament al compliment de la llei. D’aquí en deriva el primer error de càlcul per partida doble. L’independentisme va fiar la seva victòria a una revolució dels somriures que passava, a priori, per l’esperança que la resposta de l’Estat s’acabaria sotmetent –per iniciativa pròpia o superat pels esdeveniments- als cànons mes refinats del respecte a la voluntat popular. Una creença que combinava alegrement amb el convenciment que la comunitat internacional assumiria una resolució "a l'escocesa" i impediria una resposta violenta de l’Estat.
L’executiu de Rajoy, per contra, partia de la base que la mera capacitat coercitiva de l’Estat, amb les amenaces primer del TC i després de la Fiscalia i del Tribunal de Comptes, seria capaç d’aturar el moviment independentista. La por com a antídot. Una premissa irreal que situava la llei com a excusa per no abordar políticament el problema, conscient que qualsevol incompliment li donaria també raons per justificar davant la seva opinió pública i a nivell internacional una intervenció a Catalunya. L’equip del president espanyol esperava que la força de l’Estat desactivaria per fases el tsunami i el mantindria dins d’uns límits acceptables de discòrdia. L’objectiu: ajornar la resolució del procés més enllà del seu mandat, sense tenir en compte que l’independentisme guanyava adeptes gràcies, precisament, a la virulència de l’Estat.
Tots dos errors s’expliquen perquè un i altre bàndol han confós la naturalesa de l’adversari amb la pròpia. L’independentisme, fidel al seu sistema operatiu, esperava que la mobilització acabaria forçant alguna mena de pacte que obrís la porta a un referèndum i a un canvi de marc en la relació entre Catalunya i l’Estat. Un ADN negociador àmpliament arrelat a la política catalana, però que té molts menys enters al kilòmetre zero, on se sol etiquetar, en el millor dels casos, com a intent de xantatge. El concepte "diàleg" té accepcions diferents a Barcelona i a Madrid. A la capital catalana tendeix a veure’s com a voluntat d’entesa. A l’espanyola debilitat, cessió i claudicació.
Rajoy, en canvi, confiava que l’independentisme funcionés segons el sistema cabdillista que impera a la política espanyola. L’Operació Catalunya i la caiguda de Jordi Pujol i Artur Mas es van celebrar a les portades de la premsa espanyola com la victòria definitiva sobre el nacionalisme. Durant la campanya Soraya Sáenz de Santamaría es vantava d’haver “escapçat” els partits independentistes i Ana Rosa Quintana va vendre el robat dels missatges de Puigdemont com "la puntilla" al procés. De fons, el convenciment que sense Pujol, Mas, Junqueras o Puigdemont, les tropes independentistes plegarien veles i tornarien als quarters d’hivern, sense tenir en compte que la naturalesa del procés és precisament la inversa, i que són les bases sobiranistes les que han empès les formacions a fer passos, fins i tot a fer passos en fals.
El tercer gran error de diagnòstic sorgeix precisament del desconeixement de la capacitat de reacció del contrincant. Els independentistes no van tenir en compte el tarannà personal de Rajoy, la seva pugna amb Ciutadans, les seves cartes a Europa ni la seva disposició a desplegar tota la seva força sense tenir en compte els límits de l’Estat de dret. Els cants de sirena d’un canvi de govern a l’Estat es van esvair a mesura que avançava el procés i les perspectives electorals de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias es desdibuixaven. Espanya se submergeix alegrement a una involució democràtica sense precedents, amb presos polítics, censura i segrest de llibres, i ho fa, a més, amb l’aplaudiment de bona part de la societat espanyola, que ha fet de l'"a por ellos" el nou himne de la unitat.
Rajoy, per contra, no va calibrar la determinació de les forces independentistes, probablement pel convenciment del seu entorn –fruit d’anys de relació amb la vella CiU- que tot plegat era un gran espectacle per forçar una negociació. El president espanyol va comprar la radiografia que se li feia més còmode sobre la societat catalana, que tendia a explicar l’independentisme com l’obra d’uns dirigents eixelebrats i d’uns quants adoctrinats. Les eleccions del 21-D no només van demostrar tot just el contrari, amb una nova majoria independentista al Parlament, sinó que van enlairar les opcions de Ciutadans a l’Estat. Un fiasco que va portar Rajoy a prescindir de la seva mà dreta, Jorge Moragas –ara ambaixador davant la ONU- i a substituir-lo pel també català Jose Luis Ayllón.
Per a Rajoy, el resultat dels diagnòstics erronis és ara un conflicte latent que s’allargarà molt més enllà del que havia calculat la Moncloa. L’intent de JxCat i ERC d’investir Jordi Sànchez no només posarà de nou a prova el respecte de les institucions espanyoles a la seva pròpia legalitat, sinó que obligarà el president espanyol a destinar al flanc català el temps i els recursos que preveia utilitzar per combatre Albert Rivera. Rajoy s’enfronta a un dilema: permetre una certa normalització institucional de Catalunya amb la investidura de Sànchez -malgrat el perill que revifi el procés- o mantenir viu el conflicte a costa dels seus propis interessos estratègics, que passen per recuperar la iniciativa política abans de les eleccions. En aquesta ocasió, equivocar-se d’elecció pot implicar, també, perdre la Moncloa.
Un dels orígens de la situació és la diferència en la concepció del terme "democràcia". L’independentisme l’ha assimilat a la llibertat dels ciutadans a decidir a les urnes el seu futur, mentre que l’Estat –conscient que aquest marc no li anava bé per combatre el procés- l’ha equiparat ràpidament al compliment de la llei. D’aquí en deriva el primer error de càlcul per partida doble. L’independentisme va fiar la seva victòria a una revolució dels somriures que passava, a priori, per l’esperança que la resposta de l’Estat s’acabaria sotmetent –per iniciativa pròpia o superat pels esdeveniments- als cànons mes refinats del respecte a la voluntat popular. Una creença que combinava alegrement amb el convenciment que la comunitat internacional assumiria una resolució "a l'escocesa" i impediria una resposta violenta de l’Estat.
L’executiu de Rajoy, per contra, partia de la base que la mera capacitat coercitiva de l’Estat, amb les amenaces primer del TC i després de la Fiscalia i del Tribunal de Comptes, seria capaç d’aturar el moviment independentista. La por com a antídot. Una premissa irreal que situava la llei com a excusa per no abordar políticament el problema, conscient que qualsevol incompliment li donaria també raons per justificar davant la seva opinió pública i a nivell internacional una intervenció a Catalunya. L’equip del president espanyol esperava que la força de l’Estat desactivaria per fases el tsunami i el mantindria dins d’uns límits acceptables de discòrdia. L’objectiu: ajornar la resolució del procés més enllà del seu mandat, sense tenir en compte que l’independentisme guanyava adeptes gràcies, precisament, a la virulència de l’Estat.
Tots dos errors s’expliquen perquè un i altre bàndol han confós la naturalesa de l’adversari amb la pròpia. L’independentisme, fidel al seu sistema operatiu, esperava que la mobilització acabaria forçant alguna mena de pacte que obrís la porta a un referèndum i a un canvi de marc en la relació entre Catalunya i l’Estat. Un ADN negociador àmpliament arrelat a la política catalana, però que té molts menys enters al kilòmetre zero, on se sol etiquetar, en el millor dels casos, com a intent de xantatge. El concepte "diàleg" té accepcions diferents a Barcelona i a Madrid. A la capital catalana tendeix a veure’s com a voluntat d’entesa. A l’espanyola debilitat, cessió i claudicació.
Rajoy, en canvi, confiava que l’independentisme funcionés segons el sistema cabdillista que impera a la política espanyola. L’Operació Catalunya i la caiguda de Jordi Pujol i Artur Mas es van celebrar a les portades de la premsa espanyola com la victòria definitiva sobre el nacionalisme. Durant la campanya Soraya Sáenz de Santamaría es vantava d’haver “escapçat” els partits independentistes i Ana Rosa Quintana va vendre el robat dels missatges de Puigdemont com "la puntilla" al procés. De fons, el convenciment que sense Pujol, Mas, Junqueras o Puigdemont, les tropes independentistes plegarien veles i tornarien als quarters d’hivern, sense tenir en compte que la naturalesa del procés és precisament la inversa, i que són les bases sobiranistes les que han empès les formacions a fer passos, fins i tot a fer passos en fals.
El tercer gran error de diagnòstic sorgeix precisament del desconeixement de la capacitat de reacció del contrincant. Els independentistes no van tenir en compte el tarannà personal de Rajoy, la seva pugna amb Ciutadans, les seves cartes a Europa ni la seva disposició a desplegar tota la seva força sense tenir en compte els límits de l’Estat de dret. Els cants de sirena d’un canvi de govern a l’Estat es van esvair a mesura que avançava el procés i les perspectives electorals de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias es desdibuixaven. Espanya se submergeix alegrement a una involució democràtica sense precedents, amb presos polítics, censura i segrest de llibres, i ho fa, a més, amb l’aplaudiment de bona part de la societat espanyola, que ha fet de l'"a por ellos" el nou himne de la unitat.
Rajoy, per contra, no va calibrar la determinació de les forces independentistes, probablement pel convenciment del seu entorn –fruit d’anys de relació amb la vella CiU- que tot plegat era un gran espectacle per forçar una negociació. El president espanyol va comprar la radiografia que se li feia més còmode sobre la societat catalana, que tendia a explicar l’independentisme com l’obra d’uns dirigents eixelebrats i d’uns quants adoctrinats. Les eleccions del 21-D no només van demostrar tot just el contrari, amb una nova majoria independentista al Parlament, sinó que van enlairar les opcions de Ciutadans a l’Estat. Un fiasco que va portar Rajoy a prescindir de la seva mà dreta, Jorge Moragas –ara ambaixador davant la ONU- i a substituir-lo pel també català Jose Luis Ayllón.
Per a Rajoy, el resultat dels diagnòstics erronis és ara un conflicte latent que s’allargarà molt més enllà del que havia calculat la Moncloa. L’intent de JxCat i ERC d’investir Jordi Sànchez no només posarà de nou a prova el respecte de les institucions espanyoles a la seva pròpia legalitat, sinó que obligarà el president espanyol a destinar al flanc català el temps i els recursos que preveia utilitzar per combatre Albert Rivera. Rajoy s’enfronta a un dilema: permetre una certa normalització institucional de Catalunya amb la investidura de Sànchez -malgrat el perill que revifi el procés- o mantenir viu el conflicte a costa dels seus propis interessos estratègics, que passen per recuperar la iniciativa política abans de les eleccions. En aquesta ocasió, equivocar-se d’elecció pot implicar, també, perdre la Moncloa.