Aquest cop sembla que sí. La família Franco pot estar a punt de perdre la propietat del Pazo de Meirás, a A Corunya, un fet que tindria una significació simbòlica innegable. Així es desprèn d'un informe elaborat per la Diputació corunyesa, que deixa al descobert les argúcies de la família del dictador per encobrir que el palau pertany al Patrimoni Nacional i no pas als Franco.
El Pazo de Meirás va ser un regal que es va fer a Franco en plena Guerra Civil a partir d'una recollida de diners entre la població, iniciativa d'una anomenada Junta Pro Pazo del Caudillo. Va ser en plena Guerra Civil. No cal molta imaginació per pensar en el clima que es vivia a la Galícia del 1937 per entendre en quines condicions es va oferir aquest "regal" al dictador. L'any 1941, el dictador va voler formalitzar la situació i es va fer un contracte de compra-venda.
El problema -pels Franco- ve del fet que una llei del 1940 va establir que tots els béns destinats a l'ús i serveis del cap de l'Estat formaven part del Patrimoni Nacional. L'operació de compra-venda es va perpetrar l'any següent, presentant l'adquisició de la finca com una venda de l'empresari i financer Pedro Barrié de la Maza, un dels principals accionistes del Banc Pastor, al mateix Franco. L'objectiu era evitar que fos considerat un bé públic.
Ara, la Diputació d'A Corunya considera que el contracte va ser simulat perquè el palau ja estava en mans dels Franco des del 1938. Ras i curt, va ser una estafa. El que ha mogut la Diputació a moure's ha estat el risc de perdre el Pazo: els Franco l'han posat a la venda per vuit milions d'euros. Però hauran de ser els tribunals els qui emetin sentència definitiva sobre la propietat de Meirás.
Un lloc rellevant en l'imaginari del règim
En l'imaginari del franquisme, el Pazo de Meirás ocupa un espai singular. Va ser la residència d'estiu del dictador, on es desplaçava el centre de la politica espanyola els mesos de vacances, en el transcurs de les quals solia reunir-s'hi algun consell de ministres. També va ser un lloc d'intrigues polítiques. Sobretot en els darrers anys de la dictadura, quan les diverses famílies del règim lluitaven per la gran batalla que s'acostava: la del control del futur.
Intrigues a Meirás
Va ser al Pazo de Meirás on va transcórrer una de les grans pugnes internes del franquisme. El dictador va patir una tromboflebitis el 9 de juliol de 1974 i va estar a punt de morir. Durant un mes i mig, va haver de cedir la jefatura de l'Estat al príncep Joan Carles. El dictador va viatjar l'agost al Pazo de Meirás, buscant una recuperació de salut, però sobretot del poder. Dins del govern, els anomenats oberturistes, com el ministre d'Informació i Turisme, Pío Cabanillas, ja pensaven en què Joan Carles assumís el poder de ple. Els més ultres lluitaven perquè Franco recuperés el comandament.
El Pazo va ser un camp de batalla entre els durs i els qui ja pensaven en el regnat de Joan Carles Al Pazo va tenir lloc un consell de ministres presidit pel príncep. Però així que es va sentir prou fort, el setembre, des del Pazo, el dictador va reassumir el poder total, relegant el príncep. Va ser un dels episodis més surrealistes del règim i una humiliació per Joan Carles. Finalment, al Pazo va passar el dictador el seu darrer estiu, el del 1975, mentre el país esperava la seva decisió sobre onze condemnes a mort que depenien del seu indult o el seu enterado, la confirmació de les execucions. Els aires gallecs no van suavitzar l'autòcrata. Franco, retornat a Madrid el setembre, va confirmar cinc de les sentències de mort.
Recuperar una part de la història
Els sectors més progressistes de Galícia reclamen que la finca que un dia va ser de l'escriptora Emilia Pardo Bazán esdevingui un bé públic. S'han aplegat en la plataforma Xunta Pro Devolució del Pazo i creuen que ara, després del dictamen jurídic de la Diputació corunyesa, hi ha probabilitats de salvar el Pazo. Amb la situació política a Catalunya, quan l'estat espanyol mostra el seu rostre més franquistitzat, que el Pazo s'alliberés de les urpes dels Franco suposaria un símbol en la lluita inacabable per recuperar el patrimoni històric per la ciutadania.
