Merçona Puig Antich: «Em sorprèn que en plantejar la DUI no es tingués en compte qui és l'enemic»

Merçona Puig Antich tenia tretze anys quan el seu germà Salvador va ser executat a garrot vil a la presó Model de Barcelona. Era el 2 de març de 1974. D'aquí a pocs dies es compliran 44 anys d'un esdeveniment que va marcar la memòria de tot una generació. Merçona era la petita però, com a tota la família, els fets la van marcar de per vida. Les germanes de Puig Antich han estat les grans guardianes de la memòria de l'exmilitant de l'anarquista Movimiento Ibérico de Liberación (MIL).

La família és una de les querellants davant la justícia argentina contra diversos jerarques del franquisme que encara viuen per crims contra la humanitat. Però el mateix estat espanyol que emet ordres de detenció contra polítics sobiranistes a l'exili s'ha negat a extraditar exministres de Franco perquè siguin interrogats a Buenos Aires. En un dels salons de l'Ateneu Barcelonès NacióDigital parla amb ella de la memòria de Puig Antich i de la realitat d'ara amb la seva germana petita.     

- Amb el que ha viscut, és optimista o pessimista sobre la situació política?

- Crec que vivim un moment històric interessantíssim i molt difícil. Sóc optimista. Sortirem de l'atzucac, tot i que aquest any serà complicat. Estem enmig de l'huracà.

- Tota la corrua de processaments, citacions a declarar, detencions de dirigents polítics, la decisió d'Anna Gabriel de romandre a Ginebra... Tot això la fa reviure situacions passades?

- El que em sorprèn, i em sorprèn molt, és que quan es va plantejar la DUI no es tingués present qui és l'enemic. L'enemic és molt enemic. Tenim tendència a repetir errors: ens pensem que Europa ens ajudarà, no pensem a tenir un pla B. Crec que fins l'1 d'octubre tot va anar bé. Però crèiem que teníem la mida presa a l'Estat i resulta que no. Quan es tracta de l'estat espanyol sempre s'ha de pensar en el pitjor.

"Continuïtat entre el franquisme i ara? Qui va redactar la sentència del Salvador, Carlos Rey, ha estat advocat de Sánchez-Camacho"

- Aquest "enemic" del qual parla, la seva família el va tastar. Fins a quin punt es pot parlar de la pervivència de l'aparell repressiu de l'Estat?

- No dic que l'Estat actual sigui idèntic al franquista, però sí que resten dempeus molts dels seus pilars.
 
- Hi ha molts elements de continuïtat?

- Fins i tot en les persones. Ho vam comprovar quan ens va trucar Magda Oranich per dir-nos que havia localitzat Carlos Rey González, que va ser el membre del tribunal que va redactar la sentència de mort. La Magda va veure Carlos Rey al costat d'Alícia Sánchez-Camacho i el va reconèixer. Era advocat de la líder del PP català. Per cert, que va ser molt pinxo en les declaracions que va fer quan va aparèixer el seu nom, gens penedit. L'Ajuntament de Barcelona va presentar una querella contra ell.   

"La reconciliació encara no ha estat possible a Espanya"

- Les víctimes encara esperen justícia?

- És que cap govern espanyol ha estat capaç de fer un reconeixement de les víctimes. Es van fer algunes passes, amb la llei de Memòria Històrica, però molt poques. Espanya és el segon país del món amb més desapareguts. La reconciliació encara no ha estat possible a Espanya. És que no la volen.   

- El de Puig Antich encara és un cas obert? El darrer llibre sobre el tema, de Jordi Panyella, es titula precisament així.

- Hem anat al Tribunal Suprem, al Tribunal Constitucional, a Estrasburg, a l'Argentina. Han anat apareixent testimonis que abans havien callat. El llibre de Panyella demostra que el sumari es va manipular, mostra noves proves i ara està demostrat que tot el judici va ser una farsa. No es van fer proves de balística per determinar de quines pistoles van sortir les bales que van matar el policia Anguas. El seu cos tenia cinc bales i la pistola de Salvador només en va disparar tres.    

- Van recórrer a la jutge argentina María Servini en l'acusació de crims per part de la dictadura. Li van impedir que declarés. Per què van decidir reclamar justícia a Buenos Aires?

- Perquè s'havia acabat tot. No podíem recórrer a més instàncies. El Suprem es va negar a reobrir el cas. Això explica molt sobre la pervivència del franquisme. Al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg ens van dir que en el moment de l'execució, el 1974, Espanya no pertanyia encara als tractats europeus i restava fora, per tant, de la jurisdicció del tribunal. En conèixer que s'estava instruint la causa contra els crims del franquisme a l'Argentina, hi vam acudir. Va costar: vam anar primer al consolat argentí a Madrid per testificar davant la jutge Servini per videoconferència, i el ministeri del senyor Margallo va intervenir per impedir-ho. Van dir que es posarien en risc les relacions diplomàtiques. Finalment, vam decidir anar a Buenos Aires. I ens van atendre molt bé.
 
- Però el procés va encallar.

- Havia de declarar la part imputada, però això no s'ha aconseguit. L'estat espanyol s'ha negat a l'extradició de prop d'una vintena d'exdirigents franquistes, entre ells exministres com Martín Villa, Utrera Molina -que va morir fa poc- i Antonio Carro. Utrera i Carro, a més, van ser membres del govern que va donar l'enterado a l'execució del Salvador. A més, hi va haver un canvi de govern a l'Argentina, de Cristina Fernández a l'actual de Mauricio Macri, que és més conservador, i no li estan posant fàcils les coses a la jutge.

- Què voldria la família?

- Un reconeixement per part de l'Estat que el judici va ser tot el contrari a la justícia, una pura revenja i una farsa. A Catalunya, el Parlament ja va fer una declaració d'anul·lació dels judicis franquistes. Tot el procés contra en Salvador va estar farcit d'irregularitats. Ja des del moment que va passar del Tribunal d'Ordre Públic (TOP) a la jurisdicció militar.

- En quin moment van creure que el destí del seu germà estava decidit?

- Quan van matar Carrero Blanco, el 20 de desembre anterior [a l'execució]. En Salvador ho va tenir clar: "Han mort a Carrero i a mi". Jo era petita i se m'escapaven molts detalls, però recordo perfectament quan Salvador ho va dir. També l'advocat, Oriol Arau, ens va dir que amb l'atemptat ens havien fet un flac favor.

- Com s'aprèn a conviure amb un record així?

- És que no té més nassos.

- Per la seva edat, suposo que ho va viure tot molt diferent de les seves germanes.

- Sí. A mi, en Salvador no em va deixar anar amb les meves germanes a acompanyar-lo quan estava en capella, la nit abans. El 2 de març era dissabte. Nosaltres anàvem a visitar-lo dimecres i dissabte. Així és que l'últim cop que el vaig veure va ser el dimecres anterior. Recordo que estàvem sempre pendent dels divendres, que era quan es reunia el consell de ministres, que havia de donar l'enterado per fer efectiva la sentència o concedir l'indult. L'Oriol, l'advocat, ens va dir: els divendres estigueu sempre a prop del telèfon.
 
- Com el recorda d'aquell dimecres?

- Normal. Serè. Tots ens manteníem forts, parlant de les coses de cada dia. I malgrat tot, sempre manteníem un punt d'esperança.

"Durant el judici, ens vam sentir sols. Un sector de l'antifranquisme veia Salvador com un anarquista que, a més, robava bancs"

- Es van sentir sols en les setmanes anteriors a l'execució? Quan es va produir el procés de Burgos, el 1970, hi va haver una gran mobilització internacional.

- Ens vam sentir sols, sí. No hi va haver una gran mobilització prèvia per part de les forces antifranquistes. Totes les forces polítiques més aviat estaven a l'expectativa. Cal tenir en compte que per un sector de l'antifranquisme Salvador era vist com un anarquista que, a més, robava bancs.

- Ell no formava part de cap de les grans organitzacions de l'antifranquisme.

- Pertanyia a un grupuscle. Aquesta és una de les paraules que m'han quedat d'aquell temps. Un grupuscle. Però després sí que vam sentir sempre la solidaritat i el suport de moltíssima gent. I és una cosa que ens ha ajudat molt per tirar endavant.

- L'any passat es va tancar la Model. Què va sentir?

- Que s'ha de dignificar la memòria dels presos. Tancar-la va ser una bona decisió. Però una part de la Model ha de quedar per explicar què hi va passar. Una presó també és el reflex d'una determinada societat.   
 
- Han tingut algun contacte amb la família dels policies que van detenir en Salvador?

- Sí. Fa dos anys, Tomás Gil, fill del cap policial que va dirigir tot l'operatiu de la detenció del Salvador, i que també és policia, va sortir a la llum pública per demanar perdó a la família i explicar que allò va ser una acció criminal de l'Estat. Es va fer una trobada amb les meves germanes, però jo aquell dia no hi vaig ser. Va ser un gest per agrair. A qui sí que vaig conèixer va ser al funcionari de presons que apareix a la pel·lícula Salvador i que va acabar fent-se amic seu. En el moment de l'execució, va començar a cridar contra Franco -com es veu a la pel·lícula Salvador- i va ser traslladat.

- Van notar algun tipus d'empatia amb la resta de funcionaris en aquells mesos?

- No, en absolut. L'única cosa que ens deien era quan ens vèiem amb en Salvador al locutori i parlàvem en català. Només sentíem que per un micro ens deien: "En castellano, por favor".

- Les germanes s'han mantingut sempre molt unides entorn el record. No va ser tan així amb el seu pare. Era un home d'idees molt conservadores?

- No. Havia estat d'Acció Catalana abans de la guerra, però va anar al front, a Belchite, i va ser empresonat. Això el va canviar. La meva mare deia que s'havia casat amb una persona i n'havia tornat una altra. En Joaquim, que era el gran, volia ser metge i ho va ser. Quan Salvador va ser empresonat, vivia als Estats Units. Pel pare, en Joaquim era el seu ideal de fill. Tots dos germans es barallaven sovint, però tenien bona relació.

- El pare va tornar espantat de la guerra, cosa que s'entén.

- Sí, i tenia un recel enorme davant de tot el que fos política. La mare havia mort l'any anterior. Salvador li va escriure cartes, però el pare no responia. Va optar per protegir-se.

- Les germanes van decidir conviure amb la ferida.

- Sí, sempre vam tenir clar que en parlaríem obertament i que no amagaríem el nostre dolor.