04
de març
del
2018
Actualitzat
a les
12:24h
Els italians voten un nou parlament aquest diumenge. S'elegeixen 630 diputats i 315 senadors. La tercera economia de la Unió Europea afronta un important test i a Brussel·les temen que prengui cos, altra vegada, el fantasma de la Itàlia ingovernable. Aquest cop, però, amb l'afegit de l'afebliment de les forces tradicionals de l'esquerra i la dreta en benefici de diverses formacions de protesta. La més rellevant, i que treu la son a la UE, és el Moviment 5 Estrelles fundat per Beppe Grillo.
L'objectiu de les diverses coalicions és assolir una majoria absoluta a les cambres, objectiu ara per ara complicat. La república estrena un nou sistema electoral que ho dificulta: el 36% dels escons són elegits per sistema majoritari uninominal i el 64% restant per sistema proporcional. Però el cert és que les enquestes no auguren un guanyador que pugui fer-se amb una majoria. Aquestes són algunes de les claus d'aquestes eleccions.
Les dificultats de la socialdemocràcia
L'actual govern està dirigit pel primer ministre Paolo Gentiloni, del Partit Democràtic (PD), de centre esquerra, però que governa en coalició -com sempre a Itàlia- amb diverses formacions de centre i centre dreta. No és Gentiloni el líder del PD, sinó l'exprimer ministre Matteo Renzi, que va haver de dimitir després de perdre un referèndum sobre la reforma de la Constitució. Però tot i el carisma de Renzi, el cert és que el PD no ha estat capaç de consolidar-se com un partit potent.
El que a Renzi li sobra de lideratge li ha faltat de paciència i ma esquerra per aglutinar una organització com el PD, molt diversa, que enarbora la bandera d'una socialdemocràcia a la italiana però que ja va néixer com una aliança d'antics democristians i excomunistes. A més, ni l'estil agosarat de Renzi ni el tecnocràtic de Gentiloni han acabat connectant amb una majoria dels italians. El PD, a més, ha patit una escissió per l'esquerra, el partit Lliures i Iguals, amb figures com l'excap del govern Massimo D'Alema.
El primer govern populista de la UE?
Les urnes sentenciaran sobre el moment del populisme a Europa. En el cas d'Itàlia, la "nova política" està encarnada pel Moviment 5 Estrelles, fundat pel còmic histriònic Beppe Grillo, que aquest cop no és candidat. En el seu lloc hi ha Luigi Di Maio, 31 anys, vicepresident de la Cambra dels Diputats en l'anterior legislatura però pràcticament sense experiència política abans.
Grillo el va proposar com a cartell electoral, reservant-se ell una funció de guardià de l'esperit inclassificable del moviment. Ell no pot ser primer ministre: arrossega una condemna per homicidi per una accident de circulació en què van morir tres persones. D'això fa més de 35 anys.
A diferència d'altres formacions europees, més fàcils d'etiquetar a l'esquerra o a la dreta, el "cinc estelats" són un còctel difícil de definir. Van néixer com una opció d'"indignats", amb un discurs antieuropeista que han anat suavitzant fins al punt que les propostes d'un referèndum per sortir de la UE o el rebuig a l'euro han quedat bandejades. Ara admeten que volen governar Itàlia.
El retorn (parcial) d'Il Cavaliere
Si Renzi ho té difícil per tornar al govern i Grillo no és candidat, el líder de Forza Italia, Silvio Berlusconi, tampoc serà primer ministre: està inhabilitat per diversos delictes fiscals. Però segons els sondejos, la seva coalició de dretes pot arribar en primera posició. Ja és més difícil que pugui sumar amb els seus aliats, bàsicament la Lliga Nord i el més minoritari Germans d'Itàlia, d'extrema dreta. En cas que pugui governar, ja ha anunciat qui serà el primer ministre, Antonio Tajani, l'actual president del Parlament Europeu.
Un govern a l'austríaca o a l'alemanya?
De formar-se un govern liderat per Forza Italia, els de Berlusconi governarien amb Matteo Salvini, el líder de la Lliga Nord, que no amaga la seva xenofòbia i antieuropeisme. Un govern així a Roma tindria similituds amb l'austríac, on els conservadors del Partit Popular governen amb l'extrema dreta del Partit de la Llibertat. Suposaria un gir a la dreta en el nucli principal de la UE.
Tampoc es pot descartar una gran coalició entre Berlusconi i el partit de Renzi. De fet, ja van consensuar la llei electoral que regeix aquests comicis. Aquesta fórmula, un executiu entre Forza Italia i el PD seria potser la més ben vista a Brussel·les. Tajani o Gentiloni podrien exercir com a primer ministre.
L'efecte a Espanya
Espanya i Itàlia competeixen per ocupar una posició decisiva a la UE per sota dels dos grans, Alemanya i França. En un moment de greu crisi política a Espanya, la inestabilitat política italiana pot agreujar la feblesa del projecte europeu. Per l'executiu del PP, seria una bona notícia un triomf de la dreta, i encara més que fos Tajani el nou cap del govern. El president del Parlament Europeu ha estat un dels més vehements a l'hora de defensar la política de Madrid a Catalunya.
El pitjor per Madrid seria un retorn de Renzi, les relacions del qual amb Rajoy eren molt millorables. I la perspectiva d'una Itàlia inestable sempre permetria a Rajoy, malgrat les dificultats que arrossega, que la crisi d'Estat a Espanya passés a un segon terme ni que fos per uns mesos.
L'objectiu de les diverses coalicions és assolir una majoria absoluta a les cambres, objectiu ara per ara complicat. La república estrena un nou sistema electoral que ho dificulta: el 36% dels escons són elegits per sistema majoritari uninominal i el 64% restant per sistema proporcional. Però el cert és que les enquestes no auguren un guanyador que pugui fer-se amb una majoria. Aquestes són algunes de les claus d'aquestes eleccions.
Les dificultats de la socialdemocràcia
L'actual govern està dirigit pel primer ministre Paolo Gentiloni, del Partit Democràtic (PD), de centre esquerra, però que governa en coalició -com sempre a Itàlia- amb diverses formacions de centre i centre dreta. No és Gentiloni el líder del PD, sinó l'exprimer ministre Matteo Renzi, que va haver de dimitir després de perdre un referèndum sobre la reforma de la Constitució. Però tot i el carisma de Renzi, el cert és que el PD no ha estat capaç de consolidar-se com un partit potent.
El que a Renzi li sobra de lideratge li ha faltat de paciència i ma esquerra per aglutinar una organització com el PD, molt diversa, que enarbora la bandera d'una socialdemocràcia a la italiana però que ja va néixer com una aliança d'antics democristians i excomunistes. A més, ni l'estil agosarat de Renzi ni el tecnocràtic de Gentiloni han acabat connectant amb una majoria dels italians. El PD, a més, ha patit una escissió per l'esquerra, el partit Lliures i Iguals, amb figures com l'excap del govern Massimo D'Alema.
El primer govern populista de la UE?
Les urnes sentenciaran sobre el moment del populisme a Europa. En el cas d'Itàlia, la "nova política" està encarnada pel Moviment 5 Estrelles, fundat pel còmic histriònic Beppe Grillo, que aquest cop no és candidat. En el seu lloc hi ha Luigi Di Maio, 31 anys, vicepresident de la Cambra dels Diputats en l'anterior legislatura però pràcticament sense experiència política abans.
Grillo el va proposar com a cartell electoral, reservant-se ell una funció de guardià de l'esperit inclassificable del moviment. Ell no pot ser primer ministre: arrossega una condemna per homicidi per una accident de circulació en què van morir tres persones. D'això fa més de 35 anys.
A diferència d'altres formacions europees, més fàcils d'etiquetar a l'esquerra o a la dreta, el "cinc estelats" són un còctel difícil de definir. Van néixer com una opció d'"indignats", amb un discurs antieuropeista que han anat suavitzant fins al punt que les propostes d'un referèndum per sortir de la UE o el rebuig a l'euro han quedat bandejades. Ara admeten que volen governar Itàlia.
Silvio Berlusconi pot dur Forza italia al govern altra vegada. Foto: Reuters
El retorn (parcial) d'Il Cavaliere
Si Renzi ho té difícil per tornar al govern i Grillo no és candidat, el líder de Forza Italia, Silvio Berlusconi, tampoc serà primer ministre: està inhabilitat per diversos delictes fiscals. Però segons els sondejos, la seva coalició de dretes pot arribar en primera posició. Ja és més difícil que pugui sumar amb els seus aliats, bàsicament la Lliga Nord i el més minoritari Germans d'Itàlia, d'extrema dreta. En cas que pugui governar, ja ha anunciat qui serà el primer ministre, Antonio Tajani, l'actual president del Parlament Europeu.
Un govern a l'austríaca o a l'alemanya?
De formar-se un govern liderat per Forza Italia, els de Berlusconi governarien amb Matteo Salvini, el líder de la Lliga Nord, que no amaga la seva xenofòbia i antieuropeisme. Un govern així a Roma tindria similituds amb l'austríac, on els conservadors del Partit Popular governen amb l'extrema dreta del Partit de la Llibertat. Suposaria un gir a la dreta en el nucli principal de la UE.
Tampoc es pot descartar una gran coalició entre Berlusconi i el partit de Renzi. De fet, ja van consensuar la llei electoral que regeix aquests comicis. Aquesta fórmula, un executiu entre Forza Italia i el PD seria potser la més ben vista a Brussel·les. Tajani o Gentiloni podrien exercir com a primer ministre.
Mariano Rajoy, al costat de Renzi en una cimera del G20. Foto: La Moncloa
L'efecte a Espanya
Espanya i Itàlia competeixen per ocupar una posició decisiva a la UE per sota dels dos grans, Alemanya i França. En un moment de greu crisi política a Espanya, la inestabilitat política italiana pot agreujar la feblesa del projecte europeu. Per l'executiu del PP, seria una bona notícia un triomf de la dreta, i encara més que fos Tajani el nou cap del govern. El president del Parlament Europeu ha estat un dels més vehements a l'hora de defensar la política de Madrid a Catalunya.
El pitjor per Madrid seria un retorn de Renzi, les relacions del qual amb Rajoy eren molt millorables. I la perspectiva d'una Itàlia inestable sempre permetria a Rajoy, malgrat les dificultats que arrossega, que la crisi d'Estat a Espanya passés a un segon terme ni que fos per uns mesos.