De Carles III a Marta Sánchez: la missió impossible de posar lletra a l'himne espanyol
Tots els intents de lletrejar la Marxa Reial del segle XVIII han fracassat | El politòleg Daniel Guerra (Universitat de Sevilla) creu que no és un tema prioritari, però de fer-se, hauria de subratllar el liberalisme i la diversitat
Marta Sánchez ha encetat un debat sobre l'himne d'Espanya.
|
Europa Press
El procés sobiranista català ha fet encara més visible la revifalla del vell nacionalisme espanyol. La pugna entre el Partit Popular i Ciutadans accentua, encara més, la cursa per mostrar fermesa en la defensa de la unitat amenaçada i la recuperació de tota la iconografia patriòtica espanyola. Més tard o més aviat havia de sortir també el tema de l'himne. N'hi ha hagut prou amb què la cantant Marta Sánchez obsequiés els assistents a un concert seu amb una proposta en forma de lletra per a l'himne. Per més riure, era al Teatre de la Zarzuela.
El president Mariano Rajoy va ser dels primers a lluir orgull des del seu compte de twitter.
El PP s'ha abocat en defensa de la versió de Sánchez. Els següents van ser l'exlíder d'UPyD i la Guàrdia Civil. També Ciutadans ho va aplaudir. Entre les forces progressistes, l'entusiasme és descriptible. El fet torna a deixar al descobert la dificultat per bastir un imaginari nacional espanyol que pugui ser assumit per una clara majoria dels ciutadans espanyols. Perquè el fet és que Espanya continua sense poder posar lletra al seu himne oficial. I no serà per manca d'intents.
De la Marxa Reial a un concurs declarat desert
La música de l'himne és la Marxa Reial, composada per Manuel de Espinosa de los Montoros el 1761. Era la Marxa dels Granaders i el rei Carles III la va declarar com a marxa d'honor. Es tocava en actes públics en presència del monarca. Però no es pot dir que ja al segle XVIII fos declarada com a himne de l'Estat. Va ser molt més tard, durant el regnat d'Isabel II (1833-68), quan es va considerar com a tal la composició d'Espinosa amb harmonització de Bartolomé Pérez Casas. Però de lletra no n'hi havia.
Quan la Revolució de Setembre de 1868 es va endur Isabel II, el general Prim es va fer amb el poder. El polític català va fundar una monarquia nova i liberal, i va importar un rei, l'italià Amadeu de Saboia. Sembla que també es va veure capaç de trobar una lletra a l'himne ditxós i es va convocar un concurs... que va ser declarat desert. Enmig de lluites polítiques entre liberals, monàrquics borbònics, revoltes republicanes i aixecaments carlins, la gent no estava per himnes. Van passar anys abans que a algú se li acudís de nou la idea.
L'intent d'Alfons XIII
Durant el regnat d'Alfons XIII (1902-31) hi va haver dos intents de trobar una lletra apropiada. Un va ser iniciativa del propi monarca amb motiu de les seves noces d'or, el 1927, i va encarregar la feina al poeta Eduardo Marquina, un autor de drames històrics que ja havia iniciat la seva evolució ideològica de l'esquerra al conservadorisme.
Va escriure un text que és molt representatiu de la retòrica més tronada d'aquest tipus de peces: "Gloria, gloria, corona de la Patria,/ soberana luz/ que es oro en tu Pendón/ Púrpura y oro: bandera inmortal;/ en tus colores, juntas, carne y alma están". Però pel que fos, la lletra no va agafar volada i va tenir poc recorregut. En tindria molt més el de José María Pemán poc després.
L'himne que sí que tenia lletra
Durant la Segona República, es va instaurar com a cant oficial de l'Estat l'Himne de Riego, peça llegendària del liberalisme espanyol. Era el que clamaven els soldats que van seguir Rafael del Riego el 1820, en el seu aixecament contra la monarquia despòtica de Ferran VII. La seva tonada va ser molt popular. Però tampoc va tenir el consens de tothom, ni tan sols entre els republicans. El mateix Manuel Azaña no el trobava indicat, segons ens explica el constitucionalista Daniel Guerra: "Ell preferia Suspiros de España. Considerava l'Himne de Riego un pasacalles. Curiosament, la versió oficial la va cantar Miguel Fleta, que després es passaria als nacionals".
D'"alzar la frente" a "alzar los brazos"
El dictador Primo de Rivera va voler tenir més èxit que el rei i va demanar a l'escriptor José María Pemán que es veiés amb cor per posar lletra, per fi, a l'himne. L'home, d'ideologia tradicionalista, ho va perpetrar. Era a finals dels anys vint -i a les acaballes de la dictadura de Primo- i Pemán, que tenia unes ganes enormes de triomfar, va afegir més èpica buida a l'intent.
¡Viva España! Alzad la frente hijos del pueblo español que vuelve a resurgir. Gloria a la Patria que supo seguir sobre el azul del mar el caminar del sol. ¡Triunfa, España! Los yunques y las ruedas cantan al compás del himno de la fe. Juntos con ellos cantemos de pie la vida nueva y fuerte de trabajo y paz.
La cosa va quedar truncada, però, per l'adveniment de la Segona República. Pero Pemán era tossut. Adherit a la Falange, amb el triomf de Franco va veure arribar el moment esperat. El seu text va ser cantat sovint, tot i que en cap moment va obtenir l'oficialitat cobejada. Això sí, va haver d'introduir alguns canvis. "Alzad la frente" va passar a ser "alzad los brazos", per motius obvis. I on posava "los yunques y las ruedas" es va modificar per esdevenir "los yugos y las flechas", que eren el símbol falangista.
De la "libertad" d'Aznar...
La Transició i els inicis de la democràcia van passar per damunt del tema de la lletra. No va ser fins a finals dels noranta, amb José María Aznar a la Moncloa, que es va fer un nou intent de coronar l'empresa. Eren temps de renacionalització espanyolista. Es va encomanar la tasca a un comitè on hi havia Luis Alberto de Cuenca, de l'entorn del PP, i Jon Juaristi, reconegut unionista acèrrim. Van posar negre sobre blanc un text aparentment més modern, amb referències a Europa i la llibertat: "Florezca en tu heredad,/al sol de Europa/alzada la copa,/el árbol sagrado de la Libertad". Però no van trobar escalf i el projecte va ser apartat.
... a la "democracia y paz" de ZP
Els anys de govern de Rodríguez Zapatero van dur aires d'estètica progressista, afanys de recuperar elements de memòria històrica i apel·lacions a l'Espanya plural. El Comitè Olímpic Espanyol va proposar un concurs per elegir una lletra, de manera que els atletes espanyols poguessin cantar-la en les competicions internacionals i no quedessin muts al costat dels altres esportistes. Es va convocar un concurs del qual va sortir guanyador Paulino Cubero, qui va voler entroncar l'himne amb la retòrica bonista de ZP: "Gloria a los hijos/que a la Historia dan/justicia y grandeza/democracia y paz".
Un himne per a Ciutadans
El partit d'Albert Rivera no va voler esperar a guanyar unes eleccions per dir la seva en el tema. Coincidint amb les eleccions catalanes del 2015, Cs va fer seva una proposta de Joaquín Sabina, que més que himne d'Espanya sembla la cançó del partit taronja: "Ciudadanos, ni héroes ni villanos. Hijos del ayer, hay tanto por hacer. Ciudadanos, tan fieramente humanos, tan paisanos del hermano de Babel"... No va passar de cant electoral.
Daniel Guerra: liberalisme i diversitat
Entre els sectors acadèmic més seriosos, l'actual polèmica és vista amb distància. Daniel Guerra, professor de Dret Internacional Públic de la Universitat de Sevilla, expressa bé el que pot ser l'opinió dels constitucionalistes i politòlegs liberals en aquest tema. En declaracions a NacióDigital, diu amb ironia que "no ho considero un tema prioritari".
En cas que el debat es plantegés a fons, Guerra explica que l'himne hauria de deixar clar que "la nació espanyola en un sentit liberal i constitucional neix a Cadis d'acord amb el context del segle XIX, malgrat que la nacionalització posterior de l'Estat liberal va ser limitada". "A Cadis s'assumeix el principi de la sobirania nacional, com van fer abans francesos i italians -segons Guerra-. La lletra hauria de ressaltar aquest origen i l'enfocament liberal de la nació, i també la idea d'unitat en la diversitat".
