11
de febrer
del
2018
Actualitzat
el
12
de febrer
a la
13:17h
Mariano Rajoy, al Consell Europeu Foto: La Moncloa
Mariano Rajoy intenta que Espanya recuperi pes en les institucions europees. L'aposta, que és situar el ministre d'Economia, Luis de Guindos, en la vicepresidència del Banc Central Europeu (BCE), és forta. El 19 de febrer, els ministres d'Economia i Finances de la zona euro (l'Eurogrup) proposaran el successor del portuguès Vitor Constancio, un polític socialista que conclou el seu mandat en l'executiva que dirigeix el governador Mario Draghi. Perquè sigui efectiva, la proposta haurà de ser ratificada en una cimera de caps d'estat i de govern del març.
Des dels cercles governamentals s'assegura que els números surten i que Madrid disposa dels suports necessaris. Però el rival de De Guindos no és una figura menor. Es tracta de Philip Lane, governador del Banc d'Irlanda, qui té a favor una carta important: el suport del propi Draghi. Seran els estats, però, els qui decidiran. La batalla per la vicepresidència del BCE torna a ensenyar una de les nafres de la diplomàcia espanyola: el seu poc pes al nucli dur de la UE. La influència d'Espanya a Brussel·les ha anat oscil·lant des que el país va entrar a la Unió el 1986, però mai havia estat tan feble com des que Mariano Rajoy va arribar a la Moncloa. Ara, amb el conflicte amb Catalunya en un moment crucial, Moncloa necessita un cop de mà des de Brussel·les.
Jean-Claude Juncker fent broma amb Luis de Guindos, en una reunió de l'Eurogrup a Brussel·les Foto: ACN
De l'aliança Kohl-Felipe...
Espanya va ingressar a la Unió Europea el 1986, en plena era dels governs de Felipe González. El socialista François Mitterrand era president de França i el democristià Helmut Kohl era canceller alemany. Jacques Delors presidia la Comissió Europea, a la qual va donar una projecció política molt forta. González va saber connectar amb aquests dirigents, però una clau del pes que va guanyar Espanya en aquells anys va ser la intuïció de donar suport sense matisos a la reunificació alemanya, després de la caiguda del mur el 1989.
Quan la reunificació era més que una hipòtesi, Kohl va notar la fredor, si no l'hostilitat, de molts dels estats grans de la Unió. Des de Londres, Margaret Thatcher va emetre senyals de neguit. Mitterrand no ho va fer obertament, ja que tenia també una bona relació amb Bonn -aleshores la capital alemanya-, però va mirar sempre amb recança la nova Alemanya reunida. Fins i tot l'italià Giulio Andreotti es va permetre fer broma: "Estimo tant Alemanya que vull que n'hi hagi dues".
González va apostar per la reunificació, convertint l'amistat amb Kohl en una veritable aliança estratègica. Kohl mai ho va oblidar. El govern alemany va donar suport a la creació del Fons de Cohesió, que tant beneficiaria Madrid. Es van institucionalitzar les cimeres hispanogermàniques. Fins i tot es va establir de manera informal una via de comunicació entre Kohl, Mitterrand, Delors i González per preparar les cimeres europees. El mateix Felipe en parlava en una entrevista recent a El Mundo.
José María Aznar i George Bush. Foto: Wikimedia Commons
... a l'aliança atlàntica d'Aznar
L'arribada de José María Aznar a la Moncloa va canviar algunes de les prioritats de la politica exterior espanyola. La implicació en la guerra de l'Iraq va suposar una aposta per l'eix atlàntic i anar del bracet de l'Administració Bush en l'escenari global. El xoc frontal entre Washington i les grans capitals europees, amb el francès Jacques Chirac i l'alemany Gerhard Schröder exercint de líders de l'oposició mundial als neocon dels Estats Units, va obligar Aznar a triar. L'anomenat trio de les Açores no va acabar bé. Espanya preferia formar part del club de Washington, ni que fos com a soci menor, que jugar un paper central a Europa.
Fora del Banc Central
Espanya havia tingut presència en l'òrgan executiu del BCE, però el va perdre fa sis anys, just a l'inici del mandat de Rajoy. Va intentar aleshores col·locar-hi Antonio Sáinz de Vicuña, i tothom ho donava per fet, però va ser Yves Mersch, de Luxemburg, qui s'ho va endur, demostrant altre cop l'habilitat del petit gran ducat per moure's pels passadissos de Brussel·les. Pel que fa a l'estat espanyol, va ser el primer dels grans països de la zona euro que va quedar fora del nucli dirigent de la institució.
El fracàs per presidir l'Eurogrup
L'any 2015, va tenir lloc una de les batalles més crues per ser al moll de l'os de Brussel·les. Es tractava d'elegir el president de l'Eurogrup per rellevar Jeroen Dijsselbloem, l'altiu polític holandès, membre del Partit Laborista del seu país que ja liderava els ministres de Finances de la zona euro. Malgrat l'antipatia personal que genera Dijsselbloem, amant de les declaracions polèmiques -com quan va atacar els països del sud per gastar molt en "diners i dones"-, l'holandès va ser confirmat i De Guindos va tornar a Madrid amb la cua entre les cames.
Arias Cañete, qüestionat
L'estat espanyol té poques peces en l'estructura de poder europeu, però, a més, la més destacada està qüestionada. L'exministre d'Agricultura i dirigent del PP Miguel Arias Cañete és ara per ara l'única figura espanyola de pes en el nucli dur com a comissari d'Energia i Canvi Climàtic. Però això no és fruit d'un èxit diplomàtic, ja que a Espanya li pertoca un lloc. A més a més, l'arribada d'Arias ja va suposar un retrocés perquè abans hi havia Joaquín Almunia, que dirigia la cartera de la Competència i, a més, era vicepresident de la Comissió.
Arias Cañete ha hagut d'afrontar situacions incòmodes i l'ombra de la corrupció l'empaita. L'any 2016, va estar contra les cordes quan va haver de donar explicacions per perdonar un deute de 40 milions d'euros a FCC per les obres fetes a la dessaladora d'Almanzora, en l'anomenat cas Acuamed. El fet que el nom de la seva dona aparegués en els papers de Panamà tampoc el va ajudar.
Mariano Rajoy, en la recepció del dia de la Constitució. Foto: Congrés dels Diputats
Espanya, multada
Que la marca Espanya no viu la seva millor època des que el PP va tornar al poder ho va expressar de forma molt crua la multa de la UE per haver falsejat els comptes del País Valencià dels anys en què el PP governava el territori. Brussel·les va considerar una negligència greu l'actuació de Madrid, que va presentar recurs davant els tribunals comunitaris. Finalment, el desembre passat, el Tribunal de Justícia de la UE va desestimar les raons d'Espanya i va ratificar la multa de 19 milions d'euros. Va ser, a més, la primera multa de Brussel·les per falsejar estadístiques.
Anteriorment, Madrid es va salvar in extremis d'una multa molt costosa per incomplir els objectius de dèficit del 2015. La Comissió Europea va proposar una sanció que podria haver assolit els 2.000 milions d'euros, però els estats van decidir cancel·lar la multa i donar a Espanya dos anys més per complir amb el criteri de mantenir el desviament dels comptes per sota de la xifra fatídica del 3%.
La darrera garrotada internacional contra l'estat espanyol ha vingut del Grup d'Estats contra la Corrupció del Consell d'Europa (GRECO), en un informe del 3 de gener passat, en què posa en qüestió els esforços fets pel govern Rajoy per combatre la corrupció. La institució va fer un seguit de recomanacions l'any 2013, que no han estat ateses per l'executiu espanyol. Entre d'altres coses, apunta que cal desenvolupar el sistema de designació dels presidents dels tribunals, inclòs el Suprem, i aixeca ombres sobre el fet que la independència judicial estigui plenament garantida.
L'acumulació de polèmiques, sancions i batalles perdudes és un pes feixuc sobre l'estat espanyol a Brussel·les. Ara, en plena aplicació de l'article 155 a Catalunya, el resultat del pols que té lloc a l'Eurogrup enviarà un senyal sobre el pes real de Madrid a la UE.