Aquest divendres s'estrena la pel·lícula que lidera les travesses dels Oscar, amb 13 nominacions, i que va inaugurar la cinquantena edició del Festival de Sitges
Elisa i el monstre, cara a cara a «La forma del agua»
Aquest divendres s'estrena La forma del agua, la pel·lícula de Guillermo Del Toro que va inaugurar la 50a edició del Festival de Sitges i que lidera les travesses dels Oscar, amb 13 nominacions. Delicada en la coreografia i contundent en el discurs, la pel·lícula sembla, en aparença, només un conte de fades. Però és molt més: rellegeix el mite de La Bella i la Bèstia, amb una bella que no és una princesa Disney, i amb una bèstia que no acaba sent cap príncep.
Tan deliciosa com desoladora, La forma del agua ens mostra personatges que són inadaptats, éssers solitaris que no troben l'encaix en una societat que no ha pensat en ells. La força del film, de fet, recau en aquest enorme pes polític que és latent al llarg de tot el metratge, amb les evidents connotacions de la història amb el present dels Estats Units, i també amb la desesperança que es viu a mig món.
La poderosa força de l'amor
Del Toro se centra en Elisa, una jove muda que treballa en la neteja d'un laboratori d’alta seguretat durant la Guerra Freda. Allà hi ha retinguda una estranya criatura amb qui estableix una relació molt intensa que furga en el trencament de convencions, que confegeix una forta càrrega social a un film que mostra com superar la por, com deixar-se emportar per la poderosa força de l'amor i com conviure amb gent en qui pots confiar, a totes.
Un film que compta amb una parella de ball que se sent lliure en la plasticitat pictòrica de l'aigua, submergits en dansa, en el vincle establert entre Elisa i un ésser fantàstic provinent de les profunditats subaquàtiques, per alguns una bèstia, per altres un déu. Un diàleg que arriba al final amb el propòsit d'emocionar amb les eines simples que tenen els relats clàssics, amb el fil d'una llum d'esperança que fa camí entre la tenebra que atrapa el món.
