L'hora de Sànchez?

Puigdemont renúncia a ser investit pel Parlament però no al seu projecte i rol polític i ara ERC, la CUP i el Suprem s'hauran de posicionar sobre el candidat que proposa. Avui també són notícia el tancament del Mobile, la traducció de Santi Vila, Salvador Puig Antich i Mikhaïl Gorbatxov

02 de març del 2018
Actualitzat a les 7:10h
La renúncia, per bé que ell no la va voler presentar com a definitiva, de Carles Puigdemont a ser investit pel Parlament -que dimecres passat va avançarNacióDigital- és un pas clau per desbloquejar la legislatura. La seva legitimitat (i també la de l'1-O) van ser ahir refermades al Parlament per la majoria independentista i ara hauria de ser més fàcil que s'establís què toca fer a Brussel·les i què a Barcelona. En els propers dies ho hauran de fer i Junts per Catalunya, ERC i la CUP hauran d'explicar quins són els objectius de la legislatura a més de repartir-se les àrees de govern.

Puigdemont va evitar que del seu discurs tingués to derrotista, tot i que és evident que no ha trobat els suports interns i externs i les raons per donar un pols que li garantís la investidura. El seu rol polític pot seguir, però, intacte. En aquesta cronologia repassem com ha decantat la situació i a la crònica d'Oriol March podeu mesurar l'impacte i les implicacions. Puigdemont va assenyalar com a presidenciable a Jordi Sànchez, a qui la Moncloa no vol per la seva condició de pres i que accepta l'encàrrec. Veurem què en diu el Suprem i què la CUP i ERC. El nom d'Oriol Junqueras, vicepresident del Govern legítim, s'ha posat damunt la taula, però els republicans són partidaris de persones que puguin exercir de forma efectiva. No és el cas ni del seu líder ni del dos de Junts per Catalunya. Sobre el president de Brussel·les llegiu Esteve Plantada a "La veu de Nació" i sobre les tensions entre les forces independentistes l'opinió de Manel Lucas.  


Més congrés, menys fira... i una cara lletja. Ahir va tancar portes el Mobile World Congress. Un cop més, el principal tema entorn del congrés ha estat si marxarà o no de Barcelona. La pressió de determinats partits i mitjans unionistes és forta per penjar-li després la llufa a Colau o al procés, tant li fa. L'any que ve tornarà a Catalunya però. Del MWC us aconsello tres peces: una de Sergi Ambudio i Aida Morales sobre la seva cara B de pagament de comissions, prostitució i diner negre (amb gravacions incloses); i les anàlisis de Josep Lluís Micóper una banda i de José Manuel Gutiérrez i Miquel Sarrabassaper l'altra per saber què ha donat de si el certamen.

La cançó per la ronda. Dilluns el president del Parlament, Roger Torrent, obre ronda de consultes amb els partits per a la investidura. Quina cançó hi posaríeu? Cada setmana la comencem amb una que, si pot ser, tingui relació amb l'actualitat. Envieu els vostres suggeriments contestant aquest correu o enviant-ne un a [email protected]. Que tingueu un bon cap de setmana!  


Vist i llegit

Diario 16, una capçalera històrica de la transició, ha reaparegut fa poc com a diari digital. La seva cap d'opinió és l'exdirigent del PSOE Bea Talegón. Ella, que ha adoptat un discurs públic d'aval a l'independentisme que l'ha fet popular a Catalunya, entrevistava Carles Puigdemont. A l'entrevista, però, el diari hi va inserir una nota editorial fent notar que no compartia les opinions del president. Quasi demanaven perdó per entrevistar-lo. Ella ahir va fer aquest escrit lamentant-ho i Diario 16aquest editorial justificant-se. Per cert, sobre les relacions entre periodistes espanyols i el sobiranisme us aconsello llegir l'article del periodista de El Español Daniel Basteiro sobre per què va a TV3 quan el conviden. Per posar context el que diu sobre la pluralitat de la pública catalana us aconsello, però, tenir present aquest estudi del CAC. Sempre em pregunto quins deuen ser els programes favorits de TV3 dels polítics i periodistes que, de Madrid estant, la critiquen amb vehemència.


 El passadís

El llibre de l'exconseller Santi Vila sobre el procés arriba dimarts a les llibreries. A D'herois i traïdors repassa els errors que, al seu entendre, ha comès l'independentisme i que el van portar a deixar el govern de Puigdemont just abans de la DUI. El dietari l'edita Pòrtic en català i Península en castellà, dos segells de Planeta. Al llibre de Vila hi ha, però, un detall curiós. El subtítol canvia en funció de la llengua. "El dilema de Catalunya, atrapada entre dos focs", a la versió catalana. I "El dilema de Catalunya o els deu errors del procés", en la versió castellana. Si tinc temps aquest cap de setmana, miraré si a l'interior també hi ha algun canvi.


 L'efemèride

El 2 de març de 1974 era executat a la Model a garrot vil Salvador Puig Antich, militant del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), després d’un procés ple d'irregularitats i acusat de la mort del sotsinspector de policia Francisco Anguas. La brutalitat del règim va ser altre cop evident i va marcar una generació. El règim, rabiós dos mesos després de l'atemptat contra Carrero Blanco, volia escarmentar l'oposició. De les manipulacions de les proves, Jordi Panyella, al seu llibre Salvador Puig Antich, cas obert, n’explica detalls escabrosos. Queda la memòria, un judici no ha anul·lat i una cançó, A Margalida, de Joan Isaac, cant a la vida a través del record de la companya de Salvador. La podeu escoltar aquí. Fa uns dies vam entrevistar Merçona, una de les seves germanes. El mateix consell de ministres que l’1 de març dóna el "enterado" de la sentència va ratificar també l’execució d’Heinz Chez, un jove d’Alemanya Oriental que havia mort un guàrdia civil. Aquests dies que els advocats són omnipresents ve a tomb recordar que el lletrat que va redactar la sentència de mort al tribunal militar, Carlos Rey, va ser, 39 anys després, defensor d'Alícia Sánchez-Camacho en el judici en què l'aleshores líder del PP va mentir afirmant no tenir res a veure amb la gravació de la Camarga. Quan vaig publicar el tema a l'Ara, Rey em va dir que no es penedia de res del consell de guerra. Em va glaçar la sang. 


 L'aniversari

El 2 de març de 1931 va nàixer a Privólnoie, a l'aleshores Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, Mikhaïl Gorbatxov. Li va tocar l'ingrat paper de començar el procés de liquidació de la superpotència, que va col·lapsar després de la caiguda del mur de Berlín i d'anys de guerra freda i cursa armamentística amb els Estats Units. Aquest advocat rus, que va rebre el premi Nobel de la Pau el 1990, va ser secretari general del Comitè Central del Partit Comunista de l'URSS des de 1985 fins a 1989 i cap d'estat de l'URSS entre 1988 a 1991. Va ser l'últim que va ocupar aquest càrrec. Perestroika (reestructuració) i glasnost (transparència) van ser els dos objectius del seu mandat amb la intenció, fallida, de fer evolucionar el sistema socialista. Aquí podeu veure, en diferents capítols, la seva biografia.

Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital

Vols rebre El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic? 

Fes clic aquí per subscriure't-hi