Avançament editorial

NacióDigital avança un capítol del nou llibre de Martí Gironell, premi Ramon Llull

La novel·la es posa a la venda el dimecres 28 de febrer i es basa en la vida de Jean Leon, l'empresari que va triomfar al Hollywood de l'època daurada

per Redacció, 24 de febrer de 2018 a les 10:15 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de febrer de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Martí Gironell, premi Ramon Llull 2018 Foto: Harold Abellan


Martí Gironell torna a l'actualitat literària amb La força d'un destí, llibre guardonat amb el darrer Premi Ramon Llull. NacióDigital ofereix als seus lectors un avançament exclusiu de la novel·la –en concret el quart capítol–, que es posa a la venda aquest dimecres 28 de febrer.


La força d'un destí explica la història d'un home fet a si mateix, Ceferino Carrión, un emprenedor que marxa de l'Espanya franquista i se'n va a provar sort a Amèrica. "És el somni americà fet realitat", explica l'autor, que també detalla que l'obra s'inspira la figura de l'empresari Jean Leon.

Gironell debuta com a novel·lista amb La ciutat dels somriures (Cossetània, 2005) i, tot seguit, aconsegueix un gran èxit de lectors amb El pont dels jueus (Columna, 2007). L'any 2008 va rebre el premi Nèstor Luján per La venjança del bandoler i també és autor de L'arqueòleg (2010) o L'últim abat (2012). L'any 2014 publica El primer heroi i Strappo a Edicions B.

 
Capítol 4
Des que en Jean Leon es va instal·lar de manera permanent a Los Angeles es va dedicar, en ocasions amb una obstinació una mica malaltissa, al mimetisme. Es mirava, es comparava, imitava i reproduïa conductes o expressions que pensava que mai li sortirien amb naturalitat. Una actitud que també va traslladar al vestir. Sempre impecable. Americana i corbata per marcar l’estil i l’elegància que destil·lava i que ocultaven en part un cos encara esprimatxat i que conferien seriositat al seu rostre, sempre massa infantil. La seva llista, reduïda però selecta, de persones que van condicionar la seva manera de ser l’encapçalava Frank Sinatra. Com a mínim en tres ocasions molt concretes havia desitjat ser com ell. Arribar tan lluny com ell.

La primera vegada, en Sinatra vestia uniforme de mariner, i cantava i ballava «New York, New York» pels carrers de la gran ciutat al costat d’en Gene Kelly i en Jules Munshin. A la sortida del cinema havia confessat al seu cosí, en Julio, a la Lara i a l’Eva María el seu somni de ser actor. Es va sentir reconfortat per l’aspecte físic més aviat escanyolit d’en Sinatra, tan semblant al seu, que li donava algunes esperances de poder dedicar-se a la interpretació.

La segona vegada que havia desitjat ser com en Sinatra va ser un dia d’abril del 1953 que va presenciar la discussió del cantant amb l’Ava Gardner al seient del darrere del taxi que conduïa pels carrers de Los Angeles. En Leon, llevat d’alguna excepció, havia flirtejat amb dues menes de noies joves, les eixelebrades ingovernables i les que feien servir la seva aparent innocència com un reclam per formalitzar un compromís més durador. I ell no volia sentir a parlar de lligams, encara. Fins que es va adonar que mai havia estat amb una dona amb un temperament tan abassegador i segura d’ella mateixa com la Gardner. I va visualitzar com hauria de ser la dona que volia com a companya. L’endemà d’aquella discussió entre en Sinatra i l’Ava Gardner, en Leon va veure el cantant per tercera vegada. En Sinatra li va agrair en persona que li tornés un material molt valuós que s’havia descuidat al taxi la nit anterior. L’actor i cantant el va convidar a seure a la seva taula del Villa Capri, on, després d’examinar de quina pasta estava fet el noi, li va aconseguir una feina de cambrer al restaurant. Aquella trobada va ser determinant per a en Jean. Mentre en Sinatra parlava amb ell, mitja dotzena de persones es van apropar fins a la seva taula. El saludaven amb una inclinació de cap o amb una encaixada de mans, compartien algun comentari divertit o l’afalagaven d’una manera que sonava sincera. En Jean va intuir que estava presenciant alguna mena de cerimonial per mostrar respecte a aquell home. Aquell respecte resultava embriagador. El noi era conscient que se li escapaven els matisos, però també que si aprofitava la seva privilegiada posició per observar prou temps en Sinatra i el seu entorn acabaria desxifrant aquell codi no escrit, que seria clau per significar-se d’alguna manera en aquella ciutat, en aquell entorn, on les aparences i els miratges ho eren tot. Aquella reveladora trobada havia tingut lloc una nit d’abril del 1953.

Ara, sis anys després, era en Frank Sinatra qui s’asseia a la taula d’en Jean Leon. A la taula més emblemàtica de La Scala, el seu restaurant, i en Leon pressentia que un cercle s’estava tancant. O potser reobrint.

—Aquesta taula va ser idea d’en Warren Beatty —li va explicar en Leon—. Ara tothom vol sopar aquí, a la cuina.

Aquella nit, en Sinatra havia escollit La Scala per sopar-hi. Anava acompanyat del seu seguici de costum, format per quatre homes i dues dones, que es van quedar en una part discreta de la barra. El bàrman els va atendre i un cambrer va acompanyar el cantant fins a la cuina, on en Leon repassava la llista de reserves de l’endemà. Per la manera de moure’s en aquell lloc, en Sinatra semblava un client habitual. Però era la primera vegada que es decidia a conèixer el local del qual tothom parlava. Es van saludar pel nom i van encaixar.

Tot massa formal. Desapassionat.

El maître va aparèixer i va assentir a cada indicació d’en Leon, que movia els braços amb gestos decidits, com un director d’orquestra. Era evident per a en Sinatra que aquell home, que vestia de manera immaculada una jaqueta fosca i corbata ben conjuntades, estava molt lluny del jove cambrer inexpert i servicial que s’expressava en anglès amb dificultat. Conservava, però, el rostre ingenu i infantil que el feia semblar més jove, la mirada franca i aquella elegància natural i el tracte amable que havien captivat en Sinatra des del dia que es van conèixer.

Els van parar la taula de la cuina per a dos, coronada per dues copes d’un vi que en Jean Leon va destapar i aprovar després d’olorar-ne el tap amb molta professionalitat. Va servir el seu convidat perquè fes els honors del primer tast, i li va cedir l’ampolla perquè l’examinés, com li havia vist fer tantes altres vegades.

—Un chianti. Una recomanació d’algú que en sap molt. N’he rebut una caixa aquest matí i estic considerant d’incloure’l a la carta.

En Leon havia reconegut en el seu interlocutor l’actitud esquiva que acostumava a mostrar quan no se sentia amb el control de la situació. Per experiència sabia que no aconseguiria res amb preguntes directes. Era millor deixar que la conversa fluís cap als seus interessos, sense obligar-lo a intervenir. Mentrestant, en Sinatra es deixava afalagar descaradament. En Leon li va revelar —com si continués amb una explicació ajornada el dia abans— la manera com s’elaborava la pasta fresca. El vi entrava bé. Li va recomanar que tastés les fettuccine que estava preparant l’Emilio al seu gust, tal com recordava l’antic cambrer. Un vi italià, un bon detall, va pensar la Veu. Després d’un dia per oblidar no es penedia de la seva decisió d’última hora de visitar el restaurant del seu antic cambrer, del qual es parlava tant a la ciutat.

El cantant intentava recordar la primera trobada amb en Leon. Però ni acabava de situar la nit del taxi amb l’Ava Gardner —tot i que era conscient que havia passat—, ni el dia que li va comunicar que el contractarien al Villa Capri.

N’hauria tingut prou de preguntar-ho a en Leon. Però en Sinatra era massa Sinatra. Una llàstima, perquè el seu antic cambrer l’hauria transportat sense dificultats a aquella nit del mes d’abril del 1953 que, ell sí, tenia tan present.

Feia tres anys que en Jean Leon s’havia acomiadat d’en Ceferino Carrión i havia aconseguit ser declarat no apte per l’exèrcit. La vida dibuixava al seu horitzó un reguitzell de promeses i somnis per conquerir. Encara li mancava seguretat per expressar-se amb correcció, però els darrers mesos havia avançat molt gràcies a la seva feina a Hollywood Yellow Cabs, conduint un taxi en horari nocturn.

Malgrat que cobria la zona de Hollywood, en Jean no havia coincidit amb cap famós. Fins que aquella nit des de la central el van enviar als estudis Capitol i en Frank Sinatra va entrar al seu taxi després de deixar passar la seva acompanyant.

—Al Villa Capri! —va ordenar el cantant de manera seca.

En Sinatra es va treure el barret, negre, de feltre i d’ala curta amb una vira blanca, que contrastava i feia conjunt amb el vestit de ratlla diplomàtica que portava i la corbata, negra, llarga, prima i de nus baix i estret. La dona duia un vestit de color xampany, i no es va desprendre de les ulleres de sol. De la bossa de mà que reposava sobre els genolls, en va treure un cigarret daurat, que va encendre. Era l’Ava Gardner.

—De seguida! —va respondre sol·lícit en Leon. Estava neguitós des que havia reconegut els passatgers. Volia quedar bé i fer un servei impecable, però en arrencar el cotxe va fer una petita estrebada i la parella va ser sotraguejada. Discutien, i això va durar tot el trajecte fins al restaurant. En Leon se sentia incòmode, però va dissimular. Amb els ulls fixos a la carretera, feia veure que no els escoltava, però era impossible no sentir la disputa.

—No el tindrem, Frank —va dir l’Ava Gardner en un to taxatiu, mentre deixava anar un núvol de fum per la boca.

—Com que no? —va inquirir en Sinatra, que també s’havia encès un cigarret.

—Prou que ho saps. La nostra relació és una puta muntanya russa. Amb prou feines tenim cura de nosaltres mateixos i pretens que ens fem càrrec d’una criatura?

La veu de l’actriu era freda i punyent, com la mirada d’en Sinatra, que ella semblava no percebre.

—A més, a l’estudi em farien fora —li va fer saber l’actriu.

—No hauries d’haver signat el contracte. —Com si tingués cap altra opció —va comen

tar ella amb sarcasme—. No és el primer cop que em veig obligada a avortar. O no saps com funciona aquest món?

—I que no és meu? —la va interrompre un Sinatra ostensiblement amoïnat.

—De qui, si no?

Era difícil deduir si l’aparent insensibilitat que mostrava la dona era per indiferència o per resignació. El que sí que era patent era el mal que aquelles paraules feien a en Sinatra.

—No penso portar al món una criatura que pateixi tot aquest desgavell —va sentenciar la Gardner, que, protegida per les ulleres, es podia permetre no mirar en cap moment el seu company.

—I la meva opinió no compta per a res?

A en Sinatra no li agradava gens veure’s reflectit en les ulleres. No era capaç de trobar cap sortida. Ella tenia la paella pel mànec. L’Ava Gardner, que l’havia fet volar fins a la lluna, com havia cantat en aquella cançó que li havia escrit en Jimmy van Heusen, ara el feia tocar de peus a terra. Si no s’estimés aquella dona amb bogeria...

—Mira’ns, Frank! La nostra vida és la nostra carrera, i la nostra carrera és inestable. No podem tenir fills —va sentenciar la Gardner.

—Jo en tinc tres i...

—I què? I què? —Semblava que l’Ava se li volgués llançar a la jugular—. Tres criatures que has abandonat, a ells i la seva mare! D’això en dius fer de pare? Au, va, Frank! A qui volem enganyar? Això de tenir fills és per als mortals, no per a nosaltres.

En Jean Leon va aturar el taxi davant la porta del Villa Capri. I la parella va callar, deixant aparcada per un moment la seva discussió, que no semblava haver quedat ni molt menys tancada.

—Senyors, hem arribat —va gosar anunciar en Leon amb un fil de veu i la mirada fixa al davant.

La Gardner no va esperar en Sinatra i va entrar sola al restaurant. El cantant va allargar un bitllet de vint a en Leon i va sortir del taxi visiblement enfurismat. Tant, que no es va adonar que s’havia descuidat la bobina on hi havia enregistrades les cançons del seu nou disc. El noi se’n va adonar quan tornava a les cotxeres de l’empresa. L’endemà entrava per primera vegada a l’exclusiu Villa Capri i demanava per en Sinatra.

Es va esperar mentre contemplava fixant-se fins en el més petit detall aquell restaurant que era focus d’atenció constant de famosos i paparazzis. Qualsevol aspirant a actor es delia per poder aconseguir-hi taula. Era el lloc on s’havia d’anar per veure i per ser vist. El local era ampli i es dividia en dues zones ben diferenciades. D’una banda el bar, amb parets de pedra vista i fusta, amb una barra reforçada per una franja encoixinada on es recolzaven els clients mentre feien una copa asseguts als tamborets. De l’altra, la sala del restaurant, on destacava la disposició de les taules, orientades per escoltar la música que sortia del piano que hi havia al costat de la màquina expenedora de tabac. En aquelles hores el local era buit, cosa que va decebre una mica en Jean Leon.

—Busca el senyor Sinatra? —La pregunta inquisitiva d’aquell home que venia d’una zona interior el va incomodar.

—Ahir el vaig portar amb el taxi fins aquí i es va deixar això —i li va ensenyar la bobina.

L’actitud de l’interlocutor va canviar i va allargar la mà perquè li lliurés l’objecte.

—Estic convençut que el senyor Sinatra li sabrà agrair les molèsties. Si és tan amable de dir-me com podria contactar amb vostè...

En Jean Leon li va allargar una targeta amb el telèfon de l’empresa de taxis i el seu nom. Però es va atrevir a insistir a lliurar la bobina personalment al cantant. El maître el va mirar despectivament i li va etzibar:

—Que no et refies de mi?

—No, senyor, no és això... ja m’entén —va dir en veu molt baixa en Jean.

El maître el va tornar a mirar de dalt a baix i va desaparèixer remugant algun comentari aspre sobre els desgraciats que aprofiten qualsevol ocasió per buscar una propina. Al cap de pocs segons, el mateix Sinatra apareixia per la porta que comunicava la sala amb la cuina. Va indicar al taxista que s’apropés i s’assegués amb ell en una de les taules més properes a la barra.

Al cap d’una setmana en Jean començava a treballar de cambrer en el torn de nit al Villa Capri. Mantenia encara la feina de taxista per arrodonir el sou. I també les distàncies amb en Sinatra, les que ell havia marcat des d’un principi. En Leon, tot i estar-li agraït, es mostrava cautelós, i es va acostumar a les salutacions formals i fredes d’en Sinatra. Com ara, amb l’encaixada a la cuina de La Scala.

Per sort, de mica en mica, la Veu s’anava destensant. Fos pel menjar —a la taula de la cuina de La Scala s’anava desplegant un repertori culinari capaç de desmuntar el caràcter més esquerp— o per la capacitat evocadora del vi —accentuada per la benvinguda de la segona ampolla, que no l’última, d’un espectacular Bardolino amb matisos balsàmics de cirera.

—Encara seguiu junts, la Katie i tu?

Aquest era el punt fort d’en Sinatra. La capacitat de recordar els noms de totes les persones que li interessaven, i de les seves parelles, exparelles o fills. Per si algú ho dubtava, volia deixar clar que ell ho sabia tot de tothom, que ho controlava tot.

Però alhora el tema tocava el punt feble d’ambdós homes. Les relacions familiars. I, per primer cop, en Jean no va saber com respondre. Tampoc es va esforçar a semblar convincent amb el seu assentiment de cap. El cantant li va dedicar una mirada més compassiva. Va deixar de banda aquella forçada indiferència, es va aixecar per omplir de nou les copes i, apropant la seva a la d’en Leon, va brindar:

—Per les nostres dones, que no ens han fet embogir del tot. —El to d’en Sinatra era més aviat sorneguer—. No com la Marilyn al pobre DiMaggio. Te’n recordes?

I tant que se’n recordava. Havia estat a partir d’aquell episodi que en Sinatra s’havia començat a interessar veritablement per aquell cambrer que havia contractat en senyal d’agraïment. Com per oblidar-se’n! Era la una de la matinada tocada del 5 de novembre de 1954.

En Frank Sinatra entrava al Villa Capri provinent de la Capitol Records, la seva discogràfica, que era només a dos blocs de pisos del restaurant. En èpoques d’enregistraments i concerts a Los Angeles acostumava a sopar al restaurant i allargar al màxim la vetllada. Mai estava sol. Aquella nit, per exemple, l’acompanyava el seu amic i mànager Hank Sanicola. En Jean Leon els va conduir fins a la taula del cantant i els va servir un sopar, que va transcórrer de manera tranquil·la fins que a les postres va irrompre un alterat Joe DiMaggio.

—És una meuca, un pendó!

L’estrella del beisbol, que era soci d’en Sinatra en alguns negocis, anava acompanyat d’un detectiu privat, un tal Barney Ruditsky, que treballava per a ell. No feia ni un mes que havien iniciat els tràmits del divorci amb la Marilyn Monroe i no suportava la idea d’haver estat reemplaçat tan aviat. Els noms de possibles candidats eren insofribles; els més punyents eren l’actor Robert Mitchum, el músic Hal Schaefer i una lesbiana reconeguda de qui només en sabia el nom. Sheila.

—Seu, Joe, calma’t! —li va demanar en Sinatra, que va trobar la resposta sol·lícita d’en Jean en mirar cap a la barra.

—És que no es pot esperar que arribin els papers del divorci? —En DiMaggio bramava de desesperació.

—No t’omplis el cap amb aquestes coses —mirava en Frank de tranquil·litzar el seu amic.

—En Ruditsky —en DiMaggio va assenyalar el detectiu— diu que té una font molt fiable i assegura que la Marilyn està amb el seu manso ara mateix.

—Ara? I on són?

—En uns apartaments del carrer Waring —va intervenir en Ruditsky—. Li he dit a en Joe que hi puc anar a fer fotos i comprometre-la de cara al judici.

—Això no em serveix —va sentenciar el jugador, buidant d’un glop la copa que li havia servit en Leon.

A en Sinatra, en DiMaggio i en Sanicola els va faltar temps per aixecar-se de la taula. En Ruditsky els va imitar. Tots quatre van pujar al cotxe del mànager, en direcció als apartaments del carrer Waring. Un trajecte curt, de no més de cinc minuts, a aquelles hores intempestives. Volien sorprendre in fraganti la Marilyn. Només havien de localitzar l’apartament, que donava al carrer, segons les informacions d’en Ruditsky. Van sortir del cotxe en silenci i es van dirigir a l’entrada de l’habitatge, que estava a les fosques. Es van situar a banda i banda de la porta. En DiMaggio, com que no obria ningú i estava molt alterat, va decidir tirar pel dret i va clavar una puntada de peu a la porta que la va esbotzar.

Hi van entrar amb intenció de donar una lliçó als amants, i en DiMaggio va començar a apallissar una de les dues persones que eren al llit.

—No és ella, no és ella! —cridava en Ruditsky, que va veure com la noia s’aixecava del llit i corria al lavabo a amagar-se. Era morena i amb els cabells llargs, res a veure amb la Marilyn.

Mentrestant, un DiMaggio fora de si es desfogava descarregant la seva ira i frustració contra el suposat amant de la seva dona, un paio calb i grassonet que va entomar mitja dotzena de cops de puny d’un dels millors braços de les Grans Lligues. El Jardiner o outfielder, tal com se’l coneixia per la posició d’en DiMaggio al camp, no va deixar res per verd, i clavava uns mastegots amb tanta força que hauria arrencat un arbre de soca-rel.

Quan en Sinatra va ser conscient de l’error, va ordenar la retirada.

—Fotem el camp!

Van haver d’estirar en DiMaggio, que estava encegat per l’adulteri. L’havien espifiat i ho podien pagar car. En Ruditsky no sabia què dir.

—No sé què ha pogut passar...

—Ja n’hi ha prou! No vull que surti cap més paraula d’aquest cony de boca o si no jo mateix m’encarregaré de cosir-te-la perquè callis, m’has entès? —La Veu treia foc pels queixals.

Es van afanyar a tornar al Villa Capri. Eren les dues de la matinada i no hi havia ni una ànima pels carrers. Al restaurant, només hi quedaven dos cambrers, en Burt Tender i en Jean Leon.

—Què ha passat? —va gosar preguntar en Leon, que estava endreçant darrere de la barra, en veure la fila que feien.

En Sinatra tenia una habilitat innata per detectar si podia confiar o no en una persona. I va decidir explicar als cambrers el que havia passat.

—Per si de cas, nosaltres no ens hem mogut d’aquí, entesos? —va dir, buscant la complicitat dels empleats.

La policia va irrompre al Villa Capri, buscant els possibles implicats en l’agressió d’una parella, que havia posat una denúncia contra quatre homes. Justament el nombre de clients que seien en aquella taula. Dos van ser identificats de seguida per la víctima. En Sinatra i en DiMaggio eren massa coneguts per passar desapercebuts. Les estrelles brillen en la foscor i això els va delatar.

—Inspector... —va iniciar en Sinatra en un to conciliador—. Som uns bons amics que havíem quedat per sopar, i ara com pot veure ja ens en anàvem. Oi, nois?

Tots van mentir. I també els cambrers, que van ser interrogats pels inspectors. En Leon va prendre la iniciativa i les seves explicacions van resultar prou convincents. Amb tot, no van poder evitar rebre una citació per declarar en el judici, que es va celebrar al cap d’un temps. Però com que els acusats tenien dos testimonis al seu favor, i els denunciants cap, el cas es va haver de sobreseure.

Des d’aquell moment, i gràcies a aquest episodi, en Frank Sinatra va cuidar de manera especial en Jean Leon. Cada nit li donava una propina de cent dòlars. En Leon era conscient que a partir d’aquell moment passava a estar dins el cercle de confiança d’en Sinatra. Era un dels seus, i això no ho podia dir tothom.

—I tant que me’n recordo. —En Leon va tornar el brindis—. Em van dir que a la redacció del Confidential aquella nit els va arribar un rumor bastant creïble que la Marilyn era en un dels apartaments.

—El mateix Hal Schaefer m’ho va confessar temps després. Tots dos estaven junts allà, i van sentir tot l’enrenou que vam muntar. Em va dir: «Si ens haguéssiu arribat a enxampar, ara seria home mort» —va reconèixer en Sinatra.

—Jo us vaig veure marxar i tornar. Dono la raó al pobre paio —va afegir en Leon.

En Sinatra va encendre un altre cigarret, mentre l’últim es consumia al cendrer.

—Sempre he valorat la lleialtat i la discreció —va admetre, reconduint la conversa—. Aquella nit em vas demostrar que eres digne de confiança.

—Amb el temps he après la importància de guardar un secret —va confessar en Leon—. Ara fa uns anys algú que em va salvar la vida em va explicar, entre altres coses, que el que fa fortes les persones és saber guardar un secret. Si no el saps guardar, ets dèbil.

—Certament, Jean —i en Sinatra va fer una altra pausa per acabar-se el cigarret en dues xuclades més—. He d’admetre que te n’has sortit prou bé —va concedir, fent una escombrada lenta amb la mirada per aquell local—. Qui s’ho hauria imaginat...

—N’he après dels millors —va reconèixer en Jean.

Quan deia els millors, en Leon es referia al mateix Sinatra, però també a un dels seus col·laboradors, Jimmy van Heusen. Amb el seu paper en aquell afer rocambolesc i esperpèntic de la denúncia, les atribucions d’en Jean Leon es van ampliar. A les nits, després de tancar el restaurant, en Sinatra el sol·licitava per assistir, en qualitat de cambrer i xofer, a les festes privades que organitzava a casa d’en Jimmy van Heusen, on s’havia instal·lat després de divorciar-se de l’Ava Gardner.

En Van Heusen —Chet o Chester per als amics— era compositor i lletrista d’en Sinatra. El seu aspecte extern rude no s’adeia amb la seva personalitat. Era alt i fort, de coll gruixut. El cap rapat i la veu greu eren del tot impropis d’un home de caràcter afable, reconegut per la seva elegància en el vestir i la manera d’expressar-se.

Desprenia un magnetisme especial, sobretot entre el sector femení, que el considerava un cavaller que tocava el piano —i les dones— com volia.

Moltes de les festes privades d’en Sinatra se celebraven a casa del músic, i allà en Leon va ser testimoni d’excepció de la intimitat menys glamurosa del Hollywood mitificat. Va veure com estrelles i polítics destacats perdien les formes i la vergonya, mentre ell feia gala d’una manera d’estar gens intrusiva, que de seguida va seduir les celebritats. La seva discreció es basava a oblidar el que veia i callar el que li havia estat confiat. No ho compartia amb ningú. Ni tan sols amb la Katie. I aquella reserva va acabar aixecant un altre mur en la relació amb la seva dona. El terreny que guanyava amb els actors i actrius el perdia amb la Katie.

A la Costa Oest dels Estats Units van gaudir d’un hivern de clima suau, que convidava a celebrar les festes tant a l’interior com a l’exterior. La zona més concorreguda a casa d’en Van Heusen era la terrassa. A la barra improvisada instal·lada davant de la piscina, en Chet escurava el seu got de bourbon i donava consells al jove i molt receptiu Jean Leon.

—No et permetis fer el número com ells. —Apuntava la barbeta cap a la gentada que s’aplegava al voltant de la piscina, sense assenyalar ningú en concret.

El noi podria haver escrit un valuós manual de bones maneres amb l’aportació dels consells que li va donar en Van Heusen: Preocupa’t per les teves maneres, tant a dins com a fora de la feina. Procura tenir prou mà esquerra per posar punt final a una discussió. En cas de conflicte, demana perdó, fins i tot quan tinguis tu la raó. No beguis gaire... (Això l’hi deia quan a la seva copa, l’única que es permetia, només quedaven els glaçons, que li agradava assaborir. Els aguantava a la boca i, abans que l’escalfor els fongués, els rosegava amb un parell de mossegades i se’ls empassava.) Vés-te’n aviat de la festa. No siguis el centre d’atenció permanent, però fes-te notar. No intentis persuadir amb les paraules, les coses es demostren amb els fets. No facis res per obtenir reconeixements. Sigues generós sense esperar res a canvi. No trenquis mai una promesa. Vesteix bé. L’ocasió no importa. No abaixis el llistó per ningú. No jutgis i no et conformis. Sempre es pot millorar. La cavallerositat mai passarà de moda.

—Ah! I la regla d’or és: «Les dames primer». Perquè el carisma d’un home es mesura pel somriure de la dona que l’acompanya.

Quan a la copa no hi quedava res, en Chet s’integrava entre la multitud de cares conegudes que socialitzaven al voltant de la piscina. Coneixia tothom i tothom el saludava. Sabia com es deien, què volien, què els agradava i què somiaven. Interpretava a la perfecció el paper d’amfitrió de les estrelles, de confident de les estrelles, d’amic de les estrelles. Tenia l’habilitat de congregar grups de persones i mantenir allunyat qui destorbava. Sabia què havia de fer i com ho havia de fer.

I en Leon no el perdia de vista. Va ser en aquelles festes que va entendre que s’havia d’adaptar a una cultura, a una llengua i a un nou món. Un entorn canviant, un paradís ple de llum, de voluntat, però també de riscos. Va aprendre a tractar cada persona de manera diferenciada. Era una habilitat gairebé innata que en aquell ambient es transformava en l’eina idònia per triomfar. I va ser decisiu per a ell adoptar el que anomenava l’estil Chester. De mica en mica va reproduir-ne les maneres, el comportament, el llenguatge... i hi va imprimir el seu propi segell.

El noi havia après dels millors. Sens dubte. Lliçons vitals que el van marcar per sempre. Va entendre, primer, que per arribar a ser algú s’ha de confiar en un mateix.

Després, que l’excel·lència suposa representar tants papers a la vida com espais es volen ocupar. I des d’aquell moment en Jean Leon es va escindir en dos. El perfecte amfitrió del restaurant que aspirava a dirigir, i el pater familias, decidit a enterrar la imatge d’immigrant que encara arrossegava per adaptar-se al sofisticat american way of life i acabar adoptant-lo.

I, finalment, va haver d’acceptar que si volia ser respectat —i realment aspirava a ser-ho— com en Sinatra només ho aconseguiria, paradoxalment, tan lluny com pogués volar d’ell i del seu àmbit d’influència. I això en llenguatge Sinatra significava traïció.

En Jean Leon recorda el nerviosisme que sentia el dia que va comunicar a en Frank la seva intenció d’obrir el seu propi restaurant. Ho havia estat assajant tota la tarda i no va saber trobar la manera adequada perquè no s’ho prengués malament.

—L’hi he de dir jo mateix. No se’n pot assabentar per una altra persona. No m’ho perdonaria mai i no ens podem permetre tenir en Frank en contra.

—El temps ens va en contra —li recordava en Jimmy Dean, que estava d’acord amb el seu raonament—. L’hi has de dir com abans millor.

—D’aquesta nit no passa.

I d’aquella nit no va passar.

Tot i que en Sinatra va arribar al Capri més ofuscat que de costum. Es va asseure a la seva taula sol. I en Leon va dubtar. Només un instant breu. Perquè també va pensar que si havia de trobar el moment més indicat potser no ho faria mai.

—Bona nit, Franky! Tot bé? —En Leon li servia una copa de bourbon, que es va convertir en doble sense necessitat que ho demanés.

El noi reconeixia l’estat d’ànim de la Veu només per la mirada. N’hi va dedicar una de breu i glaçada que el va fer estremir. El que li enterbolia el caràcter podia ser el nou disc que estava enregistrant, unes escenes extres que s’havien de filmar de la seva darrera pel·lícula, els maldecaps amb l’Ava Gardner, o qualsevol altra cosa. En Leon va dubtar. Però es va imaginar com seria mantenir durant més temps aquella feina, la rutina que comportava, el seu paper de segona fila..., i això li va donar forces per parlar.

—Quan tinguis un moment, hauríem de parlar —li va deixar caure sense donar-hi més voltes. «Ja està. Ara només he de recordar les paraules que he assajat». —Tu diràs.

—Ara? Vull dir, em puc esperar que et vagi bé. Puc esperar a tancar el restaurant.

—Deixa’t estar de misteris. Seu aquí i digue’m el que m’hagis de dir.

—Entesos, com vulguis. —Es va asseure al seu costat, patint perquè s’havia quedat en blanc.

En Sinatra es va servir ell mateix una altra copa i la va escurar d’un glop llarg. Va repetir l’operació dues vegades més, mentre en Leon es dedicava a respirar fondo i controlar la respiració. Va decidir anar al gra.

—Obriré... Més ben dit, obrirem un restaurant aquí a prop. A Santa Monica Boulevard.

—Un restaurant? Tu i qui més?

—En Jimmy Dean i jo.

En Sinatra va fer un somriure sorneguer. —Us la fotreu!

—Per què ho dius, això?

—No hi ha espai per a un altre restaurant en aquesta zona. La clientela, la bona clientela, ja està ben repartida entre el Villa Capri, el Romanof i el Chasen.

—Hem pensat fer una cosa diferent. Un altre tipus de cuina en un espai acollidor.

—I ja està? —En Sinatra va riure amb un cert menyspreu—. Aquesta és la vostra recepta per triomfar amb un restaurantet?

A en Jean Leon li costava fer sortir les paraules amb claredat. Li tremolava la veu i sentia com si tingués tot el cos banyat en una suor freda.

—Ah! És clar. Ara ho entenc —va bramar en Sinatra—. Voleu que us doni suport, segur que ja has començat a entabanar la nostra clientela perquè vagin al vostre local. No m’ho esperava de tu, Jean. De tu, no.

—No és això, Frank. Si em deixes explicar-t’ho...

Però en Sinatra no volia sentir res més.

En Jean es va quedar sense poder fer-li entendre que era un repte personal, una necessitat gairebé vital. «Vull volar sol, Franky», li hauria dit. «Crec que és el meu moment i no vull deixar passar l’oportunitat». En Jean s’havia establert a Califòrnia a la recerca d’oportunitats que mai s’acabaven de concretar, però ara, amb el suport del seu amic, en James Dean, estava convençut que l’havia trobada. No era la primera vegada que n’hi parlava, a en Sinatra, de la seva idea de tenir un restaurant propi. Fins i tot el cantant s’havia ofert a ajudar-lo. Però no semblava una proposta ferma, i en Jean Leon no veia com podria establir una relació entre iguals per muntar el seu negoci amb les idees que li bullien al cap. No veia viable associar-se amb en Frank Sinatra. Però sí que li era necessària la seva aprovació per no fracassar. Li estava molt agraït per tot el que havia après d’ell.

Quan el silenci ja s’havia allargat massa, en Jean Leon es va acomiadar. En Sinatra va fer un bon trago, llarg, per mirar d’empassar-se la notícia, es va eixugar els llavis amb el revers de la mà i va mirar com l’altre marxava.

—Que us vagi bé.

A partir d’aquella nit, la relació entre ells es va refredar. Havien hagut de passar sis anys perquè es produís un nou apropament. El primer pas l’havia fet en Jean. Perquè era cert que en Sinatra era un home intransigent que mai oblidava. Però, per sobre de tot, era un home de paraula. Deu dies abans que la Veu aparegués per La Scala, en Jean Leon li havia trucat. Tenia un problema i necessitava ajuda.

—Ha quedat resolt, l’assumpte? —li preguntava ara en Sinatra, que, amb un gest molt sicilià, com ell mateix, li assenyalava el blau que en Leon lluïa al pòmul.

—Gràcies als meus, daixò, «nebots» que em vas enviar. Aquell paio no em tornarà a molestar. T’estic agraït.

En Jean Leon presumia de tenir pocs amics, però molt fidels, i cap enemic. O, com a mínim, si en tenia no n’era conscient. L’èxit de La Scala havia despertat certes enveges i havia creat situacions compromeses, de les quals ell s’enorgullia de sortir ben parat. Fins aquella matinada de no feia ni deu dies en què, mentre tancava el restaurant, absort en els seus pensaments com de costum, un soroll l’havia alertat. Des que s’havia instal·lat a Los Angeles i havia deixat enrere els maldecaps de les reclamacions de l’exèrcit espanyol, mai abans s’havia preocupat per si el seguien. I va ser massa tard quan algú el va empènyer cap a la foscor d’un carreró buit. Eren dos individus. L’un el va immobilitzar per darrere amb les seves mans enormes, escanyant-lo de tan fort com li premia la nou del coll. Li costava respirar. L’altre el va començar a bufetejar, abans de posar-se a estomacar-lo de valent, clavant-li un reguitzell de mastegots que repartia entre la panxa, el pit i la cara. Quan el van tenir ben masegat i abans que no perdés el món de vista, el van deixar caure a terra de quatre grapes.

—Us equivoqueu de persona —els cridava en Leon, a pesar de tenir el llavi partit i sagnant.

Un dels paios li va subjectar la mà dreta, mentre l’altre es dedicava a trencar-li els dits d’un en un. En Leon udolava de dolor, amb els ulls negats en llàgrimes. No entenia per què el sotmetien a aquella tortura.

—Què voleu de mi?

—Això és de part del senyor Durán —va anunciar un dels esbirros després d’assegurar-se que li trencava l’últim dels dits—. Demà passarem a cobrar el deute. Deu mil dòlars.

Els atacants el van llançar contra la paret i van marxar sense gaires presses. «Durán? Durán?». En Leon estava desconcertat. I mentre mirava de posar-se dret, una imatge com un flaix li va venir a la ment. Un home grassonet, calb i amb bigoti que vestia de manera estrident. I va recordar en José Durán, aquell peculiar representant d’artistes, que li havia encarregat que anés a Espanya a convèncer l’Antonio i la Rosario de treballar a Hollywood. Havien passat uns deu anys, i en Jean s’havia oblidat del tot d’informar en Durán del seu fracàs. Després de tornar d’Espanya no es va preocupar mai més de trobar-lo. Però no n’hi havia per a tant! No semblava prou motiu per enviar-li dos sicaris a apallissar-lo d’aquella manera.

Va sortir a un carrer més transitat i va aturar un taxi perquè se l’endugués a l’hospital. Allà li van curar les ferides, sobretot la mà destrossada. I va esperar fins l’endemà per buscar una solució al seu nou problema. Va aparèixer al restaurant ranquejant d’una cama, masegat i amb ulleres de sol per dissimular els profunds ulls de vellut que li havien fet aquell parell. Estava irrecognoscible. A més, anava vestit de manera informal, amb uns pantalons i una camisa texans. No anava de vint-i-un botó com solia. Era ben clar que estava de baixa i que no s’havia mudat per treballar. Però era allà, a La Scala. No va voler respondre les preguntes preocupades del seu maître.

—Si demanen per mi un parell de paios amb cara de pocs amics, els tractes com si fossin vips i m’avises. Entesos?

En Jean es va tancar al seu despatx. Era el seu petit reducte privat, on posava en ordre les idees i donava vida als seus projectes. En aquella ocasió li va servir per demanar un favor. Va entrar a batzegades i es va deixar caure, molt a poc a poc, a la butaca que tenia en un racó poc il·luminat. Recordava les paraules exactes: «Si alguna vegada has de solucionar un problema...». I en Jean Leon en tenia un de ben gros. Hi ha homes que mantenen la seva paraula amb consignes que no caduquen mai. En Leon va marcar un número de telèfon. Els homes d’en Durán van arribar al restaurant, on van ser rebuts amb tota mena d’atencions que no s’esperaven. En Leon volia guanyar temps.

—Poden prendre el que els vingui de gust —els va explicar el cambrer de sala.

I van quedar aclaparats pel bon servei i pel menjar i el vi de qualitat. Els dos pinxos es van anar estovant i ni es van adonar de la presència de dos individus tan fornits com ells, que estaven apostats a la barra i que d’una manera discreta controlaven els seus moviments.

—Som els «nebots» d’en Jean Leon —es van presentar al bàrman, amb la contrasenya pactada.

Els dos paios d’en Durán van ser convidats a marxar quan van deixar de guardar les formes que s’imposaven al local. Els «nebots» d’en Leon van aprofitar per oferir-se a acompanyar-los. L’expressió insolent els va canviar quan van distingir un amenaçant revòlver encanonant-los de manera resoltament dissuasiva. Un cop fora del local, se’ls van endur a la part del darrere, un carreró lluny de la vista dels vianants, i van aconseguir, gràcies a una sèrie calculada de cops contundents, l’adreça del senyor Durán.

Situada a la part alta dels turons de Beverly Hills, la mansió d’en José Durán era un fidel reflex de la seva personalitat. Exagerada i histriònica. Era un casalot que depassava els límits del bon gust i de la decència arquitectònica, extraviat en una barreja d’estils que desvirtuava la paraula eclèctic. Amb aquestes referències, als «nebots» els va ser fàcil identificar des de lluny la casa, il·luminada en aquella nit tancada amb extrema presumptuositat. No els va costar gaire burlar les escasses mesures de seguretat. I trobar el seu objectiu a la piscina exterior, surant com si estigués —premonitòriament— fent el mort. Els va semblar un regal. En Durán no va veure venir la mà que el va empènyer cap al fons de la piscina. Que li impedia respirar. Que l’ofegava. Era una mà poderosa, de la qual era impossible desfer-se amb èxit. Xipollejava i esquitxava amb desesperació. Va aconseguir esgarrapar la mà i l’avantbraç que el mantenien enfonsat, però aquella grapa, impertèrrita, continuava pressionant-lo cap avall. Va fer una sèrie d’espeternecs amb les cames, que movia violentament, per mirar de regirar-se dins l’aigua per aconseguir treure’s de sobre aquella llosa que li impedia respirar. Es quedava sense aire. Es moria. Quan la sèrie de moviments de cames que feia en Durán va deixar de ser tan violenta, la mà va cedir i ell va poder treure el cap de l’aigua. Respirava amb molta dificultat i tenia la vista borrosa; només va notar com l’agafaven per l’espatlla, l’alçaven i el tiraven al terra enrajolat de la vora de la piscina. Va sentir que una veu engolada l’amenaçava.

—Som els «nebots» d’en Jean Leon —van anunciar per darrera vegada.

I van marxar.

Aquell mateix vespre, a prop del restaurant, la policia detenia dos homes lligats de mans i atordits, arran d’una denúncia anònima que els acusava d’haver coaccionat amb violència un conegut restaurador. Missió complerta, però encara no tancada.

Al cap d’uns dies, en Frank Sinatra i en Jean Leon compartien la taula especial de la cuina de La Scala. Novament. Fins a altes hores de la matinada. Com només podien acabar les vetllades inesperades, dedicades als records i les confidències, i a recuperar un temps inexplicablement perdut.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació