«Dalí i Barcelona», un llibre que és una obra d'art

Tinc a les meves mans un llibre que és una obra d’art. Un llibre que si tot fos normal hauria sigut un esdeveniment cultural i cívic, hauria comportat tota mena de medalles per al seu autor i se n’hauria escrit i parlat molt més del que s’ha escrit i parlat. El llibre té un títol senzill Dalí i Barcelona. Senzill però també lògic i més eloqüent impossible. És obra de Ricard Mas i el disseny és de Jesús Galdon. Esmento el disseny perquè és una preciositat,perquè pensat i executat amb un bon gust i un estil fabulosos. L’ha editat fa uns mesos l’ajuntament de Barcelona i Mas hi ha esmerçat dos anys de feina incansable per a explicar una brutalitat de coses sobre la relació entre Salvador Dalí i Barcelona.

Són cinc-centes pàgines inesgotables, plenes d’històries, de fotos, de documents dalinians, de les seves obres, dels seus escrits i manuscrits. Mas ha parlat amb un grapat de persones que van conèixer l’artista perquè li expliquessin tot allò que saben i també allò que creuen que saben i que recorden, ja sigui a ciència certa o vagament. És apassionant anar descobrint el procés d’investigació de l’autor, la reconstrucció de les estades que Dalí va fer a Barcelona al llarg de la seva vida, la relació amb les forces vives de la ciutat, amb els espais municipals, els restaurants, els teatres, les botigues, els hotels, els animals...

Mas m’explica que una de les coses que més li interessava era poder demostrar i documentar que Barcelona va ser un espai important en la vida i l’obra de Dalí, tan sovint identificat amb la seva Figueres natal i amb el Portlligat on vivia. “La sang de Dalí és barcelonina”, escriu Mas. És la ciutat de la seva mare i el seu pare i el seu oncle s’hi van criar. La va visitar amb Federico García Lorca. Necessitava anar-hi perquè l’ecosistema de les sales d’art no estava pas a Girona. Era assidu de les festes de la Mercè. Hi anava a passar-s’ho bé després de treballar sense descans des de les cinc del matí i durant dotze hores seguides. Barcelona és la ciutat de Via Veneto i Bocaccio. La ciutat del Ritz, on pernoctava i on tancava els negocis comercials importants.

De tot i de molt més en tenim documents en un llibre que és moltes coses alhora. És un llibre d’entrevistes a persones que espremen la seva memòria. És un llibre de fotos d’algú que era un artista i un xouman, que es fotografiava amb el Floquet de Neu, amb un elefant i un cavall dissecat als salons del Ritz. És un llibre d’art que ressegueix els gustos, les inquietuds, les influències i el mestratge d’un individu irrepetible. Recorrem les sales d’art que li agradaven i que l’exposaven, el seu gust pel Modernisme i la figura de Gaudí, l’atracció perenne que el seu personatge despertava entre amics, coneguts i saludats. Descobrim quantes obres de Dalí podem veure a Barcelona. I són poques, molt poques. La història de la seva cúpula del Palauet Albéniz és sensacional. Sabeu quant va cobrar per pintar-la l’any 1969? Tres milions de pessetes. “Preu d’amic”, exclama Mas.

 
M’encurioseix saber els motius reals de l’estranyíssima absència de cap carrer a Barcelona amb el seu nom. “La culpa és de Tàpies”, relata l’autor, ja que la seva influència en els cercles artístics de la ciutat era molt gran. Ell podia decidir coses sobre la cultura oficial i no oficial. En aquest sentit, amb l’arribada de la democràcia, Dalí encarnava uns valors que no casaven amb els nous temps. El van perjudicar molt les seves alegres i recreatives simpaties franquistes i sobretot unes declaracions que va fer en una ràdio estrangera glossant entusiastament les execucions del règim. Donar-li doncs un carrer no era pas una prioritat. I així fins avui en dia. Ningú ha trobat encara el moment ni l’espai oportú.

Trobo especialment fascinant una de les poques històries que Mas no ha pogut acabar de contrastar. És la que li ha explicat el pilot Soler-Roig que assegura que Dalí va coincidir al restaurant Reno del carrer Tuset amb els Beatles i els va regalar un consolador a cada un. És una història al·lucinant però de complicada confirmació per alguna altra font. Durant les divuit hores que el grup va passar a Barcelona el 3 i 4 de juliol de 1965 no van tenir temps material de sopar al Reno o sigui que si de cas devia ser en alguna altra estada a la ciutat. I no se’n tenen gaires notícies...

José Monje, ànima del Via Veneto em va explicar fa uns mesos les mateixes sensacionals històries que Mas relata al llibre. Històries d’ocellets, de botifarres, de taules reservades, de soufflé de llimona i de Grand Marnier. Al llarg de les pàgines també anem al circ, al Palau de la Música, a la Fira de Mostres, a la Plaça Reial i a uns quants espectacles de varietats i de transvestits. I a la impressionant conferència-happening que va fer el 1956 al Park Güell. N’hi ha unes fotos al·lucinants. “No són anècdotes aïllades. Tot tenia un propòsit, tot lliga en ell”, exclama Mas. “Dalí és un fenomen polièdric global. La seva gran creació és ell mateix, el seu personatge. Era una socialité, el que ara en diríem un influencer i alhora un filòsof”. “I encara queda molt per a explorar i per a conèixer sobre ell perquè va estar fent coses interessants i importants fins a l’últim moment”.

Dalí i Barcelona és una obra d’art, una festa pels sentits i per la intel·ligència. Quin gust que sent el Senyor de Barcelona quan el té entre les seves mans!