13
de febrer
del
2018
Actualitzat
a les
15:24h
És tan important tenir bones idees! I poder dur-les a la pràctica encara més, esclar. A Salvados habitualment en tenen. El que no sabem és quin percentatge de bones idees poden dur a la pràctica, potser algun dia Jordi Évole ens ho pot explicar. Tindria la seva gràcia. Mentrestant ens van alimentant amb programes d’allò més variats i quasi sempre interessants. Quan vaig saber que el capítol de diumenge passat era una trobada entre José María García i José Ramón de la Morena el primer que vaig pensar va ser: “Quina bona idea!”.
Evidentment el primer que cal valorar és el mèrit d’aconseguir-ho. L’explicació no té gaire secret, es deu al prestigi i la repercussió del programa. Van acceptar la proposta per això. Punt. Qui sap si també hi havia un component psicològic afegit, els dos monstres de la ràdio nocturna, enfrontats durant molts anys, que es van dir de tot en antena, tenien la necessitat de reconciliar-se públicament? Qui sap? Els egos són grans i capritxosos. Sigui com sigui, Évole va aconseguir reunir-los i el programa ens va proporcionar molt bons moments.
De fet això és una mica inexacte perquè la millor part va ser la primera, la conversa a soles entre el periodista i José María García. Abans hi va haver un pròleg bastant innecessari amb uns quants convidats opinant sobre els dos protagonistes i la seva històrica rivalitat. El que tenia més sentit era la presència de Perico Delgado, que després va recordar l’episodi que el va enfrontar amargament amb García. La resta –Fernando Ónega, Cristina Pardo, José Mercé i Alfredo Pérez Rubalcaba- hi estaven una mica de farciment luxós, no injectaven valor afegit.
Molt bona l’entrada de García al restaurant de la trobada, amb la càmera seguint-lo mentre saluda els cambrers. Évole el va advertir que malgrat la seva relació amistosa, li faria preguntes incòmodes: “Yo cuando me siento a entrevistar no conozco ni a mi padre”, li va etzibar ell. Les preguntes van ser incisives, en efecte: li va treure temes que farien pujar els colors a tothom, les seves males maneres, el seu ego desbocat, els insults que proferia a tothom que no li queia bé.
El hit va ser la trucada al rei emèrit Joan Carles, amb qui García sempre ha presumit de tenir bona amistat. El senyor es va comportar molt malament, responia desganat, amb mal humor i sense ganes. Va acabar penjant-los el telèfon. Demostrava així el pèssim moment de la institució a qui representa i sobretot del seu servei de premsa. Esclar que encara millor que fos així, tothom va poder comprovar com de caducats estan. La revelació de García sobre el dia que es van trobar i a compte del jersei vermell que lluïa el periodista, el rei li va dir: “No sabía que te vestías de maricón”. “Es de lo único que no se le puede acusar a usted, majestad”, diu que li va respondre. Sigui veritat o no, jo estava al sofà aplaudint amb les orelles.
El més curiós de García és la seva afició a criticar el periodisme que es fa avui, les relacions de poder, el mal fer dels empresaris... I el periodisme lamentable que feia ell a la seva època què? Évole, repeteixo, va tenir l’habilitat d’escoltar-lo i anar-li incrustant exemples de la seva mala praxi. El de Delgado, la guerra amb Jesús Gil i Ramon Mendoza i, per rematar-ho, l’odi amb De La Morena. En aquesta part el programa va perdre una mica de gas. La conversa d’Évole amb ell va ser curta i precipitada, potser podia haver donat per una mica més.
Molt bona l’entrada en escena de De la Morena al restaurant, el xoc del retrobament va ser notable i es notava que els dos lluitaven contra l’estranyesa. Bon moment! Llàstima que després tot s’acabés massa ràpid i la sensació de desaprofitament regnés sobre la de satisfacció total. García es va posar nerviós i ho volia acabar ràpid. El final definitiu va ser de traca: Évole es va aixecar i els va deixar parlant sobre l’existència de Déu. No crec que la conversa durés gaire estona més. Devien concloure de seguida que Déu era binari i que estava en aquells moments assegut a la taula.
Evidentment el primer que cal valorar és el mèrit d’aconseguir-ho. L’explicació no té gaire secret, es deu al prestigi i la repercussió del programa. Van acceptar la proposta per això. Punt. Qui sap si també hi havia un component psicològic afegit, els dos monstres de la ràdio nocturna, enfrontats durant molts anys, que es van dir de tot en antena, tenien la necessitat de reconciliar-se públicament? Qui sap? Els egos són grans i capritxosos. Sigui com sigui, Évole va aconseguir reunir-los i el programa ens va proporcionar molt bons moments.
#ReyesDeLaNoche | Y llegó el momento: José Maria García y @JRdelaMorena, por primera vez juntos en televisión. pic.twitter.com/lOmKOg2S0U
— Salvados (@salvadostv) 11 de febrer de 2018
De fet això és una mica inexacte perquè la millor part va ser la primera, la conversa a soles entre el periodista i José María García. Abans hi va haver un pròleg bastant innecessari amb uns quants convidats opinant sobre els dos protagonistes i la seva històrica rivalitat. El que tenia més sentit era la presència de Perico Delgado, que després va recordar l’episodi que el va enfrontar amargament amb García. La resta –Fernando Ónega, Cristina Pardo, José Mercé i Alfredo Pérez Rubalcaba- hi estaven una mica de farciment luxós, no injectaven valor afegit.
Molt bona l’entrada de García al restaurant de la trobada, amb la càmera seguint-lo mentre saluda els cambrers. Évole el va advertir que malgrat la seva relació amistosa, li faria preguntes incòmodes: “Yo cuando me siento a entrevistar no conozco ni a mi padre”, li va etzibar ell. Les preguntes van ser incisives, en efecte: li va treure temes que farien pujar els colors a tothom, les seves males maneres, el seu ego desbocat, els insults que proferia a tothom que no li queia bé.
El hit va ser la trucada al rei emèrit Joan Carles, amb qui García sempre ha presumit de tenir bona amistat. El senyor es va comportar molt malament, responia desganat, amb mal humor i sense ganes. Va acabar penjant-los el telèfon. Demostrava així el pèssim moment de la institució a qui representa i sobretot del seu servei de premsa. Esclar que encara millor que fos així, tothom va poder comprovar com de caducats estan. La revelació de García sobre el dia que es van trobar i a compte del jersei vermell que lluïa el periodista, el rei li va dir: “No sabía que te vestías de maricón”. “Es de lo único que no se le puede acusar a usted, majestad”, diu que li va respondre. Sigui veritat o no, jo estava al sofà aplaudint amb les orelles.
NOS HA COLGADO EL REY JUAN CARLOS. #ReyesDeLaNochepic.twitter.com/KSRtsTFfeH
— Salvados (@salvadostv) 11 de febrer de 2018
El més curiós de García és la seva afició a criticar el periodisme que es fa avui, les relacions de poder, el mal fer dels empresaris... I el periodisme lamentable que feia ell a la seva època què? Évole, repeteixo, va tenir l’habilitat d’escoltar-lo i anar-li incrustant exemples de la seva mala praxi. El de Delgado, la guerra amb Jesús Gil i Ramon Mendoza i, per rematar-ho, l’odi amb De La Morena. En aquesta part el programa va perdre una mica de gas. La conversa d’Évole amb ell va ser curta i precipitada, potser podia haver donat per una mica més.
Molt bona l’entrada en escena de De la Morena al restaurant, el xoc del retrobament va ser notable i es notava que els dos lluitaven contra l’estranyesa. Bon moment! Llàstima que després tot s’acabés massa ràpid i la sensació de desaprofitament regnés sobre la de satisfacció total. García es va posar nerviós i ho volia acabar ràpid. El final definitiu va ser de traca: Évole es va aixecar i els va deixar parlant sobre l’existència de Déu. No crec que la conversa durés gaire estona més. Devien concloure de seguida que Déu era binari i que estava en aquells moments assegut a la taula.