​Mario Gas, els poetes i els amics

Fa uns mesos va obrir un nou teatre a Barcelona es diu La Gleva i està al carrer de la Gleva al barri del Farró, que és un barri fascinant dins del no menys fascinant districte de Sarrià-Sant Gervasi. És un antic estudi fotogràfic, que ben il·luminat i encadirat, serveix perfectament perquè a les nits algú ens expliqui la seva vida, amb la paraula i la cançó, que és l’essència d’allò que anomenem, teatre. La Gleva té diverses ànimes -Albert de la Torre, Bàrbara Granados, Júlia Simó- i una essència, l’intercanvi d’energia entre l’escenari i la platea.

Això ho vaig percebre perfectament l’altre dia, quan vaig anar a veure Amici Miei, l’espectacle que Mario Gas s’ha inventat per a explicar-nos coses sobre la poesia, sobre els seus amics i la seva vida. Va obrir l’octubre passat però encara no hi havia anat i no sabeu com me’n vaig alegrar. Aquestes petites notícies t’expliquen que a Barcelona cada dia hi passen coses boniques. Que obri un teatre i que la gent hi vagi, compri entrades, faci cua per entrar i estigui nerviosa perquè l’espectacle és a punt de començar. Això no té preu.

Tot va esdevenir-se l’altre dia. No s’hi cabia per veure Gas, que ha imaginat una funció petita i senzilla, encantadora, emocionant també. Amici Miei és un recorregut per veus i músiques que li han agradat, que l’han acompanyat en el temps. Els que l’hem seguit a ell al llarg dels anys ja en sabem algunes coses. Deu ser un dels directors de teatre de qui he vist més espectacles. Sweeney Todd, A Little Night Music, La reina de bellesa de Leenane, Master Class, Guys & Dolls, Olors, Full Monty, Lulú, La mare coratge, Zona zero, Les Troianes, Un fràgil equilibri, Follies i fins arribar al Calígula de fa poques setmanes al Romea. 

Als seus espectacles sempre m’ha semblat trobar-hi una empremta especial, un gust per la intensitat dramàtica i per la paraula ben dita. Sempre li ha preocupat que el text imaginat per l’autor de l’obra de teatre arribi net i precís a l’orella i l’ànima de qui l’està escoltant i sentint. I fixa’t tu, jo sempre la percebo aquesta energia especial, sempre em fixo amb aquest toc Gas per mi tan identificable i especial. M’hauria agradat veure’l més com a actor. No vaig poder gaudir del seu recent Llarg viatge del dia cap a la nit, d’O’Neal amb la seva inseparable Vicky Peña, tampoc quan feia de Sweeney enlloc de Constantino Romero o Joan Crosas. Sí a Follies i a Amic/Amat, on feia d’amic de l’ànima de Josep Maria Pou. Me’n recordo d’un capítol mític d’Estació d’enllaç en què interpretava el cap d’una secta i al final una deixeble seva –que era l’Ariadna Gil– es tirava a la via del tren. M’agrada descobrir la seva veu en un anunci o en el doblatge d’una pel·lícula. Sempre m’ha atret el bon doblatge i hi tinc una certa facilitat. John Malkovich, Ben Kingsley i Geoffrey Rush acostumen a tenir la seva veu. Per cert, que també m’agrada llegir-li els articles a la premsa quan se’n recorda d’un amic seu que acaba d’abandonar aquest món. 
 
A Amici Miei Gas ens recorda com n’és d’important la paraula del poeta. Comença amb Papasseit, continua amb Alberti, s’entreté amb el seu estimat José Agustín Goytisolo, recorda anècdotes de Fernando Fernán-Gómez i recita uns poemes seus deliciosos. L’Elegía de Miguel Hernández no pot ser més preciosa, transita per Miquel Martí i Pol, Espriu i José Hierro. Se’n recorda d’Alejandro Ulloa i d’alguns amics seus com Constantino Romero, Emma Cohen i Cristina Fernández Cubas. Canta cançons que va cantar Alberto Cortez i també Le deserteur, aquella tonada de Boris Vian que Serge Reggiani també va fer seva. I al final uns boleros a mode de bisos.  

Ens ho explica tot amb sentit de l’humor i lleugeresa, com si estigués envoltat d’amics amb qui xerrar una estona. Aprofundeix com aquell qui no vol la cosa, fa riure i fa pensar, encomana gust per la paraula, pel riure i per l’intangible. Un percep les certeses i les intuïcions, les ombres i les presències que habiten en un poema, en un record i en el pessigolleig del piano de la Bàrbara Granados, que acompanya Gas mentre desfila el repertori que tant li agrada.

Amici Miei s’ha pogut veure durant pocs dies, potser ara el faran a Madrid i m’expliquen que al setembre segurament tornarà a La Gleva per a oficiar de nou aquesta funció de poetes i d’amics. M’agradarà tornar-lo a veure.