Avui ERC hauria d'explicar la fórmula que els proposa Puigdemont a la seva permanent, el PDECat al seu comitè nacional i el president reunirà els seus diputats a Brussel·les en una trobada que, afirmen, estava prevista feia dies. Tot és obert. Podeu llegir la informació que en vaig fer i també la meva opinió sobre la investidura i les reflexions que feia Jordi Muñoz sobre la guerra a l'independentisme on, per sort, afloren nous espais com els CDR, que hem retratat en aquest monogràfic.
Estem en un procés que serà llarg i, a més, tal com recordavaJoan Serra Carné, molt marcat pel Tribunal Suprem. A l'Institut Elcano, principal banc d'idees espanyol, tenen clar que això no està ni molt menys resolt. Pep Martí ho explica en aquesta informació. I per tenir una mirada llarga també us aconsello les dues entrevistes que ha fet aquest cap de setmana, al periodista Llibert Ferri i a l'economista Arcadi Oliveres. I tenim noves incorporacions (en vindran més) a opinió, que estic segur que faran que us sentiu encara més vostre el diari: es tracta d'Albano-Dante Fachini Joan Ignasi Elena. No us deixaran indiferents. I, a més, estem d'enhorabona perquè dues articulistes nostres (s'alternen els dilluns) treuen llibre. Esteve Plantada ha entrevistat Montserrat Tura i Laura Pinyol per presentar-vos els seus treballs. Prometen.
El cas Palau i les comparacions. Avui serà noticia a l'Audiència de Barcelona el futur de Fèlix Millet, Jordi Montull i tots els altres condemnats del cas Palau. La Fiscalia intentarà que entrin ja a la presó, però difícilment passarà. És un d'aquells casos, com el de Rodrigo Rato o Iñaki Urdangarin, que també han estat condemnats, que indignen la ciutadania. Més tenint en compte que aquesta ha estat la 112 nit dels "Jordis", que no estan condemnats, a la presó. Oriol Junqueras i Quim Forn en fa 95. Sobre el cas Palau podeu llegir la informació de Sergi Ambudio.
I si fos "l'Espanyol de Matadepera"? Avui serà dia de Puigdemont, Millet, neu i també de ressaca del derbi. Espanyol i Barça van empatar a 1 en un partit escalfat per les picabaralles dialèctiques protagonitzades per Gerard Piqué. Precisament ell va fer el gol blaugrana i, en la celebració, el central va fer callar la grada. Ja va bé, i és el que toca, que als derbis hi hagi marro. Els espanyolistes es van ofendre per les referències del barcelonista a "l'Espanyol de Cornellà", que és la ciutat on el club té ara l'estadi. És possible, però, que si enlloc de Cornellà tingués el camp a Matadepera, Piqué no hagués parlat de l'"Espanyol de Matadepera". També ho és que, en cas d'haver-ho fet, els blanc-i-blaus no s'haurien indignat tant com quan es referia a Cornellà. Són estigmes que hauríem d'anar trencant. La rivalitat, però, que no s'acabi que ens ho passem més bé.
Els nostres desitjos. La lectora Anna Miret ens recomana per arrencar la setmana una cançó ben recent i plena de referències a l'actualitat. És Desig, del darrer treball dels Strombers, un grup de Cardona que combina diversos estils. En aquest tema els Txarango han col·laborat amb ells. "Tinc els ulls cansat de tanta impunitat", diuen. La podeu disfrutar aquí.
Vist i llegit
Felipe González solia referir-se al diari El Mundo com "ElInmundo" en alguns actes públics. Considerava que el rotatiu que va fundar fa 29 anys i dirigir fins fa poc Pedro J. Ramírez era culpable de la seva sortida de la Moncloa. Mai li va concedir una entrevista i les relacions amb el PSOE sempre van ser difícils. Ahir la guerra va acabar formalment i l'expresident es va deixar entrevistar, ara que ja no hi ha Ramírez, pel segon diari de la capital espanyola. A preguntes d'Antonio Lucas i Pedro Simón afirmava entre altres coses que Catalunya és "més a prop de perdre l'autonomia que de guanyar la independència". Les primeres preguntes, però, eren sobre la relació amb el diari: "A la vida un no escull del tot als seus amics. L'únic que pot triar és amb qui no pren cafè. És a dir, els enemics", deia per justificar-se. Ara Pedro J. Ramírez dirigeix El Español, que recollia amb força mala baba l'entrevista titulant pel que no li havien preguntat, la guerra bruta dels GAL, i destacant la seva afirmació que "ara el diari és una altra cosa". Al vespre Pedro J. Ramírez també li va dedicar el seu videoblog. No té pèrdua.
El passadís
La seu central d'Unió era al carrer Nàpols 35. Ja abans que el partit entrés en fase de liquidació la seu es va posar en venda per mirar de saldar el deute de 22 milions d'euros, una herència dels anys de lideratge de Josep Antoni Duran i Lleida i que van obligar a dissoldre'l. El local, de tres plantes i dos-mil metres quadrats, es venia per 8 milions però no es va trobar comprador. La seu estava tancada feia mesos però no buida. Ara fa uns dies que ja no hi ha res i el seu aspecte és més aviat fantasmagòric. A dins s'hi acumula pols i als vidres hi queda, com a únic rastre, el logotip de l'històric partit i una senyera. El local va ser embargat en el marc del concurs de creditors i es va taxar en 5,8 milions però encara no ha trobat comprador.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1939 s'acabava la Catalunya republicana amb la marxa del president de la Generalitat, Lluís Companys, a l'exili un cop l'exèrcit feixista havia ocupat pràcticament tot el territori català. El president, que era militant d'ERC i va accedir al càrrec després de la mort de Francesc Macià, va passar la frontera a peu, pel coll de Lli i el de la Manrella, a la població empordanesa de la Vajol. Ho va fer acompanyat del lehendakari José Antonio Aguirre, exiliat a Catalunya des que Euskadi havia caigut en mans de les tropes de Franco. Poc després de fugir a l'exili Companys seria detingut pels nazis i lliurat a la dictadura espanyola, que el va fer afusellar a Montjuïc el 15 d'octubre de 1940. Es convertia així en el president màrtir i tot un símbol de la llibertat nacional de Catalunya. Us deixo un vídeo de Gemma Humet cantant al CC El Born les Corrandes d'exili, un poema emblemàtic de Pere Quart. Sobre el dia de l'exili, que és avui, i la seva odissea us deixo també aquesta informació.
L'aniversari
El 5 de febrer de l'any 1985, avui fa 33 anys, va nàixer a Funchal, a l'illa portuguesa de Madeira, el futbolista Cristiano Ronaldo, un dels grans astres d'aquest esport. Conegut com a CR7 va començar a l'Sporting de Lisboa, el segon club de la capital, i de ben jove ja va fitxar pel Manchester United fins que el 2009, en un traspàs de xifres astronòmiques, es va incorporar al Reial Madrid. Va guanyar tres Premier League i una Champions amb el Manchester i ha aconseguit dues Lligues i tres Champions amb el Madrid. Amb Portugal va guanyar una Eurocopa. El seu talent, que passa per un estil de joc ràpid, un lideratge fort, la polivalència i un gran olfacte de gol, explica perquè l'era Messi no ha estat encara més lluïda quant a títols al Barça. CR7 és, a més d'un futbolista brillant, tot un producte publicitari. Aquí alguna de les millors jugades d'un jugador que és un malson per als culés.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi