Poesia

L'ombra lluminosa de Jaume Pont

L'editorial valenciana Perifèric publica el nou llibre de versos del poeta lleidatà Jaume Pont | "Càntic d’ombres (Renga)" està format per versos epigramàtics de tall oriental que s’endinsen en les profunditats tremoloses de la tenebra

per Jaume C. Pons Alorda, 6 de febrer de 2018 a les 18:14 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de febrer de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

El poeta Jaume Pont publica nou llibre Foto: Diputació de Lleida


El poeta Jaume Pont (Lleida, 1947) és un dels referents més respectats de la generació dels setanta, al costat d’altres noms com Vicenç Altaió, Josep Maria Sala-Valldaura, Miquel de Palol, Maria Mercè Marçal o Lluís Urpinell, entre altres. Al mateix temps, Pont és també un dels que més a fons ha analitzat aquesta tropa “de peluts” que, en el seu moment, va decidir sacsejar la literatura catalana a força de revolució, tal com queda ben explicat i catalogat dins La Revolta Poètica (1964-1982) a cura de Julià Guillamon i Vicenç Altaió (Galaxia Gutenberg, 2012).

 
Després de l’antologia d’autor que fou L’altra llum (1976-2011) a Pagès Editors el 2014, ara Jaume Pont, arribat ell mateix a la seva setantena dècada d’existència, torna amb un nou títol poemàtic original: Càntic d’ombres (Renga) (Perifèric, 2017). Com ja passava en el seu replec de poemes seleccionats de tota una vida, el llibre acabat de sortir del forn de Pont es presenta amb bells dibuixos del desaparegut artista Benet Rossell.
 
Una poesia virus que fuig de fórmules suades

 
Un dels màxims resultats del treball crític de Jaume Pont, amb Joaquim Marco com a col·laborador en aquest cas, és La nova poesia catalana. Estudi i antologia (Edicions 62, 1980), un dels volums més sòlids per fixar les coordenades del període, del moviment i del tipus de poesia expansiva, eclèctica, transversal i multidisciplinar que es treballava aleshores. Poesia que, en certa manera, perviu avui quan es duu a terme una aposta volgudament transgressora.
 
Si ara escrivim amb llibertat, fins i tot amb una certa feliç gosadia, és, en el fons, gràcies a aquesta generació que va obrir les portes en plena època de prohibitiva dictadura franquista, i ho va fer amb l’anhel de convertir la poesia en un virus de llibertat total que eixamplés els marges del vers, i de la vida, en llengua catalana. O sigui, una poesia que abraça la tradició i l’eixampla, una poesia que coneix el que s’ha fet abans però que el desafia, una poesia que, en paraules del poeta Lluís Calvo, un dels seguidors i propagadors de l’esperit de la poesia dels setanta, s’ha d’entendre com un “llegat rebel”.
 
És amb aquest esperit de rebel·lia que s’entén i es llegeix Càntic d’ombres (Renga), precisament. A l’hora d’escriure aquestes peces breus, com esclats, Jaume Pont s’acosta a les estructures mètriques del haiku i de la tanka, però en cap cas no abraça aquestes fórmules poètiques orientals amb cap mena de rigidesa canònica. Els haikus i les tankes de Jaume Pont, que s’inclouen en aquestes pàgines, tenen un esquema “més eixut”, com ell mateix el caracteritza, més proper a la seva pròpia dicció poètica: síl·labes de 4, 6, 4 / 6 i 6 amb accentuació tònica com a topall. Aquí un exemple potent:
 
Déu es fa el mort
i la granota sura.
El món s’adorm.
 
Hi ha una llarga corrua de noms clàssics de les nostres lletres que s’han acostat a les “vibracions” que produeixen aquesta mena de poemes: els avantguardistes Sebastià Sànchez-Juan o Carles Sindreu, Carles Riba, Màrius Torres, Salvador Espriu, Agustí Bartra, Rosa Leveroni… També d’internacionals: el nom d’Ezra Pound és possiblement un dels noms que més aviat acudiran a la nostra ment. Però, aquesta és la forma, d’acord, ara bé, quin és el fons?
 
Cullo un ram encès
 

El fons és la magnificència de tall orat, sàdica veuassa expressionista, a la que Jaume Pont ens ha acostumat generosament durant tots aquests anys de tasca incansable: una poesia que produeix un impacte estètic, una poesia que segresta qui la llegeix en un arravatament místic en què l’epifania és l’element compositiu final del poema, una poesia feta en l’estremiment i per fer estremir, perquè la poesia serà un sacseig o no serà res, com clamava André Breton.
 
També dins Càntic d’ombres (Renga) trobarem un cert macabre humor negre, amb algunes imatges fins i tot herètiques, com la que diu, i hem vist abans, que Déu no ha mort sinó que es fa el mort. El matís és important, el matís és el que impacta, a tall d’aforisme sòrdid. A més a més, hi ha altres moments en què Pont fa pensar en un altre il·lustre sardònic com el poeta mallorquí Andreu Vidal i en les seves obscures sentències solars. No és estrany que també hi hagi ressons del Paul Celan traduït per Arnau Pons:
 
Al moll de l’os,
vent dels agonitzants,
la garsa picoteja.
 
o
 
Aquest poema
és un fosc sangtraït.
Al cor dels mots.
 
o
 
Talment un cec
al caire del no-res.
Un càntic d’ombres.
 
Es tracta d’una poesia que planteja un repte a les categories dogmàtiques del llenguatge i de la ment, una poesia que és conscient del seu caràcter visionari però també alterador de la consciència, una poesia que se sap poesia i s’equilibra en el plantejament metaliterari de l’existència que es fon amb la creació, una poesia que per tot això planteja materials transgressors i conclusions estremidores, d’un lirisme recalcitrant sense caure mai en l’evidència ni tampoc en la cursileria.
 
Càntic d’ombres (Renga) també admet una lectura crítica contra la societat de consum, cada cop més lluny del pensament i de la sensibilitat creativa, però sense pervertir-se en trist text pamfletari. Amb la seva perícia, Pont no ho permetria mai, però tampoc no és cec davant d’aquesta realitat cada cop més dura, més crua, més inclement. Per això va lluitar tant, en el seu moment? Perquè tot hagi canviat per seguir igual?
 
La de Jaume Pont, críptica, hermètica, brutal, és una poesia que, de tan fosca, esdevé clara, i tanmateix genera una ombra, sí, però és una ombra de llum resplendent de tan negra, que emociona i que electrocuta l’esperit a través de la boca, de la llengua viva i sensual, tal com també ens ho havien fet saber l’eternament enyorat José Ángel Valente: “la raíz del temblor llena tu boca, / tiembla, se vierte en ti / y canta germinal en tu garganta”. El resultat és aquest cant de gargamella fúnebre, però cant al cap i a la fi.
 
Càntic d’ombres (Renga) de Jaume Pont, és un poemari condensat i explosiu, quintaessencial, possiblement el seu llibre més alquímic i poderós fins ara. Segur que no serà el darrer, i és que aquest Sènior té corda forta per a estona.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació