03
de març
del
2018
Actualitzat
el
04
de març
a les
19:14h
"Si [els partidaris del 155] respecten el resultat, tornarem. I entrarem junts al Palau de la Generalitat, amb el vicepresident, els consellers i les conselleres il·lícitament destituïts. Si aquesta és la voluntat del poble de Catalunya, si a més a més jo sóc investit president, jo he d'estar al Palau de la Generalitat perquè això és el que hauran volgut els catalans". Són les paraules textuals que va pronunciar Carles Puigdemont el 12 de desembre, en els primers compassos de la campanya que el va dur a ser el candidat independentista més votat. Els desitjos -i les promeses- han quedat aparcats davant les dificultats per investir-lo i, ara, Puigdemont enceta una nova etapa. La renúncia "provisional", anunciada dijous, obre la fase -incerta- de Jordi Sànchez. De moment, l'expresident de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ja ha topat amb la CUP.
El president a l'exili és a Bèlgica des del 30 d'octubre. Quan va fer les maletes ja sabia que no era per estar-s'hi només uns dies. En marxar cap a la capital europea, amb l'ajuda d'un escorta i del seu amic Josep Maria Matamala, tenia la intenció de mantenir viva la flama de la Generalitat escapçada pel 155, i no podia detallar quan tornaria a trepitjar el país. La idea d'un retorn va sobrevolar en campanya -dins l'equip de Junts per Catalunya (JxCat) hi havia partidaris d'aquesta opció, especialment si això suposava un impuls per superar Ciutadans i ERC-, però es va descartar. Hi van arribar a haver contactes de la defensa amb la Fiscalia que no van fructificar. L'equip de campanya, liderat per Elsa Artadi, va fer pressió per insistir en la idea del retorn, segons almenys cinc fonts consultades per NacióDigital coneixedores de la situació.
Ja des de la nit electoral, enmig de l'eufòria dels seus estrategs per haver guanyat als republicans, es van establir dues línies d'actuació en la candidatura. D'una banda hi havia els que pretenien intentar fins al final la investidura de Puigdemont -"ens hi hem posat per això", repetien, especialment entre els fitxatges independents i situats en llocs d'honor a la llista-, mentre que d'altres assenyalaven en privat que calia buscar una alternativa. I aquesta alternativa, segons recalcava poques hores després del tancament dels col·legis electorals un alt dirigent del PDECat consultat, era Jordi Sànchez. L'expresident de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i número dos de JxCat, tot i estar empresonat a Soto del Real, ja es veia com una opció viable.
En essència, el debat soterrat era molt senzill: tornaria Puigdemont després de les eleccions? La nit del 21 de desembre, un alt responsable consultat pronosticava que "no ho faria" davant la possibilitat de quedar detingut. Va ser en aquest moment quan es van activar els ressorts per fer una investidura a distància, ja fos telemàtica o per delegació. En aquests termes es van encetar les negociacions amb ERC que van desencadenar amb un desencontre públic el 30 de gener, quan Roger Torrent va suspendre el ple d'investidura per falta de garanties. L'Estat havia activat tots els ressorts per frenar la candidatura de Puigdemont i, malgrat els dubtes inèdits del Tribunal Constitucional (TC), la tria a distància era inviable.
Retrets i alternatives
ERC, en privat, es queixava que la principal promesa del president no s'estava complint. "Va dir que tornaria si guanyava. Ha guanyat i, de moment, no ha tornat", reflexionaven els republicans. "Això és que encara no han paït el resultat electoral", responien des de les files de JxCat. La candidatura de Puigdemont, amb el jurista i vicepresident primer del Parlament, Josep Costa, al capdavant, es va posar a buscar alternatives per permetre la investidura a distància. Malgrat buscar l'entesa amb els socis, la llista del president va acabar presentant en solitari una proposta per modificar la llei i permetre la tria de Puigdemont des de Brussel·les. La mesa la va refredar.
La negociació havia entrat, en aquell moment, en una fase de malestar evident. La suspensió de la investidura havia obert la fase oficial de retrets, i quan l'òrgan rector de la cambra -amb Torrent al capdavant- va ajornar la tramitació de la modificació de la llei de Presidència, les hostilitats es van desfermar. A tot plegat calia sumar-hi el fet que el dirigent d'ERC va decidir portar la investidura al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), aparentment sense haver-ho comunicat a JxCat. Torrent sostenia que li havia dit a Josep Costa, però ell ho desmentia. Fonts de la negociació consultades per NacióDigital assenyalen que la qüestió s'havia tractat prèviament en una reunió conjunta en la qual també hi va ser l'advocat de Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas.
Les discrepàncies, en aquest moment, ja eren públiques i notòries. Les tensions soterrades dels últims anys -el referèndum va deixar obertes una sèrie de ferides que es van agreujar en el trànsit cap a la declaració de la independència- havien d'emergir en algun moment, i la investidura de Puigdemont es va convertir en la principal conseqüència. Des de Brussel·les, el president a l'exili rumiava com actuar per mantenir viva la flama de la legitimitat, però des de principis de febrer tenia clar que no seguiria en el càrrec pel qual va ser nomenat el 2016. En van ser testimonis els missatges que va enviar a Toni Comín i que van captar les càmeres de Telecinco.
El pes polític de Puigdemont, en essència, ha estat un dels punts claus de la negociació. En algunes fases, segons negociadors consultats, ha arribat a demanar tenir la potestat per convocar eleccions o bé per nomenar els consellers, però finalment tot indica que no serà així. El president estarà al capdavant del Consell de la República, nomenat per una Assemblea de Representants, i es dedicarà a internacionalitzar el conflicte, ja sigui viatjant per Europa -sempre que la situació legal ho permeti- o bé presentant querelles, com la d'aquest dijous a les Nacions Unides. Al llarg de la setmana vinent està previst que es posi en marxa aquest Consell de la República a Brussel·les.
Negociacions i equilibris
Tot i que ja fa més de dos mesos de les eleccions del 21-D, JxCat i ERC no han estat capaços de posar-se d'acord. Els últims serrells tenen noms i cognoms: Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. Els republicans reivindicaven la figura del vicepresident, empresonat a Estremera, i van aspirar -només durant unes hores- a situar-lo com a president després de la renúncia de Puigdemont, que va assenyalar Sànchez com a successor. "El moviment d'ERC era per guanyar força negociadora en el repartiment del nou Govern, que no està tancat", ressaltaven alts responsables de JxCat. Puigdemont, de fet, va voler deixar clar que corresponia al seu grup proposar candidat a la presidència perquè, en aquesta legislatura, les dues formacions independentistes no comparteixen escons.
Els esculls que queden per negociar van des de les propostes concretes -recaptació de l'impost de patrimoni, modificacions en l'IRPF, aplicació de les vegueries i detalls en infraestructures-, fins a les qüestions competencials. Uns i altres, en el fons, s'acusen de voler-ho "absolutament tot", especialment en matèria de mitjans públics. "No sé si és el que la ciutadania ens demana", recalcava aquesta setmana, amb un punt afligit, un dels coneixedors de les converses. Negociadors republicans assenyalen que, quan van posar damunt la taula tocar el repartiment de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), els telèfons van començar a cremar. Un dels que el va aixecar, per cert, va ser David Madí, sempre atent a qualsevol assumpte de primera línia.
Els quadres del PDECat, inquiets davant d'un procés del qual el partit n'és partícip però des d'una posició secundària, es reuniran diumenge per conèixer què es cou en les converses. Els encarregats de desgranar els detalls seran Josep Rull i Jordi Turull, consellers del Govern legítim i implicats directament en les negociacions. Fonts coneixedores dels contactes indiquen que tenen una posició més "pragmàtica" que la dels independents més propers a Puigdemont, tot i que ells han defensat fins al final la candidatura del cap de cartell de JxCat. Rull, a banda, també ha mantingut contactes amb la CUP. Els dos porten anys en Política i seguiran dins l'executiu, almenys fins que -com indiquen totes les previsions- siguin inhabilitats pel Tribunal Suprem. Al PDECat no falten veus que ja reclamen un candidat a la presidència que no estigui encausat, com ara Marc Solsona, alcalde de Mollerussa i aspirant a entrar a l'executiu.
En cas d'arribar inhabilitacions, Puigdemont ja portaria mesos al capdavant del Consell de la República. El president que va encaminar Catalunya cap a la declaració de la independència té el repte de dissenyar el procés constituent, mantenir influència política i no caure en l'oblit. Restituït simbòlicament pel Parlament, té clar que vol tornar al càrrec, malgrat les conseqüències personals de la situació, i assenyala que "renunciar" no forma part del seu diccionari. El seu entorn interpreta que, des de Brussel·les, és útil per demostrar que l'Estat actua de manera antidemocràtica en el pols amb Catalunya. El desenllaç no està escrit, però de moment s'allunya de les promeses de campanya i ha obligat a buscar alternatives. Els reptes s'acumulen dins i fora del país. El primer: la investidura efectiva d'un candidat que generi consens entre tots els implicats.
El president a l'exili és a Bèlgica des del 30 d'octubre. Quan va fer les maletes ja sabia que no era per estar-s'hi només uns dies. En marxar cap a la capital europea, amb l'ajuda d'un escorta i del seu amic Josep Maria Matamala, tenia la intenció de mantenir viva la flama de la Generalitat escapçada pel 155, i no podia detallar quan tornaria a trepitjar el país. La idea d'un retorn va sobrevolar en campanya -dins l'equip de Junts per Catalunya (JxCat) hi havia partidaris d'aquesta opció, especialment si això suposava un impuls per superar Ciutadans i ERC-, però es va descartar. Hi van arribar a haver contactes de la defensa amb la Fiscalia que no van fructificar. L'equip de campanya, liderat per Elsa Artadi, va fer pressió per insistir en la idea del retorn, segons almenys cinc fonts consultades per NacióDigital coneixedores de la situació.
L'entorn de Puigdemont el va pressionar en campanya per insistir en la idea de tornar a Catalunya, que a la llarga li va permetre superar ERC
Ja des de la nit electoral, enmig de l'eufòria dels seus estrategs per haver guanyat als republicans, es van establir dues línies d'actuació en la candidatura. D'una banda hi havia els que pretenien intentar fins al final la investidura de Puigdemont -"ens hi hem posat per això", repetien, especialment entre els fitxatges independents i situats en llocs d'honor a la llista-, mentre que d'altres assenyalaven en privat que calia buscar una alternativa. I aquesta alternativa, segons recalcava poques hores després del tancament dels col·legis electorals un alt dirigent del PDECat consultat, era Jordi Sànchez. L'expresident de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i número dos de JxCat, tot i estar empresonat a Soto del Real, ja es veia com una opció viable.
En essència, el debat soterrat era molt senzill: tornaria Puigdemont després de les eleccions? La nit del 21 de desembre, un alt responsable consultat pronosticava que "no ho faria" davant la possibilitat de quedar detingut. Va ser en aquest moment quan es van activar els ressorts per fer una investidura a distància, ja fos telemàtica o per delegació. En aquests termes es van encetar les negociacions amb ERC que van desencadenar amb un desencontre públic el 30 de gener, quan Roger Torrent va suspendre el ple d'investidura per falta de garanties. L'Estat havia activat tots els ressorts per frenar la candidatura de Puigdemont i, malgrat els dubtes inèdits del Tribunal Constitucional (TC), la tria a distància era inviable.
Retrets i alternatives
ERC, en privat, es queixava que la principal promesa del president no s'estava complint. "Va dir que tornaria si guanyava. Ha guanyat i, de moment, no ha tornat", reflexionaven els republicans. "Això és que encara no han paït el resultat electoral", responien des de les files de JxCat. La candidatura de Puigdemont, amb el jurista i vicepresident primer del Parlament, Josep Costa, al capdavant, es va posar a buscar alternatives per permetre la investidura a distància. Malgrat buscar l'entesa amb els socis, la llista del president va acabar presentant en solitari una proposta per modificar la llei i permetre la tria de Puigdemont des de Brussel·les. La mesa la va refredar.
La negociació havia entrat, en aquell moment, en una fase de malestar evident. La suspensió de la investidura havia obert la fase oficial de retrets, i quan l'òrgan rector de la cambra -amb Torrent al capdavant- va ajornar la tramitació de la modificació de la llei de Presidència, les hostilitats es van desfermar. A tot plegat calia sumar-hi el fet que el dirigent d'ERC va decidir portar la investidura al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), aparentment sense haver-ho comunicat a JxCat. Torrent sostenia que li havia dit a Josep Costa, però ell ho desmentia. Fonts de la negociació consultades per NacióDigital assenyalen que la qüestió s'havia tractat prèviament en una reunió conjunta en la qual també hi va ser l'advocat de Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas.
Puigdemont i els consellers a l'exili després de l'acte de lliurament de la bandera Foto: NacióDigital
Les discrepàncies, en aquest moment, ja eren públiques i notòries. Les tensions soterrades dels últims anys -el referèndum va deixar obertes una sèrie de ferides que es van agreujar en el trànsit cap a la declaració de la independència- havien d'emergir en algun moment, i la investidura de Puigdemont es va convertir en la principal conseqüència. Des de Brussel·les, el president a l'exili rumiava com actuar per mantenir viva la flama de la legitimitat, però des de principis de febrer tenia clar que no seguiria en el càrrec pel qual va ser nomenat el 2016. En van ser testimonis els missatges que va enviar a Toni Comín i que van captar les càmeres de Telecinco.
El pes polític de Puigdemont, en essència, ha estat un dels punts claus de la negociació. En algunes fases, segons negociadors consultats, ha arribat a demanar tenir la potestat per convocar eleccions o bé per nomenar els consellers, però finalment tot indica que no serà així. El president estarà al capdavant del Consell de la República, nomenat per una Assemblea de Representants, i es dedicarà a internacionalitzar el conflicte, ja sigui viatjant per Europa -sempre que la situació legal ho permeti- o bé presentant querelles, com la d'aquest dijous a les Nacions Unides. Al llarg de la setmana vinent està previst que es posi en marxa aquest Consell de la República a Brussel·les.
Negociacions i equilibris
Tot i que ja fa més de dos mesos de les eleccions del 21-D, JxCat i ERC no han estat capaços de posar-se d'acord. Els últims serrells tenen noms i cognoms: Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. Els republicans reivindicaven la figura del vicepresident, empresonat a Estremera, i van aspirar -només durant unes hores- a situar-lo com a president després de la renúncia de Puigdemont, que va assenyalar Sànchez com a successor. "El moviment d'ERC era per guanyar força negociadora en el repartiment del nou Govern, que no està tancat", ressaltaven alts responsables de JxCat. Puigdemont, de fet, va voler deixar clar que corresponia al seu grup proposar candidat a la presidència perquè, en aquesta legislatura, les dues formacions independentistes no comparteixen escons.
Els esculls que queden per negociar van des de les propostes concretes -recaptació de l'impost de patrimoni, modificacions en l'IRPF, aplicació de les vegueries i detalls en infraestructures-, fins a les qüestions competencials. Uns i altres, en el fons, s'acusen de voler-ho "absolutament tot", especialment en matèria de mitjans públics. "No sé si és el que la ciutadania ens demana", recalcava aquesta setmana, amb un punt afligit, un dels coneixedors de les converses. Negociadors republicans assenyalen que, quan van posar damunt la taula tocar el repartiment de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), els telèfons van començar a cremar. Un dels que el va aixecar, per cert, va ser David Madí, sempre atent a qualsevol assumpte de primera línia.
El president a l'exili volia tenir l'atribució de convocar eleccions i de nomenar consellers, però finalment va acabar desistint
Els quadres del PDECat, inquiets davant d'un procés del qual el partit n'és partícip però des d'una posició secundària, es reuniran diumenge per conèixer què es cou en les converses. Els encarregats de desgranar els detalls seran Josep Rull i Jordi Turull, consellers del Govern legítim i implicats directament en les negociacions. Fonts coneixedores dels contactes indiquen que tenen una posició més "pragmàtica" que la dels independents més propers a Puigdemont, tot i que ells han defensat fins al final la candidatura del cap de cartell de JxCat. Rull, a banda, també ha mantingut contactes amb la CUP. Els dos porten anys en Política i seguiran dins l'executiu, almenys fins que -com indiquen totes les previsions- siguin inhabilitats pel Tribunal Suprem. Al PDECat no falten veus que ja reclamen un candidat a la presidència que no estigui encausat, com ara Marc Solsona, alcalde de Mollerussa i aspirant a entrar a l'executiu.
En cas d'arribar inhabilitacions, Puigdemont ja portaria mesos al capdavant del Consell de la República. El president que va encaminar Catalunya cap a la declaració de la independència té el repte de dissenyar el procés constituent, mantenir influència política i no caure en l'oblit. Restituït simbòlicament pel Parlament, té clar que vol tornar al càrrec, malgrat les conseqüències personals de la situació, i assenyala que "renunciar" no forma part del seu diccionari. El seu entorn interpreta que, des de Brussel·les, és útil per demostrar que l'Estat actua de manera antidemocràtica en el pols amb Catalunya. El desenllaç no està escrit, però de moment s'allunya de les promeses de campanya i ha obligat a buscar alternatives. Els reptes s'acumulen dins i fora del país. El primer: la investidura efectiva d'un candidat que generi consens entre tots els implicats.
Carles Puigdemont intervé en un míting de Junts per Catalunya. Foto: Junts per Catalunya