Rovira és en el punt de mira perquè el seu paper en l'organització de l'1-O és cabdal. Però, com deia ahir, la seva declaració de dilluns, pensada per evitar que ERC agreugés encara més la seva situació després de l'entrada a la presó de Junqueras, va deixar mal regust de boca. Darrerament, en el procés manen més els advocats que els polítics. Com que ells, a diferència del que els passa als partits, tenen un objectiu clar i full de ruta, decideixen què i com toca declarar o si el president ha de tornar. A les xarxes i a les tertúlies uns es tiren els plats pel cap a costa de les contradiccions de l'altre, fins i tot dient el contrari de fa uns mesos: el que era un patriota en la vigília de l'1-O o la DUI passa a ser un covard i a l'inrevés. Fins que no hi hagi una estratègia conjunta (encara que sigui actuant diferent davant la justícia) i sobre quin relat cal fer en relació al que va passar al setembre i a l'octubre, l'independentisme i els seus líders polítics i socials seguiran exposats, desgastant-se i el necessari respecte mutu per fer camí serà impossible. Patiran i faran patir. Sobre tot plegat opina Francesc-Marc Àlvaro.
A l'espera de que divendres passi per l'Audiència Nacional el major Josep Lluís Trapero, una dels caps més cobejats pels sectors més conservadors de l'Estat, us deixo algunes preguntes i respostes sobre què li pot passar ara a Gabriel. És una informació d'Aida Morales des de Madrid. També el perfil que, de la fins fa poc líder parlamentària de la CUP, ha escrit Roger Tugas. A Suïssa, un país que ha acollit exiliats catalans en altres moments, hi ha, com explica Pep Martí en aquest reportatge, complicitats polítiques amb el procés. Sara González va poder parlar amb Artur Mas sobre les seves sensacions després de declarar i ho recull en aquesta crònica. Segurament Llarena farà avui públiques les interlocutòries sobre Boya, Pascal, Rovira, Mas i Lloveras. També pot dictar ordre de detenció internacional sobre Gabriel. La de Carles Puigdemont i els seus consellers la va acabar retirant.
Més dubtes que respostes. Avui fa dos mesos de les eleccions autonòmiques del 21-D. Les va convocar Rajoy amb el 155 en marxa i amb el Govern a punt de ser empresonat o direcció a l'exili. I, malgrat tot, l'independentisme les va guanyar. No amb més del 50% dels vots però si amb una majoria d'escons que és un tresor. Encara no se sap quins poders tindrà Puigdemont des de Brussel·les (a principis de la setmana es podria saber el seu futur), qui serà investit al Parlament (Jordi Sànchez primer, Jordi Turull després i Elsa Artadi en darrera instància semblen les alternatives), com s'han de repartir Junts per Catalunya i ERC el Govern i quin serà el full de ruta. Oriol March repassa la situació en aquesta crònica.
Vist i llegit
Ignacio Escolar entra de ple a eldiario.es en la polèmica sobre l'himne "nacional" amb l'article "El himno nacional que más me gusta". El periodista assegura que Espanya arriba tard fins i tot als himnes amb lletra, que són de fa cent anys i tots iguals de supremacistes i xenòfobs perquè són fills dels temps imperialistes en què es van escriure. Segons Escolar, només la competència ferotge a patriotisme entre PP i Ciutadans explica la darrera i estrambòtica polèmica. La seva alternativa: l'Himne de l'Alegria, que és el cant oficial d'una Europa que es va compondre pensant en la fraternitat i la unió dels pobles. No crec que Rajoy i Rivera (i tampoc Sánchez) li ho comprin.
El passadís
La coordinadora del PDECat, Marta Pascal, té per costum aprofitar els seus desplaçaments a Madrid. Fa uns dies va generar molta literatura el llarg cafè que es va prendre a l'hotel San Mauro amb l'exlíder del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba, que no s'ha desconnectat de la política i que manté fil directe i una fructífera col·laboració amb la Casa Reial i el grup Prisa. Pascal va declarar dilluns al Suprem i ahir es va quedar a la capital espanyola per fer costat a Mas i Lloveras. Al migdia, i també acompanyada pel veterà diputat Jordi Xuclà, el seu home de confiança a Madrid, Pascal va dinar vora el Congrés amb el portaveu del PNB, Aitor Esteban, un home clau per assegurar la governabilitat a Mariano Rajoy. Els nacionalistes bascos, que van fer de mitjancers entre Puigdemont i Urkullu a la tardor, estan molt interessats en que es formi govern a Catalunya. Aixecar el 155, encara que sigui formalment, els donarà més marge per negociar amb Rajoy sense que l'esquerra abertzale els colli.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1919 es va iniciar a Barcelona la vaga de la Canadenca, el moviment de protesta obrera pacífic més important de la primera part del segle XX. La protesta va aconseguir una concessió que ha marcat la història moderna: la jornada de vuit hores. La vaga s'explica en aquest vídeo de La Vanguardia. El detonant es va produir a l'antiga FECSA quan l'empresa va introduir canvis en les condicions de treball, els treballadors es van assessorar sindicalment a la CNT i vuit ells van ser acomiadats. Es va convocar una vaga de braços caiguts que es va saldar amb altres 140 acomiadaments. La protesta es va estendre i va deixar Barcelona a les fosques, sense diaris ni tramvies. El 17 d'abril es va arribar a un acord que, entre d'altres, incloïa alliberar empresonats, readmetre vaguistes, pagar la meitat de dies de vaga i la jornada de vuit hores.
L'aniversari
El 21 de febrer de 1955 va nàixer a Vilanova i la Geltrú l'economista, polític i directiu Josep Piqué i Camps. Fill del darrer alcalde franquista, de jove va militar a Bandera Roja i el PSUC i més tard va ser director general d'Indústria als governs Pujol. El 1996, quan era president d'Ercros i membre de la junta del Cercle d'Economia, José María Aznar, que havia pactat amb CiU, el va incorporar com a ministre d'Indústria. Va ser-ho també d'Exteriors i portaveu del govern en la segona legislatura. Finalment es va afiliar al PP i va intentar un "gir catalanista" que no va reeixir. Va ser cap de llista al Parlament el 2003 i el 2006. El 2007 deixa la direcció del partit enfrontat a Ángel Acebes i Eduardo Zaplana. La renúncia de Luis de Guindos a la cartera de ministre d'Economia gràcies al seu accés al càrrec de vicepresident del Banc Central Europeu ha fet que el nom de Piqué soni per substituir-lo, fins i tot amb rang de vicepresident. Soraya Sáenz de Santamaría no el vol, però. En els propers dies sabrem si torna a la política. Tindria lectura en clau catalana.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi