Elisenda Rovira: «Sense l'esperit xirucaire, no s'hagués pogut fer l'1-O»

Després d'anys i panys fent servir la paraula "xirucaire" de manera despectiva, ha arribat l'hora de fer-li justícia. De normalitzar-la, si més no, com allò que és, sense histrionismes ni ganes de fer-ne befa o de transformar-la en una caricatura. Això és, en part, el batec que mou Orgull xirucaire (Columna), el llibre que ha escrit la periodista Elisenda Rovira sobre els records de tota una generació que ha anat de campaments: el mocador al coll, les botes de muntanya, la tenda de campanya, el foc de camp, les caminades, la natura, les cançons, els jocs de nit. Una manera, al capdavall, de veure el món.
 
- Haig de confessar-ho: jo no vaig anar mai de campaments. Què em vaig perdre?
 
- En primer lloc, et vas perdre el contacte amb la natura, que és molt directe. Anar de campaments és trepitjar país: saber què és el Pedraforca, que el poble de sota es diu Gósol, o fer el Camí de ronda per la Costa brava. També és aprendre a muntar la tenda, a desplegar el sac de dormir, a fer-te el sopar, o a conviure amb el teu grup.
 
- I aprendre a espavilar-te.
 
- Anar de campaments dona molta autonomia als nens. És una manera de créixer, gairebé de cop. I també és molt gratificant, perquè vius experiències noves i crees unes connexions molt intenses amb les persones amb qui comparteixes l'experiència. Treballes molt la socialització, allò de tenir consciència de grup, que no estàs sol, tot i que estàs lluny de la protecció dels pares.
 
- M'imagino que per als pares també deu ser tot un aprenentatge.
 
- I tant! El Cau també serveix als pares, que viuen el seu propi procés. Han d'aprendre a agafar distància, a saber-se separar dels fills i trencar aquell lligam. Anar de campaments, de fet, es basa en la confiança, sobretot per part dels pares.
 
- Per a tu, què ha tingut de bo haver viscut aquesta experiència?
 
- Quan vas al Cau, els campaments són el moment culminant de l'any. En el meu cas, vaig començar més gran, ja quasi d'adolescent. I a mi em van marcar molt els referents, el que anomenem els "caps" i d'altres, els "monitors". Són una figura molt interessant per  a un nen o nena. Són això, referents, perquè no són amics, però tampoc són un pare o un mestre. La relació és molt maca i acaben sent models per a tu.
 
- La paraula "xirucaire" sempre ha anat lligada a connotacions no gaire positives. Volies trencar l'estigma?
 
- Aquest era un dels meus grans cavalls de batalla: apropiar-nos de la paraula i reivindicar-la. Tenia molt clar que Orgull xirucaire havia de recordar de manera distesa moltes anècdotes, però que ho faria amb ironia, gens autocomplaent.
 
- L'encàrrec d'escriure Orgull xirucaire era aquella oportunitat per reivindicar-se, com a col·lectiu?
 
- Sí, i tant. Curiosament, és un moviment que genera moltes simpaties entre la gent, però que té molt poca presència mediàtica, com a col·lectiu. Té una gran manca de reconeixement públic i de visibilitat en els mitjans. En aquest sentit, cal destacar la figura de Carles Capdevila, que ja va ajudar a trencar l'estigma l'any 2009 amb l'article Entusiasme sospitós. Entre els membres del col·lectiu, va córrer com la pólvora.
 
- Tampoc no podem oblidar el paper determinant que va tenir l'escoltisme durant la postguerra.
 
- Era un dels pocs grans espais de llibertat que hi podia haver. Pujaves muntanyes –les del teu propi país– i parlaves en català, cosa que ja et feia ser sospitós.
 
- Què els diries als qui afirmen que l'escoltisme és un moviment antiquat?
 
- Que no ho és gens! Un moviment liderat per gent d'entre divuit i vint anys ha de ser, per força, adaptat als temps! Els moviments de lleure s'han aplicat en reivindicacions socials, mediambientals, etc. Són un dels pals de paller del país, i un dels factors que expliquen la nostra personalitat com a poble.
 
- Amb una importància troncal en la formació identitària del país.
 
- L'escoltisme ha transmès de generació en generació la cultura dels jocs, de les cançons, del jugar a la bomba, a pica paret, i molts d'altres. A ensenyat a fer muntanya, a trepitjar el territori. I, sobretot, ha estat una via d'entrada per a passar a d'altres moviments associatius i cívics. No podem separar els moviments de lleure de la gran tradició que té l'associacionisme a Catalunya.
 
- Sense això no es podria explicar el país tal com és ara?
 
- Tinc clar que sense l'esperit xirucaire, no s'hagués pogut fer l'1-O, per exemple. És una conseqüència de la tradició associativa del país, que no saps com s'ha organitzat, però que sempre ho fa: col·lectivament, amb bona voluntat i amb el temps lliure, de manera molt efectiva. No és això, l'1-O? A més, només cal fixar-se que els moviments de lleure és per on han passat la majoria de gent implicada en els moviments cívics i culturals posteriors.
 
- Què ho fa?
 
- Que a l'escoltisme s'ensenya que els objectius col·lectius són l'important, més que els individuals. Això ho han fet els moviments de lleure! La confiança en els altres és un aspecte bàsic d'anar al Cau, com dèiem abans. I, aplicat al procés, la confiança en els altres també ha estat clau, culminant en l'1-O.
 
- No creus que la confiança pot anar de baixa, després de tot el que ha vingut més enllà de l'1-O?
 
- Molt possiblement, però provocat pel món on vivim, on es premia la hipersecurització, i l'hipercontrol. On tothom vol un "risc zero". Per això, és també important el Cau, perquè també promou la responsabilitat individual .
 
- Quin és el repte més gran que tenen ara els moviments de lleure tradicionals?
 
- Ara mateix, el d'acostar-se a realitats o a barris on no hi ha tradició de Cau. És fonamental fer-ho.
 
- Una de les coses que més destaca del llibre és el to: desenfadat, farcit d'ironia i tocs d'humor, amb moltes anècdotes.
 
- Per mi, era molt important que fos un llibre representatiu pel màxim de gent possible. Com que corria el risc d'explicar només les meves anècdotes, vaig fer un formulari en línia i vaig acabar amb més de cent respostes de gent que ni conec, on em deien les cançons que cantaven, les coses que feien, etc. El to, més desenfadat, és un dels aspectes que em va costar més.
 
- Havies participat com a nena i com a cap als Escoltes i havies treballat durant quatre anys als Minyons.
 
- Això feia que sabé perfectament que el to era important per treure ferro, perquè podríem acabar en una cosa molt autocomplaent i nostàlgica, i no ho volia. El llibre ha quedat nostàlgic, però també té aquest to humorístic i autoirònic. L'objectiu del llibre no era ni teoritzar sobre els campaments ni res. No vol ser un llibre teòric, només vol despertar records, emocions i vivències.
 
- Quin és el millor record de la teva època de xirucaire?
 
- Uns campaments a Galícia, quan es va enfonsar el Prestige. Jo tenia 17 anys. Aquell estiu es van organitzar brigades de voluntaris provinents de tot l'Estat. Jo era Truc i ens volíem apuntar de voluntàries, però havies de ser major d'edat. Igualment, però, vam anar cap allà, tres noies i un cap. Vam fer una ruta entrevistant pescadors, fent fotos, vam veure tota la zona i després vam fer una exposició al poble. És la culminació de l'escoltisme: quan vius una experiència, has de sensibilitzar el teu entorn d'allò que has anat a descobrir. L'experiència, per a mi, va tenir un punt de viatge iniciàtic.