Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


Joan-Lluís Lluís: «Les victòries es fan amb no violència, no amb pacifisme»

L'autor nord-català publica "Jo soc aquell que va matar Franco", la novel·la guanyadora del darrer Premi Sant Jordi | "L'1-O la gent va acceptar rebre cops per defensar una idea; el 27-O es deixar el camp lliure als agressors, perquè ningú prengués mal. Són coses diferents", afirma

per Esteve Plantada , 25 de febrer de 2018 a les 13:30 |
Joan-Lluís Lluís | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 25 de febrer de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Joan-Lluís Lluís és un d'aquells autors que cal llegir i que també cal escoltar. D'escriptura detallista i treballada, porta cinc novel·les encavallant premis de prestigi: del Crexells al Lletra d'Or, fins arribar al Sant Jordi d'enguany per Jo soc aquell qui va matar Franco, una obra d'alt pes literari feta a partir d'una ucronia: què hagués passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats? Què seria del nostre país si algú hagués matat el dictador? Dissortadament, no ho sabem mai, tot i que intuïm que tot hagués estat una mica diferent.
 

- Mentre no arriba el gran moment del llibre –el desenllaç que anuncia el títol–, anem acumulant expectatives com a lectors, tot pensant com ho faríem nosaltres si tinguéssim l'oportunitat de ser protagonistes de la història. Volia posar-nos en aquesta tessitura?
 

- Després de la publicació del llibre, és molt curiós com tanta gent que està absolutament en contra de la pena de mort em confessa que ha pensat en la manera de matar Franco alguna vegada o altra. I que ho faria, si tingués l'oportunitat.

- En la presentació del premi, en Màrius Serra va dir que la mort del "generalíssim" era un moment orgàsmic.


- I jo vaig dir que sí, però ho matisaria, perquè és un orgasme que demana moltíssima feina abans d'arribar-hi. Al final, el que compta és que la cosa funcioni, i no tant el plaer del moment, d'afirmar que l'estàs matant. En tot cas, el desenllaç havia de ser un alliberament.
 
- Tenia clar, des de l'inici del procés d'escriptura, com havia de morir Franco?
 
- Ho vaig anar trobant a base d'eliminacions. Primer, pel que fa al context històric. Vull insistir que aquest llibre no és un assaig d'història-ficció, sinó que és una novel·la, amb els seus personatges, amb protagonistes, amb una narració on passen coses i que té un estil. Per a mi, això és molt més important que el fet que Franco mori. Quan m'ho vaig plantejar, el punt de partida era què hauria passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats. És un dels moments que més em fascinen de la història del segle XX.

- Probablement, si hagués declarat la guerra als aliats, el destí de Catalunya i d'Espanya hauria estat diferent.

- Com a mínim, se suposa que hi hauria hagut una democràcia a partir de l'any 1944 o 1945. I no hauríem hagut de viure aquest cinisme dels aliats que, en nom de l'anticomunisme, van deixar-nos en Franco al poder. És un cinisme de la mateixa naturalesa que el cinisme de la Unió Europa d'avui en dia. Ara, és evident que el context i les coses son diferents, però la naturalesa del cinisme, la displicència i l'arrogància són els mateixos.
 

Joan-Lluís Lluís Foto: Adrià Costa

 
- A la novel·la, veiem com Agustí Vilamat, el protagonista, parla amb Franco, amb qui té un contacte de tu a tu fins al desenllaç que s'anuncia al títol.

- Trobar la manera que el protagonista tingués contacte amb Franco era una de les preocupacions que tenia. Volia que es toquessin, que interactuessin, perquè són dues persones humanes, i això és el més interessant. Volia posar el general al nivell que és: simplement, un ésser humà.
 
- És molt eloqüent l'escena on Franco vol presentar-se, dient nom i cognoms, i el protagonista li etziba: "ara no valen els títols".

- Volia mostrar un igual jutjat per un igual. En condicions extraordinàries, perquè no és un judici normal, però tampoc és un assassinat. Quan vam presentar el premi, molts periodistes parlaven de "l'assassinat de Franco". I no ho és! És una execució. Formalment, és diferent. Des del punt de vista ètic pot no semblar-ho, però ho és: no assassinen Franco, l'executen. Just a l'inrevés que a Lluís Companys, que no l'executen, l'assassinen.

- Hi ha un moment on el narrador afirma que "de vegades, un camí covard pot ser el més raonable", just quan volen evitar una carnisseria entre escamots enemics. La frase ens remet, indubtablement, al present, ple de negociacions, pactes, presons, repressió i renúncies. Ser més estratega evitaria mals majors?
 
- Confesso que no sé què s'ha de fer en aquestes situacions. Ara bé, sí que crec que cal diferenciar el pacifisme de la no violència. Són dos conceptes molt diferents. l'1-O es va actuar des de la no violència. És a dir, la gent va acceptar rebre cops per defensar una cosa que els semblava que era una idea superior. El 27-O [dia de la proclamació de la República] es va actuar amb pacifisme i es va escampar la boira per deixar el camp lliure als agressors, perquè ningú prengués mal.

"No assassinen Franco, l'executen. Just a l'inrevés que a Lluís Companys, que no l'executen, sinó que l'assassinen"

- Sembla el mateix, però no ho és.

- És molt diferent! Les victòries es fan amb no violència, no pas amb pacifisme. Tots els grans exemples mundials, de Gandhi a Luther King, accepten rebre cops i anar a la presó. Però no vull donar lliçons a ningú, perquè el moment és molt complex i la raó s'ha fragmentat. Aquí és on hi ha una gran dificultat, perquè ara, entre els independentistes, ningú no té la raó. De la mateixa manera que en el tram unionista es veu una dispersió del franquisme, un "franquisme de partícules fines", que en dic jo.

Joan-Lluís Lluís Foto: Adrià Costa


- Això sempre ens ha passat, històricament. Els catalans patim una fragmentació endèmica.
 
-  Seria útil i necessari fer un front unitari. Potser caldria una figura capaç d'aglutinar-ho. Però les figures que podrien són a la presó, o bé a l'exili.
 
- En un altre fragment escriu que "els feixistes mataven per guanyar (...) i ara maten perquè perden". Salvant les distàncies evidents i més crues, m'ha fet pensar en la manera que té el nacionalisme espanyol d'exercir i expressar la seva força. De fet, la gran majoria de les manifestacions convocades per l'unionisme des de l'1-O han acabat amb agressions.
 

- És el que diferencia el nacionalisme de l'independentisme. En aquest sentit, és molt sa que, a Catalunya, hagi guanyat l'independentisme sobre el nacionalisme. En canvi, el nacionalisme espanyol que impera és pur integrisme, perquè els nacionalismes gairebé sempre són integristes. [pensa] El nacionalisme espanyol té una llarguíssima tradició d'integrisme i essencialisme, i això implica violència, perquè no s'accepten els matisos. Crec que Espanya seria un país més pròsper si no n'hi hagués, d'integrisme. Però, per a ells, val més un nacionalista espanyol corrupte que un independentista català honrat, i això és el que fa malbé Espanya.

"És molt sa que, a Catalunya, hagi guanyat l'independentisme sobre el nacionalisme"

- Com arriba a voler fer una ucronia. Hi veiem les influències de Philip K. Dick, de la  Patria de Robert Harris, però També Malditos bastardos, de Quentin Tarantino.
 
- [riu] El film de Tarantino em va decebre molt, vaig trobar que es parlava massa. No crec que m'influenciés. Però sí, evidentment, l'obra de Philip K. Dick i de Harris, que he llegit i tenia presents.
 
- Com va seleccionar el moment en què la Història havia de canviar?
 
- Més que una feina de recerca històrica, vaig intentar raonar sobre allò que em semblava que podia ser coherent, des de la meva ignorància. Fins i tot, vaig contemplar fer-me assessorar per un historiador. Però vaig pensar que jo mateix havia de ser capaç de construir un món a partir del que ja sabia.

- I va decidir que la història canviava l'11 de juny de 1940.

- És el moment en què Franco declara la guerra als aliats. No és casual: Mussolini la declara el 10 de juny.
 

Joan-Lluís Lluís Foto: Adrià Costa


- Franco fa seguidisme de Mussolini, doncs.
 
- Era una manera de denigrar-lo, de mostrar que no és capaç d'assumir les accions per si mateix [somriu]. Tot el que passa a partir de  l'11 de juny, tot, és imaginari. Excepte l'afusellament de Lluís Companys i l'aiguat, que va ser un esdeveniment històric, un gran desastre natural.
 
- Posats a fer ficció i a passar comptes, per què decideix mantenir l'afusellament de Lluís Companys i no salvar-lo?
 
- Per mi, era una qüestió de respecte. M'hauria sentit molt frívol si Companys no hagués estat afusellat en la meva història, perquè era com jugar amb la vida i el destí d'algú, d'una família i de tots els catalans. Hauria estat immensament més frívol evitar la mort de Companys, que no pas matar Franco.
 
- Una altra de les coses dins de la ucronia és que hi ha un moment en què la Catalunya Nord torna a ser espanyola.
 
- M'interessava com a curiositat de laboratori. Faig que l'exèrcit francès s'esfondri i no resisteixi. Aquí també podeu observar una petita venjança contra l'exèrcit francès [somriu], moment que Franco aprofita per annexionar la Catalunya nord. Què passa amb un territori que torna a ser espanyol després de tants segles, sense que la gent ja no conservi cap record de ser-ho? En un temps breu, comencen i posen la bandera, després imposen la llengua espanyola a les escoles. I veiem com reacciona la gent.

"Hauria estat immensament més frívol evitar la mort de Companys, que no pas matar Franco"

- Pel que va explicant, sembla un llibre fet de "petites venjances".
 
- He  actuat com un escriptor omnipotent. He fet el que he volgut. Habitualment, seria més reservat, però des que decideixo que mataré Franco, també decideixo que cal passar-ho bé.
 

Joan-Lluís Lluís Foto: Adrià Costa


- La llengua també és molt important, al llibre. Des del pes del diccionari de l'inici, fins a la manera de parlar, carregat de localismes. També era un dels grans temes d'El navegant. És una obsessió que li ve d'onada d'origen, per ser d'on és, la Catalunya Nord?
 
- No sé si és específicament perquè soc d'allà. Malauradament, no hi ha cap català que no tingui una relació especial amb la llengua, molt diferent a la que té un espanyol, un francès o un italià. I és així, pel fet de tenir una llengua que ha estat condemnada a mort diverses vegades. No tothom té el privilegi de tenir com a llengua oficial una llengua que ha estat condemnada a mort. Normalment, les llengües condemnades a mort es moren. El català és un fenomen excepcional.
 
- Qualifica la llengua com a "tresor". Al principi, escriu: "vaig entendre gairebé de seguida que el tresor veritable no era allò dit sinó la llengua en la qual es deia".
 
- Potser en aquest sentit sí: tinc una sensació més aguda per ser d'una part del país on la llengua és pràcticament absent. Jo em puc emocionar davant d'una publicitat escrita en català! Veig un fulletó del supermercat a la bústia en català, i m'emociono! La meva llengua serveix per això, penso, gairebé és una llengua normal!
 
"No hi ha cap català que no tingui una relació especial amb la llengua. No tothom té el privilegi de tenir com a llengua oficial una llengua que ha estat condemnada a mort"

- Ha vingut a l'entrevista amb el llaç groc pels presos polítics i recordo que a la presentació del premi també el portava. Cal mullar-se?
 
- El fet de tenir presos polítics avui en dia, a l'Europa democràtica, és una cosa tan incomprensible que portar això em fa fins i tot vergonya! Considero que és poca cosa, em considero poc actiu. Tot el que jo puc fer és ben poc, per això cal parlar quan tens la tribuna, fer un article, escriure, etc. Però també sé que això té molt poca incidència en la realitat. Només la canviarem, la realitat, si ens hi posem i canviem les lleis que imperen.
 
- La presentació a premsa del premi va ser una jornada tristament històrica: va ser la primera roda de premsa dels premis d'Òmnium sense el seu president, que és, com tothom sap, a la presó.
 
- Mira, com a anècdota, t'explicaré com em diuen que sóc el guanyador. Jo no sabia que era el mateix president d'Òmnium qui trucava els guanyadors dels premis. Un dia, em va trucar en Marcel Mauri, i no vaig entendre per què ho feia, al primer moment. Em diu que guanyo. I jo li dic que estava molt content, però alhora també molt trist, perquè entenia que no m'havia de trucar ell. Jo encara espero la trucada d'en Jordi Cuixart. Li vaig escriure, a la presó, i li vaig dir: "quan surtis, vull que em truquis". Queda pendent.
 

Joan-Lluís Lluís Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació