Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Altres Barcelones

La febre groga i l'efímera ciutat d'en Nyoca: quan a Barcelona va créixer herba als carrers

«Mentre la comunitat científica i paisans que no en tenien ni idea però s’apuntaven a qualsevol polèmica discutien, els morts anaven comptant-se per centenars»

per Dani Cortijo, 18 de febrer de 2018 a les 09:00 |
Gravats de la febre groga a Barcelona | AHCB
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de febrer de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Barcelona a principis del segle XIX era una de les ciutats de l’Estat més immersa en el procés industrialitzador. Les tensions socials per les desigualtats creixents es barrejaven amb les passions polítiques entre els liberals i els absolutistes que més tard esclatarien en les guerres carlines. El nou govern liberal forçava a un monarca d’esperit absolutista a entrar dins la roda d’un nou règim amb el qual no combregava i per si fos poc havia començat una important onada insurreccional de moviments independentistes a les colònies d’Amèrica Llatina.

Amb tot, Barcelona era una ciutat militaritzada i fortament controlada que no tenia permès créixer fora les muralles i els treballadors s’amuntegaven en condicions insalubres al que actualment és el barri de Ciutat Vella. Molta d’aquesta gent havia marxat de l’àmbit rural per cercar oportunitats a la gran ciutat i veia com tot el món simbòlic que els havia envoltat s’esmunyia entre sorolls de telers i motors de vapor que movien engranatges.

 

Monument a les victimes de l’epidèmia de febre groga del 1821, al cementiri de Poblenou. Foto: Mariona Batllés


L’estiu del 1821 va ser un estiu especialment sec i calorós. A les zones de llacunes que envoltaven la ciutat i el seu port la fortor era difícil de digerir. En aquest context, arreu del pla de Barcelona però amb especial incidència al barri pescador de la Barceloneta, diverses persones van començar a morir de manera fulminant. Els morts es comptaven a desenes cada dia.

El 6 d’agost el metge Antoni Pellicer va ser el primer en donar un toc d’alarma i alertar oficialment de la instauració d’una epidèmia. Havia arribat la “febre groga”.

Davant d’això la comunitat científica va posar el crit d’alarma i ràpidament, en una ciutat ja dividida de per si, aquesta es va dividir en dos bàndols: els contagionistes i anticontagionistes. Els primers defensaven que l’epidèmia era contagiosa i havia vingut de fora igual que la que atacava diverses ciutats de la mediterrània, i els segons, que era una malaltia endèmica provocada pel mal estat del clavegueram i l’aigua provinent del Rec Comtal. Amb el temps pel que sabem tot apunta que va venir a través d’un vaixell que venia de l’Havana i que la malaltia la transmetien els mosquits.
 
Un dels qui va rebre especialment aquestes tensions fou, segons el menestal Josep Coroleu, Joan Francesc Bahí, que tot i ser una eminència en la matèria va haver de suportar manifestacions on es cremava la seva efígie. Bahí presidia la Junta de Sanitat i tal com explica Coroleu, qualsevol càrrec públic en aquell temps duia inclòs per defecte l’enemistat de la població (justificada o no).


Mentre la comunitat científica i paisans que no en tenien ni idea però s’apuntaven a qualsevol polèmica discutien, els morts anaven comptant-se per centenars. Finalment es va decidir enviar vaixells presumptament contagiats a indrets com Menorca, desinfectar les cases dels difunts i establir un cordó sanitari al llarg del pla de Barcelona custodiat per l’exèrcit. La violació d’aquest cordó podia comportar fins i tot pena de mort.

Gravats de la febre groga a Barcelona. Foto: AHCB


La malfiança de les ciutats veïnes respecte a Barcelona va fer que apareguessin seriosos problemes d’avituallament, ja que poca gent d’altres poblacions es veia amb cor d’abastir els mercats barcelonins.

La gent que s’ho podia permetre va abandonar Barcelona, on va quedar una massa de població indefensa enfront el perill d’emmalaltir. El port va ser tancat i es va obrir la beneficència per a que les famílies dels qui hi treballaven poguessin sobreviure. Convents dels volts de la ciutat com el de Pedralbes o el ja desaparegut de Sant Jeroni a Sant Genís dels Agudells es van establir com a punts importants d’atenció als barcelonins.

La necessitat d’allotjament fora muralles va fer que es reconstruís una part de l’antic Raval de Jesús, als voltants de l’antic Convent de Jesús (actual Passeig de Gràcia) i que es fes un imponent campament de barraques a la falda de Montjuïc, on actualment hi ha la zona baixa de la Fira de Montjuïc, a tocar de Plaça Espanya. Aquest campament sanitari  d’unes 400 barraques distribuïdes en uns 40 carrers anomenat oficialment “de la Constitución” va ser conegut popularment com “la ciutat d’en Nyoca” i no seria ni molt menys la darrera vegada que la muntanya de Montjuïc s’ompliria de barraques. Els seus habitants rebien diàriament per la seva manutenció mitja pesseta i mitja lliura de pa.

Algunes construccions eren realment penoses, i es feien amb tendes de campanya o directament amb veles de barques o vaixells.

La qüestió és que l’establiment de tanta gent en un punt determinat també va obrir l’oportunitat de negoci i els més emprenedors van començar a instal·lar-hi tabernes i llocs de diversió.

Enmig de tot aquest desastre es van produir les eleccions a diputats de Corts, en uns comicis en els quals només podia participar gent que hagués pagat la contribució. Els indrets de votació van establir-se a prop de la Creu Coberta, límit entre Barcelona i Sants i es van establir cues per a votar diferenciades entre malalts i gent sana. La majoria dels assistents però eren simplement curiosos sense dret a vot que potser mai havien presenciat en aquells inicis del segle XIX què eren unes eleccions.

En quedar deshabitada bona part de la ciutat, carrers del centre neuràlgic acostumats al tragí diari continuat van quedar pràcticament deserts. Joan Amades recull que en alguns carrers va començar a créixer l’herba i que al carrer Portaferrisa, segons la veu popular, van arribar a haver de passar la dalla.

El dia 3 de desembre, quan l’epidèmia ja començava a reduir-se es va celebrar un important Te Deum a la Catedral en honor a les víctimes.
 
 
Així ho recull el monument en record a les víctimes que van morir contagiades per la febre groga ajudant els malalts erigit l’any 1985 al cementiri del Poblenou i que encara és visitable.

Un discret vestigi d’una epidèmia que va endur-se la vida d’entre 7.500 i 20.000 barcelonins  en una ciutat d’uns 100.000. Uns fets gairebé esborrats de la memòria, on religiosos, metges i veïns van donar literalment la vida per intentar salvar els seus conciutadans. De tant en tant, estaria bé pensar-hi...
 

Monument a les víctimes de l’epidèmia de febre groga del 1821, al cementiri de Poblenou. Foto: Mariona Batllés

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació