06
de febrer
del
2018
Actualitzat
el
07
de febrer
a les
17:40h
Vivim en un món i en un moment en què el nostre gran mal és que volem que tothom pensi i es comporti com a nosaltres ens sembla convenient. Alfred, un noi de vint anys que participa a OT, resulta que l’any 2014 va fer uns quants tuits mostrant simpaties independentistes. Algú s’ha encarregat de furgar i trobar-ho. Resulta que es decideix que participi a Eurovisión junt amb Amaia, a qui ha conegut al concurs i s’han fet nòvios. I com que havia dit no sé què a favor de la independència, hi ha un ramat de tontos que es decideix que insultar-lo és una molt bona idea i també fer-li boicot. Entre ells un tal Alfonso Rojo, que diu que és periodista i escriu coses així a Twitter.
Un altre exemple? La cerimònia dels Goya del passat dissabte va ser un autèntic desastre. I per mi un autèntic misteri és que any rere any s’entestin en reincidir en una realització pèssima, en guions absurds, injectats d’un humorisme anecdòtic i mal treballat. Bé, misteriós i també molt poc sorprenent. El cas és que les gales televisives d’aquest any s’han de deixar una mica per inútils, són un gènere a part, condemnat a fracassar o, senzillament, a sobresortir amb discreció. Si no tens un bon realitzador i un bon guionista, fracassaràs el triple. Si els tens, fracassaràs a seques.
Bé, el cas és que enguany hi havia dos motius extracinematogràfics afegits. Un va ser la reivindicació feminista. A estones, grinyolava per cacofònica. No era problema de què hi fos o no hi fos, era problema de què ningú s’havia preocupat de què hi fos de manera atractiva, suggerent, convincent i persuasiva. La idea era que funcionés per acumulació i això, esclar, deriva en sobredosi i cansament. Denunciar el masclisme i el micromasclisme sempre serà una bona idea. Hi ha persones que no ho admeten i consideren que en una gala de cine només s’ha de parlar de cine. Ho trobo absurd.
Les inquietuds, els malestars i les reivindicacions socials importants sempre s’han infiltrat en la cultura -les gales dels premis en formen part- de manera natural. Als Oscars, per exemple, s’ha parlat dels drets dels negres, de la Guerra de Vietnam i enguany es parlarà molt dels drets de les dones. Mai tot es fa a gust de tothom. Fa dos o tres anys, Chris Rock va ser el presentador d’una gala dels Oscars absolutament desastrosa en què l’assumpte dels drets dels negres es va convertir en un leit motiv fastiguejant i repetitiu sense cap mena de sentit. Ningú es va preocupar que funcionés. Això, en part, va passar també l’altre dia als Goya. Anar repetint en bucle una consigna no la converteix automàticament en més o menys vàlida. Sap especialment greu quan un està completament a favor d’allò que es vol transmetre i veu amb impotència que més que posar-ho en valor, s’està vulgaritzant completament.
L’altre tema de la gala dels Goya va ser l’absència de llaços grocs i de reclamacions de llibertat per als presos polítics. A mi també m’hauria agradat que s’hi infiltrés alguna reivindicació en aquest sentit. Més canya a l’infecte govern del PP i els polítics assistents, als que la cultura els importava una autèntica merda. Però no va ser així. Alçar la veu i assenyalar els catalans assistents –convidats, nominats o guanyadors- per a recriminar-los que no ho fessin respon també a la lògica esmentada al principi: si algú no fa allò que jo vull que faci es converteix automàticament en un indesitjable. Una lògica ben curiosa aquesta.
Aquestes situacions, em sembla, formen part d’un estat mental i emocional injectat de susceptibilitats i, sobretot, molt infantilisme. Posar els informatius cada dia és comprovar-ho descarnadament. Per molt que desitgem una cosa aquesta cosa no es convertirà automàticament en realitat. Jo, per exemple, podria considerar que la independència de Catalunya és una bona idea. El sentit comú em faria detectar que si aquest sentiment només és compartit per, aproximadament, la meitat –o una mica menys- de la població de Catalunya, potser és que encara no ha arribat el moment per a assolir-lo. Qui sap si tal vegada d’aquí a un temps això pugui ser possible.
Doncs no! A la tele cada dia veiem unes persones obsessionades amb la independència. La volen, la volen, la volen i la volen! I ha de ser ara! Consideren que s’ha d’investir president de Catalunya una persona que malauradament no és possible investir. Però ells ho volen fer així, prefereixen no tenir govern i estan encantats amb un bucle infinit d’eleccions que aniran donant els mateixos resultats una vegada i una altra. Per què? Perquè tenen un somni i volen fer-lo realitat.
Volem que la resta de la gent pensi i es comporti com nosaltres volem. Si algú no ho fa ens queixem amargament. La maquinària de la frustració és imparable i inexorable.
Este pringado no ganará nada, pero ya vereis como nos saca una estelada catalana en el escenario para hacer la gracia del 'indepe' https://t.co/12JsmUBQAe
— Alfonso Rojo López (@AlfonsoRojoPD) January 30, 2018
Un altre exemple? La cerimònia dels Goya del passat dissabte va ser un autèntic desastre. I per mi un autèntic misteri és que any rere any s’entestin en reincidir en una realització pèssima, en guions absurds, injectats d’un humorisme anecdòtic i mal treballat. Bé, misteriós i també molt poc sorprenent. El cas és que les gales televisives d’aquest any s’han de deixar una mica per inútils, són un gènere a part, condemnat a fracassar o, senzillament, a sobresortir amb discreció. Si no tens un bon realitzador i un bon guionista, fracassaràs el triple. Si els tens, fracassaràs a seques.
Bé, el cas és que enguany hi havia dos motius extracinematogràfics afegits. Un va ser la reivindicació feminista. A estones, grinyolava per cacofònica. No era problema de què hi fos o no hi fos, era problema de què ningú s’havia preocupat de què hi fos de manera atractiva, suggerent, convincent i persuasiva. La idea era que funcionés per acumulació i això, esclar, deriva en sobredosi i cansament. Denunciar el masclisme i el micromasclisme sempre serà una bona idea. Hi ha persones que no ho admeten i consideren que en una gala de cine només s’ha de parlar de cine. Ho trobo absurd.
Les inquietuds, els malestars i les reivindicacions socials importants sempre s’han infiltrat en la cultura -les gales dels premis en formen part- de manera natural. Als Oscars, per exemple, s’ha parlat dels drets dels negres, de la Guerra de Vietnam i enguany es parlarà molt dels drets de les dones. Mai tot es fa a gust de tothom. Fa dos o tres anys, Chris Rock va ser el presentador d’una gala dels Oscars absolutament desastrosa en què l’assumpte dels drets dels negres es va convertir en un leit motiv fastiguejant i repetitiu sense cap mena de sentit. Ningú es va preocupar que funcionés. Això, en part, va passar també l’altre dia als Goya. Anar repetint en bucle una consigna no la converteix automàticament en més o menys vàlida. Sap especialment greu quan un està completament a favor d’allò que es vol transmetre i veu amb impotència que més que posar-ho en valor, s’està vulgaritzant completament.
L’altre tema de la gala dels Goya va ser l’absència de llaços grocs i de reclamacions de llibertat per als presos polítics. A mi també m’hauria agradat que s’hi infiltrés alguna reivindicació en aquest sentit. Més canya a l’infecte govern del PP i els polítics assistents, als que la cultura els importava una autèntica merda. Però no va ser així. Alçar la veu i assenyalar els catalans assistents –convidats, nominats o guanyadors- per a recriminar-los que no ho fessin respon també a la lògica esmentada al principi: si algú no fa allò que jo vull que faci es converteix automàticament en un indesitjable. Una lògica ben curiosa aquesta.
Aquestes situacions, em sembla, formen part d’un estat mental i emocional injectat de susceptibilitats i, sobretot, molt infantilisme. Posar els informatius cada dia és comprovar-ho descarnadament. Per molt que desitgem una cosa aquesta cosa no es convertirà automàticament en realitat. Jo, per exemple, podria considerar que la independència de Catalunya és una bona idea. El sentit comú em faria detectar que si aquest sentiment només és compartit per, aproximadament, la meitat –o una mica menys- de la població de Catalunya, potser és que encara no ha arribat el moment per a assolir-lo. Qui sap si tal vegada d’aquí a un temps això pugui ser possible.
Doncs no! A la tele cada dia veiem unes persones obsessionades amb la independència. La volen, la volen, la volen i la volen! I ha de ser ara! Consideren que s’ha d’investir president de Catalunya una persona que malauradament no és possible investir. Però ells ho volen fer així, prefereixen no tenir govern i estan encantats amb un bucle infinit d’eleccions que aniran donant els mateixos resultats una vegada i una altra. Per què? Perquè tenen un somni i volen fer-lo realitat.
Volem que la resta de la gent pensi i es comporti com nosaltres volem. Si algú no ho fa ens queixem amargament. La maquinària de la frustració és imparable i inexorable.