11
de febrer
del
2018
Actualitzat
el
12
de febrer
a les
9:56h
França ha esdevingut l'estat de la Unió Europea més solidari amb el govern espanyol en la seva gestió del conflicte amb Catalunya. El jacobinisme de la República francesa s'ha posat de nou en evidència amb el propi conflicte territorial a l'illa de Còrsega. El president, Emmanuel Macron, ha entomat aquesta setmana l'expedient cors. Dos mesos després de les eleccions a l'illa, que van suposar un gran èxit pel nacionalisme, Macron va volar a Ajaccio el 6 de febrer per tenir el primer contacte amb un país que també busca el seu lloc a Europa, sense plantejar, per ara, la independència. Es poden dibuixar alguns parel·lismes amb Catalunya i l'actitud de l'estat espanyol envers el sobiranisme.
Majoria nacionalista
El 10 de desembre, Còrsega (330.000 habitants) va votar una nova Assemblea regional. L'aliança dels autonomistes de Gilles Simeoni i els independentistes de Jean-Guy Talamoni en una coalició anomenada Pè a Corsica (Per Còrsega) va superar el 56% dels vots. El partit de Macron, La República en Marxa, es va haver de conformar amb un 12% dels sufragis.
Simeoni, un polític popular a l'illa, va assumir la presidència "regional", mentre que Talamoni es va fer amb la presidència de l'Assemblea. En el seu programa de reivindicacions, han renunciat, de moment, a reclamar un referèndum d'autodeterminació. Plantegen un reconeixement explícit de la personalitat corsa en la Constitució francesa; una amnistia pels presos polítics (n'hi ha onze en presons franceses), tema important en un país en què havia existit activitat armada; un estatut de residents que impedeixi que els qui no viuen a Còrsega puguin comprar immobles; i la cooficialitat de la llengua corsa.
El president obre (poc) el joc
Macron ha començat el ball de les negociacions amb els governants corsos. El president ha volgut ser sempre prudent en el tema de l'illa, evitant la imatge de jacobí intransigent. Alguns l'han definit, fins i tot, com un girondí, en al·lusió als republicans francesos regionalistes que s'oposaven al centralisme. Però potser aquesta visió sigui massa optimista.
En la seva visita de dos dies a l'illa, Macron ha fet gestos de fermesa jacobina i ha volgut homenatjar el prefecte Claude Érignac, assassinat fa vint anys en un atemptat per un escamot independentista. Però en el seu discurs de dimecres davant les autoritats corses, va haver de detallar quin era el seu pla per a Còrsega. Va rebutjar un estatut de residents i la cooficialitat, malgrat que es va mostrar sensible a la llengua de l'illa i va recordar que l'Estat dona 9 milions d'euros per al seu ensenyament. En el capítol de negatives, Macron també va rebutjar una amnistia per als presos, tot i que des del ministeri de Justícia s'especula amb un possible acostament dels reclusos.
On sí que es va mostrar disposat a fer un pas va ser en el reconeixement a la Constitució, un fet que es podria produir en els propers mesos. Però no està clar com es materialitzaria. A Ajaccio, Simeoni i Talamoni reclamen que Còrsega sigui equiparada als territoris d'ultramar, que gaudeixen d'un estatut propi. L'Elisi, en canvi, vol rebaixar al màxim tot el que sigui l'admissió d'una identitat diferenciada.
La qüestió de la llengua
La Constitució francesa, en el seu article 2, estableix que el francès és la llengua de la república. És interessant veure com Macron va justificar el rebuig a la cooficialitat. Segons el president francès -en el seu discurs de dimecres a Bastia-, és imprescindible protegir el bilingüisme, però aquest "no pot ser una nova frontera". Macron es va oposar a tota mesura que impliqués que parlar cors fos un mèrit per trobar feina perquè suposaria una divisió dins del poble francès. Alhora, va definir la llengua francesa com "el primer sediment de la nació".
Similituds i diferències amb Espanya
En el discurs francès sobre Còrsega es troben moltes similituds amb el que fa l'estat espanyol sobre Catalunya. També Macron s'ha referit aquests dies als problemes que interessen la gent, i ha insistit en què França és "indivisible". I es va atrevir a fer el seu propi "España es una gran nación" quan va recordar als corsos que formar part de la cinquena potència mundial és una oportunitat. "Aprofiteu-la", va dir.
Amb tot, l'estil de Macron no és el de Rajoy. El president francès s'ha plantat a Còrsega i ha parlat amb els dirigents nacionalistes. Durant la seva campanya presidencial, s'havia mostrat obert a admetre les "particularitats" perquè la República era prou forta per reconèixer-les. Simeoni i Talamoni ja han dit que estan decebuts i que el viatge de Macron ha estat "una oportunitat perduda". Però caldrà veure com Macron enfila els propers mesos a Còrsega.
Hi ha una diferència important a l'hora de preveure què passarà entre París i Còrsega. Malgrat la força dels sectors més jacobins, la premsa francesa no és unànime respecte a l'estatus que s'ha de donar a l'illa. Fa uns dies, una crònica del diari Le Monde afirmava que les eleccions del desembre havien donat "una legitimitat sense precedents" als líders nacionalistes. I el veterà Laurent Joffrin escrivia des de Libération que Còrsega mereixia un reconeixement especial i que París havia de negociar. Una diferència sensible en comparació amb el tractament que l'elit mediàtica de Madrid ha dedicat a Catalunya. En tot cas, sembla evident que Rajoy no està disposat a seguir l'exemple que, malgrat la seva timidesa, li mostra el president francès.
Majoria nacionalista
El 10 de desembre, Còrsega (330.000 habitants) va votar una nova Assemblea regional. L'aliança dels autonomistes de Gilles Simeoni i els independentistes de Jean-Guy Talamoni en una coalició anomenada Pè a Corsica (Per Còrsega) va superar el 56% dels vots. El partit de Macron, La República en Marxa, es va haver de conformar amb un 12% dels sufragis.
Jean-Guy Talamoni , president de l'Assemblea de Còrsega, en una visita recent a Tarragona. Foto: Jonathan Oca
Simeoni, un polític popular a l'illa, va assumir la presidència "regional", mentre que Talamoni es va fer amb la presidència de l'Assemblea. En el seu programa de reivindicacions, han renunciat, de moment, a reclamar un referèndum d'autodeterminació. Plantegen un reconeixement explícit de la personalitat corsa en la Constitució francesa; una amnistia pels presos polítics (n'hi ha onze en presons franceses), tema important en un país en què havia existit activitat armada; un estatut de residents que impedeixi que els qui no viuen a Còrsega puguin comprar immobles; i la cooficialitat de la llengua corsa.
El president obre (poc) el joc
Macron ha començat el ball de les negociacions amb els governants corsos. El president ha volgut ser sempre prudent en el tema de l'illa, evitant la imatge de jacobí intransigent. Alguns l'han definit, fins i tot, com un girondí, en al·lusió als republicans francesos regionalistes que s'oposaven al centralisme. Però potser aquesta visió sigui massa optimista.
En la seva visita de dos dies a l'illa, Macron ha fet gestos de fermesa jacobina i ha volgut homenatjar el prefecte Claude Érignac, assassinat fa vint anys en un atemptat per un escamot independentista. Però en el seu discurs de dimecres davant les autoritats corses, va haver de detallar quin era el seu pla per a Còrsega. Va rebutjar un estatut de residents i la cooficialitat, malgrat que es va mostrar sensible a la llengua de l'illa i va recordar que l'Estat dona 9 milions d'euros per al seu ensenyament. En el capítol de negatives, Macron també va rebutjar una amnistia per als presos, tot i que des del ministeri de Justícia s'especula amb un possible acostament dels reclusos.
On sí que es va mostrar disposat a fer un pas va ser en el reconeixement a la Constitució, un fet que es podria produir en els propers mesos. Però no està clar com es materialitzaria. A Ajaccio, Simeoni i Talamoni reclamen que Còrsega sigui equiparada als territoris d'ultramar, que gaudeixen d'un estatut propi. L'Elisi, en canvi, vol rebaixar al màxim tot el que sigui l'admissió d'una identitat diferenciada.
La qüestió de la llengua
La Constitució francesa, en el seu article 2, estableix que el francès és la llengua de la república. És interessant veure com Macron va justificar el rebuig a la cooficialitat. Segons el president francès -en el seu discurs de dimecres a Bastia-, és imprescindible protegir el bilingüisme, però aquest "no pot ser una nova frontera". Macron es va oposar a tota mesura que impliqués que parlar cors fos un mèrit per trobar feina perquè suposaria una divisió dins del poble francès. Alhora, va definir la llengua francesa com "el primer sediment de la nació".
Emmanuel Macron i Mariano Rajoy Foto: @marianorajoy
Similituds i diferències amb Espanya
En el discurs francès sobre Còrsega es troben moltes similituds amb el que fa l'estat espanyol sobre Catalunya. També Macron s'ha referit aquests dies als problemes que interessen la gent, i ha insistit en què França és "indivisible". I es va atrevir a fer el seu propi "España es una gran nación" quan va recordar als corsos que formar part de la cinquena potència mundial és una oportunitat. "Aprofiteu-la", va dir.
Amb tot, l'estil de Macron no és el de Rajoy. El president francès s'ha plantat a Còrsega i ha parlat amb els dirigents nacionalistes. Durant la seva campanya presidencial, s'havia mostrat obert a admetre les "particularitats" perquè la República era prou forta per reconèixer-les. Simeoni i Talamoni ja han dit que estan decebuts i que el viatge de Macron ha estat "una oportunitat perduda". Però caldrà veure com Macron enfila els propers mesos a Còrsega.
Hi ha una diferència important a l'hora de preveure què passarà entre París i Còrsega. Malgrat la força dels sectors més jacobins, la premsa francesa no és unànime respecte a l'estatus que s'ha de donar a l'illa. Fa uns dies, una crònica del diari Le Monde afirmava que les eleccions del desembre havien donat "una legitimitat sense precedents" als líders nacionalistes. I el veterà Laurent Joffrin escrivia des de Libération que Còrsega mereixia un reconeixement especial i que París havia de negociar. Una diferència sensible en comparació amb el tractament que l'elit mediàtica de Madrid ha dedicat a Catalunya. En tot cas, sembla evident que Rajoy no està disposat a seguir l'exemple que, malgrat la seva timidesa, li mostra el president francès.