OPINIÓ: LA CUP I EL 21-D

Àrees metropolitanes, classes i unitat popular: falsant hipòtesis reduccionistes

«Els suports que perd la CUP, especialment al cinturó de Barcelona, van a parar, fonamentalment, a ERC, és a dir, a un aliat encara més estret dels sectors més dretans favorables al procés»

per Roger Guimerà / Arnau Comas*, Militants de Poble Lliure, 6 de febrer de 2018 a les 16:25 |
Ha arribat l’hora que plantegem, de cara i sense subterfugis, els debats que tenim. Cal posar a sobre de la taula tabús i apriorismes. Cal fer entrar aire als debats oberts al si de l’esquerra catalana, de la independentista i de la unitat popular. I les eleccions del 21-D, tot i que eren excepcionals, poden resultar tremendament útils. Sobretot perquè han estat les eleccions amb una participació més alta de la història recent de Catalunya. De la lectura dels seus resultats, doncs, se’n desprenen diverses conclusions que qüestionen alguns dels dogmes imposats per l’esquerra autonomista o per l’ultraesquerranisme, al conjunt de l’esquerra catalana o fins i tot al si de l’esquerra independentista. Intentarem anar-los destriant un per un perquè quedin ben macos a sobre la taula parada. I després, que hi foti cullerada tothom que vulgui.
 

Pes dels treballadors industrials a cada comarca


El primer. Sobre la classe treballadora catalana. No, la classe treballadora catalana no viu només als voltants de l’àrea de Barcelona (cosa que és una obvietat tan gran que fa sagnar els ulls). Els canvis en la població catalana són profunds i estructurals des de ja fa uns anys. D’una banda, queda clar en termes de renda: la zona més empobrida de Catalunya són les Terres de l’Ebre (Idescat - RFDB). Però també, per exemple, en termes de producció industrial.

No, no és a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (ni tampoc a l’àrea propera a Tarragona) on es localitza el volum més gran (proporcional) de persones treballadores en la producció industrial. Ara és ja a comarques com ara la Conca de Barberà, la Segarra o la Garrotxa. És clar que es podrà al·legar que aquestes comarques tenen molta menys població, o que la construcció, els serveis o l’economia informal tenen molt més pes en altres. És evident. Però no ho és menys que aquesta comparativa desfà el tòpic sobre el treballador industrial com a exemple paradigmàtic del votant espanyolista. En aquestes tres comarques, el vot republicà supera amb molta diferència la mitjana catalana i se situa entre un 70 i un 77% del total. En tot cas, doncs, estem parlant d’una altra cosa.

Ens els darrers vint anys, la població catalana s’ha anat dispersant pel territori de forma molt important. Sobretot des de Barcelona i la seva primera corona cap a la segona i la tercera i fins i tot més lluny. Només cal examinar les taxes brutes de creixement dels darrers anys, per exemple, o fixar-se en el fet que el pes demogràfic de l’AMB ha passat de ser del 53,2% l’any 1975 a ser del 42,8% al 2012 (Idescat). Per tant, centrem el debat. No, no estem debatent sobre qui és el referent polític d’aquesta classe, sinó sobre qui és el referent polític de les diverses fraccions d’aquesta classe. I sí, és evident que el republicanisme encara no és el referent polític central per la part segurament més precaritzada (i/o més gran en termes d’edat?) de la classe treballadora. Com tampoc ho és, per exemple, l’esquerra autonomista catalana. O com tampoc ho és l’esquerra socialista a França, a Itàlia o a la majoria de països del nostre entorn. Cal treballar. Tothom.

El segon. Sobre el creixement del republicanisme. Si bé és cert que una fracció de la classe treballadora no té el republicanisme com a referent polític, també ho és que aquesta referencialitat ha crescut de manera important. No només en el cicle 2012-2017 (on ha crescut en percentatge i, sobretot i de manera espectacular, en vots absoluts) sinó, si es mira des d’una perspectiva històrica, el creixement del republicanisme independentista en aquestes zones (respecte als seus resultats durant els anys 80 i 90) és encara més gran (tenint en compte que la CiU d’aquella època no encaixa gens en aquests paràmetres).


Enfrontar-te als aliats republicans des de posicions esquerranistes no et dona, necessàriament, més suports en zones de concentració de classe treballadora

El tercer. Sobre la tàctica de la unitat popular. No, enfrontar-te als aliats republicans des de posicions esquerranistes com a tàctica de desmarcatge permanent no et dona, necessàriament, més suports a les zones de més concentració numèrica de la classe treballadora industrial. Ara, de fet, ja és impossible defensar aquesta tàctica com "la tàctica". Per què? Doncs perquè la CUP, després de ser l’aliada i, alhora, la "mosca collonera" del republicanisme, ni guanya suports ni tampoc en perd cap als referents de l’esquerra i formalment més allunyats de la dreta independentista. No, al contrari.

Els suports que perd la CUP van a parar, fonamentalment, a ERC, és a dir, a un aliat encara més estret dels sectors més dretans favorables al procés. I, a més a més, pràcticament no té pèrdues cap als comuns, és a dir, cap a aquells que més han abanderat la lluita simbòlica (i des d’una perspectiva d’esquerres) contra la dreta independentista.

Aquesta tendència ja s’endevinava en els diferents sondejos preelectorals, en què la transferència de vot de CUP a ERC oscil·lava entre un 20% (segons l’ICPS) i un 31% (segons el GESOP), mentre que la transferència de CUP als comuns anava només entre el 2,4% (segons el GESOP) i el 5,6% (segons el CIS).
 


Tot i que encara no s’han fet públiques les enquestes postelectorals, els resultats a les seccions censals de Barcelona suggereixen que l’efecte podria haver estat, finalment, encara més dramàtic, si més no a la capital. Efectivament, si les transferències de vot a Barcelona fossin les mateixes a totes les seccions censals, podríem ajustar les transferències que, globalment, millor explicarien els resultats del 21D donats els del 2015. Aquesta anàlisi suggereix que, a Barcelona, fins a un 58% dels votants de la CUP el 2015 podrien haver acabat votant Esquerra, i només un 5% els "comuns".
 

Foto: Fugues de vot a cada partit el 21-D en relació al 27-S de 2015



És impossible, doncs, deduir que les classes populars han castigat la CUP per haver estat massa a prop del bloc republicà. En aquest cas, hi hauria algun vot cupaire que hauria anat a parar als "comuns". O que s’hauria quedat a casa o... és de sentit comú, oi? I no, no ha estat el cas. De fet, ha estat just a l’inrevés.

El quart. Sobre l’eixamplament de la base republicana (i complementant la tesi anterior). I tot i això, malgrat la transferència de suports de la CUP a ERC que podria resultar enganyosa i imputable a l’efecte 2015 ("et deixo el meu vot perquè no vull votar CDC"), s’hauria pogut donar el cas que el creixement del republicanisme entre la base social de la classe treballadora industrial d’aquests territoris hagués anat a parar a la CUP (i així hauríem mitigat el cop). Però no. L’alternativa política republicana que ha aconseguit liderar aquest creixement i referencialitat ha estat, i de manera clara, ERC i no la CUP. És a dir, la gran majoria dels suports que provenien de les classes populars que votaven l’esquerra autonomista el 2015 i que ara han anat a parar a opcions republicanes no han optat per la CUP.

El vot que va guanyar l'independentisme als "comuns" i al PSC, l'eixamplament de la base social, es va fer per la banda d'ERC

El vot que guanya l’independentisme als "comuns" (o, fins i tot, al PSC), el famós eixamplament de la base social de l’independentisme, es fa també per la banda d’Esquerra, i no de la CUP. Un cop més, aquesta tendència ja s’intuïa a les enquestes preelectorals: la transferència dels comuns a Esquerra oscil·lava entre el 8,6% (CIS) i el 9,9% (ICPS), mentre que la transferència a la CUP oscil·lava entre el 0,9% (ICPS) i el 3,3% (CIS). Segons tots els sondejos, fins i tot la transferència dels comuns a Junts per Catalunya era més gran o igual que cap a la CUP. I, igualment, l’anàlisi de les seccions censals suggereix que aquest efecte podria haver-se amplificat a última hora, si més no a Barcelona: fins a un 46% del vot als comuns del 2015 podria haver anat a parar a Esquerra el 21D, per una quantitat negligible que hauria anat a la CUP.

Aquest mateix efecte s’observa a l’àrea metropolitana de Barcelona, zona que ha estat clau per al creixement del vot independentista, tal com ja va passar l’1 d’octubre i com s’ha comentat a bastament. Algunes de les ciutats grans on més a pujat l’independentisme han estat Santa Coloma de Gramenet (del 19,2% al 21,3%), Sant Boi de Llobregat (del 26,7% al 28,5%), Badalona (del 31,0% al 32,7%) o el Prat (del 24,9% al 26,6%). La llista completa és llarga: l’independentisme ha crescut a la immensa majoria de ciutats del cinturó roig, amb l’excepció, precisament, de les més benestants com ara Sant Cugat. Doncs bé, tot i la pujada global de l’independentisme, en totes aquestes ciutats la CUP ha patit davallades importants: Santa Coloma de Gramenet (del 5,6% al 2,7%), Sant Boi de Llobregat (del 5,9% al 2,7%), Badalona (del 6,5% al 3,0%), el Prat (del 5,9% al 2,8%).

L'independentisme ha crescut al cinturó roig i la CUP ha patit davallades importants a Santa Coloma, Sant Boi, Badalona o el Prat

Per què? Com és que en un context idoni per a l’avenç de les nostres tesis no som capaços de recollir gairebé cap nou suport de les classes populars provinents de l’esquerra autonomista i suposadament alternativa? I encara més, com és que aquests van a parar, de forma massiva, a ERC? La resposta segurament és múltiple. Ara bé, el que sí que tenim clar és que la clau no es troba en la fórmula utilitzada fins ara (com ha demostrat la realitat). No, ser més esquerranista en el discurs (que no vol dir més d’esquerres) no equival a guanyar-te suports en aquests territoris on viu més concentrada la classe treballadora industrial. No, ara no ha passat.
 

Carles Riera va ser el cap de llista de la CUP el 21-D Foto: Adrià Costa


Hem perdut suports per la banda republicana (pèrdua que potser era més esperable tenint en compte la conjuntura) però no n’hem guanyat cap per la banda esquerra, per aquella banda esquerra que viu en aquestes zones i que ha decidit recolzar el republicanisme. Potser (i només potser) una part de l’esquerra tendeix a confondre les necessitats materials amb els posicionaments polítics o, fins i tot (i encara més greu), amb el grau de politització. O potser confonem una praxi i (sobretot) uns discursos maximalistes amb una praxi i uns discursos que ens apropin a ser el referent polític de les classes populars. Potser no tenim ben enfocada bé la pregunta sobre “què fer”.

No té cap fonament atribuir la davallada a la desmobilització del moviment popular o l'excessiva parlamentarització

De tota manera, la pèrdua absoluta de vots i escons de la CUP s’ha de relativitzar: davant l’agressió de l’estat, amb presos polítics, el president legítim a l’exili i tota la maquinària repressiva funcionant a ple rendiment, l’independentisme va aconseguir una victòria històrica. En les pèrdues de la CUP, a més com ja hem esmentat, hi han intervingut molts altres factors. El que ens importa ara és aquesta anàlisi del que hauria pogut passar i no ha passat. En tot cas, per al que segur que no hi ha cap fonament és per a aquelles interpretacions que suggereixen que la davallada de la CUP és atribuïble a la desmobilització del moviment popular o a l'excessiva parlamentarització en detriment del carrer o, en definitiva, a un presumpte acomodament de la CUP.

Si això fos així, no es podria explicar el paper central d’ERC en la davallada ni la manca absoluta de traspàs de vots de la CUP cap als comuns (l’única alternativa electoral d’esquerres i no independentista). Al contrari, doncs, semblaria que, si de cas, el que s’ha castigat (per la part per ara pro republicana de les classes populars) és el que es podria haver percebut com a dubtes o complexos (a vegades) en la qüestió clau de la ruptura amb l’estat espanyol.

Potser, doncs, cal apuntar cap a altres fórmules de treball i estratègies d’aliances més complexes. Potser el reduccionisme esquerranista, la necessitat constant de “marcar paquet” a causa potser d’un cert acomplexament per l’aliança rupturista i republicana que hem triat, ens ha dut on som. Potser, per generar aliances al si de les classes populars que encara no veuen el republicanisme o la CUP com a alternativa, cal enfocar-ho d’una altra manera. Potser no funciona el moviment a curt, el desmarcatge, el discurs diferenciador, el “molt nostre”.

Cal obrir aliances sinceres amb tota la gent de base que vol una alternativa, i i cal fer-ho amb mirada llarga i mentre treballem per materialitzar la República amb tots els sectors republicans

Potser ens cal una mirada llarga, una altra mirada. Un obrir aliances sinceres i desacomplexades amb tota la gent de base (tota, l’organitzada i l’encara no organitzada), de baix, que vol construir una alternativa a la misèria que vivim. Una mirada llarga. I fer tot això al mateix temps, paral·lelament, mentre treballem per materialitzar la República, sincerament i decididament, generant també aliances (també desacomplexades) amb tots aquells sectors republicans que hi vulguin anar, en l’àmbit nacional. Potser tot és una mica més complicat.

* Roger Guimerà Manrique, és professor ICREA de Ciències experimentals i Matemàtiques a la URV, i Membre de Poble Lliure. Arnau Comas i Miñarro, és politòleg, regidor de la CUP i membre de Poble Lliure.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

Participació