Antoni Bassas: «Existeix una altra Espanya, però dubto que sigui possible ara mateix»

Antoni Bassas (Barcelona, 1961) és una de les grans veus del país. De fet, va ser "la veu" de Catalunya durant les catorze temporades que va liderar El Matí de Catalunya Ràdio, un espai líder a la seva franja, respectat i admirat, producte també d'enveges i escenari de frases i moments memorables. Un programa que també va saber transmetre credibilitat, honestedat i rigor per l'ofici d'informar i per l'art de mantenir l'interès dels oients.

Bona part d'aquella història –part de la història periodística del país, escrita en majúscules– són part de Bon dia, són les vuit! (Destino), darrer Premi Josep Pla 2018. Unes pàgines on veiem un periodista preocupat per la funció pública dels mitjans de comunicació, que va haver de fer equilibris per mantenir la vocació de servei i la integritat del gremi per damunt dels interessos partidistes o de les necessitats del poder. Unes pàgines que també són el retrat d'un temps que explica, en bona part, on som i on hem arribat.

- El llibre és un bon testimoni de frases que ja han passat a la història del país i que van ser dites en aquells estudis. Va aconseguir que El Matí de Catalunya Ràdio (MCR) fos el programa on passaven les coses.

- Ja fa molts anys que els programes radiofònics de matí marquen l'agenda. De fet, això ja passava amb en Cuní [l'antecessor de Bassas al capdavant de l'MCR]. Ell va fer normal que quan un polític havia de dir una cosa important, la digués al seu programa. Sí que és cert que a la meva època va ser la primera vegada que les càmeres de televisió van entrar a una entrevista, un fet que ara ja és tan normal que és la pròpia ràdio qui té càmeres posades i n'emet el senyal.
 
- Durant catorze anys, va poder entrevistar molta gent. Entre ells, tres presidents de la Generalitat diferents.
 
- Una de les dificultats d'entrevistar el president del país a Catalunya Ràdio és que l'emissora penja de l'organigrama del seu govern. La meva obsessió era que quan el president venia a la ràdio publica, dirigida per un director que ell havia nomenat, això no es notés. Que es veiés clarament que tothom estava honorant la seva part del contracte. La meva era fer-li l'entrevista més difícil de totes, perquè ell és qui té més poder, i a qui té més poder, més li has d'exigir. Als assessors del president, amb qui havia tingut alguns estira-i-arronses, els deia que la gent agrairia que hi hagués una presumpció de veritat en la visita del president als nostres estudis.
 
- Com s'ha de fer una bona entrevista?
 
- És molt complicat, perquè no només depèn de tu. Depèn de les ganes de col·laborar de l'entrevistat. Però, l'entrevista té fonamentalment dos secrets: preparar i escoltar, que es retroalimenten. El meu interès sempre va ser que l'entrevista fos dinàmica, interessant, i que l'entrevistat tingués moments on es pogués explicar amb temps, al mateix temps que tenia moments on jo li demanava respostes curtes.
 
- "He après una lliçó: és impossible agradar a tothom. Ara bé, és possible tenir el respecte general si pots justificar tot el que fas", diu, en un passatge del llibre.
 
- Quan fas una entrevista a algú de molta responsabilitat, el 80 o el 90% dels problemes que puguis tenir es resolen amb una simple pregunta: això que preguntaràs, és notícia o no? És important o no? La gent ho ha de saber o no? Els ciutadans esperen que facis la pregunta? Si la resposta és "sí", fes-la. No t'ha de preocupar res més.
 
- Mai cap polític acaba satisfet, com bé es veu al llibre. En algun moment es refereix a alguns assessors dels polítics com a "destralers".
 
- N'hi ha de destralers, que fan mal amb la destral, però n'hi ha que no, que són bellíssimes persones. Com a tot arreu.
 
- Sí que n'hi ha, però, que sembla que visquin en un món d'altes conspiracions on tothom els vol fer la punyeta.
 
- Sí, perquè suposo que la política es practica en un ambient de tanta competència externa ­–amb els partits– i interna –amb els companys de partit–, que fa que la conspiració paranoica sigui l'estat habitual d'alguns assessors. I crec que aquesta estat és directament proporcional a la seva inseguretat. Quan més insegurs se senten de la qualitat dels seus consells o la seva personalitat, més necessiten fer creure al polític al qual serveixen que el món és un lloc molt perillós i que sort en té, el polític, de tenir-los al costat per salvar-los.
 

"Si fas mal a TV3 o Catalunya Ràdio, perjudicaràs la cohesió o l'autoestima d'un país, però no acabaràs amb el país"

- Un dels tema troncals de Bon dia, són les vuit! és la defensa de la pluralitat dels mitjans públics catalans. Catalunya Ràdio ho és, encara?
 
- Absolutament. Només cal sentir-la cada dia. Ara bé, és la "ràdio nacional de Catalunya". Si tu consideres que Catalunya és una comunitat autònoma sense personalitat pròpia i sense cap rellevància especial, ni cultural, ni històrica, ni econòmica, la ràdio acabarà sent una ràdio regional. Però si creus que Catalunya és una nació i que conforma una comunitat i que aquest és un mitjà públic que l'ha de servir, plantejaràs les coses de la mateixa manera que les plantegen a la RAI o a la BBC. D'una manera indirecta, un mitjà públic reforça la identitat dels oients. Qui hi vulgui veure, en això, una traïció a la pàtria o un biaix polític, viurà en una mena de paranoia. Però així ho fan tots els mitjans públics d'arreu. Catalunya Ràdio i TV3 expliquen el món als catalans.
 
- Això també vol dir que no cal passar ni per Madrid ni per Brussel·les per informar els catalans.
 
- Exactament. I aquesta concepció de ràdio nacional amb voluntat global, no pas antropològica, és el que fa que la ministra Cospedal pugui afirmar que si continua el 155 s'haurà de revisar el paper de TV3. Jo he sentit més d'una vegada que "si controlem TV3 o Catalunya Ràdio, controlarem el discurs i tot s'haurà acabat". És totalment erroni. Què va ser abans, Catalunya Ràdio o Catalunya? És evident que, del país, en deriva un mitjà de comunicació. Amb el dia a dia, el mitjà reforça la identitat del país al qual serveix, però la prèvia és l'existència d'un país. Si fas mal a TV3 o Catalunya Ràdio, perjudicaràs la cohesió o l'autoestima d'un país, però no acabaràs amb el país.
 
- Hi ha un punt que connecta l'ara immediat amb el llibre, amb aquelles manifestacions a Catalunya Ràdio que va patir. L'emissora sempre ha estat al punt de mira.
 
- Això parla de la seva importància. Davant d'on no hi ha poder, ningú s'hi manifesta. Si anaven i van a Catalunya Ràdio és perquè troben que és un instrument poderós.
 
- Al preludi del llibre, explica que el va enllestir i revisar just quan començava l'1-O. I hi llegim moments que ens mostren com hem arribat fins aquí, amb frases que semblen escrites per al moment d'ara: "quan es trepitja la dignitat de la gent es perd la confiança per sempre".
 
- L'any 1977, a Catalunya hi ha molta gent que fa el càlcul següent: "aquí es tracta de recuperar l'autogovern. Si Espanya és una democràcia, el recuperarem". I diem: "Ens convé que sigui una democràcia, som-hi". I Espanya diu que si Catalunya i les altres regions històriques no recuperen l'autogovern, no hi haurà democràcia. Aquest pacte, que queda plasmat a la Constitució, ara sabem que la part espanyola el va fer com un punt i final. Per ells, l'estat autonòmic és tot. La part catalana, però, sempre va pensar que l'autogovern seria un procés que aniria acumulant cada vegada més poder.
 
- Què ho feia pensar?
 
- Perquè ja hi va haver un moment que va ser així. Quan al 93, Felipe González necessita els vots de CiU per governar, li transfereix el 15% de l'IRPF. Quan el 96, Aznar necessita els vots de CiU per governar, s'acaba la mili obligatòria, passen el 30% de l'IRPF, es despleguen els Mossos. Hi ha un procés de substitució d'estructures d'estat espanyoles per estructures d'estat catalanes. El 2005, la Policia nacional se'n va anar de Barcelona, substituïda pels Mossos!

- Hem tingut la percepció que la Generalitat seria cada vegada més robusta.

- Això canvia l'any 2000, quan Aznar guanya per majoria absoluta. S'acaben els complexos i ja no demanen perdó per venir de la dreta, per ser fundats per un ministre de Franco, ni per ser espanyolistes. Hi ha un moment en què la gent diu que aquell no era el tracte que teníem, i això explota el 2010, quan el Tribunal Constitucional es carrega l'Estatut que la gent ha votat.

Antoni Bassas. Foto: Adrià Costa

- Hi ha un moment en què el catalanisme desisteix de voler ser el motor de modernització d'Espanya. Creu que existeix una altra Espanya, lluny de la unanimitat i intransigència que veiem als mitjans o a les accions dels partits majoritaris?
 
- Per descomptat. Però dubto que sigui possible, ara mateix, una altra Espanya.
 
- Com podem sortir d'aquest cul-de-sac on som?
 
- Crec que destensaríem el conflicte si aconseguíssim posar-nos d'acord en el nom de les coses. Parlant des del meu gremi, crec que els periodistes hauríem d'anar amb compte amb les paraules que fem servir. Si sempre es refereixen al "desafiament" català", malament. Hi ha dos milions de persones que pacíficament demanen votar, això no pot ser un desafiament! Un desafiament és el canvi climàtic, un atemptat terrorista, una crisi financera. Però que una societat dinàmica expressi de manera pacífica que vol votar no pot ser un desafiament. I si ho fos, aleshores l'has d'abordar com s'aborden els problemes pacífics i democràtics, però no amb policia i amb jutges. O una altra paraula, l'odi. Ara resulta que els que van venir a pegar-te et diuen que ets tu qui odies. Perdoni, això deu ser al revés, no? Ara ens imputen a nosaltres el seu comportament, i això es fa perquè se'ls fa insuportable el seu comportament. Aleshores, necessiten dir que les imatges son falses, com va dir Dastis, o que qui va ser colpejat per la policia s'ho mereixia. Hem de retornar el sentit a les paraules i potser així no ens faríem tant de mal.
 

"No pot ser un desafiament que una societat dinàmica expressi de manera pacífica que vol votar"

- No creu que aquestes paraules són posades al servei d'uns poders fàctics? Contra això, què hi podem fer?
 
- En Francesc Serés va parlar un dia de "periodisme d'Estat". Fa uns anys, Xabier Arzalluz va parlar de la "Brunete mediàtica". Jo crec que hi ha hagut un tancament de files, des del Rei a l'últim policia. "Aquest és el nostre plantejament i d'aquí no ens mourem", sembla que diguin. Per convicció o interès, molts mitjans espanyols han considerat que havien d'estar en aquest marc si volien continuar operant amb èxit.
 
- Des de Catalunya hauríem de fer un "periodisme d'estat"?
 
- Si per "periodisme d'estat" entenem estar al servei del Govern, la resposta és no, de cap manera. El problema és que vivim un moment d'emergència nacional, per Catalunya i per Espanya. Nosaltres, a Catalunya, sentim que estem en emergència i hi ha la temptació, molt humana, de "passar" coses al Govern, perquè no vivim en circumstàncies normals. Com a periodistes, ens movem en aquest dubte existencial. És tot tan anormal, urgent i greu, que el periodista té dificultats per enfrontar-se a aquesta excepcionalitat amb els esquemes de sempre. Llavors, penses: en cas de dubte, periodisme.
 
- Què se sent, però, quan la Ministra de Defensa diu que s'haurà de revisar el paper de TV3 per "propagandística i manipuladora" i "ampliar" el 155?
 
- El món ha entrat en unes excepcionalitats tremendes. Els governs resulta que ara volen fer una legislació per protegir-nos de les fake news! Els governs ens garantiran la llibertat de premsa? Els governs, que es preocupin de governar bé. Els garants hem de ser tots. I tancant una televisió no fas possible la llibertat de premsa.
 
- La tensió del seu final al capdavant de l'MCR és palpable, amb la famosa "crosta nacionalista" que va dir Joan Ferran. Deuria ser dur, per vostè.
 
- Més que dur, va ser trist. Jo ja havia anat avisant que em semblava que arribàvem a la fi. Aquest llibre intenta explicar que només puc donar gràcies, malgrat que allò, certament, va ser trist. No estic ni ofès ni agreujat. Em va saber greu pels oients, però essencialment, quan miro enrere, tinc una enorme gratitud per poder haver estat el director de l'MCR durant 14 temporades i mitja.
 
- Es va quedar amb ganes de fer alguna cosa durant aquells 14 anys?
 
- Potser, ara me n'adono que vam posar massa accent en l'actualitat i que haguéssim pogut aixecar més el llistó en alguns continguts. Penso, per exemple, en Carles Capdevila, que tenia aquella dèria per l'educació. Em refereixo a aquest tipus d'actituds: ell va ajudar molt a posar l'educació en primer pla de l'interès públic, i això va fer molta companyia al sector educatiu.
 
- Va ser un dels fundadors de l'Ara, un diari que va néixer amb un model mixt, fonamentat en dues potes forts: digital i paper. Com veu el futur de la premsa escrita?
 
- Per nosaltres, el model mixt sempre ha estat molt clar. Però això sí, basat en la subscripció, perquè això et fa menys dependent de publicitat i subvencions publiques. Ara bé, al paper alguna cosa li passa quan es van tancant quioscos. Pel que veig a les xifres del diari, el paper té vida el diumenge. Ara tenim més lectors que mai, però a la pantalla del mòbil o a l'ordinador de taula. És una realitat, com que el paper ens remet a una certa etapa analògica de la comunicació, malgrat que no s'acaba de morir mai del tot.