Pere Portabella, una exposició i una pel·lícula de Miró

«Ja fa uns anys que una pel·lícula em té fascinat. Veiem Joan Miró al Col·legi d'Arquitectes, pintant els vidres del carrer. És un film hipnòtic i colpidor, un document artístic i històric de gran valor»

Exposició «Pere Portabella: cinema, art i política» a Can Framis. | Adrià Costa

15 de febrer del 2018

Actualitzat a les 14:22h

Ja fa uns anys que una pel·lícula em té fascinat. Per durada se li hauria de dir curtmetratge però jo li dic pel·lícula perquè és el que és. Es diu Miró, l’altre i la va dirigir Pere Portabella l’any 1969. Veiem Joan Miró al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, caminant al seu voltant i pintant els vidres del carrer mentre s’escolten els esgarips sonors imaginats pel gran Carles Santos. És un film hipnòtic i colpidor, un document artístic i històric de gran valor.

Portabella va convèncer Miró de fer-lo amb la condició mútuament acordada que la pintura resultant seria destruïda en acabar la performance. A l’artista, que ja havia criticat durament la mercantilització de l’art, li va semblar una idea fabulosa. I així ho van fer, quan van acabar, el mateix Miró amb una rasqueta va remoure la pintura ja seca i van acabar la feina les senyores de la neteja. El cineasta va rebre moltes crítiques. Com s’atrevia a induir Miró a què destruís la seva pròpia obra?

El film enfoca i enquadra el pintor de molt a prop, posa la càmera quasi als seus morros i li veiem tota l’expressivitat. Però és també –i també per això el Senyor de Barcelona li té passió- un retrat de la ciutat, de l’entorn de la Catedral i de la gent que passava per allà. El muntatge és ràpid i crispat, injectat de pop i d’inconformisme, de color viu, de carrer inflamat. Veiem els cotxes aparcats, molts Seat 600, alguns estan ben desguitarrats. Hi ha passavolants que miren i riuen, no entenen què està passant. Una mare i el seu fill que saluda a càmera.

Miró pintant el Col·legi d'Arquitectes Foto: Pere Portabella

Em tenen enamorat la llauna de Titanlux negre i la palangana blanca on Miró mulla l’escombra que li serveix per fer els primers traços. L’escombra! També em fixo amb la bata blava de treball que llueix i amb la noia amb minifaldilla verda –potser de pana- que el segueix en tot moment. M’apassiona també que una de les que hi és tota l’estona sigui la gran Colita, que no para de fer-li fotos. Després agafa una brotxa més petita i continua pintant. I veiem de tant en tant els esgrafiats de Picasso a la façana superior. I penses que per un moment, només unes hores de 1969, els dos van compartir llenç a l’aire lliure.

Hi ha un instant en que l’artista ensopega amb el paper d’envelar que cobreix el terra. I la càmera de Portabella també ho captura. L’acció pictòrica està filmada amb color, el pròleg i l’epíleg, a l’interior del col·legi d’arquitectes és amb blanc i negre. El veiem a ell, els seus primers plans, el seguici que l’acompanya, alguns rostres coneguts, com el del fotògraf Carlos Pérez de Rozas, que no es perdia res, ho copsava amb la Leica i ho enviava a La Vanguardia, a EFE, a La Prensa i a La Soli. Li he d’ensenyar al meu amic Carlos –el seu fill- perquè segur que li encantarà. Segurament ja ho sap però que li recordi encara li encantarà més.

Aquesta setmana he tornat a veure Miró, l’altre dues vegades. L’última just abans d’escriure aquest article, per refrescar-ho tot un cop més. L’anterior va ser dilluns al matí perquè a la Fundació Vila Casas la projecten en un dels espais de l’exposició Pere Portabella. Cinema, art i política, que es pot veure fins el 21 de juny i que ens ensenya la fonda petjada que aquest creador ha deixat en el nostre art modern. La intenció fonamental de la mostra, ideada per ell mateix i amb el suport sempre lúcid de Josep Ramoneda, és relatar la mirada tranversal i interdisciplinària que travessa tot allò que ha imaginat al llarg dels anys.

Exposició «Pere Portabella: cinema, art i política» a Can Framis. Foto: Adrià Costa

La seva proximitat amb els artistes: Dau al Set, Chillida, Antonio Saura i Miró, esclar. Moltíssim Miró. Extraordinari Miró. El seu esclat com a productor de cinema, amb Carlos Saura –Los golfos- Marco Ferreri –El cochecito- i sobretot Luís Buñuel –Viridiana-. De manera senzilla i eloqüent, molt visual i gens carregant, l’exposició ens ho va explicant. Veiem també fragments de les seves pel·lícules i els pòsters de totes elles. El de No compteu amb els dits és d’Antoni Tàpies, el de Nocturn 29 de Joan Pere Viladecans i el d’Umbracle de Joan Miró. Impressionant!!

La primera sala de l’exposició és molt barcelonina. Està dedicada al retorn de Josep Tarradellas a Barcelona, que com és ben sabut, va ser dissenyat per Portabella. Hi veiem les fotos essencials i el que podria ser un pla de rodatge, amb les anotacions que va fer per tenir-ho tot previst. De fet, ell mateix admet que ho va concebre com una posada en escena, una pel·lícula en què cali tenir en compte tots els detalls: la il·luminació de la Plaça Sant Jaume, la salutació de l’arribada amb l’avió, el recorregut amb cotxe descapotable i sobretot, la seguretat, que va ser el que més maldecaps va provocar. Encara avui, explica aquell dia de 1977 amb renovat entusiasme. Se’n recorda de tot i sap transmetre-ho sense cansament. Cine, art i política. I passió, molta passió.