18
de febrer
del
2018
Actualitzat
a les
8:57h
En els darrers nou anys, Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) ha publicat quatre novel·les, una velocitat de creuer narrativa que ha aconseguit eclipsat la seva faceta creativa primigènia, la de poeta. Des del 2009, quan va guanyar el premi Carles Riba amb La part visible, que no publicava versos. Potser la raó cal buscar-la en els advertiments dels savis –"a mesura que et fas gran, la poesia es torna més esquiva i exigent"–, o potser cal buscar arguments en l'alcoholisme que ha superat, com ell mateix va explicar a les pàgines de l'Ara.
Sigui com sigui, Alzamora torna a ser i a sentir-se poeta, torna a escriure versos amb el do de qui coneix la seva essència creativa. Torna, després d'enfrontar-se a la brutícia que li corsecava el cos, en un sotragueig que l'ha portat a assolir una claredat vital. Això és el seu darrer llibre, La netedat, una obra ambiciosa, amb una coberta on hi ha un rostre –el seu– empastifat de tinta, obra de Julio César Pérez, conegut com Amarillo Indio. Un llibre precisament estructurat, amb un poema introductori que ens fa lliscar per Vestigis, Animals i Marines, fins que el cop arriba a la quarta part, la més ambiciosa i radical.
Aquesta darrera secció, que dona nom al llibre, presenta un enfilall de 400 versos decasíl·labs agrupats en estrofes de deu versos cadascuna, a l'estil d'aquell exercici vigorós que va ser El benestar –també un llarg poema, però molt més narratiu–. Aquí, el lirisme es fa gran i s'apodera de tot, en un devessall creatiu que va a la recerca de l'ordre. "Més que una catarsi, ha estat un procés d'aprenentatge. El llibre ha estat una manera de sentir-me viu". Un trànsit que ha portat el poeta a esbatussar-se amb allò viscut.
La pregunta que mou la creació
Alzamora subratlla que La netedat no és un aplec de poemes dispersos. "M'agrada que els meus llibres tinguin un fil conductor que faci que els poemes es puguin llegir autònomament, però que tots junts acabin formant un sentit. Aquesta idea central és el que es resumeix amb el concepte de 'netedat'". Ni més, ni menys. "Ara bé, els poemes toquen moltes altres temàtiques, com l'amor i el desamor, el pas del temps, la mort, la literatura". Però el tema central és la constatació de sentir-se brut en un moment de la vida. "I la necessitat de tornar a estar net i a respirar aire pur".
Una "netedat" que arriba amb molts interrogants. "Crec que la poesia és una manera de comprendre, més que de saber. I la manera de comprendre és fer-se moltes preguntes. La poesia no és arribar a un coneixement sinó a una comprensió del món i la realitat, semblant a la filosofia, però amb una voluntat artística". Un àmbit literari que és un joc amb l'artifici, com bé veiem al poema que dedica a l'actor James Gandolfini. "Des de la seva disciplina, ell fa el que jo intento als poemes: no veus un home interpretant, sinó el personatge, com si estigués viu. L'artifici hi és, però no es nota".
La tradició no és cap llosa, en aquest sentit: quan més hi aprofundeixes més lliure pots ser. "M'agrada divertir-me i que el lector es diverteixi. Per això el llibre és travessat, malgrat la gravetat, per un cert sentit de l'humor", explica. Com a poeta, Alzamora sempre ha demostrat un gran domini de l'ofici. "És indispensable, el domini de les eines és bàsic. Treballo la mètrica, sempre és l'instrument, per mai la finalitat del poema. Un poeta no em sembla més ni menys interessant per la seva manera d'encavalcar els versos, sinó per allò que em digui utilitzant els recursos que té".
Propera novel·la sobre Joan Mascaró i Joan March
L'autor explica que ara mateix està treballant en una novel·la que, si tot va bé, publicarà el proper 2019, també amb Proa. Els dos protagonistes són l'orientalista especialitzat en llengua i en cultura sànscrites Joan Mascaró (1897-1987) –"un gran homenot de la nostra cultura, que va traduir a l'anglès el Bhagavad Gita i va tenir una gran influència en els Beatles"–, i el financer i contrabandista Joan March (1880-1962), un "negociador que tant podia negociar amb Churchill, mentre a la vegada ho feia amb els alemanys.
Sigui com sigui, Alzamora torna a ser i a sentir-se poeta, torna a escriure versos amb el do de qui coneix la seva essència creativa. Torna, després d'enfrontar-se a la brutícia que li corsecava el cos, en un sotragueig que l'ha portat a assolir una claredat vital. Això és el seu darrer llibre, La netedat, una obra ambiciosa, amb una coberta on hi ha un rostre –el seu– empastifat de tinta, obra de Julio César Pérez, conegut com Amarillo Indio. Un llibre precisament estructurat, amb un poema introductori que ens fa lliscar per Vestigis, Animals i Marines, fins que el cop arriba a la quarta part, la més ambiciosa i radical.
Aquesta darrera secció, que dona nom al llibre, presenta un enfilall de 400 versos decasíl·labs agrupats en estrofes de deu versos cadascuna, a l'estil d'aquell exercici vigorós que va ser El benestar –també un llarg poema, però molt més narratiu–. Aquí, el lirisme es fa gran i s'apodera de tot, en un devessall creatiu que va a la recerca de l'ordre. "Més que una catarsi, ha estat un procés d'aprenentatge. El llibre ha estat una manera de sentir-me viu". Un trànsit que ha portat el poeta a esbatussar-se amb allò viscut.
La pregunta que mou la creació
Alzamora subratlla que La netedat no és un aplec de poemes dispersos. "M'agrada que els meus llibres tinguin un fil conductor que faci que els poemes es puguin llegir autònomament, però que tots junts acabin formant un sentit. Aquesta idea central és el que es resumeix amb el concepte de 'netedat'". Ni més, ni menys. "Ara bé, els poemes toquen moltes altres temàtiques, com l'amor i el desamor, el pas del temps, la mort, la literatura". Però el tema central és la constatació de sentir-se brut en un moment de la vida. "I la necessitat de tornar a estar net i a respirar aire pur".
Una "netedat" que arriba amb molts interrogants. "Crec que la poesia és una manera de comprendre, més que de saber. I la manera de comprendre és fer-se moltes preguntes. La poesia no és arribar a un coneixement sinó a una comprensió del món i la realitat, semblant a la filosofia, però amb una voluntat artística". Un àmbit literari que és un joc amb l'artifici, com bé veiem al poema que dedica a l'actor James Gandolfini. "Des de la seva disciplina, ell fa el que jo intento als poemes: no veus un home interpretant, sinó el personatge, com si estigués viu. L'artifici hi és, però no es nota".
La tradició no és cap llosa, en aquest sentit: quan més hi aprofundeixes més lliure pots ser. "M'agrada divertir-me i que el lector es diverteixi. Per això el llibre és travessat, malgrat la gravetat, per un cert sentit de l'humor", explica. Com a poeta, Alzamora sempre ha demostrat un gran domini de l'ofici. "És indispensable, el domini de les eines és bàsic. Treballo la mètrica, sempre és l'instrument, per mai la finalitat del poema. Un poeta no em sembla més ni menys interessant per la seva manera d'encavalcar els versos, sinó per allò que em digui utilitzant els recursos que té".
Propera novel·la sobre Joan Mascaró i Joan March
L'autor explica que ara mateix està treballant en una novel·la que, si tot va bé, publicarà el proper 2019, també amb Proa. Els dos protagonistes són l'orientalista especialitzat en llengua i en cultura sànscrites Joan Mascaró (1897-1987) –"un gran homenot de la nostra cultura, que va traduir a l'anglès el Bhagavad Gita i va tenir una gran influència en els Beatles"–, i el financer i contrabandista Joan March (1880-1962), un "negociador que tant podia negociar amb Churchill, mentre a la vegada ho feia amb els alemanys.
Sebastià Alzamora Foto: Adrià Costa