​Per què és tan especial la neu?

Quan neva hi ha algunes coses que es repeteixen sempre. Sempre hi ha classes que se suspenen. És automàtic. Cauen quatre flocs de neu i sempre hi ha qui s’afanya a suspendre classes. Ja entenc que les comunicacions es debiliten i es fan més feixugues però continua sent imprescindible aquest automatisme immediat? Ahir a la UAB no es van suspendre les classes. Les carreteres d’accés estaven més que acceptables i els trens hi arribaven amb normalitat. Per què s’havia de suspendre res? Qui venia de pobles una mica allunyats ho podía tenir més complicat per arribar. Bé, cap problema, ja s’entenen aquestes situacions. Però no calia suspendre res. A classe de Periodisme Cultural van faltar alguns alumnes però hi va haver prou quòrum per a gaudir de dues hores enriquidores.

Pensava sobre tot això perquè la neu és un fenomen ben especial. Porta adherit un camp semàntic molt ampli, molt ric, molt variat. La neu no és només neu, no és només el color blanc i el fred. La neu és també recolliment i caliu, contrast entre el seu fred i l’escalf de la llar. La neu és silenci en contrast amb la fressa de la pluja. La neu és pensar, perquè quan la veus caure hi ha un intangible que t’empeny a pensar. La neu és passat perquè quan et poses a pensar fàcilment penses en el passat. La neu és infància perquè els nens sempre estan contents quan la veuen. Han fet el seu fet tants contes infantils amb neu, amb trineus, amb ninots que tenen el nas-pastanaga. La neu també pot ser esquiar, poden ser diners i pijos amb la cara cremada i la silueta de les ulleres que protegeixen del sol però no de la tonteria.

La neu pot ser la manera com un telenotícies parla d’una nevada. I repeteix tots els tòpics formularis. Però em quedo amb la neu poètica. La neu que vaig veure de molt petit a casa l’àvia. I la neu del 8 de març de 2010. La recordo molt aquella Barcelona imprevistament nevada a les portes de la primavera. A la ciutat hi ha un mite relacionat amb la neu: la nevada de 1962, esclar. Aquella ciutat emblanquinada, els esquiadors al carrer i les fotos amb blanc i negre dels Pérez de Rozas i de Miserachs. Encara que no hi fóssim, som molts els que pensem que la vam viure, encara que sigui a través de les fotos, com si d’un somni es tractés.

La neu és objectivament bonica i és bonic tenir ganes de veure-la i tocar-la. Pels que som de Barcelona té a veure amb la seva infreqüència. De manera natural, sense buscar-la, la veiem poc i ens agrada quan ens ve a trobar. Encara que sigui molt de tant en tant. És una d’aquelles paraules que no cansa si la repeteixes molt, com en aquest article, perquè llegir “neu” transmet serenitat i no embafa. A un gos li dius Neu i sona d’allò més bé. No sé si quedaria bé en un nen o una nena. Sona estranyament bé per als dos sexes. Segur que hi deu haver algú amb aquest nom.

Les ciutats blanques, amb sostres blancs, vorals blancs, bancs blancs i escombriaires raspallant-la. No em direu que no us agrada aquesta imatge. El Tibidabo nevat no pot ser més preciós. I la sorra de les platges. Sobre el mar també hi neva? Sí, però allà segur que no agafa. Com explicar que ha nevat d’una altra manera que no sigui anant allà on hi ha neu i que la veiem i desitgem tocar-la? Al Pirineu potser n’estan cansats, potser fa malbé coses i gela les carreteres. Però no crec que de veritat n’estiguin cansats. Potser cansa que sempre que nevi hagi de ser notícia. Potser cansen aquests èmfasis exagerats i infantils en els homes del temps i els reporters que van a filmar les escoles i els nens que juguen. Ja entenem que ha nevat i que ens voleu ensenyar la neu. No cal tot el cerimonial. La neu és poesia. I la poètica no vol tietisme, no s’entenen gens bé.

El terra nevat. La terrassa nevada. La copa dels arbres nevada. El sostre dels cotxes nevat. La testa nevada. I amb el foc interior encès. Millor, impossible.