11
de febrer
del
2018
Actualitzat
a les
17:17h
Anna Maria Villalonga xerra pels descosits i sempre té una rialla a punt. Potser això la fa sortir airosa de les múltiples escomeses que se li presenten en una activitat laboral –i vital– frenètica: professora universitària, mantenidora del blog A l'ombra del crim, comissària de l'Any Pedrolo, escriptora i divulgadora de les bondats d'un gènere on és, per mèrits propis, una de les veus més autoritzades del país.
Autora de les entrevistes de Les veus del crim (2013) i coordinadora de l'antologia Elles tambématen (2014), va debutar a la novel·la amb La dona de gris (2014), a la qual va sumar el 2017 El somriure de Darwin, publicat originalment en català a Llibres del Delicte i que ara apareix en castellà a Navona. Hi descobrireu una autora que escapa dels llocs comuns i que escriu amb l'ímpetu de fer una literatura que no deixi d'interpel·lar el lector d'avui en dia.
- La seva obra destaca per explorar nous camins en un gènere que és ple de tòpics. És amb aquesta voluntat que va estructurar El somriure de Darwin?
- No entenc la literatura si no és per fer el que t'interessa. Tot i que la novel·la no neix pensant en si haig de subvertir el gènere o no, sí que, de vegades, allò que m'interessa passa per la transgressió. Sobretot, en una transgressió pel que fa a codis i convencions del gènere, alguns dels quals crec que estan molt obsolets.
- Quins són aquests codis i convencions?
- Per exemple, coses com que hi hagi un mort a la primera pàgina, o que sigui més important la trama que tota la resta de coses, o que la policia hagi de tenir un paper important en la resolució i la investigació dels fets, o que els delictes passin per l'aparició de personatges dels baixos fons i la delinqüència. Sempre he cregut que pots explicar una història negríssima i dolorosa ambientada al teu entorn més proper.
- És això el que la fa treballar tant el punt de vista?
- El que vull és explicar històries i utilitzar tots els recursos que tinc, sense cotilles. Si s'ha de fusionar amb la ciència-ficció, endavant. Si es tracta d'allunyar-te de certs tòpics per dir les coses i que sonin diferents, fem-ho.
- La dona de gris i El somriure de Darwin són dues obres que trenquen, de manera ben clara, alguns camins tradicionals del gènere negre.
- Si ho fan, és –sobretot– perquè no prioritzen la trama ni la cosa trepidant per damunt de la història. Per mi és molt més important parlar dels personatges i generar una atmosfera que generi complicitats amb el lector i que t'atrapi més enllà del que t'explica. Crec que es tracta de parlar d'allò que es pot reconèixer, explorar la maldat que tenim per tot arreu.
- A la darrera novel·la, El somriure de Darwin –que ara presenta en castellà– ha fraccionat el relat. Primer, amb la presentació dels personatges; després, la circumstància on es mouen; després, els fets; i per últim, les conseqüències.
- Volia construir una història amb tres personatges que anessin confluint, fer un trencaclosques per al lector. Presentar bé els personatges era clau, perquè volia que tots sabéssim ja, d'entrada, qui eren i per què feien el que feien. Hi ha un fil conductor que els uneix del seu passat i m'interessava molt veure el paral·lelisme davant de situacions aparentment similars. A la meva novel·la no hi ha res superflu, tot forma part d'una història. I no tot són subversions: crec molt en la convenció del gènere que diu que no s'admeten milers de digressions, per exemple.
- De Fred Vargas i James Ellroy –dos puntals internacionals del gènere– sempre s'ha destacat que són molt "literaris". Què en pensa?
- Com deia Oscar Wilde, crec que els llibres o són bons o són dolents. I prou. La resta d'etiquetes són una ajuda, una indicació per aclarir-nos, però no haurien de ser un condicionant tan gran com per oblidar que hi ha bones novel·les i males novel·les.
- Potser la perversió del gènere ha fet que se simplifiquin moltes coses.
- Sovint, s'oblida que fer literatura vol dir rarificar el discurs, treballar al mateix temps la forma i el fons. Tot ja està escrit. Es tracta d'aportar alguna cosa nova, i això passa, indefectiblement, per la forma. Hi ha novel·les que són com cròniques –i, a sobre, repetides–, perquè hi ha autors que confonen que el gènere ha de demostrar el món que ens envolta amb realisme i acaben fent un text periodístic. Però la literatura és tot el contrari: és ficció, és invenció, sempre passa pel filtre de la imaginació de l'escriptor. Lluís Llort, Núria Cadenes, Esperança Camps, Susana Hernández, Empar Fernàndez, Jordi de Manuel, o el Marc Pastor de La mala dona, són grans exemples d'aquesta novel·la negra que es toca amb altres gèneres i que innova i pot sorprendre, sense deixar de ser entretinguda.
- Per què creu que la novel·la negra encara és considerada "de segona"?
- Perquè encara hi ha molts prejudicis. El somriure de Darwin és molt poc negre. Però encara hi ha el prejudici noucentista que l'art de prestigi és per una literatura culta que no és a l'abast de tothom. El que no és avorrit no pot ser bona literatura? El que dic en aquesta novel·la és gran importància! Cal fer-ho en un altre gènere? S'hauria de poder lluitar contra l'excés de quotidianitat. I no em refereixo a la història que explica: has d'escriure coses que et trenquin i fer que passin coses als lectors. En literatura, s'ha de poder trencar l'horitzó d'expectatives del lector, trencar l'automatisme preceptiu. Trencar els arquetipus, que deia Carl Jung.
- Què els diria, als puristes del gènere?
- Els preguntaria: quin gènere literari aguanta 90 anys sense cap canvi? Cap!
- Què li semblen les desenes de noves etiquetes que poblen el món de la novel·la negra: femicrime, domestic noir, novel·la nòrdica, etc.?
- Les etiquetes no condueixen a res, perquè no són de caràcter literari, només són de màrqueting. Què vol dir "domèstic noir"? Són afers quotidians en famílies on hi ha un marro terrible? Per això, ja tenim Mirall trencat, Jane Eyre o Cims borrascosos! Les etiquetes són pejoratives, i ho són, també, perquè marquen diferències entre el que fan els homes i les dones. Sempre contenen un judici de valor.
- Sí que podem dir que hi ha alguns temes que sembla que interessin més a les dones escriptores que als homes.
- Jo he fet estudis sobre el tema i, en part, és cert: les dones acostumen a estar interessades en conflictes més arrelats a la terra, en allò que podem descobrir al nostre voltant. Això no vol dir que no siguin dures i negríssimes, m'agradaria deixar-ho ben clar! Per exemple, a El somriure de Darwin m'interessava parlar a través dels personatges d'una realitat que existeix. Dit barroerament, hi pots trobar el pitjor de l'ésser humà, però també algunes coses bones. És una novel·la que va d'endins a enfora i no d'enfora a endins.
- A banda de narradora i divulgadora, vostè és la comissària de l'Any Pedrolo. Sempre ha defensat que cal conèixer i llegir més Manuel de Pedrolo, que no som prou conscients de la vàlua que tenia.
- És que va ser un autor d'obra impressionant! Al segle XX, va fer la literatura més rupturista, transgressora, innovadora, personal i compromesa del país. És cert que escriu molt, però també escriu molt bé, tot i que és evident que, quan algú escriu tant, no totes les obres poden tenir la mateixa qualitat. Ara bé, Pedrolo trenca totes les regles del joc: escriu des de punts de vista diferents, trenca el discurs, fa coses fragmentades, fa monòlegs interiors, comença les novel·les in media res, les tanca de manera ambigua. Pedrolo fa tots els jocs de la postmodernitat, inclosa la fusió de gènere.
- A què es deu, doncs, que tingui aquesta mala premsa entre els cenacles d'erudits?
- Perquè defensa, en un país encara noucentista, que la literatura normalitzada és una altra cosa. Ell volia que qualsevol lector pogués accedir a la literatura en la llengua que li agrada i li és pròpia. "Hem de llegir de tot en català", deia.
- El seu cas no deixa de ser molt singular i excepcional: un escriptor capaç de fer-ho tot i, a sobre, de trobar temps per traduir.
- La seva obra literària és un servei al país. Ell admet que si no fos per la situació anòmala, hagués escrit coses molt diferents. Era un personatge incòmode, no feia capelletes, no es casava amb ningú, no freqüentava cercles de poder, era un independentista quan no n'hi havia gaires, era crític i d'esquerres, un convençut antimilitarista.
- Potser és per tot això que no se li fa prou justícia?
- Per tot això, i per la desgràcia d'haver quedat sepultat per l'èxit brutal del Mecanoscrit del segon origen. Ell va admetre que no l'hagués escrit si hagués sabut l'èxit que va tenir. Però, cal reconèixer que és una bona novel·la. I que Pedrolo no te l'acabes.
Autora de les entrevistes de Les veus del crim (2013) i coordinadora de l'antologia Elles tambématen (2014), va debutar a la novel·la amb La dona de gris (2014), a la qual va sumar el 2017 El somriure de Darwin, publicat originalment en català a Llibres del Delicte i que ara apareix en castellà a Navona. Hi descobrireu una autora que escapa dels llocs comuns i que escriu amb l'ímpetu de fer una literatura que no deixi d'interpel·lar el lector d'avui en dia.
- La seva obra destaca per explorar nous camins en un gènere que és ple de tòpics. És amb aquesta voluntat que va estructurar El somriure de Darwin?
- No entenc la literatura si no és per fer el que t'interessa. Tot i que la novel·la no neix pensant en si haig de subvertir el gènere o no, sí que, de vegades, allò que m'interessa passa per la transgressió. Sobretot, en una transgressió pel que fa a codis i convencions del gènere, alguns dels quals crec que estan molt obsolets.
- Quins són aquests codis i convencions?
- Per exemple, coses com que hi hagi un mort a la primera pàgina, o que sigui més important la trama que tota la resta de coses, o que la policia hagi de tenir un paper important en la resolució i la investigació dels fets, o que els delictes passin per l'aparició de personatges dels baixos fons i la delinqüència. Sempre he cregut que pots explicar una història negríssima i dolorosa ambientada al teu entorn més proper.
- És això el que la fa treballar tant el punt de vista?
- El que vull és explicar històries i utilitzar tots els recursos que tinc, sense cotilles. Si s'ha de fusionar amb la ciència-ficció, endavant. Si es tracta d'allunyar-te de certs tòpics per dir les coses i que sonin diferents, fem-ho.
- La dona de gris i El somriure de Darwin són dues obres que trenquen, de manera ben clara, alguns camins tradicionals del gènere negre.
- Si ho fan, és –sobretot– perquè no prioritzen la trama ni la cosa trepidant per damunt de la història. Per mi és molt més important parlar dels personatges i generar una atmosfera que generi complicitats amb el lector i que t'atrapi més enllà del que t'explica. Crec que es tracta de parlar d'allò que es pot reconèixer, explorar la maldat que tenim per tot arreu.
- A la darrera novel·la, El somriure de Darwin –que ara presenta en castellà– ha fraccionat el relat. Primer, amb la presentació dels personatges; després, la circumstància on es mouen; després, els fets; i per últim, les conseqüències.
- Volia construir una història amb tres personatges que anessin confluint, fer un trencaclosques per al lector. Presentar bé els personatges era clau, perquè volia que tots sabéssim ja, d'entrada, qui eren i per què feien el que feien. Hi ha un fil conductor que els uneix del seu passat i m'interessava molt veure el paral·lelisme davant de situacions aparentment similars. A la meva novel·la no hi ha res superflu, tot forma part d'una història. I no tot són subversions: crec molt en la convenció del gènere que diu que no s'admeten milers de digressions, per exemple.
- De Fred Vargas i James Ellroy –dos puntals internacionals del gènere– sempre s'ha destacat que són molt "literaris". Què en pensa?
- Com deia Oscar Wilde, crec que els llibres o són bons o són dolents. I prou. La resta d'etiquetes són una ajuda, una indicació per aclarir-nos, però no haurien de ser un condicionant tan gran com per oblidar que hi ha bones novel·les i males novel·les.
- Potser la perversió del gènere ha fet que se simplifiquin moltes coses.
- Sovint, s'oblida que fer literatura vol dir rarificar el discurs, treballar al mateix temps la forma i el fons. Tot ja està escrit. Es tracta d'aportar alguna cosa nova, i això passa, indefectiblement, per la forma. Hi ha novel·les que són com cròniques –i, a sobre, repetides–, perquè hi ha autors que confonen que el gènere ha de demostrar el món que ens envolta amb realisme i acaben fent un text periodístic. Però la literatura és tot el contrari: és ficció, és invenció, sempre passa pel filtre de la imaginació de l'escriptor. Lluís Llort, Núria Cadenes, Esperança Camps, Susana Hernández, Empar Fernàndez, Jordi de Manuel, o el Marc Pastor de La mala dona, són grans exemples d'aquesta novel·la negra que es toca amb altres gèneres i que innova i pot sorprendre, sense deixar de ser entretinguda.
- Per què creu que la novel·la negra encara és considerada "de segona"?
- Perquè encara hi ha molts prejudicis. El somriure de Darwin és molt poc negre. Però encara hi ha el prejudici noucentista que l'art de prestigi és per una literatura culta que no és a l'abast de tothom. El que no és avorrit no pot ser bona literatura? El que dic en aquesta novel·la és gran importància! Cal fer-ho en un altre gènere? S'hauria de poder lluitar contra l'excés de quotidianitat. I no em refereixo a la història que explica: has d'escriure coses que et trenquin i fer que passin coses als lectors. En literatura, s'ha de poder trencar l'horitzó d'expectatives del lector, trencar l'automatisme preceptiu. Trencar els arquetipus, que deia Carl Jung.
- Què els diria, als puristes del gènere?
- Els preguntaria: quin gènere literari aguanta 90 anys sense cap canvi? Cap!
- Què li semblen les desenes de noves etiquetes que poblen el món de la novel·la negra: femicrime, domestic noir, novel·la nòrdica, etc.?
- Les etiquetes no condueixen a res, perquè no són de caràcter literari, només són de màrqueting. Què vol dir "domèstic noir"? Són afers quotidians en famílies on hi ha un marro terrible? Per això, ja tenim Mirall trencat, Jane Eyre o Cims borrascosos! Les etiquetes són pejoratives, i ho són, també, perquè marquen diferències entre el que fan els homes i les dones. Sempre contenen un judici de valor.
Anna Maria Villalonga, autora de «La sonrisa de Darwin» Foto: Esteve Plantada
- Sí que podem dir que hi ha alguns temes que sembla que interessin més a les dones escriptores que als homes.
- Jo he fet estudis sobre el tema i, en part, és cert: les dones acostumen a estar interessades en conflictes més arrelats a la terra, en allò que podem descobrir al nostre voltant. Això no vol dir que no siguin dures i negríssimes, m'agradaria deixar-ho ben clar! Per exemple, a El somriure de Darwin m'interessava parlar a través dels personatges d'una realitat que existeix. Dit barroerament, hi pots trobar el pitjor de l'ésser humà, però també algunes coses bones. És una novel·la que va d'endins a enfora i no d'enfora a endins.
- A banda de narradora i divulgadora, vostè és la comissària de l'Any Pedrolo. Sempre ha defensat que cal conèixer i llegir més Manuel de Pedrolo, que no som prou conscients de la vàlua que tenia.
- És que va ser un autor d'obra impressionant! Al segle XX, va fer la literatura més rupturista, transgressora, innovadora, personal i compromesa del país. És cert que escriu molt, però també escriu molt bé, tot i que és evident que, quan algú escriu tant, no totes les obres poden tenir la mateixa qualitat. Ara bé, Pedrolo trenca totes les regles del joc: escriu des de punts de vista diferents, trenca el discurs, fa coses fragmentades, fa monòlegs interiors, comença les novel·les in media res, les tanca de manera ambigua. Pedrolo fa tots els jocs de la postmodernitat, inclosa la fusió de gènere.
- A què es deu, doncs, que tingui aquesta mala premsa entre els cenacles d'erudits?
- Perquè defensa, en un país encara noucentista, que la literatura normalitzada és una altra cosa. Ell volia que qualsevol lector pogués accedir a la literatura en la llengua que li agrada i li és pròpia. "Hem de llegir de tot en català", deia.
- El seu cas no deixa de ser molt singular i excepcional: un escriptor capaç de fer-ho tot i, a sobre, de trobar temps per traduir.
- La seva obra literària és un servei al país. Ell admet que si no fos per la situació anòmala, hagués escrit coses molt diferents. Era un personatge incòmode, no feia capelletes, no es casava amb ningú, no freqüentava cercles de poder, era un independentista quan no n'hi havia gaires, era crític i d'esquerres, un convençut antimilitarista.
- Potser és per tot això que no se li fa prou justícia?
- Per tot això, i per la desgràcia d'haver quedat sepultat per l'èxit brutal del Mecanoscrit del segon origen. Ell va admetre que no l'hagués escrit si hagués sabut l'èxit que va tenir. Però, cal reconèixer que és una bona novel·la. I que Pedrolo no te l'acabes.