23
de febrer
del
2018
Actualitzat
el
25
de febrer
a les
11:24h
Posar ahir els informatius de la tele o seguir les xarxes socials era adonar-se de la manera més crua possible de quin és l’estat de la qüestió en aquest país en què vivim. No sé si els astres es van conjurar, si les casualitats existeixen o vés a saber què, però el millor epíleg per la tirallonga de disbarats –raper a la presó, exposició d’Arco censurada i llibre Fariña segrestat- esdevinguts en poques hores era sens dubte que Joaquín Reyes disfressat de Carles Puigdemont fos abordat per sis guàrdies civils que el volien detenir. Déu existeix!
Per més inri, Reyes estava enregistrant un gag per El intermedio, programa que no se’n calla gaires a l’hora de repartir bastonades i quedar-se descansat amb el sarcasme. Ja han enunciat que el gag s’emetrà al programa de dilluns que ve. Caldrà estar atents. Els programes tenen gasolina per dies i per setmanes. Tan se val que siguin els d’humor, els informatius o els de tertúlia, anàlisi o vexació. Poden tirar de beta, poden esprémer la llimona tan com vulguin. El país de fireta on vivim és un brollador inacabable, un pou sense fons.
Fixem-nos en el cas de l’obra de Santiago Sierra que denunciava l’existència dels presos polítics catalans i que ha sigut retirada de l’exposició d’Arco. Concretament de la galeria d’Helga de Alvear. Es pot ser més incompetent? Si censures una cosa immediatament es produeix un efecte multiplicador. Tothom en parla i quedes com un censor fastigós. La persona que mana a Arco vol passar a la història com un censor fastigós? Va rebre una trucada que no va poder obviar? El cas és que Tatxo Benet –mà dreta de Jaume Roures a Mediapro- ràpid com el llamp, va comprar l’obra i ja ha dit que la seva intenció és que s’exposi al Museu de Lleida, on hi havia les obres de Sixena que, com tothom sap, ja no hi són. Els galeristes internacionals han deixat Arco a l’altura del betum i la fira va emetre ahir un comunicat en què lamentava la situació i assegurava “no haver actuat de mala fe”.
Tot plegat és molt senzill: censura, censura i més censura. Ordenada per qui? No se sap. Però si aplaudida pel PP i ben vista pel PSOE. O a mitges. Margarita Robles va dir que li semblava bé la retirada perquè així “es rebaixava la tensió”. Però a la tarda el seu partit la va contradir i va lamentar la censura efectuada. Repeteixo per si no ha quedat clar: censura, censura i censura. Pensant una estona sobre el tema, amb la paraula “censura” al cap repicant-me a dins com si fos una campana, de cop vaig recordar un episodi del passat recent. No esdevingut a Madrid, com aquest que acabo de relatar, sinó a Barcelona. Concretament a l’esplanada de davant del Born Centre Cultural.
A mitjans d’octubre de 2016, l’Ajuntament va inaugurar una exposició titulada Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà. La imatge més atraient i colpidora de l’exposició era una estàtua eqüestre decapitada del dictador feixista Francisco Franco que va ser ubicada al carrer, abans d’entrar a l’edifici del Born. El que va passar segurament els lectors ja ho saben perquè pertany al passat recent i el sidral que es va organitzar va ser majúscul.
El resultat final va ser que l’estàtua va ser destrossada per ciutadans molestos amb la seva exposició i retirada de l’indret. Bé, no es tractava de cap mostra apologètica del dictador ni del règim que va comandar amb mà dura i sang vessada. Era just el contrari, una exposició destinada a reflexionar, a fer pensar, sobre la impunitat del poder en l’espai urbà. Just el contrari, repeteixo, del que els seus enfurismats detractors denunciaven. La destrossa i posterior retirada a què es poden atribuir sinó a una conscient i deliberada forma de censura?
La retirada de l’obra sobre els presos polítics a Arco és censura. I tant que sí. Però la retirada de l’estàtua de Franco també, no? I si no és censura, llavors què és? No vaig entendre en què consistia l’ofensa majúscula que alguns denunciaven. I m’ho torno a preguntar ara. Quins motius hi havia per la retirada? La sensibilitat dels que podien sentir-se dolguts per la imatge de Franco al carrer? Dolguts per què? Per ser estimulats a pensar? Perquè les ferides de la Guerra Civil i el Franquisme no estan encara curades? Fins quan convindria esperar per a exposar una estàtua de Franco decapitada amb la intenció de reflexionar sobre l’exhibició obscena del poder al carrer?
Explicar l’emprenyada sustentant-la en la profanació d’un lloc simbòlic com el Born, connotat del camp semàntic vinculat al 1714, era bastant infantil. “Hi havia altres llocs”. Sí, és cert, i també aquest. Al Born s’hi ha fet moltes més coses no relacionades amb el 1714, moltes iniciatives artístiques i veïnals, molta promiscuïtat de discursos, tons i estripades s’hi han esdevingut. És ben cert, així mateix, que l’elecció i les decisions de l’ajuntament no eren pas fruit de l’atzar i la improvisació. Hi havia sens dubte una intenció de conquesta de relats i d’espais que no pot ser pas silenciada.
Vaig més enllà, admetem que algú –sigui qui sigui- es pogués sentir ofès per l’exhibició de l’estàtua i que els seus motius fossin raonables i comprensibles. La resposta havia de ser la retirada? Per què? A sant de què una exposició i els seus motius i objectius han de satisfer tothom i si no és així s’ha de retirar perquè hi ha qui s’ha sentit ofès? Benvingut sigui l’esperit provocador d’una exposició i de l’art en general.
La censura, doncs, es va produir. Té gràcia que tots alcem, amb raó, la veu per a denunciar alt i fort el que ha passat a Arco. Però potser podem apaivagar la hipocresia i recordar que alguns fets recents més propers ens haurien de fer envermellir.
Per més inri, Reyes estava enregistrant un gag per El intermedio, programa que no se’n calla gaires a l’hora de repartir bastonades i quedar-se descansat amb el sarcasme. Ja han enunciat que el gag s’emetrà al programa de dilluns que ve. Caldrà estar atents. Els programes tenen gasolina per dies i per setmanes. Tan se val que siguin els d’humor, els informatius o els de tertúlia, anàlisi o vexació. Poden tirar de beta, poden esprémer la llimona tan com vulguin. El país de fireta on vivim és un brollador inacabable, un pou sense fons.
Fixem-nos en el cas de l’obra de Santiago Sierra que denunciava l’existència dels presos polítics catalans i que ha sigut retirada de l’exposició d’Arco. Concretament de la galeria d’Helga de Alvear. Es pot ser més incompetent? Si censures una cosa immediatament es produeix un efecte multiplicador. Tothom en parla i quedes com un censor fastigós. La persona que mana a Arco vol passar a la història com un censor fastigós? Va rebre una trucada que no va poder obviar? El cas és que Tatxo Benet –mà dreta de Jaume Roures a Mediapro- ràpid com el llamp, va comprar l’obra i ja ha dit que la seva intenció és que s’exposi al Museu de Lleida, on hi havia les obres de Sixena que, com tothom sap, ja no hi són. Els galeristes internacionals han deixat Arco a l’altura del betum i la fira va emetre ahir un comunicat en què lamentava la situació i assegurava “no haver actuat de mala fe”.
El país de fireta on vivim és un brollador inacabable, un pou sense fons.
Tot plegat és molt senzill: censura, censura i més censura. Ordenada per qui? No se sap. Però si aplaudida pel PP i ben vista pel PSOE. O a mitges. Margarita Robles va dir que li semblava bé la retirada perquè així “es rebaixava la tensió”. Però a la tarda el seu partit la va contradir i va lamentar la censura efectuada. Repeteixo per si no ha quedat clar: censura, censura i censura. Pensant una estona sobre el tema, amb la paraula “censura” al cap repicant-me a dins com si fos una campana, de cop vaig recordar un episodi del passat recent. No esdevingut a Madrid, com aquest que acabo de relatar, sinó a Barcelona. Concretament a l’esplanada de davant del Born Centre Cultural.
A mitjans d’octubre de 2016, l’Ajuntament va inaugurar una exposició titulada Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà. La imatge més atraient i colpidora de l’exposició era una estàtua eqüestre decapitada del dictador feixista Francisco Franco que va ser ubicada al carrer, abans d’entrar a l’edifici del Born. El que va passar segurament els lectors ja ho saben perquè pertany al passat recent i el sidral que es va organitzar va ser majúscul.
Diverses persones s'apleguen al voltant de l'estàtua de Franco bolcada. Foto: Adrià Costa
El resultat final va ser que l’estàtua va ser destrossada per ciutadans molestos amb la seva exposició i retirada de l’indret. Bé, no es tractava de cap mostra apologètica del dictador ni del règim que va comandar amb mà dura i sang vessada. Era just el contrari, una exposició destinada a reflexionar, a fer pensar, sobre la impunitat del poder en l’espai urbà. Just el contrari, repeteixo, del que els seus enfurismats detractors denunciaven. La destrossa i posterior retirada a què es poden atribuir sinó a una conscient i deliberada forma de censura?
Fins quan convindria esperar per a exposar una estàtua de Franco decapitada amb la intenció de reflexionar sobre l’exhibició obscena del poder al carrer?
La retirada de l’obra sobre els presos polítics a Arco és censura. I tant que sí. Però la retirada de l’estàtua de Franco també, no? I si no és censura, llavors què és? No vaig entendre en què consistia l’ofensa majúscula que alguns denunciaven. I m’ho torno a preguntar ara. Quins motius hi havia per la retirada? La sensibilitat dels que podien sentir-se dolguts per la imatge de Franco al carrer? Dolguts per què? Per ser estimulats a pensar? Perquè les ferides de la Guerra Civil i el Franquisme no estan encara curades? Fins quan convindria esperar per a exposar una estàtua de Franco decapitada amb la intenció de reflexionar sobre l’exhibició obscena del poder al carrer?
Explicar l’emprenyada sustentant-la en la profanació d’un lloc simbòlic com el Born, connotat del camp semàntic vinculat al 1714, era bastant infantil. “Hi havia altres llocs”. Sí, és cert, i també aquest. Al Born s’hi ha fet moltes més coses no relacionades amb el 1714, moltes iniciatives artístiques i veïnals, molta promiscuïtat de discursos, tons i estripades s’hi han esdevingut. És ben cert, així mateix, que l’elecció i les decisions de l’ajuntament no eren pas fruit de l’atzar i la improvisació. Hi havia sens dubte una intenció de conquesta de relats i d’espais que no pot ser pas silenciada.
Vaig més enllà, admetem que algú –sigui qui sigui- es pogués sentir ofès per l’exhibició de l’estàtua i que els seus motius fossin raonables i comprensibles. La resposta havia de ser la retirada? Per què? A sant de què una exposició i els seus motius i objectius han de satisfer tothom i si no és així s’ha de retirar perquè hi ha qui s’ha sentit ofès? Benvingut sigui l’esperit provocador d’una exposició i de l’art en general.
La censura, doncs, es va produir. Té gràcia que tots alcem, amb raó, la veu per a denunciar alt i fort el que ha passat a Arco. Però potser podem apaivagar la hipocresia i recordar que alguns fets recents més propers ens haurien de fer envermellir.