20
de febrer
del
2018
Actualitzat
el
21
de febrer
a les
6:19h
És interessant preguntar-se sobre l’odi a les xarxes però em temo que acabes ràpid amb les explicacions. Ho vam veure al Salvados de diumenge passat. Com sempre (o quasi) una bona idea de programa i un abordatge enriquidor. Per mi, el millor de tot va ser l’inici. A la classe d’un institut els alumnes opinaven sobre el tema i déu n'hi do com n’estaven d’inspirats. Es preguntaven, per exemple, on són els límits de l’actuació policial i judicial per a coartar la llibertat d’expressió. Suggerien que la persecució a tuitaires, bloggers, rapers i titellaires respon a la incapacitat dels polítics per a afrontar els conflictes socials i polítics i per això opten per la via de la repressió.
Un noi certament ben informat i amb judicis propis explicava amb bon ull que la persecució del pensament crític és una estratègia pensada i executada amb total fredor: “Prefereixo que un de cada deu tuits sigui un insult que no pas que desapareguin els tuits per culpa de la por a les represàlies”. Interessant reflexió, sens dubte, pot semblar paradoxal –no és fàcil defensar la necessitat dels insults?- però segurament del tot lúcida.
Aquesta mena de pròleg va ser el millor, repeteixo. El desenvolupament del programa tenia molt interès però el contingut analític no donava gaire de si més enllà de constatar el que tothom amb una mica de sentit comú podria concloure sense excessiu esforç. Per exemple que Twitter és un cau d’adrenalina desfermada i d’infantilisme a tot drap al qual qui més qui menys s’aboca amb fruïció. O que l’anonimat és un estatus d’impunitat ben confortable. Va tenir la seva gràcia escoltar les consideracions de Paula Vázquez sobre la relació que té amb Twitter –“Em vaig criar en un polígon, si m’insulten m’hi torno”- i contraposar-les amb les del senyor que li va desitjar “ficar-li gasolina al cony i cremar-la”.
Jordi Évole el va anar a buscar i ell va accedir a l’entrevista. Ens va explicar que viu amb el seu fill i que té una vida senzilla i avorrida. Per això dedica molt temps a internet. S’ho passa bé provocant a la gent de qui no li agraden les opinions amb paraules gruixudes. Li donaven al senyor una pàtina d’humilitat quasi lumpen que no sé massa bé a què venia, com si fos un eximent per a la seva actitud agressiva. O potser em vaig malfixar i només m’ho va semblar a mi.
Juan Soto Ivars i Marina Garcés van intervenir com a fonts expertes i tot el que deien era interessant però seguíem sense anar gaire més enllà del sentit comú. Cosa que, per cert, a alguns –bastants- els seria bastant útil. De fet, la conclusió de tot plegat és més que evident i la podria fer qualsevol que afini una mica l’ull i no tingui excessius pèls a la llengua. Seria una cosa així: el Salvados de diumenge sobre l’odi a les xarxes socials va ser interessant. La seva gran aportació és que confirmava una evidència: el problema principal dels trols i els insultadors és que són més tontos que una sabata.
Un noi certament ben informat i amb judicis propis explicava amb bon ull que la persecució del pensament crític és una estratègia pensada i executada amb total fredor: “Prefereixo que un de cada deu tuits sigui un insult que no pas que desapareguin els tuits per culpa de la por a les represàlies”. Interessant reflexió, sens dubte, pot semblar paradoxal –no és fàcil defensar la necessitat dels insults?- però segurament del tot lúcida.
“Sólo quería tenerlo delante y que me pidiera perdón”. El abogado de @CCifuentes pidió 4 años de cárcel para Ximi. #OdioSalvadospic.twitter.com/wwWKkaueWL
— Salvados (@salvadostv) 18 de febrer de 2018
Aquesta mena de pròleg va ser el millor, repeteixo. El desenvolupament del programa tenia molt interès però el contingut analític no donava gaire de si més enllà de constatar el que tothom amb una mica de sentit comú podria concloure sense excessiu esforç. Per exemple que Twitter és un cau d’adrenalina desfermada i d’infantilisme a tot drap al qual qui més qui menys s’aboca amb fruïció. O que l’anonimat és un estatus d’impunitat ben confortable. Va tenir la seva gràcia escoltar les consideracions de Paula Vázquez sobre la relació que té amb Twitter –“Em vaig criar en un polígon, si m’insulten m’hi torno”- i contraposar-les amb les del senyor que li va desitjar “ficar-li gasolina al cony i cremar-la”.
Jordi Évole el va anar a buscar i ell va accedir a l’entrevista. Ens va explicar que viu amb el seu fill i que té una vida senzilla i avorrida. Per això dedica molt temps a internet. S’ho passa bé provocant a la gent de qui no li agraden les opinions amb paraules gruixudes. Li donaven al senyor una pàtina d’humilitat quasi lumpen que no sé massa bé a què venia, com si fos un eximent per a la seva actitud agressiva. O potser em vaig malfixar i només m’ho va semblar a mi.
“Sólo quería tenerlo delante y que me pidiera perdón”. El abogado de @CCifuentes pidió 4 años de cárcel para Ximi. #OdioSalvadospic.twitter.com/wwWKkaueWL
— Salvados (@salvadostv) 18 de febrer de 2018
Juan Soto Ivars i Marina Garcés van intervenir com a fonts expertes i tot el que deien era interessant però seguíem sense anar gaire més enllà del sentit comú. Cosa que, per cert, a alguns –bastants- els seria bastant útil. De fet, la conclusió de tot plegat és més que evident i la podria fer qualsevol que afini una mica l’ull i no tingui excessius pèls a la llengua. Seria una cosa així: el Salvados de diumenge sobre l’odi a les xarxes socials va ser interessant. La seva gran aportació és que confirmava una evidència: el problema principal dels trols i els insultadors és que són més tontos que una sabata.