18
de febrer
del
2018
Actualitzat
a les
20:20h
Dilluns vinent, en un acte a l'Ateneu Barcelonès, es presentarà el número 300 de la Revista de Catalunya, la publicació que des de la seva fundació, el 1924, ha divulgat l'alta cultura al nostre país. Per una societat com la catalana, sotmesa a tantes ruptures al llarg del segle XX, editar el número 300 és una mostra d'èxit i potser també, en les actuals circumstàncies polítiques, amb l'autonomia intervinguda, un senyal d'optimisme que no es pot passar per alt.
En tot cas, la vida de la Revista de Catalunya transcorre paral·lela a la història del país. El número 300 correspon a la numeració des de la represa de la revista el 1986, ja que es va perdre la numeració antiga.
Sota la dictadura de Primo de Rivera
La Revista de Catalunya va ser una creació de l'historiador i periodista Antoni Rovira i Virgili (1882-1949). Rovira, que era també un activista polític de primer ordre i un intel·lectual de pes, tenia clar que el país requeria d'una publicació de qualitat, erudita però amb afany divulgatiu, i alhora compromesa amb el catalanisme i els valors democràtics. Va intentar-ho en diverses ocasions -de fet, hi ha una Revista de Catalunya anterior dirigida per ell però de vida curta- però no va poder engegar el projecte fins al 1924.
Era una paradoxa, ja que la revista sorgia en plena dictadura del general Primo de Rivera (1923-30), que es va destacar per una ofensiva de castellanització. Malgrat tot, el rotatiu va subsistir, però en un context hostil i amb unes dificultats econòmiques que sempre li van sortir al pas. El 1929 va tenir una primera fi, però es va refer el 1930, en vigílies de la Segona República.
Des d'aleshores, cada etapa de repressió té un efecte immediat en la vida de la revista. És clausurada després del Sis d'Octubre i no aixeca el cap de nou fins iniciada la Guerra Civil. Després, a l'exili, experimenta diferents revifalles. Però no és fins al 1986 que, amb l'impuls de figures com Max Cahner i Albert Manent recupera una certa i sempre incerta- represa. Es crea la Fundació Revista de Catalunya per assegurar la seva continuïtat. I conserva sempre un altre tret que la defineix: la qualitat dels treballs publicats.
D'Andreu Nin a Martí de Riquer
La Revista de Catalunya va tenir una periodicitat mensual en les etapes en què va aconseguir una continuïtat. Al costat de l'erudició brillant, va preservar un altre tret distintiu: la pluralitat de les seves col·laboracions. Si van predominar personalitats de línia republicana en la direcció (Rovira, Ferran Soldevila), entre els qui van escriure-hi hi va haver des d'intel·lectuals de línia marxista com Andreu Nin, líder del POUM, fins a persones obertament conservadores com Manuel Brunet, Josep Pla o Martí de Riquer, al costat d'estudiosos liberals com Nicolau d'Olwer.
Després de l'etapa liderada per Max Cahner, que conclou el 2011, va ser l'historiador Josep Maria Roig i Rosich qui la va dirigir fins al 2015. Actualment, és l'editor Quim Torra qui la dirigeix, sota el patronatge de la fundació, que presideix l'exconseller Joan Vallvé.
Quim Torra: "Transmet les palpitacions del moment"
El director, Quim Torra, explica a NacióDigital que "la Revista de Catalunya actual vol seguir on ens va deixar Rovira i Virgili: fent un producte que busca el rigor, l'excel·lència, i que vol transmetre les palpitacions de la societat catalana en cada moment". Per Torra, no és especialitzada: "No és una revista literària, científica o d'història, però s'hi troben treballs d'història, de literatura o científics".
En cada número es pretén publicar algun treball destacat que sigui una aportació de rellevància. En el número 300, on hi ha diversos articles sobre la història del mitjà, es pot llegir un treball inèdit de J. V. Foix sobre la prosa de Pla.
En tot cas, la vida de la Revista de Catalunya transcorre paral·lela a la història del país. El número 300 correspon a la numeració des de la represa de la revista el 1986, ja que es va perdre la numeració antiga.
Sota la dictadura de Primo de Rivera
La Revista de Catalunya va ser una creació de l'historiador i periodista Antoni Rovira i Virgili (1882-1949). Rovira, que era també un activista polític de primer ordre i un intel·lectual de pes, tenia clar que el país requeria d'una publicació de qualitat, erudita però amb afany divulgatiu, i alhora compromesa amb el catalanisme i els valors democràtics. Va intentar-ho en diverses ocasions -de fet, hi ha una Revista de Catalunya anterior dirigida per ell però de vida curta- però no va poder engegar el projecte fins al 1924.
Era una paradoxa, ja que la revista sorgia en plena dictadura del general Primo de Rivera (1923-30), que es va destacar per una ofensiva de castellanització. Malgrat tot, el rotatiu va subsistir, però en un context hostil i amb unes dificultats econòmiques que sempre li van sortir al pas. El 1929 va tenir una primera fi, però es va refer el 1930, en vigílies de la Segona República.
Des d'aleshores, cada etapa de repressió té un efecte immediat en la vida de la revista. És clausurada després del Sis d'Octubre i no aixeca el cap de nou fins iniciada la Guerra Civil. Després, a l'exili, experimenta diferents revifalles. Però no és fins al 1986 que, amb l'impuls de figures com Max Cahner i Albert Manent recupera una certa i sempre incerta- represa. Es crea la Fundació Revista de Catalunya per assegurar la seva continuïtat. I conserva sempre un altre tret que la defineix: la qualitat dels treballs publicats.
D'Andreu Nin a Martí de Riquer
La Revista de Catalunya va tenir una periodicitat mensual en les etapes en què va aconseguir una continuïtat. Al costat de l'erudició brillant, va preservar un altre tret distintiu: la pluralitat de les seves col·laboracions. Si van predominar personalitats de línia republicana en la direcció (Rovira, Ferran Soldevila), entre els qui van escriure-hi hi va haver des d'intel·lectuals de línia marxista com Andreu Nin, líder del POUM, fins a persones obertament conservadores com Manuel Brunet, Josep Pla o Martí de Riquer, al costat d'estudiosos liberals com Nicolau d'Olwer.
Després de l'etapa liderada per Max Cahner, que conclou el 2011, va ser l'historiador Josep Maria Roig i Rosich qui la va dirigir fins al 2015. Actualment, és l'editor Quim Torra qui la dirigeix, sota el patronatge de la fundació, que presideix l'exconseller Joan Vallvé.
Quim Torra: "Transmet les palpitacions del moment"
El director, Quim Torra, explica a NacióDigital que "la Revista de Catalunya actual vol seguir on ens va deixar Rovira i Virgili: fent un producte que busca el rigor, l'excel·lència, i que vol transmetre les palpitacions de la societat catalana en cada moment". Per Torra, no és especialitzada: "No és una revista literària, científica o d'història, però s'hi troben treballs d'història, de literatura o científics".
En cada número es pretén publicar algun treball destacat que sigui una aportació de rellevància. En el número 300, on hi ha diversos articles sobre la història del mitjà, es pot llegir un treball inèdit de J. V. Foix sobre la prosa de Pla.