Un cartell electoral per recordar el pare: 100 dies sense Junqueras

Durant la campanya del 21-D, la secció local d'ERC de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) va anar en compte de no penjar cartells amb la cara d'Oriol Junqueras en els carrers més transitats per la dona del cap de llista, la Neus, i els seus fills, el Lluc (5 anys) i la Joana (2 anys), molt especialment en el seu trajecte cap a l'escola. Ho van fer per no incomodar-los, però un dia la petita es va queixar a la mare: "Per què només hi és la Marta del pare?" -en referència a Marta Rovira-. La Neus ho va comunicar i el partit va penjar també alguns cartells amb el rostre de Junqueras.

Aquest dissabte fa 100 dies que els familiars del vicepresident català s'han acostumat a veure'l quasi sempre per aquesta via. De fet, a casa seva hi ha dos cartells electorals penjats, un a l'entrada i un al saló. La situació no s'ha normalitzat -difícilment no ho farà mai-, però per ara ja s'ha allargat més del que molts esperaven. La sensació de la gent propera conforme ja no és un pres polític, sinó directament un "ostatge", s'incrementa. I el pitjor és que no se sap fins quan es pot allargar això. Des que el va tancar, el Tribunal Suprem no ha cedit gens: el va mantenir quan quasi tota la resta de consellers van sortir, va rebutjar el seu recurs d'apel·lació i ni tan sols el va deixar assistir al ple de constitució del Parlament com a diputat electe.

"Quan vam estar a Estremera, Junqueras va demanar que cuidéssim la seva família, que li transmetéssim els seus valors als seus fills i que el pare és una bella persona", explica Lolo Calero, veí i amic del líder d'ERC, que l'ha anat a visitar recentment. Ja ho reclamava en la primera carta que li va enviar, quan duia només una setmana a la presó i ho segueix fil per randa, ja que mira de visitar sovint la dona i els fills i, segons explica, sempre s'acomiada fent un petó a un dels cartells de Junqueras.
 
De fet, el republicà és una persona molt lligada als seus. Un estret col·laborador i company seu al partit i al departament de Govern, Raül Múrcia, explica que sempre intentava adaptar-ne els horaris. "No volia que li toquéssim l'hora de portar els nens a l'escola, l'agenda l'obríem a partir de les 9 i escaig", narra, fins i tot quan va ser nomenat número dos del Govern -amb les excepcions de quan tenia alguna entrevista al matí-. Després, continua, podia treballar "totes les hores que calgués", tot i que també intentava fer un parèntesi al vespre per passar a banyar i posar al llit els fills i, fet això, tornar a la feina.

"No he deixat de pensar en la dona i els fills, és un horror", coincideix Eugenia Parejo, la dona de Gines (Sevilla) a qui Junqueras va conèixer arran d'un programa de Salvados gravat amb la seva família, fa tres anys, i amb qui va fer amistat. Ella l'ha vingut a visitar algun cop, com durant l'1-O, i el defineix des de llavors com "la persona més coherent i sensata" que coneix, a més de ser "pacífic, tranquil, un tros de pare" i algú que "sap consensuar amb gent amb idees diferents".
 
Una percepció que veu ratificada quan recorda "com la gent l'aturava pel carrer" quan passejaven. Encara no l'ha anat a veure a la presó, però ho vol fer, tot i que encara més voldria veure'l en llibertat: "M'encantaria fer una cervesa amb ell i parlar de coses, del que estem d'acord i del que no". Una sensació diferent de la que té per a Carles Puigdemont, de qui en critica l'actuació: "Em sembla fatal que estigui a Brussel·les. Si arrisques, has d'assumir les responsabilitats".

També en destaca la vessant humana Lolo Calero, qui està vivint el seu empresonament amb "molta tristesa i intensitat". "Si fos mala persona..., però és el no va más, i com a polític, tampoc ningú no li arriba a la sola de la sabata!", assegura. Explica que "tot el poble està descol·locat" i que "la gent plorava" en un acte de record que s'hi va fer recentment. Aquest dissabte hi torna a haver una altra concentració per rememorar els 100 dies de presó i per iniciar la campanya "FreeJunqueras".
 
Sigui com sigui, els que el visiten destaquen la força que manté malgrat la seva reclusió. "Quan el veus i hi parles, te n'adones de la seva grandesa, ja que pateixes perquè no el tens i ell, en canvi, et demana que cuidis la família, el partit, la Marta ", explica Raül Muto, que exposa que és aleshores que "te n'adones que no et pots queixar". Per això, afirma que els seus companys estan "fotuts, però més convençuts" de la tasca, per bé que es nota la seva absència: "És una sensació estranya, els que el coneixem hem patit un buit, falta alguna cosa, no només l'ideòleg, també el company".

De fet, la sensació d'injustícia per la seva presó sense sentència és la nota dominant entre els seus éssers propers -i de bona part de la societat catalana-. Lolo Calero, nascut en un poble de Badajoz, denuncia que els governants de l'Estat "se salten les lleis, Catalunya és com un cortijo per a ells i fan el que volen". Així, critica que "el fatxa que va assaltar la Blanquerna està jutjat i condemnat però no entra a la presó perquè té fills". I es pregunta: "On és la llei?". "Què volen que faci més, que canti el "Cara al sol"?", insisteix, en referència al fet que Junqueras ha apostat pel diàleg i la bilateralitat. També afirma que "els veïns no independentistes no entenen que segueixi a la presó".
 
"Sense estar d'acord amb el que han fet, em sembla pitjor que la justícia actuï així", argumenta Eugenia Parejo, que, tot i oposar-se a la independència, defensa que l'Estat pacti un referèndum. "Si s'ha saltat la llei, que canviïn la llei". "​Què carai vol dir que justícia i política són independents?", s'exclama, i afirma que "està a la presó per les seves idees polítiques". De fet, exposa que les accions de l'Estat contra el procés serveixen "per tapar tota la merda que surt", ja que "mentre es parli de Catalunya, no es parlarà de Francisco Correa i Francisco Camps". Què li dirà quan hi pugui parlar? "Que segueixi amb el seu somni, encara que sigui impossible, no fa mal a ningú".

Connectat al projecte

Un projecte pel qual segueix treballant el seu partit, no sense dificultats. Raül Múrcia recorda que, després de l'empresonament, "els primers dies van ser tràgics, va costar aixecar el cap en campanya, van ser moments durs". Tot i això, Junqueras ara està connectat amb l'estratègia i demana als seus que segueixin amb la línia que ell va liderar: "Que eixamplem l'entorn, que acompanyem i cuidem als que s'acosten" -dijous mateix, els treballadors d'ERC van rebre una carta seva-. Ara bé, també "pateix molt" i "vol protegir que més gent no vagi o torni a la presó", ja que això "no té cap rèdit per a la societat ni per a les persones", per bé que ell "es manté ferm i convençut del que va fer". De fet, Junqueras va reconèixer que, "si el preu de la llibertat és la presó", calia assumir-lo.

Malgrat tot, mantenir-se en contacte amb ell és complex, atès que només pot fer 10 trucades a la setmana i hi ha "algunes cartes que no arriben". La vida a Estremera és difícil. I per als seus, a fora també ho és. Tot i això, la roda segueix girant i els dies passen. De moment, ja en són un centenar. Però en poden ser molts més. I això és el que ho fa encara més penós per a molts que pateixen per unes decisions político-judicials, si més no, complicades de comprendre i compartir.