El PDECat, que encara no ha obert el meló de la successió de Xavier Trias i que tampoc té clar en quin format concorrerà, i ERC, que manté l'aposta per Alfred Bosch, es presenten com a alternativa davant la debilitat dels 11 regidors de Barcelona en Comú, víctima de la "rancúnia" del PSC, que ara sobreactua a l'oposició. Els resultats de les eleccions al Parlament han encès totes les senyals d'alarma. Els "comuns", que intentaran aixecar banderes com la de l'habitatge en els propers mesos (avui presenten mesures contra el mobbing immobiliari als llogaters), no aconsegueixen bastir un projecte polític fort a nivell nacional i a l'Estat Podem recula. Però compten amb el carisma de l'alcaldessa, que haurà de fer una gestió i una campanya encara més personalista que l'anterior per seguir si la tendència no s'inverteix.
Votació simbòlica per desencallar sense cost. L'intercanvi de declaracions, i les negociacions soterrades, segueixen entre Junts per Catalunya i ERC. Ahir, Marta Rovira va reaparèixer per demanar als seus socis com ho pensen fer per investir de forma efectiva Carles Puigdemont sense que torni i sense provocar penes de presó per la mesa i alguns dels diputats que es donen per segures. No va trobar resposta de Junts per Catalunya, que segueix reivindicant el president sense més. Junqueras apostava per una presidència simbòlica i una efectiva. I la CUP avisava que si el candidat no és Puigdemont caldrà parlar-ne. Llegiu la informació de Roger Tugas i Oriol March per saber en quin punt ens trobem i com es podria materialitzar una investidura simbòlica de Puigdemont, segurament l'avantsala d'un pas al costat. També les opinions de Jordi Creus i Manel Lucas sobre el rumb de la legislatura.
Que parli l'ONU. Els costos ja s'estan pagant amb penes de presó i les inhabilitacions i altres mesures cautelars que poden arribar del Suprem en les properes setmanes. Avui el govern espanyol podrà reaccionar a la decisió dels "Jordis" i Junqueras de dur el seu cas a l'ONU, que va provocar força impacte a la premsa internacional. Llegiu la informació de Sara González i l'opinió d'Esteve Plantada. La crueltat de l'Estat no sembla tenir aturador. Ahir van sancionar el líder d'ERC per concedir una entrevista radiofònica de cinc minuts a RAC1 en campanya. Sort que va anar a declarar pel seu propi peu.
Expliquem-nos amb música. Dilluns arrenquem amb una cançó, si pot ser relacionada amb l'actualitat. Proposeu-ne responent aquest correu o a [email protected].
Vist i llegit
El filòsof Josep Ramoneda escrivia ahir a El País la columna d'opinió Rectificar. "El futur immediat de la qüestió catalana depèn de que veus autoritzades de l'independentisme diguin als seus votants el que tots saben però gairebé tots callen: que Puigdemont no serà president", afirmava. Ramoneda, que també és membre del consell editorial de l'Ara i analista de La Ser, sostenia que tant la dreta espanyola com l'independentisme "han vist incentius partidistes en la confrontació".
El passadís
A l'espera de ser o no investit, Carles Puigdemont segueix rebent visites a Brussel·les per intercanviar parers sobre la situació política. A partir d'ara ho podrà fer a la residència que ha llogat (fent evident que no té previst tornar d'immediat) a Waterloo, als afores de Brussel·les. Fa uns dies va rebre una de les veus més autoritzades al món de Podem, el professor de la Complutense i exsecretari general d'Alianza Popular -l'actual PP-, Jorge Verstrynge, que va trobar el president en un estat d'ànim prou bo.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1974, avui fa 44 anys, Lluís Llach va tornar a actuar al Palau de la Música de Barcelona després de quatre anys a l'exili. Hi va presentar les cançons del seu nou disc I si canto trist, preludi d'un nou tarannà on destacava el seu pas de la guitarra al piano. Llach està considerat una icona de la lluita antifranquista i un dels abanderats de la Nova Cançó. El seu debut musical va tenir lloc el 22 de març de 1967 a Terrassa, fa més de mig segle. El 1970 va participar en un recital a Cuba on va criticar el franquisme, la qual cosa va provocar que l'ambaixador espanyol abandonés la sala. Diverses prohibicions del règim per cantar el van obligar a exiliar-se a París, on va conèixer Paco Ibáñez i Mikis Theodorakis. Fins fa uns mesos ha estat diputat de Junts pel Sí. En aquest ampli reportatge vam recollir la seva activitat política durant un dia.
L'aniversari
Un 2 de febrer de l'any 1987, avui fa trenta-un anys, va nàixer a Barcelona el futbolista Gerard Piqué. Fill d'un empresari i d'una prestigiosa metgessa, i nét d'un exdirectiu del Barça, Piqué és en l'actualitat una de les estrelles del Barça, on juga de defensa central. La seva trajectòria va començar a les categories inferiors del club, però amb 17 anys va marxar al Manchester United, on s'hi va estar quatre anys amb un dels quals jugant cedit al Saragossa. El retorn al Camp Nou va ser gloriós. Ha guanyat tres Champions League, sis lligues i cinc copes del Rei entre d'altres. Al club anglès va guanyar una lliga i una Champions i amb Espanya (deixarà la selecció per les crítiques que rep) un mundial i una eurocopa. Piqué no amaga les seves fortes conviccions catalanistes, té una empresa de videojocs i somia amb presidir el Barça. Aquesta setmana ha criticat que no s'estigui aplicant el resultat del 21-D amb el veto a la investidura de Puigdemont.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi